Infinitivu
Dendi Güiquipeya
|
|
El infinitivu [ɪ̃ɱfiniˈtiβu] es una holma nominal el verbu que asseñala la aición sin tipu marca dengunu. El infinitivu de suyu está haltu de muchus valoris, pos éstus son pendientis dotras parabras a las que se subordina.
Continius |
[eital] Nombri
El nombri infinitivu procei del latín infinitiuus [ɪ̃ɱfiːniːˈtiːwʊs] que es carcu que hizun los gramáticus latinus del télminu griegu τὸ ἀπαρέμφατον [tò aparémphaton] que literalmenti senifica “lo insinificabri”. Esta nomenclatura s’esprica pol caraiti indefiniu eno tocanti la aición que enas luengas crássicas tinia el infinitivu i qu'entavia se conselva nuna tupa luengas dogañu.
[eital] El infinitivu en estremeñu
El infinitivu en estremeñu es ereeru el latinu, tuviendu holmas i usus comparantis. Se gasta pa marcal l’aición sin conotación denguna, nel cistu sintiu la parabra infinitivu, a la contra dotras holmas nominalis el verbu comu el gerúndiu, el particípiu, el atitivu u el agentivu.
[eital] Morfologia
El estremeñu holma el infinitivu con el afiju sufijau -l tras la vocal atijanti el tema verbal. Namás dessistin holmas sincréticas con valol univelsal, sin destinguil tiempu u mó. Pa la vozi passiva dessisti una holma perifrástica, volución de la latina.
| 1l conj. | 2a conj. | 3l conj. | |
| vozi ativa | amal | lambel | hundil |
| vozi meya | amalsi | lambelsi | hundilsi |
| vozi passiva | sel amau | sel lambiu | sel hundiu |
A la escontra del castú, el estremeñu no pierdi la líquia de que le siguin pronombris: perdelsi, hincáltilu, esgalaçalmus. No estanti, de que le siguin los pronombris qu’empiençan en l- (-lu, -la, -lus, -las, -li, -lis) el infinitivu premiti quatru holmas:
- Regulal. El pronombri se desepara del verbu pol mé dun guioninu: cantal-lus, bibil-lu, hazel-li.
- Dissimilau vocalizau. La l el infinitivu se vocaliza en -i: cantailus, bibilu, hazeili. No se debin conhundil conas holmas el emperativu prural, pos el contestu endirgará.
- Dissimilau reduziu. La l el infinitivu se pierdi, queandu namás la del pronombri: cantalus, bibilu, hazeli.
- Palatalizau. El grupu ll palataliza prenunciándusi comu la ll en llavi u calli: cantallus, bibillu, hazelli. Nestus casus s’escrebi juntu pa no conhundil cona holma en l-l, que se prenúncia comu dos elis destintas.
[eital] Sintassi
Tien dos usus, sigún se gasti de holma subordiná u independienti.
- Infinitivu subordinau. Es la su hunción própia, gastándusi en oracionis subordinás de destinta naturaleza:
- Compretivu: Es el télminu al qu’agura el verbu prencipal i s’entiendi comu nombri. Has la hunción de ojetu dreitu el verbu transitivu. V. gr.: quiu comel, pueis salil.
- Alverbial: asseñala espetus cercustancialis la aición prencipal, comu la finaliá, la causa, el tiempu, ec. Nesti tipu costruicionis se favoreci, de que halta el subordinanti que, las costrucionis concertás i no concertás. Va entroduziu pol una preposición comu de, pa, pol, a. V. gr.: lo hagu pa tu estal bien; pol vusotrus malicial estamus assina; de estuyal s’apreba; con ellus recadalu basta; mos dan larga enantis de llegal la calol; vinu a assiguralsi de tó dil bien.
- Infinitivu independienti. Tien valoris regentis, puyendu huncional comu nombri u verbu.
- Sujetu: S’entiendi mas comu nombri, enhuncionandu ena oración comu sujetu. V. gr.: da gustu oyelti, humal prejudica la salú. La huerça sustantiva destus casus s’alvierti en que en ves en quandu está detelminau: el andal abri la verea. Nestus casus su valol es similal a izil el andaeru abri la verea, con atitivu.
- Con valol yusivu. Es própiu las frasis empressivas. Se costrui cona preposición a + inf. quandu el sujetu es singulal u prural. V. gr.: A estuyal, prenda; Vusotros, a limpial tó bien limpiu. Quandu el sujetu es prural, sueli haltal la preposición pa dali mas énfasi, asseñalandu una ordin dreita, al mó emperativu: portalsi i sel güenus = portaivus i sei güenus.
[eital] El infinitivu en griegu
La luenga griega cuentaba con un haci infinitivus pa ca tiempu i espetu, sigún las vozis. La gramática tradicional lo consiera un mó, junta con el endicativu, emperativu, sujuntivu, potencial i el particípiu.
[eital] Morfologia
El infinitivu griegu va alquiriendu sufijus dalcuerdu cona complejiá que vaiga tuviendu el tiempu i la vozi. Contri mayol seya la caraiterística temporal i moal, mas afijus sufijaus va a dil alquiriendu. Dessistin holmas infinitivu pa quatru tiempus i pa los tres mós. Tienin sufijus própius comu -εν u -αι que se van apellandu al tema temporal. La vocal atijanti es la ε.
| Presenti | Huturu | Aoristu | Perfetu | |
| vozi ativa | λύειν | λύσειν | λῦσαι | λελυκέναι |
| vozi meya | λύεσθαι | λύσεσθαι | λύσασθαι | λελύσθαι |
| vozi passiva | λύεσθαι | λυθήσεσθαι | λυθῆναι | λελύσθαι |
[eital] Sintassi
El infinitivu acupa en griegu dos lugaris quandu enhunciona de verbu, en posición subordiná u en posición independienti con valoris empressivus.
- Infinitivu subordinau.
- Diacronicamenti, los infinitivus tienin veloquí estus valoris:
- Enfinitivu presenti. Asseñala simultaniá con el tiempu espressau ena oración prencipal, v. gr.: ἔφη δὲ Κῦρον ἄρχειν τοῦ λόγου ὥδε “dizia Ciru prencipial assín el su palramentu”.
- Enfinitivu huturu: Asseñala que l’aición trascurrirá nel momentu posteriol al de la prencipal, v. gr.: οὐκ ἔφη χρήσειν “non dizia que diba a hazel devinacionis”.
- Enfinitivu aoristu. Asseñala anterioriá al respetivi el tiempu la prencipal, v. gr.: τὴν Πυθίην λέγεται εἰπεῖν τάδε… “se dis que la Pítia bia dichu estas cosas…”.
- Enfinitivu perfetu. Asseñala resurtau nel momentu l’aición el tiempu la prencipal, v. gr.: ἐγὼ γὰρ ἡγοῦμαι μεγάλας μὲν αὐτὰς γεγενῆσθαι καὶ δεινὰς… “Pos yo consieru qu’essas [batallas] s’án güertu emportantis i dañinas”.
- Sincronicamenti, dalcuerdu con el espetu que puei marcal, el presenti asseñala una aición durativa, el aoristu puntual, el perfetu resurtativa i el huturu potencial.
- Holmalmenti, eno tocanti a la subordinación, el infinitivu puei dependel dun verbu u dun nombri, generalmenti aljetivu. En huendu pendienti dun verbu va sin conetol. V. gr.: Νομίζω καλῶς φρονεῖν “creu pensal bien” (infinitivu concertau); Νομίζω σε καλῶς φρονεῖν “Creu que tu piensas bien” (infinitivu inconcertau). En huendu pendienti dun aljetivu tapocu lleva conetol: ἡδὺ ἀκούειν “duci d’ascuchal”.
- Infinitivu independienti. Se da en oracionis parentéticas u empressivas i son usus secundárius, andi el infinitivu muestra una alejación del sistema nel que polo común s’enhalla.
- Infinitivu con valol yusivu. Alquiel valol empressivu, lo mesmu que en estremeñu u castellanu, quandu se quiel dal una ordin de holma menus direta. No se debin conhundil conos que son resurtau el enfonchaeru la parabra χρή. Λέγειν, γυναῖκες “Palral, mujeres”.
- Infinitivu assolutu. Se da en locucionis hechas que se entroduzin nel disculsu pa encraral u matizal al mó d’alvérbius. Están sustantivaus u preceeis pol ὡς moal i que alcuentran tamién equivalentis en estremeñu: ὡς εἰπεῖν “pol assín dizil”, ὡς φαίνεσθαι “al paicel”.
- Infinitivu escramativu. Se da en escramacionis i es en tuitu comparanti a espressionis comu “hazel yo estu!”: ἐμὲ ποιεῖν τάδε.
La gran bentaja la sintassi griega era el tenel en epoca crássica artículu craramenti deferenciau del demostrativu, lo qual le premitia crial muchas sustantivacionis. El infinitivu griegu, en tantu nombri, pia huncional de sustantivu verbal, lo qual se asseñalaba quasi siempri con el artículu τό declinándusi sigún la hunción el sintama:
- Nominativu: αἰσχρὸν τὸ ὑβρίζειν “Está feu el sel sobérbiu”.
- Acusativu: διὰ τὸ δεινὰ ποιεῖν “Pol hazel judicás”.
- Genitivu: φροντίζειν κρεῖττον τοῦ λαλεῖν “Pensal val mas que barabeal”
- Dativu: φρόνιμα τῷ φιλοσοφεῖν ῥίπτω “Hundeu cosas juiciosas con el filosofal”.
[eital] El infinitivu en griegu muelnu
El griegu muelnu perdió las holmas sintéticas la antígua luenga que sustituyó pol una sérii perífrasis cona preposición ἵνα "pa". Esta preposición esprimentó aféresi, queandu να. La holmulación queó tal que: verbu prencipal + να + sujuntivu. V. gr.: μπορείτε να πιείτε “podís bibil”, θέλω να σε δω “quiu velti”. Es comparanti al infinitivu en ingrés, I want to see you. Esta auséncia d'infinitivu es un fenóminu común a tola ária lingüística balcánica, que holma un conociu Sprachbund.
[eital] Infinitivu en luengas germánicas
El sufiju germánicu original pal infinitivu era -an. En alemán stándard la terminación es -en (-n pa angunus verbus basaus en raízis con -r u -l, comu "sammeln"). En neerlandés tamién. En ingrés l'infinitivu careci de sufiju i coincíi conas holmas de presenti menus la 3ª presona singulal. En esta luenga l'infinitivu nolmalmenti va precediu pol "to" menus quandu s'utiliza con ciertus verbus de sentiu modal (can, might, must...). Amás, en muchus usius en qu'en luengas romancis s'utiliza un infinitivu, l'ingrés hazi usiu el gerúndiu u holma en -ing (gerund). En alemán l'infinitivu en -en a menú va precediu pol "zu", equivalenti al ingrés "to", pero en menus casus qu'en ingrés. L'equivalenti neerlandés del "zu" alemán u el "to" ingrés es "te". Enas luengas nórdicas, lo mesmu qu'en suabu, la -n la terminación infinitiva se pierdi i el sufiju l'infinitivu es -a u -e. Enas luengas nórdicas tamién avezis l'infinitivu va precediu pol una parabra (att en suecu, að en islandés u å en noruegu) que, pesi a sel equivalenti en usiu a menú al "to", "zu" u "te" d'otras luengas germánicas, coincíi cona conjunción que s'utiliza pa entroduzil las oracionis compretivas.
[eital] El infinitivu en latín
La luenga latina gastó muchu de los infinitivus tal comu muestra el hechu de que premanecieran enas luengas romancis.
[eital] Morfologia
El infinitivu latinu cuentó con una morfologia destinta dalcuerdu cona vozi i el primitivu espetu, tuviendu holma pa los tiempus presenti i otra pal passau. Tuvu comu afijus pa costruil el infinitivu -se pa la vozi ativa i -si pa la passiva. Pol mó el rotacismu, nel infinitivu presenti essus sufijus passarun a prenuncialsi –re i –ri. Gastaba comu vocal atijanti una -ā- pa la primel conjugación, una –ē- pa la segunda, una -ī- pa la quarta i una -ĕ- pa la tercera. Pa la passiva se gastó una holma perifrástica nel tiempu passau, pol mé el particípiu passau i el infinitivu el verbu sum.
| Presenti | Passau | |
| vozi ativa | amāre | amauisse |
| vozi passiva | amāri | amātus esse |
[eital] Bibliografia
- Basile, N., Sintassi storica del greco antico, Bari, 1998.
- Berenguer Amenós, J., Gramática griega, Barcelona, Bosch, 200237.
- Rubio Fernández, L., González Rolán., T., Nueva gramática latina, Mairil, Coloquio, 1985.