Satúrniu

Dendi Güiquipeya

El velsu satúrniu u fáuniu [saˈtʊɾnju] (en latín saturnium [saːˈtʊɾnɪʊs] es unu de los velsus gastaus ena literatura romana, asseñalau pola tupa de reculsus sonorus conos que está compuestu.

Nombri[Edital | Editá'l códigu]

En el nombri de satúrniu está el del dios Saturnu, enque tamién se le mentava pol fáuniu, pol sel, comu desprica Varrón ena su De Lingua Latina[1], enos velsus enos que cantavan los Faunus i los cantoris antañu. El própiu gramáticu Festu en De uerborum significatione[2] afilma que el nombri de satúrniu se devi a que los sálius llamavan Saturnu al mesmu dios «a sationibus», es dizil, pola hartalga.


Origin[Edital | Editá'l códigu]

No aconllegan las opinionis entri los gramáticus antíguus i los estuyosus d’angañu a tentu el origin desti velsu, assegurandu otrus sel latinu i otrus griegu.

El gramáticu Varrón creiva que los orígin eran mestel landealus pa la Etrúria i no en el Láciu[3], en el sentiu de que, anque no huera própiu de los latinus, quandu menus era itálicu.

El gramáticu Vassu, a la escontra, opina que tien origin griegu, pol muchu que los romanus lo hueran entrau ena su literatura populal de horma variá. Las envestigacionis mas rezientis comu las hechas pol Fränkel u Pasquali concluin eno mesmu, qu’el satúrniu es veloí griegu. A ellu allegó endespués Pasquali de que vidu que son comparantis las escansionis los metrus coralis griegus i los satúrnius latinus.

Con esta toria se hondea pol poel tenel la primel parti yámbica origin mas antíguu, es dizil, arremangándusi hata la tradición induropea. No estanti, no se sabi de ciertu el atiju que essisti entri yambu i posia dramática enas antíguas literaturas. A lo últimu, sí está pol craru que el velsu satúrniu acibió la emfruyéncia los metrus griegus, quandu Varrón estuvu a entental arrecuperal las hormas puras enas sus Menippeae.

Composición i naturaleza el satúrniu[Edital | Editá'l códigu]

El satúrniu alevanta mucha descutiña, pos no está crara la su composición ni estrutura. Los elimentus que caraiterizan al satúrniu comu lo son las aliteracionis, las posicionis los acentus u mesmu el númiru sílabas son muestra de que en origin era un testu que se deferenciava de la prosa, comu el antíguu velsu quairau. La halta d’albondosus ejemprus que premitan un mejol analís i estuyu, la emfruyéncia mas tardi el metru griegu i las pocas enteracionis que se tienin empataratan el envestigaeru, queandu al velsu satúrniu emplastau vistu dende destintus puntus.

Ara, eno tocanti al espetu compositivu, ai que mental qu'el su pelitascu mu asseñalau en proceimientus sonorus campea poncima los metrus griegus, andi los reculsus sonorus s’avallan en otru andal.

Una de las primeras torias en salil hue la que defendia que el velsu satúrniu tien una estrutura acentual, andi el rimu se consiguia pol mé el acentu entensivu, cosa tamién avia enos cánticus gelmánicus i celtas. Los acentus se diponian ena hórmula 3/2-3 dalcuerdu conas dos metais en que se parti el velsu, cosa que se puei vel en estus velsus épicus de Néviu:

Ínmortáles mortáles / si fóret fas flére, 
flérent dívae Caménae / Naévium poétam. 

Estu está dalcuerdu cona mención de Mauru Sérviu quien dis destus velsus sel «uersibus incomptis».

Una segunda toria sostriba el hechu de qu’el satúrniu se compusiera dalcuerdu cona cantiá vocálica, opusiendu lalgas i brevis, comu hazia la métrica griega, estandu a la golilla las seqüéncias los piezis griegus:

Dăbūnt mălūm Mĕtēllī // Nǣuĭō pŏētǣ

Dalcuerdu con esta toria, el velsu satúrniu se parti en dos metais, cuyas primera sedria yámbica i la segunda trocaica. Con tó i con essu, s’á precurau buscal pol mé dangunus pocus ejemprus procéfalus que el velsu enteru sedria trocaicu, concretamenti un senáriu trocaicu, arreparandu en esa primel sílaba anacrusi. En verdá, se tratan de resolucionis de yambus comu en esti ejempru:

Sĭcŭlī ēnsēs păcīscĭt // ōbsĭdēs ūt rēddūnt.

Otrus autoris quijun vel en el satúrniu la juntura tardia de dos primitivas seqüéncias yámbicas i trocaicas, dipódias i tripódias, que se segundavan.

Otra toria, la que mas acogian tien ogañu es la que mestura un pocu de las anterioris, la toria silábicu-verbal. La hormuló De Groot i se sostriba en el númiru sílabas i parabras que cuenta ca metá, huendu un esquema comparanti a 2 2 3 / 3 3 que premiti albondosas resolucionis. Veamus unus pocus velsus de la Odyssia de Líviu Andronicu[4]:

argenteo polubro, aureo eclutro. 
 4 3 / 3 3
tuque mihi narrato omnia disertim. 
 2 2 3 / 3 3
matrem <proci> procitum plurimi venerunt. 
 2 2 3 / 3 3
in Pylum devenies; <h>aut ibi ommentans  
 3 4 / 3 3

Obras en satúrniu[Edital | Editá'l códigu]

El satúrniu hue un metru populal mu gastau ena literatura populal i religiosa, enque son poquinus los ejemprus qu’avemus que no suman los dos centenaris velsus, arrepartius entri cachus literárius i escricionis votivas i funerárias. La huerça los velsus literárius los avemus pol mentalus gramáticus u estuyus de métrica antíguus. De las obras que se tienin enteracionis i cachus que lo costatan, estavan la Odyssia de Líviu Andronicu, tradución de la omónima griega en satúrnius i el Bellum punicum de Néviu pal sigru III e. C., reflanis de Ápiu Clódiu el Ciegu tamién en satúrnius i la mas moerna, las Menippeae de Varrón, ya entri el 116-127 e. C.

Referéncias[Edital | Editá'l códigu]

  1. Var., L., 7, 35-36.
  2. Fest., pág. 325.
  3. Var., L., 7, 35.
  4. Andr., Odyssia I frs. 4, 5, 7, 8.

Bibliografia[Edital | Editá'l códigu]

  • Pasquali, G., Preistoria della poesia romana, Froréncia, Sansoni, 1981.
  • Erasmi, G., "The Saturnian and Livius Andronicus", Glotta 57, 1979, pp. 125-149.

Atijus i leturas[Edital | Editá'l códigu]

  • Angela Mercato, "The Latin accente and a theory of Saturnian versification" [1]
  • Havet, L., De saturnio versu, Paris, 1880 [2].