Ir al contenido

Arthur Rimbaud

Dendi Güiquipeya
Arthur Rimbaud
Enhormación pressonal
Nombri de nacencia Jean Nicolas Arthur Rimbaud Ver y modificar los datos en Wikidata
Nacencia 20 d'otubri de 1854 Ver y modificar los datos en Wikidata
Charleville (Fráncia) Ver y modificar los datos en Wikidata
Muerti 10 de noviembri de 1891 Ver y modificar los datos en Wikidata (37 años)
Marsella (Fráncia) Ver y modificar los datos en Wikidata
Causa de muerti Cáncer óseo Ver y modificar los datos en Wikidata
Sepoltura Boutet Cemetery y grave of the Rimbaud family Ver y modificar los datos en Wikidata
Nacionalidá Francesa
Familia
Pairis Frédéric Rimbaud Ver y modificar los datos en Wikidata
Vitalie Rimbaud Ver y modificar los datos en Wikidata
Collera Paul Verlaine Ver y modificar los datos en Wikidata
Enhormación profissional
Oficiu Poeta, comerciante de armas, explorador, trotamundos, milital (1876), escrevienti y libretista Ver y modificar los datos en Wikidata
Ária Simbolismo y decadentismo Ver y modificar los datos en Wikidata
Añus ativu 1869-1875
Movimientu Simbolismo Ver y modificar los datos en Wikidata
Destincionis
  • Concours général Ver y modificar los datos en Wikidata
Firma

Jean Nicolas Arthur Rimbaud (Charleville, 20 d'otubri de 1854-Marsella, 10 de noviembri de 1891), conocíu cumu Arthur Rimbaud, fue un pueta francés simbolista, célebri pola su poesía transgresiva i temáticas surrialis que influyun ena literatura i artis moernas cumu el decadentismu, la prefiguración del surrealismu i la generación beat'. Fue considerau pal Nobel de Literatura Albert Camus cumu «el más grandi de tolos poetas».[1][2][3]

Tuvu nacencia en Charleville, alos dicihéis añus encetó a escribil poemarius parnasionistas i endispués simbolistas, que publicaba en diarius. Abandonó la su casa pa dil a París en meyu dela Guerra franco-prusiana i la crisis qu’afetaba al su país. Tuvo una desastrosa relación amorosa col poeta simbolista francés Paul Verlaine, con quien endispués se fue a Ingalaterra, ondi vivun pobrementi. Volvió a Francia tiempu endispués, i desta esperiencia centró la única obra que publicó él mesmu: Una temporada nel infiernu.

Compusu la mayol parti dela su producción literaria duranti la su adolescencia tardía i la su edá adulta temprana. Dejó de escribil del to alos veinti añus, endispués de preparal Iluminacionis, poesía en prosa, a esceción de Marina i Movimiento, escritus en verso libre, que fue unu delos primerus uropeus en gastal juntu con Jules Laforgue, Gustave Kahn i Stéphane Mallarmé.

Se convirtió al catolicismu i vio pola úrtima vezi a Verlaine en 1875 en Alemaña, quandu ya abía dejau la literatura. Endispués d’estu, acontinó viajandu por tol continentu uropeu. Nel vranu de 1876, s’enroló cumu soldau nel ejércitu colonial neerlandés pa podel viajal ala isla de Java, i endispués desertal inmediatamenti; golvió a Francia en barcu. Endispués viajó a Chipri, i en 1880 s’arreicó finalmenti en Adén, Yemen, cumu empleau de cierta emportancia ena Agencia Bardey.

En 1884 abandonó el su trabaju i se trasformó en comercianti por cuenta propia en Harrar, Etiopia, ondi hizu una pequeña fortuna cumu traficanti d’armas.

Rimbaud espernó en Marsella el 10 de noviembri de 1891, endispués de volvel a Uropa a causa dun carcinoma ena rodilla derecha que'abía degenerau duna sinovitis, cuyo primel diagnósticu había síu artritis i cuyo primel tratamientu fue inúti.

Biografía

[Edital | Editá'l códigu]
Arthur Rimbaud alos 11 añus, ena su primera comunión.

El su pairi, Frédéric Rimbaud, capitán d’infantería, tuvu nacencia en Dole el 7 d’octubri de 1814, mientris que la su mairi, Vitalie Cuif, era originaria de Roche, ondi aportó al mundu el 10 de marçu de 1825. Dambos dos se casun el 8 de hebreru de 1853, trasladándu-si a un apartamentu ena calli Napoleón[4] en Charleville, departamentu delas Ardenas. Debíu al trabaju del pairi, la pareja nu se vía más qu’en raras ocasionis u en fechas de suma emportancia, cumu el nacimientu delos sus cincu ijus: Jean Nicolas Frédéric, el 2 de noviembri de 1853, Jean Nicolas Arthur, el 20 d’octubri de 1854, Victorine Pauline Vitalie, el 4 de heniu de 1857 (quien murió al mes de nacía), Jeanne Rosalie Vitalie, el 15 de heniu de 1858 i Frédérique Marie Isabelle, el 1 de heniu de 1860. Endispués del nacimientu desta úrtima, el capitán Rimbaud abandonó a la su familia i nu volvió jamás a Charleville.[5]

La mairi se declaró viua i en 1861 se mudó con los sus ijus al númiru 73 dela calli Bourbon, nun barriu de obrirus dela ciá. En octubri del mesmu añu, el chicu Arthur entró ala escuela Rossat, ondi obtuvo los sus primerus reconocimientos. Figura ríhia, obsesiva cola responsabilidá i vigilanti ena educación delos sus ijus, Vitalie Rimbaud trasformó el clima familiar en asfixianti pa los chiquinus. A finalis de 1862 se mudan de nuevu, peru esta vezi a un barriu burgués, nel númiru 13 dela calli de Orléans. En 1865 Arthur entra al colegiu municipal de Charleville, ondi rápidamenti destaca cumu un alumnu brillantísimu i superdotau; obtieni premius en literatura, lenguas i otras asignaturas. Compón en latín fluidu poemas, elegías i diálogus. Peru, cumu dici en el su poema «Los poetas de siete añus», ya dendi esa edá estaba llenu de conflictus internus i de sentimientos de rebeldía.

En huñu de 1869 participó nun concursu académicu[6] de composición en latín col tema «Yugurta», el cual gana con facilidá. El direitol del su colegiu dijo dél entoncis: «Na ordinariu germina desta cabeça, será un heniu del mal u un heniu del bien». Aviendu obteníu ya tolos reconocimientos posiblis alos 15 añus, el muchachu se sienti finalmenti liberau de toas las presionis alas que la su mairi lo había sometíu ena su infancia más temprana.

Hazia la poesía

[Edital | Editá'l códigu]
Rimbaud en 1870, alos 15 añus d’edá.

En 1870, duranti las sus classis de retórica, el colegial entabla amistá col su professol, Georges Izambard, quien era seis añus mayol. Izambard le presta librus cumu Los miserables, de Victor Hugo, que el jovencitu Rimbaud lei a escondias dela su mairi. Aproximadamenti en esta época es tamién quandu publica el su primel poema, «Los aguinaldus delos huérfanus», que apareció ena revista Revue pour Tous en heneru de 1870.

La su orientación poética en esti tiempu es la delos parnasianus, que por aquel entoncis publicaban tolos sus testus ena revista literaria Le Parnasse Contemporain (“El Parnasu contemporáneu”). El 24 de mayu de 1870, Arthur, ogañu de quinci añus, escribi una carta al máisimu lídel del parnasianismo, Théodore de Banville, diciendu que tini diciouchu añus i transmitiénduli los sus anhelus de «convertirsi en parnasianu u en na» i de que publiquen los sus testus. Pa estu ajunta tres poemas: «Ofelia», «Enas tardis azulis estivalis...» i «Credo in unam». Banville respondió con afectu ala su carta, peru nunca publicó los poemas de Rimbaud en Le Parnasse Contemporain.

Entoncis enceta a soñal con dil a París i probal un pocu del espíritu revolucionariu del puebru parisinu, pues en la su casa s’aburría mortalmenti i los problemas cola su mairi aumentaban día a día, más que na pola actitud rebeldi que tomaba Rimbaud; cumu por exemplu quandu salía alas callis de Charleville llevandu cartelis de «Muera Dios».

La teoría del voyant (videnti) en Rimbaud se desarrolla en dos cartas (13 de mayu de 1871 a Izambard i 15 de mayu de 1871 a Demeny), muchu antis de conocel a Verlaine, instalalsi en París i encetal a escribil los sus trabajus más reconocíus. El sufrimientu i desarreglu del poeta («Imaginin a un ombri injertándusi i cultivándusi verrugas ena cara»), u bien lo indicau pa sel trasformau en videnti, nunca resultó en vanu...[7]

Adolescencia i ahorris

[Edital | Editá'l códigu]

Duranti las vacaciones escolaris de 1870, el 29 d’abostu, Arthur, ya de quinci añus, consigui escapalsi dela vigiláncia materna[8] i jui con la sola intención de dil a París. Peru al aportal ala estación de trenis ena capital destaparun que nu tenía billeti. Eran tiempus de guerra civil en Francia, las tropas prusianas se preparaban pa sitial París i crecían con fuerça los movimientus en pro dela proclamación dela Tercera Repúbrica Francesa, polo que las autoridais fueron inflexiblis. Arthur acabó deteníu ena prisión de Mazas.

Dendi la su celda, Arthur escribió a Georges Izambard, en Douai,[9] pa pedilli que lo ayudara col pagu dela deuda. El professol lo haci i le paga igualmenti el viaji ata Douai, ofreciénduli la su casa ata que pudiera regresal ala su casa colas su mairi.

Rimbaud parti hazia Douai el 8 de setiembre. Dudandu por muchu tiempu si regresal a Charleville, permaneci allí tres semanas.[10] Duranti esti periodu, Rimbaud conoci al poeta Paul Demeny, vieju amigu de Izambard i direitol duna editorial. Estu llamó inmediatamenti l’atención del jovencitu poeta, quien le dejó a Demeny un fajinu de hojas sueltas ondi había copiau quinci delos sus poemas, cola esperanza de que quiciás hueran publicaus.

Izambard, que había avisau a Vitalie Rimbaud dela presencia del su iju en Douai, recibió cumu respuesta: «¡Atrápilu, que venga inmediatamenti!».[11] Pa calmal-la un poquinu, Izambard decií acompañal personalmenti a Rimbaud ata Charleville. Una vezi que llegan, Vitalie Rimbaud enceta a golpal al su iju i a echal reprochis, disfrazaus d’agradecimientos, a Izambard.

Retratu de Arthur Rimbaud por Jean-Louis Forain, 1872.

El 6 d’octubri Rimbaud se volvió a huil. Al encontralsi París en estáu de sitiu, decidió dil a Charleroi. Queriendu convertilsi allí en reporteru local, intenta, sin éssitu, que el Journal de Charleroi lo contrati cumu redactol. Endispués, cola esperanza de encontralsi con Izambard, se dirihi primeru a Bruselas i endispués a Douai, ondi el su professol llega unus días más tardi pa envial a Rimbaud de vuelta escoltau por polícias, por órdenis de Vitalie Rimbaud. Estu ocurrió el 1 de noviembri de 1870.

Debíu alos problemas políticus polos que pasaba Francia nessi momentu, el colegiu al que asistía Rimbaud aplazó la reapertura delas classis d’octubri de 1870 ata abril de 1871. En hebreru de 1871 Rimbaud vuelvi a escapal en dirección ala capital francesa. La situación política del país muevi a Rimbaud a tratal de contactal con los revolucionarius Jules Vallès i Eugène Vermersch, anque tamién busca alos poetas más importantis dela época. En esta visita conoci al famosu caricaturista André Gill.

Rimbaud regresa a Charleville justu antis de que encetara la Comuna de París, inque algunus testimonius dicin que él seguía en París quandu esta encetó; sin embargu, nu ai puebas suficientis que den fe d’estu. Lo que sí se puei assegural es que la Comuna tuvu un huerti efetu nel jovencitu poeta, ya que escribió várius poemas relacionaus col tema, cumu «La orgía parisina», «Los pobris ena ilesia» i «Los que velan».

Duranti esta etapa la escritura del poeta, a poquinu a poquinu, enceta a evolucionar. Enceta a critical la poesía romántica i parnasiana i a alabral la poesía de Charles Baudelaire, a quien inclusu llama «un dios, el rei delos poetas». Enas sus cartas envias a Demeny el 15 de mayu de 1871 i a Izambard el 13 de mayu del mesmu añu, llamás popularmenti «Cartas del vidente», espón finalmenti la su famosa teoría sobri la poesía baju el su lema «Yo es otru». En ellas indica que el poeta debi hacelsi «videnti», i que la única horma de logralu es por un «largu, inmensu i racional desarreglu de tolos sentíus». Sigún Rimbaud, el poeta debi vivirlu to, sufrirlu to, pa assin podel convertilsi en un «alquimista» delas palabras i hallal la perfección máisima ena poesía. La carta que le envió a Izambard fue de hechus el detonanti pa que la su amistá acabara, quandu Izambard creyó que el enigmáticu poema que gastaba Rimbaud pa exponel el su puntu de vista, «El corazón atormentau», era solu una burla incomprensibli.

Relación con Paul Verlaine

[Edital | Editá'l códigu]

Rimbaud fue convencíu pol su amigu Charles Bretagne de que escribiera una carta a Paul Verlaine, un emimenti poeta simbolista, endispués de nu avel obteníu respuesta de otrus autoris.[12] El jovencitu envió a Verlaine dos cartas con várius delos sus poemas, que incluyían «Las primeras comunionis» i «El barco ebrio». Verlaine quedó intrigau pol talentu de Rimbaud i le respondió diciendu: «Ven, querida gran alma. Ti asperamus, ti queremus». Juntu cola epístola mandó un billeti de tren a París.[13] El poeta aportó cerca del 15 de setiembre de 1871 siguiu la invitación de Verlaine i pasó a vivíl con él i la su mujel,[14] Mathilde Mauté, quien tenía diciisieti añus i estaba preñá. Dendi entoncis Rimbaud nu regresó al colegiu. En recopilacionis posterioris, Verlaine se refirió a él cumu «un jovencitu con cabeça de chiquinu, cuerpu adolescenti entavía en crecimientu i cuya voz tenía altus i bajus, cual si juera a quebralsi».[15]

Endispués dela su llega a la capital francesa fue bien recibíu por toas las grandis figuras literarias, alas que col tiempu conoci personalmenti. El propiu Victor Hugo, llegó a llamalu «Shakespeare chiquinu». Endispués de vivíl un tiempu con Verlaine, se muda a casa de Charles Cros, endispués ala de André Gill, i inclusu por unus días vivió en casa de Théodore de Banville.[16]

El cuadru Un rincón de la mesa (1872), de Henri Fantin-Latour: ala gacha apaicin sentaus Verlaine (casi calvu) i Rimbaud (col cabelu revueltu).

Pa marçu de 1872 las provocacionis de Rimbaud, que cuenta ya con diciisieti añus, encetan a causali problemas. El jovencitu poeta llevaba una salvaji vida disoluta de vagabundu, embriagau de ajenjo i hachís. Escandaliza assin ala éliti literaria parisina, indigná en particular pol su comportamientu, auténticu arquetipo del enfant terrible. A lo largu d’esti periodu acontinuó escribiendu los sus contundentis i visionarius versus moernus. Nostanti, el incidenti con Étienne Carjat, un emimenti fotógrafu dela época, fue la gota que colmó el vasu: Rimbaud, en completu estau d’embriaguez, hirió al fotógrafu cun un bastón-espada. Pa salval al su amigu i tranquilizal ala comunidá, Verlaine envió a Rimbaud de vuelta a Charleville.

Rimbaud espera unus cuantus mesis ena su casa i endispués regresa a París. Naquel tiempu enceta con Verlaine una tormentosa relación amorosa, que los llevó a Londres en setiembre de 1872, abandonandu assin Verlaine ala su mujel i iju chiquinu (alos que solía maltratal en estremo duranti los ataquís de ira causaus pol alcohol). Dambos dos vivierun nuna considerabli pobreza en Bloomsbury i en Camden Town, ondi sobrevivierun a basi de dal classis de francés i duna pequeña mensualidá que les daba la mairi de Verlaine.[17] Rimbaud pasaba los días nel Museo Británico, ondi «la calefacción, la iluminación, las plumas i la tinta eran gratis».[17]

Sin embargu, la actitud de Rimbaud, que acostumbraba a burlalsi i humillal a Verlaine, i la indolencia de Verlaine hazia to aquello que nu juera el propiu Rimbaud, hizu que la relación entri dambos dos se deteriorara. A prencipius de heniu de 1873 Verlaine nu aguantó más i juyó desesperau a Bruselas, dejandu atrás a un estupefactu Rimbaud sin un solu centavu. Un día más tardi Verlaine le envió una carta a Rimbaud diciénduli que trataría de reconcilialsi cola su mujel i que, si ella nu lo acetaba, se iba a matal. Rimbaud partió inmediatamenti a Bruselas i se reunió allí con Verlaine i cola mairi d’esti. Peru endispués de várias discusionis, un desequilibrau Verlaine en estau d’embriaguez le disparó a Rimbaud ena muñeca, inque endispués mostró un arrepentimientu total i desesperau.

Al revisal la su hería, Rimbaud nu pensó que juera gravi, assin que dejó que Verlaine i la mairi dél lo llevaran a vendal i endispués ala estación de trenis pa regresal a Charleville. Verlaine le rogaba que nu se juera, peru Rimbaud se mostró inflexibli. Encetó entoncis a comportalsi de manera irracional de nuevu i Rimbaud, temiendu pola su vida, llamó ala policía. Verlaine fue arrestau i sometíu a un humillanti examen médicu legal endispués de que se considerara la comprometedora correspondencia i las acusacionis dela mujel de Verlaine respectu dela naturaliá dela amistá entri los dos hombris. El jueci fue inmisericordi i, a pesar de que Rimbaud retiró la denuncia, Verlaine fue condenau a dos añus de prisión.

Rimbaud regresó a Charleville i se recluyó ena granja familiar pa escribil la única obra que publicaría él mesmu, Una temporada nel infiernu, ampliamenti reconocía cumu una delas obras pioneras del simbolismo moernu, i ondi incluyi una descripción daquella «menua pareja», la su vida con Verlaine —la su «virgen dementi» i el «esposu infernal»—. En 1874 regresó a Londres en compañía del poeta Germain Nouveau i acabó de escribil las sus controvertías Iluminaciones, que incluyin los dos primerus poemas en verso libre.

La su vida posterior (1873-1891)

[Edital | Editá'l códigu]
Arthur Rimbaud en Harar, « nuna plancación de plátanus », en 1883, Bibliothèque Nationale de France.

Rimbaud i Verlaine se encontraron pola úrtima vezi en 1875, en Alemania, endispués de que esti recuperara la libertá i duranti la su momentánea conversión al catolicismu. D’esti encuentru Rimbaud contó nuna carta que endispués de conversal por unas cuantas horas «ya habíamos renegaru del su Dios» i que Verlaine se quedó dos días i meyu antis de regresal a París. Previamenti ala su marcha, Rimbaud le encargó a Verlaine los sus manuscritus de Las Iluminaciones, peru pa entoncis Rimbaud ya había abandonau la escritura i optau por una vida establi de trabaju, aburriu ya dela su salvaji existencia anteriol, sigún afirmaron algunus, u en razón de que había decidíu hacelsi ricu i independienti pa endispués podel sel un poeta i ombri de letras libri de penurias económicas, sigún especulan otrus.Prantilla:Cr

Rimbaud cola tez mu bronciá nel distritu Sheikh-Othman, cerca de Adén (Yemen), en 1880.

Acontinuó viajandu extensamenti por Uropa, principalmenti a pie. En el veranu de 1876 s’enroló cumu soldau en el ejércitu colonial neerlandés pa viajá a Java (Indonesia), ondi desertó rápidamenti, endispués de lo que regresó a Francia en barcu. Endispués viajó a Chipre, i en 1880 s’arreicó finalmenti en Adén (Yemen), cumu empleau de cierta importancia ena Agencia Bardey. Allí tuvu várias amantis nativas i por un tiempu vivió con una etíopi.

La soledá es una mala cosa. Pola mi parti, sientu nu avelmi casau i tenel una familia. Peru ogañu estoi condenau a erral, atau a una empresa lejana, i día a día pierdu el recuerdu del clima i la manera de vivíl i inclusu la lengua d’Uropa. ¿Pa qué sirvin estas idas i venías, estas fatigas i estas aventuras en lugaris de raças estrañas, i estas lenguas que llenan la memoria, i estas penas sin nombri, si un día, endispués de algunus añus, nu pueu descansal nun lugal que mi gusti más u menus, i encontral una familia, i tenel pol menus un iju pa pasal el restu dela mi vida educándulu sigún las mis ideas, dotándulu dela más completa instrucción que se pueda dal... Pueu desaparecel en meyu destas tribus sin que naidi tenga noticia. Arthur Rimbaud, carta a los sus amigus. Harar, 6 de mayu de 1883.

Endispués de dejá la escrebiura de puesía, solu escribió dos reportis pala Société de Géographie (1883 i 1887), i se hizu envial una cámara fotográfica dendi Francia cola que tomó algunas fotografías, entri ellas tres autorretratus.[18][[Archivo:Rimbaud in Harar.jpg|miniatura|izquierda|Rimbaud en Harrar en 1883.]]

En 1884 dejó la agencia Bardley i se trasformó en comercianti por cuenta propia en Harrar, ena actual Etiopía.[19] Hizo una pequeña fortuna cumu traficanti d’armas, ata que ala derecha se le desarrolló una dolencia ena rodilla que primeru se diagnosticó cumu artritis, cuyo tratamientu nu dio resultau, i endispués cumu una sinovitis que degeneró en un carcinoma. Esta dolencia lo forzó a regresal a Francia el 9 de mayu de 1891, ondi días endispués le amputarun la pierna.

Isabelle Rimbaud (1860-1917), hermana menol de Arthur Rimbaud. Tras la dolorosa agonía de Rimbaud, Isabelle le escribió ala su mairi: «Ya nu es un pobri réprobu el que morirá cerca de mí. Es un justu, un santu, un mártil, un elegíu».[20]

Finalmenti, seis mesis endispués, el 10 de noviembri de 1891, murió en Marsella (Francia) ala edá de treinta i sieti añus.

La muerti llega a grandis pasus (...) Permaneci despiertu i la su vida se va acabandu cun un sueñu continuu, mientris dici cosas estrañas mu dulcementi, cun una voz que mi hubiera encantau si nu mi partiera el corazón. Lo que dici son sueñus, peru nu son los mesmus que quandu tenía fiebri. Se dirá, i yo lo creu, que lo haci espresamenti. Cumu él murmura esas cosas, la monja mi a preguntau en voz mu baja: ¿Crii usté que a vueltu a perdel la consciencia?. Peru él entendió la pregunta i enrojició; i quandu la monja se marchó mi dijo: «Mi crein locu, ¿I tú, lo criis tú?». Es un sel casi inmaterial i el su pensamientu se escapa al su pesar. Algunas vezis pregunta alos méicus si ellus ven las cosas extraordinarias que él percibi, i les habla i les cuenta con dulcura las sus impresionis, en términus que yo nu podría reproducil; los méicus le miran alos ojos i se dicin entri ellus: «Es singular». Ai en el casu de Arthur algunas cosas que nu comprendin.  Isabelle Rimbaud ala su mairi, Vitalie.

Influencia

[Edital | Editá'l códigu]

La su influencia ena literatura moerna, la música i el arti es ancha i incluyi a poetas francesis posterioris, especialmenti drentu del grupu delos surrealistas. Artistas destacaus inspiraus pola obra de Rimbaud son André Bretón, Henry Miller, Anaïs Nin, William S. Burroughs, Pier Paolo Pasolini, Jim Jarmusch, Hugo Pratt, Mário Cesariny de Vasconcelos, Klaus Kinski, Bruce Chatwin, Jim Morrison i Richard Hell. Tamién se percibi la su influencia en los poetas beat. La poesía mejicana del XX||s se a vistu bastanti atraía pola poesía de Rimbaud.

Entri las biografías sobri Rimbaud destacan las realizás por Jean-Marie Carre, Vida de Rimbaud, i la hecha por Enid Starkie, Arthur Rimbaud. Los trabajus críticus que mejol recepción an teníu son los de Michel Butor i Yves Bonnefoy, poeta influiu huertementi por Rimbaud.

Rimbaud tamién influyó nel decadentismo. Pa Rimbaud, «el poeta debi hacelsi videnti a través dun razonau desarreglu delos sentíus». Se trata de «registral lo inefabli» i pa ellu «es precisa una alquimia verbal que, nacía duna alucinación delos sentíus, s’espressi cumu alucinación delas palabras»; al mesmu tiempu, «essas invencionis verbalis tendrán el poel de cambial la vida».

La su relación sentimental con Verlaine en París i Londres fue llevá al cini en 1995, nuna película intitulá Total Eclipse (traducía en España cumu Vidas al límite), dirihía pola polaca Agnieszka Holland, colas interpretacionis de Leonardo DiCaprio nel papel de Rimbaud i David Thewlis nel de Verlaine. El guión dela película fue escritu por Christopher Hampton a partil de algunus testus de dambos dos poetas.

Cubierta dela primera edición delas Poésies complètes de Rimbaud.

Dendi finalis delos añus 80 del XX||s, se an iíu sucediendu nuevas i diversas traduccionis delas obras de Rimbaud, nu solu al castellanu sinu tamién alas otras lenguas d’España. Entri las primeras, las vertías al castellanu, destacan las realizás por Aníbal Núñez, Ramón Buenaventura, Xoán Abeleira, Miguel Casado i Mauro Armiño.

Obra completa

[Edital | Editá'l códigu]

En octubri de 2016 Ediciones Atalanta publicó toa la obra literaria del poeta francés en formatu bilingüi a cargu del tradutol Mauro Armiño.[21][22][23][24]

Rimbaud, Arthur (2016, 2022). Mauro Armiño, ed. Obra Completa Bilingüe (Segunda edición). Vilaür: Ediciones Atalanta. ISBN 978-84-945231-0-6. 

Obra diversa

[Edital | Editá'l códigu]

Poesías más conocias

[Edital | Editá'l códigu]

Referencias

[Edital | Editá'l códigu]
  1. Cita web |título=Rimbaud, más allá de su leyenda |url=https://elpais.com/diario/2009/03/20/cultura/1237503602_850215.html |sitioweb=El País |fechaacceso=15 de noviembri de 2023
  2. Cita web |título=La eternidad recuperada. Arthur Rimbaud cumple 166 años |url=https://web.archive.org/web/20240424070355/https://enlima.pe/blog/la-eternidad-recuperada-arthur-rimbaud-cumple-166-anos |sitioweb=enlima.pe |fechaacceso=15 de noviembri de 2023
  3. Cita web |título=El trueno hace cultura: Arthur Rimbaud y Paul Verlaine |url=https://www.elnacional.com/opinion/columnista/trueno-hace-cultura-arthur-rimbaud-paul-verlaine_262623/ |sitioweb=El Nacional (Venezuela) |fechaacceso=15 de noviembri de 2023
  4. Ogañu: rue Pierre Bérégovoy.
  5. Murió alos 67 añus, el 16 de noviembri de 1878, en Dijon.
  6. Lefrère, J. J. (2001): Arthur Rimbaud (pág. 24). Fayard, 2001. Prantilla:Cita
  7. Juan Arabia (11 de diciembre de 2016). «Arthur Rimbaud: Príncipe Maldito». Diario Perfil. Archivado desde el original el 23 de abril de 2017. 
  8. El poema «Memoria» describi la escena.
  9. cita web |url=http://abardel.free.fr/petite_anthologie/lettre_du_voyant_panorama.htm#annexe |título=Lettre à Georges Izambard du 13 mai 1871 |fechaacceso=13 de eneru de 2012|autor=Arthur Rimbaud |fecha=13 de mayu de 1871 |idioma=francés |cita=
  10. Georges Izambard (1963): «Rimbaud tel que je l’ai connu», artículu en el diariu Mercure de France, 1963, chapitre XIII, pág. 111.
  11. Carta fechá el 24 de setiembre de 1870.
  12. Ivry (1998), 29.
  13. Robb (2000), 102.
  14. Robb (2000), 109.
  15. Ivry (1998), 34.
  16. Jeancolas, Claude (1999): Rimbaud (pág. 335). París: Flammarion, 1999.
  17. 17,0 17,1 Robb (2000), 196-197.
  18. Sánchez-Cardona, Ana Paula (2023). La cámara de Arthur Rimbaud. Barcelona: Libros de la vorágine. ISBN 978-84-120736-4-5. Consultado el 31 de octubre de 2023. 
  19. https://www.xlsemanal.com/conocer/cultura/20190705/arthur-rimbaud-vida-africa-poeta-fotografia-muerte.html «Rimbaud, el fotógrafo maldito». XL Semanal (Online), consultado 24 de hebreru de 2020.]
  20. Prantilla:Cita
  21. «Editorial Atalanta reúne toda la obra literaria de Arthur Rimbaud en 'Obra Completa Bilingüe'». lainformacion.com. 5 de octubre de 2016. Archivado desde el original el 6 de octubre de 2016. Consultado el 5 de octubre de 2016. 
  22. «El abyecto insuperable». El País. 11 de octubre de 2016. Consultado el 11 de octubre de 2016. 
  23. «Arthur Rimbaud, la voz total del poeta insaciable». El Mundo. 12 de octubre de 2016. Consultado el 12 de octubre de 2016. 
  24. Manrique Sabogal, Winston (5 de diciembre de 2023). «Arthur Rimbaud y ‘Una temporada en el infierno’: asombro, apertura e inspiración a través del tiempo». WMagazín. Consultado el 10 de diciembre de 2023. 

Bibliografía

[Edital | Editá'l códigu]
  • Gimferrer, Pere: Rimbaud y nosotros, Publicaciones de la residencia de estudiantes, ISBN 84-95078-35-X
  • Ortiz, Lourdes: Conocer a Rimbaud y su obra, Dopesa, ISBN 847235427X
  • Starkie, Enid: Arthur Rimbaud, Siruela, ISBN 9788478445073. Traducción de los poemas, Xoán Abeleira.
  • Ullman, James Ramsey: El día en llamas, Ediciones Selectas S. R. L. Buenos Aires.