Arti góticu
L' Arti góticu es la denominación istoriográfica dá al movimientu artísticu que s’estendió por Uropa ocidental duranti la Edá Media tardia, dendi meyaus del Sigru XII, cola reforma de la ilesia de la abadía de Saint Denis (1140-1144), cerca de París, i que s’allargó ata la llegá del arti renacentista (sigru XV pa Italia), i ata bien entrau el Sigru XVI en muquis lugalis. Se trata dun ampriu periodu artísticu, que surji nel norti de Fráncia i s’esprandi por tóu Occienti. Según los paísis i las rehionis, se dessarrolla en momentus cronológicus diversus, ofreciendu nel su ampriu desenvolvimientu deferenciacionis profundas: más puru en Fráncia (siendu bien deferenti el de París i el de Provença), más orizontal i cercanu a la tradición clássica en Italia (inque al norti s’acoyi unu de los ejemplus más paradigmáticus, comu la catedral de Milán), con peculiariais localis en Flandes, Alemaña, Ingalaterra i España.[1]
Duranti la épuca d’esprandol del góticu, la pintura i la escultura encetarun a endependizalsi de la subordinación al soporti arquitetónicu que esistía nel arti románicu.
Contextu istóricu
[adital | adital cóigu]L’arti góticu propiamenti dichu coincidi en el tiempu con la Plena Edá Media i la crisi del sigru XIV.
Si el su preceessol, el arti románicu, refrejaba una socieá ruralizá de guerrerus i campesinus, el góticu coincidi col resurgimientu de las ciáis, ondi se dessarrollarun la burguesía i las univelsiais, i cola aparición de nuevas órdenis religiosas (monásticas comu los cisterciensis i mendicantis comu los franciscanus i los dominicus). Tamién s’acentuarun los conflictus i la dissidencia (revueltas populalis, herejías, desenvolvimientu i crisi de la escolástica,[2] Cisma de Occienti); rematandu enos pavorosus espetáculus de la pesti negra i la guerra de los Cien Añus, un mundu tan cambianti que solu pue entendelsi en términus d’una mutación hundamental (pa la istoriografía materialista, la transición del feudalismu al capitalismu).
Arquitetura gótica
[adital | adital cóigu]



La arquitetura gótica tuvu nascencia en tornu a 1140 en Fráncia: se consideri que la primel construcción propiamenti gótica es la basílica de la abadía real de Saint Denis, eificá pol abá Suger, consejeru del rey Luis VII de Fráncia.[3][4]
Tamién dendi finalis del sigru XII i encetus del sigru XIII se divulga polos monasterius de la orden del Císter un estilu despojau d’ornamentación i reducíu a la pureza de los elementus estruturalis, espreción de las concepcionis estéticas i espiritualis de Bernardu de Claraval, que se sueli denominal arti cisterciense.[5]
La arquitetura gótica ha síu definía duranti muquinu tiempu de horma abondu superficial esclusivamenti pola utilización dunu de los sus elementus, el arcu apuntau u ohival, del que se deriva la bóveda de crucería que permiti desplazal los empujis a contrafuertis esternus, que s’alejan aún más de los murus meanti el usu de arbotantis. Eso permitió la construcción d’eificius muquis más amprius i elevaus, i el predominiu de los vanus sobrí los murus. Los elementus sustentantis (pilaris de complicau dessiñu) quédan muquis más estilizaus. Pero la utilización dun elementu no pue definil un estilu de horma global; se trata dun probléma más ampriu, d’una nuevu etapa istórica, una nuevu concepción del arti i con él del mundu.
Puein consideralsi, prencipalmenti, cincu caraterísticas hundamentalís nel su pograma de construcción: el arcu apuntau, la bóveda de crucería, los arbotantis, los grandis vitralis (ventanalis i rosetonis) i la decoración de piedra ornamentá (estatuas, colunmas, capitelis, pináculus u gárgolas).[6]
Frenti a las ilesias i monasterius del románicu, dichu esti de horma general, el góticu alça, comu la su obra arquitetónica embleMática, prodihiosas catedralis llenas de lus assín comu con una gran altura, siendu estus los sus prencipalis aportis técnicus, los que s’alcuentran justificaus enos escritus de Pseudo Dionisiu Aeropagita, inque tamién se dessarrolló una emportanti arquitetura civil.
Nostanti, ai tamién muquis elementus de continuidá: esti sigui siendu un arti prenominantimenti religiosu; el monasteriu comu institución apinas varia esceutu en detallis hormalis i d’adeutación a nuevus requerimientus, pero la su disposición no presentó variantis, i la planta de las ilesias, mayoritariamenti catedralis, siguió siendu prenominantimenti de cruz latina con cabecera en ábsidi orientá alesti, inque se compliqui u varíi (plantas basilicalis, colocación del transeptu nel centru, complicación de navis, capillas i girolas). Sin duda el prencipAL elementu de continuidá es la concepción intemporal de la obra: ena mayol parti de las construcionis los estilus se sucedin i hundin al ritmu de los sigrus, sabiendu los contemporáneus que hazin una obra que ellus no verían rematá, ni quiziá los sus ijus u nietus, sinu que la construcción d’estas eificacionis implica el trebaju de varias generacionis. En muitas de ellas, inclusu se poni en valol l’atrevimientu por encetal un desafíu técnicu u econômicu, a veçis por rivalidá política, que quandu s’enceta no s’ha planificau ena su totalidá el proyeutu pol lo que no se sabi cómu rematal: es el casu de las catedralis de Siena i Florencia.
La lus
[adital | adital cóigu]
Los nuevus eificius religiosus se caraterizan pola definición dun espaciu qui quiéri acercal a los hielis, d’una manera vivencial i casi palpable, los valoris religiosus i simbólicus de la épuca. El humanismu incipienti alliberaba al ombri de las oscuras tinieblas i l’invitaba a la lus. Esti hechu está relacionau con la divulgación de las corrientiis filusóficas neoplatónicas, que estabelin una vinculación entri el conceutu de Dios i el ámbitu de la lus. Comu las nuevus técnicas constructivas hizun virtualmenti innhecesarius los murus en benefíciu de los vanus, el interiol de las ilesias s’enllenó de lus, i la lus conformará el nuevu espaciu góticu. Será una lus física, no figurada en pinturas i mosaicus; lus general i difusa, no concentrá en puntus i dirihía comu si de focus se tratasi; al mesmu tiempu que es una lus transhigurada i coloreá meanti el juegu de las vidrieras i los rosetonis, que trashorma el espaciu en irreal i simbólicu. El color alcançará una emportáncia crucial.
La lus está entendía comu la sublimación de la divinidá. La simbología domina a los artistas de la épuca, la escuela de Chartres consideri la lus el elementu más nobli de los fenômenus naturalis, el elementu menus material, la aproximación más cercana a la horma pura.
L’arquitetu góticu organiça una estrutura que li permiti, meanti la utilización de la técnica, empleal la lus, lus transhigurada, que desmaterialiça los elementus del eificiu, consiguiendu claras sensacionis de elevación i inhravezá.[7]
Escultura gótica
[adital | adital cóigu]


Ena escultura gótica las tallas en piedra continúan usándosi pa la decoración de la arquitetura, amás de cumplil la hunción evangelizadora (el catecismu de los analhabetus, la inmesa mayoria de la puebración) peru cada vez s’emançipa más (passu del relieve al bultu redondu). La escultura gótica evolucionó dendi un estilu allargau i ríhidu, aún en parti románicu, cara a un sentimentu espacial i naturalista a finalis del Prantilla:Siglo i encetus del Prantilla:Siglo. La influência de las esculturas griegas i romanas que aún se conservaban s’incorporarun al tratamientu de las telas, las esprecionis facialis i la posi.
Las esculturas góticas tuvun nascencia enos murus de las ilesias, a meyaus del sigru XII ena Isla de Fráncia, quandu el abá Suger hizu construil la abadía de Saint Denis (h. 1140), considerá el primel eificiu góticu, i mu en seguia le siguió la catedral de Chartres (h. 1145). Anteriormenti, no había tradición escultórica ena Isla de Fráncia, assín que los escultoris éran traíus de Borgoña i huerun quienis crearin las revolucionarias figuras que actuaban comu colunmas nel Pórticu Real de Chartres. Era un inventu enteramenti nuevu i proporcionaría el modelu pa una generación de escultoris.
La escultura gótica s’espardió por toa Uropa occidental. En España se constata la penetración a travési de maestrus i obras que llegarun procedentis de Fráncia; por ejemplu, la influência del taller de Rieux[8] es abondu evidenti ena Virgen del Patrociniu de Cardona.
La influência dela escultura francesa s’estendió por toa Alemaña a partil de 1225 con la catedral de Bamberg, que tiini el más ampriu conhuntu de escultura del sigru XIII, rematandu en 1240 con el Jineti de Bamberg (la primel estatua ecuestri nel arti occidental dendi el sigru VI, i que se crê que retrataba a Conrau II).
N'Ingalaterra la escultura estaba más limitá a monumentus hunerarius i decoracionis no hihurativas, en parti debíu a las limitacionis cisterciensis sobrí el usu d’imáhinis.
En Italia aún persistía la influência clássica, destacandu obras comu los púlpitus del baptisteriu de Pisa (1269) i la catedral de Siena. Obra maestra tardia de la escultura gótica italiana es el Arche scaligere de Verona.
Las técnicas de tallau de mamera se hazin cada vez más sofisticás, llegandu al su máximu esprandol ena integración del color i el dessiñu arquitetónicu de conplehus retablus. La recuperación de la tradición clássica de la fundición del bronci deberá esperal al Renaçimientu italianu.
L’escultol neerlandés Claus Sluter i el gustu pol naturalismu marcó el encetu del fin pa la escultura gótica, evolucionandu cara al clasicismu renacentista a finalis del sigru XV.

Pintura gótica
[adital | adital cóigu]
Ata alreol de 1200, ábati 50 añus endispués del encetu dela arquitituria i la escultura góticas, no aparició un estilu de pintura que se puea llamal «góticu». La transición del románicu al góticu es abondu emprecisa i no a un clanu corti, inque poemus vel los encetus dun estilu qu'es más sombríu, escuru i emotivu qu'en el períodu dantis. Desta transición se da primeru n'Inglaterra i Fráncia alreol de 1200, n'Alemaña en tornu a 1220 i en Itália alreol de 1300.
Mientris nel románicu las representacionis figurativas son simplificás i idializás, nel góticu se tini a aumental el realismu i naturalismu, aprosimándu-si ala imitación ala naturalença que sedrá el idial del renacimientu, encluyendu la representación de paisahis, que, nostanti, acontina siendu pocu usual.

Nel góticu, en correspondencia colas nuevas tendéncias filosóficas i religiosas (recuperación dela filosofía d'Aristótilis a través del averroísmu, umanismu de san Franciscu d'Asís) se tini a aprosimal la representación delos pressonahis religiosus (los santus, los ángelis, la Virgen María, Cristu) en un pranu más umanu qu'el devinu, dexandu-lis demostral emocionis (praçel, dolol, ternura, enfadu), rompiendu el hieratismu i el formalismu románicu.
Tamién a lentus avancis nel gastu dela perspetiva i d'otras quistionis ténicas en quantu al tratamientu delos soportis (que premitin la mayol difusión dun arti mobiliari), los pigmentus i los aglutinantis.
La pintura, estu es, la representación d'imáhenis sobri una superficii, duranti el períodu góticu, se praticaba en quatru ténicas prencipalis:
Afrescus. La pintura mural u afrescus acontinun gastandu-si comu el prencipal meyu pa la narración pictórica en las paréis delas elésias nel sul d'Uropa, comu una continuación delas tradicionis cristiana i románica dantis.
Vidrieras. Nel norti d'Uropa, las vidrieras fuerun el arti preferíu ata el Sigru XV.
Pintura sobri tabla. Encetun en Itália nel Prantilla:Sigru i s'estendun por toa Uropa, de pressona que pal Sigru XV s'avíe convertíu ena horma predominanti, suplantandu inclusu alas vidrieras. La pintura a l'óliu sobri lienciu no se hiçu populal ata los sigrus Sigru XV i Sigru XVI i fue el puntu de partía del arti renacentista.
Miniaturas. Los manuscritus iluminaus representun la más completa documentación dela pintura gótica, documentandu la dessistencia d'una serii d'estilus en lugaris ondi no an sobrevividu otras obras monumentalis.
Artis decorativas i suntuarias
[adital | adital cóigu]Las artis decorativas o artis suntuarias del períodu góticu tuvun un ampliu desenvolvimientu.
La consideración social del arti i el artista
[adital | adital cóigu]El florecimientu del negociu dela lana i los pañus, envinculaus alas ferias i rutinas comercialis que recorrungun Uropa de norti a sul (de Florencia, Hénova i Venécia a Champaña i Flandis, sin escaecel Medina del Campu), produci el nacimientu dun arti singulal: el tejíu de tapicis, que tuvu un prestihiu social emportantíssimu. No pa los sus autoris, que nunca pasun dela consideración de merus artesanus, siquiá pa los sus poseeoris. No abriendu una clara separación entre las artis endustrialis i las que ogañu consideramus bellas artis, pudríe dizil-si lo mesmu de maestrus d'obras, pintoris i escultoris, que inque conselvemus el nombri de abondus d'ellus, no pasaban d'ehercel tamién unu delos oficius vilis i mecánicus, nin siquiá equiparablis alas profesionis liberalis.
Variedais localis
[adital | adital cóigu]El góticu tuvu nacencia nel norti de Fráncia i dendi allí s'estendió a otrus territorius d'Uropa, que l'adotun de pressona más o menus fiel al modelu francés, adaptándulu alas circustáncias materialis i socialis localis. Se puei assin destinguil el góticu francés d'un góticu español, góticu ingrés, góticu flamencu, góticu centrouropeu o góticu italianu.
L'etiqueta Góticu enternacional no haçi referéncia ala totaliá del Góticu, siquiá a una determiná fasi o estilu dela pintura i artis decorativas góticas.
-
Abaiá de Fontfroide, arti cisterciensi (Góticu francés).
-
Tumba de Philippe Pot (Góticu francés).
-
Espital de Beaune (Góticu francés).
-
Catedral de Gloucester (Góticu ingrés).
-
Retratus d'Ekekhard de Meissen i la su pressona Uta, Catedral de Naumburgu (Góticu alemán).
-
Lonha dela Sea de Valéncia (Góticu español).
-
Pórticu de Santa María delos Reis (Laguardia, Góticu español).
-
Retabru mayol dela Catedral de Tarragona, de Pere Johan (Góticu español).
-
Tetramorfus, tabla de Fernando Gallegu (Góticu español).
-
Palaciu Ducal de Venécia (Góticu venecianu).
-
Catedral de Siena (Góticu italianu).
-
Rehería i artal mayol dela catedral de Sevilla, la mayol (gótica) del mundu.
-
Retabru dela Resurreción de Cristu, con taller i alabastru de Nottingham, 1450–1490.
-
Crucifixión, tabla de Ducciu di Buoninsegna (Góticu italianu).
-
Nuestra Señora dela Preñá, del Maestru Peru (Góticu portugués).
El neogóticu
[adital | adital cóigu]


Nel Sigru XIX, el entusiasmu románticu pol lo meyeval (comu reación frenti al neoclassicismu academicista) i el historicismu, llevó a una revaloriçación dela arquitituria gótica. Se llevun a cabu amplias restauracionis d'edificius meyevalis, en abondu ocassionis con nuevus añadíus, llegandu-si a establecel el estilu neogóticu, arquitituria hecha a imitación dela gótica meyeval. Se sueña a partil deste momentu con un renacimientu del arti meyeval, llenándu-si de nuevu conteníu al términu "góticu" qu'enceta a destinguil-si i separal-si claramenti del románicu. La arquitituria neogótica emita los elementus del góticu orihinal con un ánimu hundamentalmenti decorativu, si bien aprovecha i haçi gastu delas nuevas ténicas costrutivas i delos nuevus materialis que encetaban a gastal-si estensamenti enas costrucionis del sigru XIX.
Algunus destus añadíus neogóticus sobri edificius d'orihin góticu son las fachás occidentalis delas catedralis de Barcelona, Milán i Florencia (1876-1887).
El diseñu orihinal dela fachá dela catedral de Florencia fue solu materialiçau ena su parti baxa; endispués, la costrución fue echá a marruti. Alos cabus del sigru XVI, desta fachá a meyu costruil fue demolía i se propunieran varius diseñus nuevus, inque dengunu d'ellus fue aceitau. La fachá se dexó, por tantu, destapá ata el sigru XIX. En 1864 s'abrió un concursu pa diseñal una fachá nueva i en 1876 encetun las obras. La fachá neogótica resultanti, acabijá en 1887, fue ehecutá en mármulis brancus, verdis i rosas pa armoniçal col restu del templu, el campanariu de Giotto i el baptisteriu.
Referéncias
[adital | adital cóigu]- ↑ cita libru|apellidus1=Erlande-Brandenburg|nombri1=Alain|títulu=El arti góticu|editorial=Akal|ubicación=Madrid|húchacessu=19 de eneru de 2016|añu=1983
- ↑ Prantilla:Cita libru
- ↑ Error en la cita: Etiqueta
<ref>no válida; no se ha definido el contenido de las referencias llamadasAlain - ↑ Prantilla:Cita libru
- ↑ Prantilla:Cita libru
- ↑ Error de Lua en package.lua en la línea 80: module 'Módulo:Citas/Sugerencias' not found.
- ↑ Félix de Azúa, «Quandu la lus oscureció la tierra.» 12 d’outubri de 2008. El País.
- ↑ Español, Francesca. El "taller de Rieux", en Arteistoria.
Atihus esternus
[adital | adital cóigu]Prantilla:Internet Archivu (ver. 2012)