Arti mudejal


L'arti mudéjal es un estilu artisticu que se dessenroó enos reinus crestianus dela Península Ibérica i qu'añidía enfrugencias, elimentus o materialis d'estilu hispanu-mossulmán. Hue la consicuencia delas condicionis de convivencia qu'essestían ena España meyeval. Se trata dun fenómenu escrusivamenti hispánicu que tiini lugal entri los sigrus XII i XVII, comu mestura delas corrientis artísticas crestianas (románicas, góticas, renacentistas) i mossulmanas dela epoca i que sirvi d'enganchi entri l'arti crestianu i el islámicu.
Las caraitirísticas del arti mudéjal sonin:
El gastu de materialis brandus comu l'adrollu, yesu, cemarica u maera, lo que hazi la profusión decorativa. L'usu de ciertus elimentus arquitetónicus i temas decorativus. Pa unus estoriaoris, se trata dun epíganu'l arti islámicu i pa otrus, dun piriú'l arti crestianu nel qu'apaeci la decoración islámica, ya que lo praticavan los mudéjaris, gentis de religión mossulmana i coltura arabi-berebel que permanecián enos reinus crestianus endispués dela conquista del su territoriu i, a trocu dun empuestu, consevavan la su religión i un estatus jurídicu propriu; inque tamién moriscus i crestianus que deprendierun las ténicas proprias del arti mosulmán.[1] Prantilla:Página requeria
No es un estilu artisticu unitariu, sinu que possé caraitirísticas peculiaris en ca región, entri las que destacan el mudejal toleanu, leonés, aragonés i andalús. Dendi la Península Ibérica, tamién viajó a Canarias i ala América Española. Nel sigru XIX, juntu colos otrus estilus estoricistas apaeció el neomudéjal.
El términu «arti mudéjal» l'acuñó Amador de los Ríos, en 1859, quandu prenunció el su discussu d'ingressu ena Academia de Bellas Artes de San Fernando sobri L'estilu mudéjal, ena arquitetura.[2] L'arti mudejal es el más representativu d'España ena epoca meyeval, no es grandiosu, sinu peculiar i más pressonal. Esta peculiariá vien da dessu mesmu pol su caraiti arrayanau entri el norti crestianu i los mosulmanis.
Essistin destintas varianças de mudejarismu: el románicu d'adrollu (León, Valladolís, Ávila i Segovia), l'arti mudéjal ociental (dendi el Taju ata Portugal), el mudéjal aragonés (con caraitirísticas proprias, entri otras, la profusión d'elimentus ornamentalis de cemarica vidriá, i mayol dessengolvimientu enos vallis d'El Ebru, Jalón i Jiloca), Estremaúra, Andaluzía (Graná, Córduba i Sevilla), la Comuniá Valenciana (Castellón, Valéncia i Alicanti) i por úrtimu el mudejal canariu, con un deprendi gremial más laxu ondi destaca la carpintería hispanumossulmana, por me delos techus, balconis i ajimeçis.
Mudejal
[adital | adital cóigu]Mudejal es el términu qu'assina alos mossulmanis que permanecierun viviendu nel territoriu reconquistau polos crestianus ena Península Ibérica, duranti'l prosseçu d'ahili delos reinus crestianus pal sul (almientau Reconquista) duranti la Edá Meya.[3]
A essus mossulmanis se les premitió d'acontinar praticandu l'islam, gastal la su lengua i mantenel las sus costumbris. Se solían organiçal en comuniáis nomás aljamas u morerías con varius graus d'utogoviernu, sigún las condicionis de rendición u de subordinación.
Dendi el puntu de vista conómicu, la gran mayoría delos mudéjaris se desengolvián en labutos agrícolas o d'artesanía (albañilería, carpintería i oficius testilis). Col pasu'l tiempu, las condicionis de convivencia i tolerancia palos mossulmanis enas zonas crestianas se hizun más duras, restringiéndu-si los contatus socialis i conómicus entri comuniáis.
En anguna región comu Aragón essesti una crala relación entri las costrucionis mudéjaris i la abondu manu d'obra islámica que permaneció nesta zona. No ostanti, nel cassu d'Andaluzía, no essisti una relación tan crala, ya que los mossulmanis que permanecierun endispués dela conquista huerun abondus menus, inque una parti senificativa dela escassa puebración mudéjal estava dedicá a labutos relacionaus cola costrución, roçandu ábati un 50%, polo que puei concebi-si más bien comu una rendición coltural anti el venciú.[4]
Caraitirísticas generalis
[adital | adital cóigu]
Se da un nuevu tipu de material, l'adrollu, i una nueva decoración supripuesta a elimentus costrutivus crestianus i mossulmanis. Las estruturas arquitetónicas i los materialis sonin modestus, inque se logra un grandi realçi por mé del trebaju ornamental del ladrillu, yesu i maera: ajeçáus, espinas de peci, frissus d'esquinillas, arcus ciegus, redis de rombu i cruzis crestianas. El mudejal suponi una ración nacional en contra delos estilus uropeus que s'están entrouziendu. Ata el sigru XII se fomenta un estatus tolerantia palos alarifis mossulmanis, nel sigru XIII los reis crestianus van a prencipial a conocel la coltura islámica i se va prouziendu una alexación delos enflujus uropeus i un acercamentu pala vida mossulmana.
Eiementus i materialis
[adital | adital cóigu]Yeserías
[adital | adital cóigu]Prantilla:Ap Se suponi qu'el yesu hue entrouzíu ena Península Ibérica polos mossulmanis, proceénti d'Orenti i en concretu quiciá que d'Irán. El su gastu fue abondu duranti la dominación islámica, acontinandu duranti el pedioru delos reinus de Taifas. Dendi aquina s'esparigió alos territorius crestianus. Las yeserías más antigas que se conocin enas tierras de Castilla i León sonin las del craustru de San Fernando nel Monasterio de Santa María la Real i de Las Huelgas (Burgus), datás entri 1230 i 1260.
L'adrollu
[adital | adital cóigu]L'adrollu a síu consierau el material mudejal pol esceléncia, gastándu-si tantu con pesquis decorativus comu costrutivus. L'adrollu era abondu gastau n'Orenti pol enfrugencia dela coltura mesopotámica i tamién ena epoca hispanu-arabi, tantu ena epoca califal, inque con caraiti servicial respetu ala piera, comu baxu las dominacionis almorávidi i almohadi, enas que l'adrollu cogi más protagonismu.
Cerámica
[adital | adital cóigu]El gastu dela cemarica al serviciu dela arquitetura hue una costanti ena alfarería mudejal, tantu p'ahuera comu pa endrentu, i con especial vistosiá i virtussismu en portás, torris, çócalus, arrimaerus, solerías i techumbris. Los centrus proutoris más emportantis huerun Paterna i Manisis en Valencia; Teruel, Calatayú i Muel en Aragón, i Sevilla en Andalucía. Las prencipalis ténicas gastás, proceéntis l'Arti hispanomusulmán, huerun l'alicatau, la cuerda seca i la de cuenca i/u arista.[5][6]
La cubierta de maera
[adital | adital cóigu]
El gastu dela maera enas techumbris costituí unu delos elimentus más representativus l'arti mudejal, tantu n'España comu n'América, aondi hue esportá esta ténica. La tipulogía de cubiertas premiti destinguil:[2]
Cubiertas pranas (nomás alfarjes)
Cubiertas d'armadura
- Armaúra a dos áuguas
- De par i hilera
- De par i nudillu
- Armaúra a cuatru áuguas
- De lima simpri u bordón
- De lima dobri u moamaris
- Armaúra a dos áuguas
Cubiertas cercularis u abovás

Arquitetura cevil
[adital | adital cóigu]
La arquitetura cevil mudéjal ofreci caraitiris aparentis ala religiosa, inque propendi más al usu'l arcu reondu i al de herraúra. Son notabris los alcáçaris realis delos sigrus XIV i XV, comu'l de Sevilla i, en parti, el de Segovia; el palaciu d'Alfonso XI en Tordesillas; los palacius delos prelaus i magnatis delos sigrus XV i XVI, comu'l d'Alcalá; el palaciu del Duqui del Infantau en Guadalajara; el de los Duquis d'Alcalá en Sevilla (vulgarmenti, Casa de Pilatus), etc., tous conos sus patius d'ahuera arroeaus d'arcás; las puertas d'algunas ciaís, comu la puerta del Sol en Toleu, qu'es del sigru XIV i, en fin, angunus castillus célebris comu los de castillu de Fonsega ena villa de Coca (Segovia), entri otras abondu costrucionis fáciilis de reconocel polos caraitiris enunciaus.
Volución
[adital | adital cóigu]Encetus
[adital | adital cóigu]

Las primeras representacionis del mudéjal surgin nel sigru XII ena cuenca del Dueru, con dos fòcus prencipalis: las villas meievalis de Cuéllar i Sahagún. Nel casu dela primera, pol estal assitiá a meyu caminu entri las ciaís de Segovia i Valladolid, representó una praça de grandi emportáncia, i nella s'emplantó un emporiu ganaderu que le preporcionó una próspera economía a partil del sigru XII, lo qu'aportaríe un emportanti númeru de costrucionis, ruchandu al sigru XV con ventiquatru elésias i cona una puebración de 1700 abitantes. Enas sus costrucionis, sobri tou enas puertals dela muralla de Cuéllar i especialmenti nel arcu de San Basiliu, se aerti grandis semilituis col el mudéjal militál toleanu.
En lo que respetu ala segunda villa, está assitiá nel Camín de Santiagu i se convirtió nun fuerti centru religiosu i económicu enos sigrus XII i XIII, ondi puun trabajal angunas cuadrillas d'alarifis de Toleu pa aceleral las obras que nesi momentu se hazían nella. La rapié d'essus alarifis enas costrucionis d'adrollu s'empondríe sobri la costrución de sillería romana.
El primel broti conociu se hazi en tornu del Dueru i es conociu comu románicu d'adrollu. Los alarifis siguin las tipulogías cristianas tantu en pranta comu n'alçáu gastandu pilaris, arcus de meyu puntu, arcus ciegus esterioris i portás con arquivoltas, cona una progresión a la qual se li llama abocinamentu.
El mudéjal se consolia nel sigru XIII i s'esporta pa el sul i suresti, a tierras tou d'ellas llanas i con escasas canteras de piedra (Çamora, Valladolid, Ávila, Guadalajara, Mairil i oesti de Segovia, sin afetal ábates a Burgus, Paléncia i Soria).
El piriú más emportanti ena arquiteutura mudéjal n'España son los sigrus XII, XIV i XV, que's ebió a la caliá i baju preciu de los alarifis frenti a costruturis cristianus. Los alarifis son maistrus ena uteliçación del adrollu i tardan abondu pocu tiempu en hazel las sus costrucionis. La arquiteutura mudéjal es prencipalmenti decorativa, entroduci nuevas solucionis qu'ayuan ala arquiteutura atual. Gasta materialis blandus i baratus comu l'adrollu, yesu i barru vidriau. Se diferénçia delas grandis costrucionis cristianas, es una arquiteutura que no gasta grandis sillaris, sinu albañilería. Se sustetui la grandi bóvea pol techumbri plana u armauras.
Desenvolvimientu
[adital | adital cóigu]
L'adrollu se gasta con efeutu decorativu i abrija a varial las preporcionis d'ábsidis, murus i torris, siendu más chiqueninas. Los murus inferioris tinin que sel más recius i las sus torris más chiqueninas. Estas edificacionis van apaeciendu en León, Segovia, Ávila, etc.
El verdaeru mudéjal se da del sigru XIII al XV i tiini los sus fòcus más emportantis en Toleu, Andalucía i el valli del Ebru. Nesta épuca se daba un dominiu ábate total i se produci un contatu entri los estilus uropeus i musulmanis. Se van alevantal destintas tipulogías comu elésias, sinagogas i meçquitas, que se fundin nun estilu común: el mudéjal.
Se prencipian a levantál esbeltas torris palas elésias n'Aragón que se asemellan a los alminaris musulmanis. Se produci una fusión d'elementus costrutivus i decorativus, d'elementus musulmanis i cristianus, correlativa cola espiritualiá entri las dos Españas. La Escuela de Traductoris de Toleu i Alfonsu X son el ejempru más notabri d'esta coltura.
Sobri l'arti mudéjal, fue enfluiendu la situación dela raya, siempri móvil, amás de los diversus estilus uropeus que van penetrandu n'España i que cundicionan esti arti.
La posterior conquista d'Andalucía dará un mudéjal más jóven i con enfluencias diréctas dela arquiteutura tradicional. Una figura d'emportáncia nel mudéjal es el albañil i el su mundu, en oposisión col la cantería i los canterus. L'"albañil", "el alarifi" gasta l'adrollu, el yesu, escayola, mampuestu, maera... La su situación de venciú lo transforma en manu d'obra barata i en cundicionis de costruíl lo qu'ordenin los sus clientis, que sedrán elésias, sinagogas, fortaleças, palacius, etc. Endispués los cristianus van a deprendel esta tradición.

Escuelas
[adital | adital cóigu]Focu lionés i castellanu
[adital | adital cóigu]Del llamau «románicu d'adrollu» es ejempru la elésia de San Tirsu, acabá en 1189, d'aspetu sóliyu i maçiçu. El çimborriu s'elievi sobri el cruçeru i adelanta angunas caraiterísticas del románicu, comu la uteliçación d'arquerías i las dos fileras d'arcus ciegus que apaecin enos ábsidis çircularis con pesqui tectónicu, que holma el esqueletu del edificiu. Conholma un soperti i empuji que sostieni el muru. Los edificius mudéjaris copian alos cristianus i desenvelvin la su pranta i artura inque en adrollu. Al gastal adrollu nel enteriol, se piierdi la columna i s'uteliça el pilar. Otra caraiterística es el çimborriu, que a pesal de sel tan pesau, al sel calau va a trasmitíl sensaón de ligeleça. Nel çimborriu conholmi ascendemus, los vanus son mayoris pa aligeal el pesu i conseguil artura. Otru ejempru es la elésia de San Martinu d'Arévalo en Ávila; lo más caraiterísticu son las dos torris hechas en adrollu, sostribuás i decorás pol arquerías ciegas que se conviertin en vanus ena parti superiol. Se gasta l'adrollu, assín comu mampostería. Tamién la elésia de San Andrés de Cuéllar, cona una fachá prencipal d'adrollu abondu caraiterística i delas pocas que se conselvan; la su pranta fue calificada pol Vicenti Lampérez i Romea comu la mejol del estilu.[7]
Los sus edificius d'adrollu ofreçin una decoración con arcus ciegus de meyu puntu, juegus de recuaus con rehundimientus i frisus con dientis de sierra. Se localizan tres fòcus prencipalis: Arévalo, Cuéllar i Sahagún,[8] costituinduli el focu cuellaranu el más abondu de Castilla i León.[9][10] Otru focu es el vallisoletanu, colos munizipius de Santervás de Campos i Olmeu, mentris que al d'Ávila s'uni el mudéjal de Madrigal de las Altas Torris.
Son abondu abondas las elésias, comu pol ejempru San Tirsu, San Lorençu i San Pedru de Dueñas, de Sahagún, u las onçi que se localiçan en Cuéllar, ondi son emportantis igualmenti las sus tres puertals mudéjaris i los restus del mesmu arti que se repartin pol deferentis puntus del su recintu amurallau.
Mudéjal aragonés
[adital | adital cóigu]
Artícalu prencipal: Mudéjal aragonés. El mudéjal aragonés tiini una personaliá abondu caraiterística. Soprendi el su colulismu, que recibi del usu d'açulejus esterioris i los innumbrabris recursus que sacan del adrollu. Originalis torris d'elésias.
El mudéjal aragonés se destribui prencipalmenti nel valli meyu del Ebru, el del Jalón i el del Jiloca enas províncias de Çaragoça i Teruel, ata el puntu de que el conhuntu mudéjal dela capital d'esta úrtima provinçia (ondi descuellan las sus torris de San Pedru, del Salvaol, de San Martinu i dela Catedral) fue declarau Patrimoniu dela Umaniá en 1986, conocimientu que en 2001 s'amprió a otrus monumentus d'Aragón, destacandu la colegiata de Santa María de Calatayú, la elésia de Santa Tecla de Cervera dela Cañá, la de Santa María de Tobed i los elementus mudéjaris dela elésia de San Pablu, la Seo i la Aljafería de Çaragoça.
La descripción dela su emportáncia es la siguienti:
El desenvolvimientu nel sigru XII del arti Mudéjal en Aragón es consecuéncia delas cundicionis políticas, socialis i colturalis particularis que prevalecun n'España endispués dela Reconquista. Esti arti, enfluiu pola tradición islámica, refléja tamién los varius estilus uropeus contemporáneus, particularmenti el góticu. Presenti ata el encetu del sigru XVII, está caraiteriçau pol un usu estremadamenti refinau i enventivu del adrollu i d'açulejus esmaltaus n'arquiteutura, especialmenti enos campanarius d'elésias.|Declaración del Mudéjal Aragonés ena páhina oficial dela UNESCO.
La hustificaón dela declaración está sostribuá nel critériu IV dela mesma organiçación: Prantilla:Cita
Focu de Toleu
[adital | adital cóigu]El estilu toleanu ofreçi i reuni toas las holmas mudéjaris en destintus edificius, inque sin presental ena holma gótica la brillantiá del d'Aragón.
Andaluzia
[adital | adital cóigu]
Nel focu mudéjal andalú se diferençian los estilus dela Baja Andalucía i dela Andalucía Penibética. En Córduba se mantieni l'empleu dela piedra, mentris que en Sevilla predominan l'adrollu i las holmas almohadis i la costrución de capillas funerarias, elésias, palacius i sinagogas. Pol las sus caraiterísticas holmalis i pol la su tardía cronulogía se destingui el mudéjal dela Alta Andalucía, ondi perviven elementus d'enaspiración naçarí, inque el su desenvolvimientu fue frenau pol el auji del Renacimientu.
Comuniá Valenciana
[adital | adital cóigu]
L'arti mudéjal valencianu se çentra enas províncias de Castellón i Valéncia, siendu nesta úrtima ondi se topan los testimunius más abondus. La Torri de l'Alcudia, en Jérica (Castellón) es la única torri mudéjal que se conselva ena Comuniá Valenciana. Ena província de Valéncia destaca pol la su especial sengulariá el claustru góticu-mudéjal del Menastiri de San Jerónimu de Cotalba, en Alfauir i los bañus árabis, con dos enteresantis ejemprus, los Bañus del Almiranti en Valéncia i los de Torris Torris.
Canarias
[adital | adital cóigu]Endispués dela conquista del archipiélagu se necesitare un'arquiteutura ligerita i funçional, consierándu-si que la mejol solución costrutiva era, sin duqui, la mudéjal. Estu se vuo favureciu pola llegá alas islas d'andalucis, estremeñus i portuguesis, assín comu de moriscus espulsaus del territoriu peninsulal.

La mestura d'estas colturas, la grandi abundáncia dela resistenti maera de tea i la laxituá ena aplicación dela lehislaón gremial luenga dela metrópoli, desembocó nun mudéjal propiu que destaca prencipalmenti pol el trabaju de carpintería en techus, balcóns i ajimeçis.
Los ejemprus más antiguus del archipiélagu se localiçan en Santa Cruz dela Palma. Se trata de varias techumbris datás nel sigru XVI.
Uropa
[adital | adital cóigu]Portugal
[adital | adital cóigu]Nel Portugal tamién se conselván esempru de arquitetura mudéjal, inque en menol mesura i cola su decoración abondu más senzilla qu'en España. El mudéjal de ladrillu se topa solu nel ábsidi dela gresia de Castru d'Abelás, en Bragança, que es abondu paiciu al de Sahagún.
Un estilu híbrido góticu-mudéjal se desenvelvió sobritó nel Alenteju duranti los sigrus XV i XVI, conviviendu col estilu Manuelinu. Las ventanás del Palaciu Rial i el Palaciu delos Condis de Bastu, en Évora son güenus esemprus deste estilu híbrido. Elementus decorativus d'enpiración mudéjal se topan enos açulejus de gresias i palacius, comu los açulejus del XVI emportaus de Sevilla que decoran el Palaciu Nacional de Sintra. Techus de maera mudéjal se topan en gresias de Sintra, Caminha, Funchal, Lisboa i otrus lugaris.
Obras mudéjaris
[adital | adital cóigu]En Navarra
[adital | adital cóigu]La Torri del Reló en Miranda de Arga.
La gresia de San Estéban d'Argüeas.
La gresia de San Irineu de Valtierra.
La ermita de Santa María la Rial del Yugu.
Nel País Vascu
[adital | adital cóigu]La Casa Anchieta en Azpeitia.
La Casa-torri delos Loyola en Azpeitia (drentu del compreju del Santuariu de San Ignaciu).

N'Aragón
[adital | adital cóigu]Las torris mudéjaris de Teruel.
Torri dela gresia de Muniesa.
Gresia de Santiagu Apóstol de Montalbán.
- Torri dela gresia dela Asunción Albalate del Arzobispo
- Torri i capilla del Castillu Arzobispal d'Albalate del Arzobispo
En Zaragoza, el palaciu de Pedru IV i el palaciu delos Reys Católicus dela Aljafería.
Ábsidis, cimborriu i parroquieta dela Catedral de San Salvadol.
Las gresias de San Pablu, la Magdalena i de San Gil.
Catedral de Tarazona e gresia dela Magdalena.
Esemplus en Tauste, Utebo, Ricla, Romanus, Calatayud, Terrer i Daroca, destacandu las sus torris.
La torri mudéjal dela Gresia dela Asunción de La Nuesa Señora en Monterde.
En Paniza, la gresia de La Nuesa Señora delos Ángelis.
- Torri dela antigua gresia de Monzalbarba
- Torri dela gresia parroquial de Plenas
En Galicia
[adital | adital cóigu]En Lugu la gresia de San Pedru.[11]







En Arévalu las gresias de Santa María, San Martiñu, La Lugareja, San Huan, El Salvaol i San Miguil.
En Barromán la Gresia dela Asunción.
En Fuente el Saúz la Gresia dela Asunción de La Nuesa Señora.
En Madrigal de las Altas Torres, la gresia de San Nicolás, la de Santa María del Castillu i restus ena su muralla.
En Donvidas la cabecera dela su gresia parroquial.
En Narros del Castillo, la gresia de Santa María del Castillu.
En Narros del Puerto, la gresia de La Nuesa Señora dela Asunción.
En Fontiveros, la gresia de San Ciprianu.
En Sahagún, las gresias de San Lorrençu, San Tirsu, La Peregrina, La Treniá, la ermita dela Birgin del Puenti i las ruinas del monasteriu de San Benitu.
En Alba de Tormes la gresia de San Huan i la de Santiagu.
En Ciá Rodrigo la gresia de San Pedru i San Isidoru.
En Béjar, la gresia de Santa María la Mayol.
En Salamanca la gresia de Santiagu del Arrabal.
En Villar de Gallimazo la Gresia de San Pedru ad Víncula i San Felipi.
Artícalu prencipal: Arquitetura mudéjal de Cuéllar.
El anchu conhuntu de arquitetura mudéjal de Cuéllar es el hoci más abondu de Castilla i León, i está compuestu polas gresias de San Andrés, San Martiñu, San Estéban i El Salvaol; los ábsidis dela gresia de Santiagu i dela Trenidá, la torri dela gresia de Santa Marina, angunas puertas i torreonis dela muralla de Cuéllar i la puerta sul del castillu delos duquis d'Alburquerqui, assín comu restus enas gresias de Santa María dela Cuesta, Santu Tomé i San Miguil. Cuenta amás col palaciu de Santa Cruz, i col Çentru d'Entrepretación del Arti Mudéjal, pioneru n'España.
En Narros de Cuéllar, la ermita de San Marcus.
En Campo de Cuéllar, la ermita de San Mamés.
El Castillu de Coca.
En Samboal, la Gresia de San Baudiliu.
En Montuenga, la gresia de San Bartolomé.
En Tolocirio, la gresia fortificá de San Pedru Apóstol.
En Aguilafuente, las gresias de Santa María i San Huan.
En Pinarejos, la gresia de La Nuesa Señora dela Asunción.
En Nieva, la gresia de San Estéban.
En Rapariegos, la gresia de San Pedru.
En Zarzuela del Monte, la gresia de San Vicenti.
En Almazán, la gresia de San Miguil, de manera especial la su bóveda estarelá del XII.
En Peñafiel el conventu de San Pablu.
En Medina del Campo el castillu dela Mota.
En Olmedu la gresia de San Miguil i las ruinas dela de San Andrés, i restus ena su muralla. Cuenta col Parqui temáticu Mudéjal.
En Alcazarén, la gresia de Santiagu i la cabecera dela gresia de San Pedru.
El Palaciu de Tordesillas, ogañu Rial Monasteriu de Santa Clara.
En Muriel de Zapardiel, la gresia de La Nuesa Señora del Castillu.
En Mojados, la gresia de Santa María.
En Pozaldez, la gresia de San Boal.
En Aldea de San Miguel, la gresia de San Miguil.
En Íscar, la gresia de Santa María.
En Bobadilla del Campo la Gresia Parroquial de San Matías.
En Santibáñez de Valcorba la gresia de San Huan Evanhelista.
En Toru las gresias de San Salvadol delos Cavallerus i San Lorrençu el Rial.
En Villalpando la gresia de Santa María la Antigüa.
En Arcos de la Llana Gresia de San Miguil Arcángel.
En Burgos el Monasteriu de Las Huelgas.

Gresia de Santiagu de Ciá Rial.
Puerta de Toletu de Ciá Rial.

Gresia de Santa María la Branca.
Gresia de Santiagu del Arrabal de Toletu.
Gresia de San Huan dela Penitencia.
Palaciu de Pedru I.
Otras casas, torris en Toletu (de San Román, Santa Leucadia, San Miguil, etc.), gresias, palacius.
N'Andaluzia
[adital | adital cóigu]

En Huécija, la gresia de La Nuesa Señora dela Anunciación.
En Herez dela Raya, la Gresia de San Dioniçiu.
En Medina Sidonia, el castillu de Torrestrella.
En Sanlúcar de Barrameda, la Parroquia de Ntra. Sra. dela O.
En Córduba (España), la su sinagoga, la puerta del Perdon i la capilla Rial de la Mequita, la capilla de San Bartolomé, la Casa de las Campanas, la Casa delos Cavallerus i la gresia de San Miguil.
En Graná, la Gresia de San Hosé, la Gresia del Conventu de Santa Isabel La Rial, el Sagrariu del Conventu de Santa Isabel la Rial, el Minareti huntu a la Gresia de San Hosé, la Gresia de San Pedru i San Pablu, la Gresia de Santa Ana, El Palaciu dela Madraza, la Gresia de San Bartolomé, la Gresia del Salvadol, la Gresia de San Nicolás.
En Guadix, la Gresia de San Franciscu.
En Pinos Genil, Gresia Parroquial de Santa María Magdalena.
En Aracena, Gresia de La Nuesa Señora delos Doloris.
En Moguer, el Monasteriu de Santa Clara.
En Palus dela Raya: la Gresia de San Horgi i el Monasteriu dela Rábia.
En Haén, la gresia de San Bartolomé, gresia dela Magdalena, gresia de San Andrés, Palaciu del Condestabri Irançu.
En Úbeda, el Conventu de Santa Clara, la Puerta del Losal, la Casa Mudéjal.
En Málaga, el conventu dela Trenidá i la Gresia de Santiagu, Árchez i abondu parti dela Axarquia.
En Sevilla, los Rialis Alcazaris de Sevilla, la Casa de Pilatus, la Casa Olea i las gresias de San Hulián, Santa Marina, San Marcu, Santa Catalina, San Andrés, San Estéban, * San Isidoru, San Pedru, San Martiñu, San Lorrençu, Omnium Sanctorum, San Sebastián, San Vicenti, Santa Ana, San Huan dela Palma, Gresia de San Román, San Gil i Santa Lucía.
En Lebriha, Gresia de Santa María dela Oliva.
En Mairena del Alcor, la gresia de Santa María dela Asunción, la ermita de San Sebastián i el castillu de Luna.
En Sanlúcar la Mayor, la Gresia de San Pedru.
En Santiponce, el Monasteriu de San Isidoru del Campu.
En Estremaúra
[adital | adital cóigu]
N'Abadía, el palaciu de Sotuhormosu o delos Duquis d'Alba.
En Huenti del Arcu, el Santuariu dela Birgin del Ara.
En Galisteu, la muralla almohá i la gresia dela Asunción.
En Granha de Torrihermosa, la gresia de La Nuesa Señora dela Asunción.
En Açuaga, la Gresia dela Merçé, barriu mudéjal (con abondu de casas i ventanás delos S.XIV i XV, Poçu Santu i elementus mudéjaris la Gresia gótica de La Nuesa Señora dela Consolaçión, entri otrus.
En Guadalupei, el Rial Monasteriu de Santa María de Guadalupei.
En Torriquemá, la ermita de La Nuesa Señora del Salol.
El Monasteriu de Tentuyía en Calera de León.
Ena Comuniá de Mairil
[adital | adital cóigu]
En Camarma de Esteruelas, la gresia de San Pedru.
En Mairí, la ermita de La Nuesa Señora dela Antigüa nel çementeriu de Carabanchel; los campanius dela gresia de San Nicolás i la gresia de San Pedru el Vexu.
En Móstoles, la gresia de La Nuesa Señora dela Asunción.
En Prádena del Rincón, la gresia de Santu Domingu de Silus.
En Talamanca de Harama, el Ábsidi delos Milagrus.
En Valdilecha, la gresia de San Martiñu Obispu.
En Boadilla, la gresia de San Cristoba.
Ena Región de Múrcia
[adital | adital cóigu]
En Algeçaris la gresia de La Nuesa Señora del Loreto.
En Caravaca la gresia de La Nuesa Señora dela Conçepción.
En Çehigín la gresia dela Puríssima Conçepción.
Ena ciá de Múrcia la Gresia de Santiagu, tamién conocía comu la ermita delos pasus de Santiagu.
En Maçarrón la gresia de San Andrés.
En Totana[12] la gresia de Santa Eulalia i la gresia de Santiagu el Mayol.
Ena Comuniá Valenciana
[adital | adital cóigu]En Hérica, la Torri mudéjal dela Alcudia.
En Onda, la Gresia dela Sangri.
En Segorbi, artesonaú del Salón de Sesionis del antiguu Palaciu Ducal (ogañu sei del Ayuntamientu de Segorbi).
En Alfahuil, el claustru del Monasteriu de San Herónimu de Cotalba.
En Godella, la capilla del Cristu dela Paç ena Gresia de San Bartolomé Apóstol.
En Liria, la gresia dela Sangri de Liria.
En Saguntu, la gresia vexa de Saguntu.
En Torris Torris, los bañus árabis.
En Valéncia, los Bañus del Almiranti.
Canarias
[adital | adital cóigu]Gresia Matriç dela Conçepción en Betancuria.
Ermita de La Nuesa Señora delas Nievis, en Agaete.
Ermita de San Telmu, en Las Palmas de Gran Canaria.
Basílica de La Nuesa Señora del Pinu, en Terol.
Casa Quintana, en Santa María de Guía de Gran Canaria.
Gresia de La Nuesa Señora delos Remedius, en Yaiza.
Gresia Matriç dela Asunción en San Sebastián de La Gomera.
Gresia de San Franciscu d'Asís, en Santa Cruz de La Palma.
Gresia Matriç del Salvaol, en Santa Cruz de La Palma.
Gresia de Santu Domingu, en Santa Cruz de La Palma.
Gresia Matriç del Apóstol Santiagu, en Los Realihus.
Conventu de Santa Catalina de Siena, en San Cristóbal de La Laguna.
Parroquia Matriç de La Nuesa Señora dela Conçepción, en San Cristóbal de La Laguna.
Parroquia de Santu Domingu de Guçmán, en La Orotava.
Parroquia Matriç de Santa Úrsula d'Adeji, en Adeji.
Gresia Matriç dela Conçepción, en Santa Cruz de Tenerife.
Dessistin emportantis monumentus mudéjaris delos sigrus XV i XVI, sin tenel en cuenta los de puru estilu manuelinu que tamién arrehuntan enfluyéncias musulmanas. Se puein califical de Mudéjaris:
El palaciu Nacional de Sintra, que nel prencipiu es del XV con l's sus ahimecis en herraúra, los sus güenus açulehus, los sus magníficus artesonaus i las sus dos grandis cúpulas cónicas.
Otrus monumentus en Évora, comu el derrocaú Palaciu de Don Manuel, el pórticu de San Franciscu, anguna puerta nel conventu delos Loyus, etc., tous con arcus en herraúra.
Otras pieças de menol emportáncia en deferentis puebracionis del Alenteju, que es ondi más abunda el estilu.
Sicilia
[adital | adital cóigu]
En Sicilia, Itália, tenin abondu aspetus en común cola arquitetura mudéjal los monumentus que allí dessistin dela época normanda (1072-1194), sobritó, en Palermu, ya que los conquistoris normandus s'anduvierun delos vencius musulmanis pal'construción de gresias i palacius. L'estilu destus monumentus se conoci comu arquitetura árabu-normanda. Destacan la gresia conocía col nombri dela Martorana (IT) i la Capilla palatina del Palazzo dei Normanni, dambas dos ena capital de Sicilia.
América
[adital | adital cóigu]L'arti mudéjal comu estilu de costrución apparentimenti s'empeçó a propahal en América abondu ligeru dendi el su destapaura. Los primerus añus delas colonias presentaron una moderá migracion de moriscus, estu grácias a que las prencipalis rutas de comercu partían d'Andalucía i a que se volió una ruta d'escapatoria palos morus dantis de la rendicion del emiratu naçari de Graná, el primel pasu pa la espulsión delos moriscus la qual se decretaríe en 1609.
Sobri l'activa participación delos morus ena costrución de gresias i palacius, el estoriaol Huaquín Weiss nos dici:
“N'esta época Sevilla era el puertu prencipal pa la carrera delas Índias i sei dela casa de Contrataçión, col que llegó a goçal d'una grandi prosperiá que s'alargó ata el XVIII. Quandu la corona, en diferentis ocasionis nesesitó envial a Cuba enhinierus i maestrus de cantería, materialis i herramientas, consultó colos sus oficialis de Sevilla, i dendi allí, comu ahelamus diciu, vinun la más grandi parti d'aquellus.”[13]
Solu se puei especulal d'una participación delos moriscus que sedríe económicamenti módica duranti los encetus dela colonización d'América ya que más tardi se decretaríen prohiicionis pal'ingresu a las colonias.
Otra razón pola qual esti estilu estuvu ampliamenti difundíu en toa América fue que ya ena península estaba abondu arraigá esta horma de construil i diseñal, la qual inevitablementi migraríe huntu cola su puebración: “La persistencia dela enfluyéncia morisca nel medi'cubanu s'explica, amás, polos contactus que mantenía la colonia con Andalucía, ámbitu preferenti del arti moriscu(…)”[13] Angunus esemprus se topan ena siguienti lista.
Basílica de San Franciscu en Lima, Perú.
Claustru del antiguu conventu dela Merçé nel Çentru estoricu dela Ciá de Méxicu.
Gresia del Espritu Santu, La Habana, Cuba.
Retabru dela capilla dela Santa Cruz en Iztacalcu, Ciá de Méxicu, Méxicu.
Techumbri mudéjal dela Catedral de La Nuesa Señora dela Asunción en Tlaxcala de Xicohténcatl, Méxicu.
Huenti dela Pila de Chiapa de Corçu, en Chiapas, Méxicu.
Bóvedas del conventu de San Franciscu, en Quito, Ecuador.
Presbiteriu del conventu de San Diegu, en Quito, Ecuador.
Sala Capitular del conventu de San Agustín, en Quito, Ecuador.
Bóvedas dela Gresia de Santu Domingu, en Cotopaxi, Ecuador.
Torri Mudéjal de Cali, Colómbia.
Techumbri dela Gresia de San Franciscu de Bogotá, Colómbia.
Catedral de Santa Catalina d'Alehandría de Cartahina d'Índias, Colómbia.
Gresia dela Ordi Terecera Cartahina d'Índias, Colómbia.
Techumbri dela Gresia dela Conçepción de Bogotá, Colómbia.
Catedral basílica metropolitana Santiagu de Tunha, Colómbia.
Torri Mudéjal dela Catedral Santa Ana de Caracas, Veneçuela.
Obras mudéjar de América
[adital | adital cóigu]-
El patiu del Conventu dela Merçé de Ciá de Méxicu. Méxicu
-
La praça d'armas de Chiapa de Corçu (Chiapas, estremu sul mexicanu).
-
Gresia de Nuesu Señol del Calvariu, Tuxtla Gutiérrez.
-
Templu Antiguu de San Herónimu de Mochicahui, El Huelti (Sinaloa).
-
Templu de San Franciscu de Borha, San Franciscu de Borha (Chihuahua).
-
Conventu de San Agustín, Quito. Ecuador.
`
Véase tamién
[adital | adital cóigu]- Arti mudejal n'Estremaúra
- Neomudéjar
- Mudéjar aragonés.
- Arquitectura mudéjar de Cuéllar.
- Centro del Arte Mudéjar de Sevilla.
- Torre de la Iglesia parroquial de Nuestra Señora de la Concepción (Granja de Torrermosa)
Referencias
[adital | adital cóigu]Notas
[adital | adital cóigu]- ↑ Prantilla:Cita libru
- ↑ 2,0 2,1 Prantilla:Cita libru
- ↑ Artola, Miguel Dicionariu temáticu dela Enciclopédia d'Estoria d'España, Mairil: Aliança
- ↑ Prantilla:Cita libru
- ↑ Prantilla:Cita libru
- ↑ Prantilla:Cita libru
- ↑ Prantilla:Cita libru
- ↑ Prantilla:Cita libru
- ↑ Error de Lua en package.lua en la línea 80: module 'Módulo:Citas/Sugerencias' not found.
- ↑ Error de Lua en package.lua en la línea 80: module 'Módulo:Citas/Sugerencias' not found. Ena revista, especialiçá nesti arti, s'aerti que "l'emportanti conhuntu d'elésias románicas d'adrollu la conholman comu la puebración que cuenta con mayol númeru de monumentus d'esta progenia, i tamién con más caliá", pág. 16).
- ↑ Galicia digital: Mudéjal en Lugu – Gresia de San Pedru
- ↑ Región de Murcia, Arti mudéjal
- ↑ 13,0 13,1 Prantilla:Cita libru
Bibliografía
[adital | adital cóigu]- BENITO Goerlich, Daniel y VVAA. "El arte mudéjar valenciano". págs. 301-324. Entre tierra y fe: los musulmanes en el reino cristiano de Valencia (1238-1609)". Universitat de Valencia. Coord. Norberto Piqueras Sánchez, 2009, ISBN 978-84-370-7368-2.
- BORRÁS GUALIS, G.M. El arte mudéjar. Teruel: Instituto de Estudios Turolenses, 1990.
- GALIAY Sarañana, José, Gonzalo Máximo Borrás Gualis y Ricardo Centellas (eds. lit.), Arte mudéjar aragonés, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», 1950. Reproducción facsímil, Institución «Fernando el Católico», 2002. ISBN 84-7820-655-8. Edición electrónica completa en pdf en la Biblioteca virtual de la Institucióin Fernando el Católico
- LÓPEZ GUZMÁN, R. Arquitectura mudéjar: Del sincretismo medieval a las alternativas hispanoamericanas. Madrid: Cátedra, 2005.
- PACIOS LOZANO, Ana R. Bibliografía de arquitectura y techumbres mudéjares (1857-1991). Teruel: Instituto de Estudios Turolenses, 1993.
- PACIOS LOZANO, Ana R. Bibliografía de arte mudéjar: Adenda (1992-2002). Teruel: Centro de Estudios Mudéjares del Instituto de Estudios Turolenses, 2002.
- PACIOS LOZANO, Ana R. Bibliografía de arte mudéjar: Adenda (2003-2013). Teruel: Centro de Estudios Mudéjares, 2020.
- SEBASTIÁN, Santiago; HENARES CUÉLLAR, Ignacio y MORALES, Alfredo J. (1995). El mudéjar iberoamericano: del Islam al nuevo mundo. Lunwerg , S.L. ISBN 84-7782-334-0.