Arti románicu


L’'arti románicu' hue el estilu artísticu preminenti ena Uropa Ocidental cristipana duranti los sigrus sigru XI, sigru XII i parti del sigru XIII.[1][2]
L’arti románicu hue el primel gran estilu claramenti cristianu i europeu qu’agrupó a las deferentis opcionis que s’abían gastau ena temprana Edá Meia (romana, prerrománica, bizantina, germánica i árabi) i consegú formural una luenga espeçíhica i coherenti aplicá a tolas manifestacionis artísticas.[3] Nu hue produtu d’una sola nacionaliá o región, sinu que surgió de manera paulatina i casi simultánea en España, Fráncia, Itália, Alemaña i en ca ún d’essus paisis surgió con caraterísticas propias, inque con abondu uniá comu pa sel considerau el primel estilu enternacional, con un ámbitu uropeu.
Surgi comu consecuéncia dela prosperiá material i dela renovación espiritual qu’inspiró la costruçión de gran númiru d’igrésias i d’edihícius religiosus. Las primelhas costrucionis[4] s’hizun en Lombardía, Borgoña i Normandía. Dendi alí s’estendió por toa Uropa, debíu a:
- Espansión de las órdenis religiosas (Cluny i Císter) que construin monesterius. Estus son huenti de riqueza i centru coltural i urbanu dela socieá.[5]
- Las peregrinacionis (en España el románicu s’introdusi a través del Caminu de Santiagu).[6]
- Aumentu dela enfluéncia dela igrésia.
Debíu a las relacionis enter religiosus i nobris, los reis, nobris, obispus i abais de los monasterius impulsarun la costruçión de las grandis igrésias i a veçis erun aldeanus quien las costeaban i construían. Las obras las realizaban artesanus espeçializaus comu arquitetus, canterus, pintoris, etc. L’arti románicu hue sobri todu un arti religiossu, que refreju los valoris dela nueva socieá hudal, qu’a la veç era guerrera i cristiana.

Questión terminológica
[adital | adital cóigu]El términu «románicu», comu conceutu que defini un estilu artísticu, lo gastó Charles de Gerville pola primel veç en 1820 considerandu con esti términu tol arti que se realiza anteriol al estilu góticu dendi la cayía del Impériu romanu; i por analogía al términu ya conociu de luengas románicas, l’arti románicu sucedía al arti antiguu tal i comu las luengas románicas erun las sucessoras del latín.
Endispués, l’açepçión d’arti románicu hui vandu restringiendu-se i passó a designal l’arti desenvolvíu n’Ocienti enter los sigrus sigru XI i sigru XII, inque entavía ogañu continan las contriversias pa determinal con ehactitú la amplitú d’espaciu i tiempu qu’abarca esti estilu.[7]
Diversiá geográfica i cronológica
[adital | adital cóigu]Duranti el sigru XX deferentis estudius i eruditus án defendíu que’l románicu tuvu nacéncia en España, ena atual Ampurdán, i nel Rosellón fránces duranti el sigru IX, momentu nel que surgirun los condaus catalanis. Es el casu de Alexandre Deulofeu ena su obra académica L’Empordá, cuna del arte románico publicá en 1961, aondi defiendi que las capillas e igrésias mas antíguas d’Uropa i plenamenti románicas s’ubican en esta región. En 1972 un grupu de professoris dela Estória del Arti dela Niversidá Complutensi de Madrid publicarun Tesoros artísticos de España, aondi dezían: "Aparecierun a ambus laus dela raya natural de los Pirineus pequeñas costrucionis que presentaban las caraterísticas románicas i que án síu bautizás comu «el primel arti románicu»". Tamién José Gudiol escrebió ena su obra The Arts of Spain que "Las primelhas costrucionis románicas s’eniciarun ena çona pirinaica antis del añu 1000".[8][9]
Contestu políticu i religiossu
[adital | adital cóigu]
Dendi el sigru X, una serii d’acontecimientus estóricus posibilitarun la renovación i expansión dela coltura europea: la subía al tronu de Fráncia de los Capetu, la consolidación i difusión del cristianismu, l’encetu dela Recunquista ena península ibérica i, hondamentalmenti, el cimientu de las luengas románicas, son los hitus que marcarun esti resurgimientu.[10]
Alreol del añu 1000, una expansión generalizá enos ámbitus económicu i coltural propició un importanti crecimientu demográficu enas socieais ocientalis, roturándu-si nuevas tierras i abríndu-si antíguas rutas de comerciu, que posibilitarán los caminus de peregrinaçión. Toa Uropa se viu invadía por una auténtica hiebi constructiva; s’abía consegú formulal un arti capaç de represental a tola cristiandá: el románicu.[11]
Nela definiçión d’esti primel arti europeu, es hondamental la reforma monacal que realizó la ordin cluniacensi comu resultau d’una revisión en profundidá de las comuniais benedictinas. El monasteriu de Cluny, hundau ena data de 930, se convirti nel gran centru difussol dela reforma, alcançandu rápidamenti una gran expansión i conseguiendu, a través de los sus monasterius, qu’el arti románicu s’estendiera por tol mundu cristianu europeu. Antis de que la ordin de Cluny capitalizara i estendiera, el románicu ya s’abía desenvolvíu en Itália, ena región de Como: el llamau románicu lombardu o primel románicu, conceutu debatíu, debíu a Puig i Cadafalch, que s’aplica a la su extensión a los reinus hispanu-cristianus, espeçialmenti al románicu catalán i el románicu aragonés, con menor inciéncia nel románicu castellanu i lionés.
Arquitetura
[adital | adital cóigu]Los edihícius románicus se caraterizan pol gastu del arcu de meyu puntu i la bóveda de cañón, assín comu polos sus murus gruessus, enos qualis dessistin poquinas ventanas. Pol esti motivu, los sus enterioris son oscurus pa consegui el recogimientu de los hielis. En España destaca la catedral de Santiago de Compostela, aondi sobresalin las esculturás del Pórticu dela Gloria.[12]
Escoltura
[adital | adital cóigu]La escultura románica narra acontecimientus religiosus con el pesqui d’enseñal passahis dela Bíblia a los hielis, que ena su mayol parti erun analhubetus. Son importantis los relievis realizaus enos capítelis de las colúnas i enos pórticus de las igrésias. Las hihuras represantás se caraterizan pola su rihores i falta d’espresión.[13]
Pintura
[adital | adital cóigu]
La pintura de época románica solía realizal-si sobri la parié, al frescu. Se gastaba un debuxu de traçu gruessu, con contornus negrus. Los colóris son purus (sin mesclal) i planus. Las hihuras se disponin de horma paralela i frontal i carecin de volumin. Amás del hrescu, tamién son un elementu importanti dela pintura románica las miniaturas que se realizaban pa ilustral librus.[14]
Románicu ibéricu
[adital | adital cóigu]





Enos condaus catalanis s’hizun los primelhas abovedamientus de las igrésias dela península.[5] Algunas caraterísticas del important arti románicu catalán son:
- Gastu del arcu de meyu puntu.
- Piedra escuadrá, inque nu pulí
- Cabeceras de semitambol adornás con arquillus i bandas rítmicamenti dispuestas (arcus o bandas lombardas).
- Los templus se cubrin con bóvedas pétreas de cañón i hornu.[15]
- Las navis son más amplias i elevás, al menus en comparaçión con antíguus edihícius prerrománicus.
- Se gastan los pilaris comu sustentación.
- Nu ai hihuraçión escultórica.
La época d’oru del estilu pola su caliá i bellea (románicu plenu), s’estendi ena úrtima metá del sigru XI i la primel del XII, procedenti de Fráncia i transmitíu hondamentalmenti a través del Caminu de Santiago. Floreció nel reinu de Castilla, sobri to.
- Escultura en fachás.
- Portas monumentalis.
- Ventanas de meyu puntu con abocinamientu.
- Caniciellus soportaldu los alerus, a menus decoraus.
Duranti la segunda metá del sigru XII i sigru XIII, a meia que las soluçionis arquitetónicas[16] con multitú d’igrésias ruralis de pequeñu tamañu i caraterísticas unitárias, enter las que se puin çital la ermita de Santa Eulalia de Barriu de Santa María, la igrésia de Santa Cecilia de Vallespinoso de Aguilar), las igrésias de Revilla de Santullán, Matalbaniega, Valberzoso, San Cebrián de Mudá, Cillamayor i el Monesteriu de Santa María la Real i la ermita de Santa Cecilia nel mesmu Aguilar de Campoo.[17] Más al norti, ena región de La Pernía s’alcuentra una de las joyas del románicu palentinu, la igrésia de San Salvador de Cantamuda. Ena región dela Ojeda destacan la igrésia de San Juan de Moarves de Ojeda, el Monasteriu de Santa Eufemia de Cozuelos, las dos igrésias de Perazancas de Ojeda i el Monasteriu de San Andrés de Arroyo, espeçialmenti el su claustru. Al sul dela província, en plenu Caminu de Santiago, s’alcuentran la igrésia de San Martín de Frómista, únu de los monumentus más completus del románicu europeu, la igrésia de Santiago de Carrión de los Condes, con un destacau hrisu románicu, i la igrésia de Santa María del Camino o de las Victorias, tamién en Carrión. La província de Paléncia cuenta con el mayol númiru d’igrésias románicas de España i d’Uropa.
- La Real Basílica de San Isidoru de León está considerau únu de los mehoris conhuntus románicus de España. Contieni la llamá Capilla Sixtina d’esti estilu: el Panteón delos Reyis, decorau con un importantíssimu ciclu pictóricu.
- La ciá de Çamora, con una veintena de monumentus románicus, dendi el sigru XI al XIII, encluiendu la Catedral, col su orihinal cimborriu.
- La ciá de Ávila, con decenas de monumentus románicus, destacandu la basílica de san Vicenti; la Unesco declaró los monumentus románicus dela ciá Patrimoniu dela Umanidá.
- El llamau grupu de los Cimborrius del Dueru; lo componin la Catedral de Zamora, la Catedral Vieya de Salamanca, la Colegiá de Toru, i la catedral vieya de Plasencia.[18]
- La ciá de Segovia cuenta con un destacabri conhuntu d’igrésias, destacandu las caraterísticas torris i pórticus que singularizan el Románicu segovianu.[19]
- El románicu dela sierra de la Demanda comprehi una serii de monumentus religiosus que s’alcuentran ena çona dela Sierra de la Demanda enas províncias de Burgos i La Rioja; enter ellis destaca el monasteriu de santu domingu de Silos con un magníficu claustru.
- La ciá de Soria conserva algunus conhuntus enteresantis: el claustru dela concatedral de san Pedru, la igrésia de Santu Domingu, la igrésia de San Juan de Rabanera i, sobri todu, las ruinas del monasteriu de San Juan de Dueru.[20]
Enos condaus catalanis, el románicu tendrá caraterísticas propias. De enfluéncia lombarda, crearán las bóvedas de cañón enas navis con arcus ohivalis enos espacius menoris i enas cúpulas.[21] El primel períodu está marcau pola austeriá que dará passu a la majestuosidá.
- Monasteriu de Sant Pedru de Rodes, únu de los más antíguus monumentus románicus de España.
- Monasteriu de Sant Llorenç del Munt.
- Monasteriu de Sant Cugat de Sant Cugat del Vallés.
- Igrésia de San Vicenti de Cardona.
- La catedral de Girona, remodelá en época gótica.
- Las Igrésias románicas del Valli de Bohí situás ena comarca dela Alta Ribagorça, (Província de Lleida) i declarás Patrimoniu dela Umanidá, destacandu las sus pinturas al hrescu que se conservan nel Museu Nacional d’Arti de Cataluña.
Románicu francés
[adital | adital cóigu]
El románicu alcançó gran vigol i difusión graçias al monasteriu de Cluny (dessaparecíu ena su mayol parti), centru irraiaol del nuevu arti. Surgierun varias escuelas o centrus artísticus, ca únu con caraterísticas particulalis i propias. Algunus de los monumentus más destacaus son:
- La basílica de Saint-Sernin de Toulouse, representanti del arti románicu auvernés.
- La igrésia abacial de santa Fe de Conques.
- La basílica dela Magdalena, en Vézelay.
- San Trófimu, en Arlés, destacabri pol su conhuntu escultóricu.
- La Catedral de San Pedru de Angulema, en Angulema.
- Notre-Dame-la-Grande, en Poitiers.
- La Abadía Notre-Dame de Fontgombault.
- La Abadía de Saint-Savin-sur-Gartempe, con únu de los conhuntus pictóricus más relevantis del románicu fransés.
Románicu alemán
[adital | adital cóigu]El románicu siguió la estela del arti otonianu, creandu conhuntus arquitetónicus de gran monumentalidá, munchus de los qualis aportan soluçionis completamenti novedosas, comu la soluçión de «dobia cabecera» o Westwerk. Podemus çital enter los más señerus:
- La igrésia de santa María del Capitolio en Colonia.
- La abadía de Santa Maria Laach (Renania-Palatinadu).

Románicu úngaru
[adital | adital cóigu]L’arti románicu evolucionó baju una huerte enfluéncia germánica, pos luéhu de que los húngarus huerun cristianizaus nel añu 1000, paulatinamenti recebierun a munchus nobris i clérigus alemanis que arribarun al reinu pa ocupal cargus eclesiásticus i militaris. Pa meyaus del sigru XI resultaba frecuenti en basílicas húngaras i claustrus el gastu de ábsidis cerrás con tres arcus semicirculari colocás en lugalis con tres navis sostenías por pilaris que descansaban en soportalis, caraterizau pol sel cubiertu por una armaura abierta, a esceçión dela semicúpula que cubría el ábsidi. Hue mu comú esti estilu enas estruturas religiosas de:
- La catedral de Vác construía pol rei Géza I de Hungría alreol de 1074.
- La igrésia benedictina de Garamszentbenedek construía tamién por órdenis del rei anteriol cerqua de 1075.
- La abadía de San Edigio en Somogyvár, hundá pol rei San Ladislao I de Hungría en 1091.
Románicu italiánu
[adital | adital cóigu]L’eréncia clássica i paleocristiana se dejó sintil hondamenti. Comu aportaçión orihinal, surgió alí el «estilu lombardu», un arti prerrománicu que s’estendería endispués por outras regionis comu Cataluña o Provença. La arquitetura románica en Itália se destingui pola su suntuosidá i decorativismu, a la veç que pola su claridá estructural. Las portás del románicu italiánu gastan con hrecuéncia el pórticu avançaol, llamau protiro en italiánu. Algunus de los templus románicus más destacaus son:
- Las catedralis de Parma, Trentu i Módena.
- La basílica de San Ambrosiu de Milán
- La basílica de San Zenón de Verona
- La basílica de San Miguel de Pavía
- La basílica de San Miniato al Monte, en Florencia
Sin duda, el monumentu más conociu del románicu italiánu es la catedral de Pisa, esceçional conhuntu qu’inclui el baptisteriu, l’edihíciu catedralíciu propiamenti dichu i el campanariu, llamau Torri incliná de Pisa, que sigui el modelu de torri cilíndrica con decoración de arcus llevándolu a la su máxima perfeçión.
Galería de imahinis
[adital | adital cóigu]
-
Capítel i arquivoltas, Santa María de Agramunt, Lleida
-
Fachada dela Igrésia de Santa Maria de Agramunt
-
Fachada dela Igrésia de Santa Maria de Agramunt
-
Plaza con la Igrésia de Santa María i el ayuntamientu de Agramunt, Lleida
-
Capítel dela Igrésia de Santa María de Agramunt, Lleida
Vesi tamién
[adital | adital cóigu]Referéncias
[adital | adital cóigu]- ↑ Cita web|url=http://aguilardecampoo.es/index.php/turismo/centro-expositivo-rom-romanico-y-territorio/%7Ctítulu=Centru Espositivu ROM: Románicu i Territoriu | Aguilar de Campoo|fechaacessu=2 de júliu de 2020|sítioweb=aguilardecampoo.es}}
- ↑ Cita web|url=https://www.santamarialareal.org/la-fundacion%7Ctítulu=La hundaçión | Hundaçión Santa María la Real del patrimoniu estóricu|fechaacessu=2 de júliu de 2020|sítioweb=www.santamarialareal.org
- ↑ Cita web|url=http://www.romanicodigital.com/%7Ctítulu=Románicu Digital, portal sobri Arti Románicu | Base de datus documental|fechaacessu=2 de júliu de 2020|sítioweb=www.romanicodigital.com
- ↑ Cita web|url=https://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/35/35/_ebook.pdf%7Ctítulu=La costruçión dela arquitetura románica}}
- ↑ 5,0 5,1 Error de Lua en package.lua en la línea 80: module 'Módulo:Citas/Sugerencias' not found.
- ↑ Cita web|url=https://www.diputaciondepalencia.es/sitio/turismo/rutas-culturales/rutas-romanico%7Ctítulu=Rutas del Románicu | Portal Diputación de Paléncia|fechaacessu=2 de júliu de 2020|sítioweb=www.diputaciondepalencia.es
- ↑ Cita publicaçión|url=http://dx.doi.org/10.4995/thesis/10251/48805%7Ctítulu=DESENVOLVIMIENTU DEL DISEÑU CONSTRUCTIVU NELA ARQUITETURA SOSTENIBOL. APORTAÇIONIS DELA ARQUITETURA TRADICIONAL|apellíus=VALERO ROGER|nombri=FRANCISCO|editorial=Universitat Politecnica de Valencia|fechaacessu=20 de júliu de 2020
- ↑ Cita web|url=http://www.revistadegirona.cat/rdg/recursos/1972/0061_026.pdf%7Ctítulu=La tesi del Empordà cuna del arte románico
- ↑ {web|url=https://www.emporda.info/cultura/2022/04/03/romanic-empordanes-gran-tresor-oblidat-64388835.html%7Ctítulu=El románicu empordanés, el gran tesoru olvidau
- ↑ Cita publicaçión|url=http://dx.doi.org/10.1080/00043079.1934.11408894%7Ctítulu=Estória del Arti Labor, VI: Arti dela Alta Edá Meia… con un estudiu orihinal sobri El Arti dela Alta Edá Meia i del Períodu Romanicu en España.By Max Hauttmann and Leopoldo Torres Balbas|apellíus=Schlunk|nombri=Helmut|fecha=1934-09|publicaçión=The Art Bulletin|volumen=16|númeru=3|páginas=304–306|fechaacessu=20 de júliu de 2020|issn=0004-3079|doi=10.1080/00043079.1934.11408894
- ↑ Cita web|url=http://enciclopedia.us.es/index.php/Arquitectura_rom%C3%A1nica_en_Espa%C3%B1a%7Ctítulu=Arquitetura románica en España. Artículu dela Enciclopedia.|fechaacessu=2 de júliu de 2020|sítioweb=enciclopedia.us.es
- ↑ Álvaro López, 2006, p. 137.
- ↑ Álvaro López, 2006, p. 145.
- ↑ Álvaro López, 2006, p. 152.
- ↑ Cita web|url=https://historiasdelarteuned.wordpress.com/2014/10/31/cubiertas-arquitectonicas-la-boveda/%7Ctítulu=Cubiertas arquitetónicas: la bóveda|fechaacessu=20 de júliu de 2020|fecha=31 d’outubri de 2014|sítioweb=Apuntis d’Estória del Arti (UNED)|luenga=es-ES|fechaarchivu=5 de setiembri de 2020|urlarchivu=https://web.archive.org/web/20200905202821/https://historiasdelarteuned.wordpress.com/2014/10/31/cubiertas-arquitectonicas-la-boveda/%7Cdeadurl=sí
- ↑ s’ahiançan i mehoran, surgi el tardorrománicu. Una de las sus esprisionis es el llamau arti cisterciensi, que s’espandi con las abadías dela ordin del Císter, esprimiendu las concepcionis estéticas i espiritualis de Bernardu de Claraval (auséncia de ornamentación i reduçión a los elementus estructuralis).
El románicu floreció enos territorius cristianus, al amparu dela ruta de peregrinaçión jacobea. El románicu español es únu de los más ricus i variaus d’Uropa.<ref> Son particulalis los enfluius islámicus, fransesis, lombardus i visigodus que s’amalgarun pa creal un estilu propiu. Munchus i mu importantis son los monumentus que se conservan, destacándu-si dos hocus prencipalis, centraus en Castilla i Aragón. Sin duda, la obra hondamental del románicu hispanu es la Catedral de Santiago de Compostela, modelu d’igrésia de peregrinaçión, con conhuntus escultóricus (Pórticu dela Gloria) de enter los más singulalis d’Ocienti.
A lo largu del Caminu de Santiago huerun surgiendu algunus de los hitus románicus en suelu español, comu la catedral de Jaca, San Martín de Frómista o San Isidoru de León. Dendi alí l’estilu s’estendería a çonas más alejás, espandiéndu-se por tol norti peninsular.
Ogañu, varias de los mehoris conhuntus románicus de España se concentran en Castilla i Lión:
- El románicu de Paléncia (candidatu a sel declaráu Patrimoniu dela Umanidá), destacandu la comarca de Aguilar de Campoo,<ref>Cita web|url=https://www.elnortedecastilla.es/palencia/201407/12/centro-romanico-ofrece-visitas-20140712134926.html%7Ctítulu=El centru del románicu ofreci visitas monumentalis guiás i teatralizás|fechaacessu=2 de júliu de 2020|fecha=12 de júliu de 2014|sítioweb=El Norti de Castilla|luenga=es-ES
- ↑ Cita web|url=http://aguilardecampoo.es/index.php/multimedia/centro-expositivo-rom-romanico-y-territorio/%7Ctítulu=Centru Espositivu ROM: Románicu i Territoriu | Aguilar de Campoo|fechaacessu=2 de júliu de 2020|sítioweb=aguilardecampoo.es
- ↑ Cita web|url=http://www.romanicodigital.com/listado-Pdf.aspx#ZAMORA%7Ctítulu=Románicu Digital, portal sobri Arti Románicu | Base de datus documental. Zamora|fechaacessu=2 de júliu de 2020|sítioweb=www.romanicodigital.com|fechaarchivu=13 de eneru de 2019|urlarchivu=https://web.archive.org/web/20190113004249/http://www.romanicodigital.com/listado-Pdf.aspx#ZAMORA%7Cdeadurl=sí
- ↑ Cita web|url=http://www.romanicodigital.com/listado-Pdf.aspx#SEGOVIA%7Ctítulu=Románicu Digital, portal sobri Arti Románicu | Segovia|fechaacessu=2 de júliu de 2020|sítioweb=www.romanicodigital.com|fechaarchivu=13 de eneru de 2019|urlarchivu=https://web.archive.org/web/20190113004249/http://www.romanicodigital.com/listado-Pdf.aspx#SEGOVIA%7Cdeadurl=sí
- ↑ Cita web|url=http://www.romanicodigital.com/listado-Pdf.aspx#SORIA%7Ctítulu=Románicu Digital, portal sobri Arti Románicu | Base de datus documental. Soria.|fechaacessu=2 de júliu de 2020|sítioweb=www.romanicodigital.com|fechaarchivu=13 de eneru de 2019|urlarchivu=https://web.archive.org/web/20190113004249/http://www.romanicodigital.com/listado-Pdf.aspx#SORIA%7Cdeadurl=sí
- ↑ Error en la cita: Etiqueta
<ref>no válida; no se ha definido el contenido de las referencias llamadas:8
Bibliografía
[adital | adital cóigu]- cita librus|apellíus1=Álvaro López|nombri1=Milagros|títulu=Estória del arti|fecha=2006|editorial=Anaya|ubicaçión=Madri|isbn=84-667-2430-3