Ir al contenido

Batalla de Sagrajas

Dendi Güiquipeya
Batalla de Sagrajas

La batalla de Zalaca, ena una ilustración d'Alfredo Roque Gameiro (1899).

La batalla de Zalaca, ena una ilustración d'Alfredo Roque Gameiro (1899).
Conflictu Reconquista
Data 23 d'otubri de 1086
Lugal Sagrajas. Norti del térmenu municipal de Badajoz (España)
Resultáu Victória almorávidi
Combatientis Reino de León
Reino de Aragón
Combatientis Imperiu almorávidi
Taifa de Sevilla
Taifa de Badajoz
Taifa de Granada
Taifa de Almería
Taifa de Málaga
Comandanti Alfonso VI de León
Álvar Fáñez
Sancho Ramírez de Aragón
Comandanti Yúsuf ibn Tašufín
Al-Mu'támid de Sevilla
Al-Mutawákkil de Badajoz
Abd-Allah de Granada
Soldaus Desconocías
Soldaus 30 000
Baxas Desconocías
Baxas Desconocías, altas

La batalla de Sagrajas o Zalaca (árabi الزلاقة‎) se libró en Sagrajas, enas prossimidais de Badajós (España), el 23 d'otubri de 1086, entri las tropas cristianas d'Alfonsu VI de León, apoyás polas de Sanchu Ramírez d'Aragón, i las almorávidis de Yúsuf ibn Tasufín, cola derrota delas primeras.

Antecedentis

[adital | adital cóigu]

Un añu dantis, Alfonsu VI abríe tomau Toleu, lo qu'alarmó alos reyis de dalgunas taifas dela península ibérica, los qualis solicitun l'ayuda melital de Yúsuf ibn Tasufín. Desembarcó n’Algeciras al mandu dun ejército de musulmanis (los almorávidis) col que se dirigió azia el norti. El monarca leonés, apoyau pol rei Sanchu Ramírez d'Reinu d'Aragón, salió al su alcuentru, que tuvu lugal en Sagrajas, cerquina de Badajós. Tras un primel empuji delas fuerças leonesas i castellanas mandás pol Álvar Fáñez, los senegalesis de Yúsuf acabun col ejército cristianu. Alfonsu VI salvó la vida cola huyía.

La estoriografía moerna considera essagerás cifras de 60 000 combatientis pa esta época. Las estimacionis de Bernard F. Reilly palran dun ejército cristianu compuestu por 2500 hombris d'ábate, delos que 750 corresponderíun ala caballería pesá (las tropas d'éliti delos reinus cristianus, compuestas por noblis i acaudillás por grandis magnatis), otros 750 jinetis de caballería ligera i unus mil enfantia d'on de toa condición. Pola su parti, l'ejército de Yúsuf contaría con unus 7500 soldaus,[1] la mayoría d'enfantería i caballería ligera. Ala essagerá cifra de bajas contribuyi la denominación del campu de batalla, que se denominó az-Zallaqah (n'estremeñu, «suelu arresfalagaol») pola gran quantidá de sangri derramá nessi día.

Yúsuf ibn Tasufín cruzó Andaluzía col su ejército i marchó al norti d'al-Ándalus ata aportal a az-Zallaqah. Los dos líderis intercambiun mensajis dantis dela batalla: Yúsuf ibn Tasufín ofreció tres posibilidais al enemigu: convertil-si al Islam, pagar tributu (ŷiziyah) o ruchar. Alfonsu VI decidió ruchar contra los almorávidis.

Desenvolvimientu

[adital | adital cóigu]

La batalla encetó al amanecel dun vienis, col ataqui del rei Alfonsu. Yúsuf ibn Tasufín dividió el su ejército en tres divisionis: la primera la dirigía Abbad III al-Mu'tamid i era la más numerosa, la segunda estava al mandu del mesmu Yúsuf i la tercera división eran guerrerus negrus africanus con espás indias i largas jabalinas.

La primera división, la dirigida por Abbad III al-Mu'támid, luchó sola contra Alfonsu VI ata entrá la tardi, i endispués se unun a ellus Yúsuf ibn Tasufín i la su segunda división, pa arrodeal las tropas d'Alfonsu VI. Las tropas castellanoleonesas encetun a perdel terrenu. Alora Yúsuf ordenó ala tercera división atacar i terminal la batalla. Segundu los relatos dela época, las bajas nel exércitu d'Alfonsu fuerun considerabris, la metá del exércitu, segundu Reilly. Alfonsu VI, pola su parti, sobrevivió ala batalla, peru fue heríu nuna pierna.

El rei i la mayoría delos noblis sobrevivun, inque dalgunus cayun nel combati, incluyendu alos condis Rodrigu Muñoz i Vela Ovéquez. Tamién ubo emportantis baxas nel otru bandu, especialmenti palas huestis al mandu de Dawud ibn Aysa, cuyi campu inclusu fue saqueau enas primeras oras dela batalla, i pol rei taifa de Badajós, al-Mutawákkil ibn al-Aftas. El rei taifa de Sevilla, al-Mu'tamid (pairi de Zaida, concubina del Alfonsu VI, i por tantu agüelu del eredeu Sancho Alfónsez) fue heríu nel primel alcuentru, peru mantuvo unias alas fuerças d'al-Ándalus enos momentos más dificilis dela carga cristiana, dirigia pol Álvar Fáñez. Entri los muertus se topava un imán de Córdoba muy populal, Abu ul-‘Abbás Áhmad ibn Rumayla. Se izi que Yúsuf pola su parti se viu mu afectau pola carnecería.

Yúsuf tuvu que golvel ahorrandu a África, pola muerti del su erederu, polo qu'Alfonsu VI no perdió muchu territoriu, a pesar dela derrota del su ejércitu.

Consequéncias

[adital | adital cóigu]

Más dela metá del ejército castellanu se perdió. Una huenti afirma que solu 500 jinetis volvierun a Castilla, inque otras no sostriban esa cifra tan baja, polo que paeci que la mayoría dela nobriza sobrevivió. Entri los muertus se topavan los condis Rodrigu Muñoz i Vela Ovequez. El rei Alfonsu VI sufrió una hería nuna pierna qu’el hizu coxial pol restu dela su vida.

Las bajas son tamién huertis nel bandu almorávidi, especialmenti palas huestis dirigías por Dawud ibn Aysa, cuyi campu fue saqueau enas primeras horas dela batalla. El émir sevillanu Al Mutamid ibn Abbad abríe síu heríu nel primel alcuentru, peru el su ejemplu de valitía unió alas fuerças d'al-Andalus enos momentos dificilis dela carga castellana inicial dirigida por Alvar Fáñez. Entri las pressonas muertas se topava un imán muy populal de Córduba, Abu-l-Abbas Ahmad ibn Rumayla, i tamién se sabi que biembrus dela familia d'Ibn Khaldun murierun ena batalla[2].

La batalla fue una victoria decisiva palos Almorávidis, peru las sus bajas querían izil que no era possibri acontinal-la, inque Yúsuf ibn Tasufín tuvu que volvel prematuramenti a África pola muerti del su erederu. Castilla no sufrió ábate ninguna pérdida de territoriu i pudo conserval la ciá de Toleu, ocupá l'añu dantis. Nostanti, l'avanci cristianu fue aparau duranti varias generacionis mentris dambos dos bandus se reagrupavan.

Referencias

[adital | adital cóigu]
  1. Bernard F. Reilly (2007), pág. 172.
  2. Ibn Khaldūn – historien musulman, britannica.com, 14 marçu 2018

Bibliografía

[adital | adital cóigu]
  • HUICI MIRANDA, Ambrosiu, Las grandis batallas dela reconquista duranti las invasionis africanas, Nuversidá de Graná, 2000. ISBN 84-338-2659-X
  • PEÑA PÉREZ, Francisco Javiel, Mio Cid el del Cantal. Un héroe medieval a escala humana, Madril, Sílex, 2009, págs. 98-99. ISBN 978-84-7737-217-2.
  • REILLY, Bernard F., Reconquista i repuebración dela Península, en John Lynch (dir.), Estoria d'España. 7, Madril, El País, 2007. ISBN 978-84-9815-768-0. Es trad. de Bernard F. Reilly, The contest of christian and muslim Spain 1031-1157, Bernard Blackwell Pub, 1991. ISBN 9780631169130. Prantilla:OCLC

Enlacis esternus

[adital | adital cóigu]


Estoria d'Estremaúra
Preestória: Canchu Roanu | Cueva de Maltraviessu | Cueva de Santa Ana | Dolmen de Magacela | Dolmen de Toriñuelu | Dolmen del prau de Lácara | El Turuñuelu | Ídolu de Garrovillas | Ídolu d'Estremaúra
Eá Antígua: Bronzi d'Alcántara | Lusitania | Augusta Emerita
Edá Meia: Alcaçaba de Méria | Alcaçaba de Badajós | Batalla de Sagrajas | Cora de al-Belat | Taifa de Badajós | Dinastía aftasí
Eá Moelna‎: Provincia de Trugillu | Provincia d'Estremaura | Sitiu de Badajós | Real Audiencia de Extremadura
Eá Contemporana‎: Siegru XIX: Provincia d'Estremaura | Guerra dela Endependencia Española n'Estremaúra (Prefetura de Taju i Alagón) | Prefectura de Guadiana y Guadajira) | Provincia de Caçris | Provincia de Badajós
Siegru XX: Rebelión campuza estremeña | Guerra Cevil Española n'Estremaúra
Cronolohia dela Estoria d'Estremaúra · Presidentis la Junta d'Estremaúra