Dinastía aftasí
| Banú l-Aftás | |
|---|---|
| Estau de las Taifas | |
| → 1022 – 1094 ← | |
| Capital | Bataliús |
| Sistema de gobiérnu | Monarquía |
| Lingua | Árabí |
| Línguas compartías | Mozárabi |
| Riligión | Islam (riligión mayoritaria), Cristianismu, Xudaísmu |
| Grupus étnicus | Muladís, Berberis, Árabís |
| Rei | |
* Abd Allah al-Mansur ibn l-Aftás — 413–437 H (1022–1045)
| |
| Estoria | |
| Períodu estóricu | Reis de Taifas |
| Entamu | Abd Allah al-Mansur toma’l poder en Bataliús tres el colapsu de la Califatu omeya — 413 H / 1022 |
| Fin | Asédiu de Bataliús i cayía ena manu de los Almorávidis; cautiveriu i execução del últimu rei — 488 H / 1094 |
| Ogañu parti de | |

La dinastía aftasí u Banu-l-Aftas fue una dinastía bereberi, dela tribu micnasí, que reinó duranti la primera Taifa de Badajó (1022-1094).
Quandu el Califatu de Córduba se repartió en reinus de taifa, endispués dun levantamientu i la conquista dela taifa de Lisboa, Abdal·lah ibn Al-Aftas[1] (1022-1045) tomó el control de Badajó. Baxu los sus sucessoris Al-Muzáffar (1045-1065) i Úmar al-Mutawákkil (1065-1094), Badajó controló grandis estensionis del oesti dela península ibérica (actualis España i Purtugal). En 1055 Badajó se volvió tributaria de Lión colas parias. Poco endispués los abbadís de Sevilla conquistaron parti del su territoriu. En 1094 el reinu fue anexionau polos almorávidis.
Toponimia
[adital | adital cóigu]La dinastía Aftasí toma el su nomi de Muhammad ibn al-Aftas, el pairi d'Abdallah ibn Al-Aftas, (llamau Al Mansur) fundaol dela dinastía.
Origin
[adital | adital cóigu]Los Aftasís eran bereberis arabiçaus, eran originalis del Fahs-El-Ballût, literalmenti en árabi el llanu del robre, es una rehión al norti de Córduba, ondi estavan presenti polo menus dendi el sigru X. Vienin dela gran tribu bereberi delas Micnasas, dela que unu delos sus miembrus fue unu delos chefis dela rebuelta bereberi de 768-777 contra el primel príncipi omeya de Córduba.
Estoria i cronología
[adital | adital cóigu]Los Aftasís señoris de Badajó
[adital | adital cóigu]La fundación dela dinastía
[adital | adital cóigu]Al prencepiu del sigru XI, Abdallah ibn Al-Aftas era el consejeru de Sabour al-Saqlabi, gobernaol de Badajó d'oregin Saqaliba, que se separó del califatu de Córduba pa gobelnal un reinu endependienti. Abdallah ibn Al-Aftas se queó al lau de Sabour al-Saqlabi ata la su muerti en 1022, i sucedió endispués.
Dendi el prencepiu, el mandu d'Abdallah ibn Al-Aftas se caraterizó polas guerras i pola derrota que sufrió frenti a Abbad I (Abbadís), rei de Sevilla, i de Mohammed bin Abdullah al-Birzali emir dela Taifa de Carmona. En 1034, Abdallah ibn Al-Aftas se vengó d'Abbad I.
Abdallah ibn Al-Aftas es assin el fundaol dela dinastía Aftasí en Badajó en Al-Andalus. Esta dinastía gobierna ena Taifa de Badajó; un territoriu que comprendi puebrus comu los de Méria, Lisboa, Santarén i Coimbra.
El tiempu d'esprendol
[adital | adital cóigu]Endispués dela muerti d'Abdallah ibn Al-Aftas en 1045, hue sustituiu pol su iju Abu Bakr Muhammad ibn Abdallah al-Muzaffar, que se topó nuna guerra contra Yahyâ al-Ma'mûn, rei dela Taifa de Toleu, i contra Al-Mu`tadid, el rei dela Taifa de Sevilla. Ena primavera de 1055, Abu Bakr al-Muzaffar es vencíu pol rei Fernandu I de Castilla i acepta la pas basándu-si nun tributu añal.
Badajó tuvu un tiempu d'esprendol baxu el mandu d'Abu Bakr Muhammad al-Muzaffar que era un soldau, alministraol, erudiu i amanti dela poesía; tamién compusu una encicropedia de sincuenta o cien tomus, llamá al-Muzaffari (memoria delos hechos). Murió en 1068. El su iju Yahya ibn Muhammad al-Mansur lo sucedió, i el su otru iju Omar ibn Muhammad al-Mutawakkil gobernó ena comarca d'Évora. Los dos hermanos gobernun huntus; pa Omar las Provincias del oesti i Yahya las Provincias del esti, endispués dela muerti de Yahya en 1081, Omar gobernó en tol reinu.
El trapajazu dela dinastía
[adital | adital cóigu]Omar ibn Muhammad al-Mutawakkil runchó al lau delos almorávidis de Youssef ben Tachfine frenti alas tropas cristianas ena Batalla de Zalaca (1086).
En 1094, al-Mutawakkil i la su familia furun mataus polos enbaoris almorávidis, tras duna aliança defensiva colos cristianos, a chambu dela cesión delas ciuáis de Lisboa, Santarén i Sintra a Alfonsu VI de León. Los almorávidis acabun assin colos úrtimus reis aftasís i dos delos sus ijus (al Fadl i al-Abbas). Endispués dela caída d'al-Mutawakkil, ábate toas las ciuáis i los castillus del su reinu se someterun, lo que punu fin ala su dinastía i ala Taifa de Badajó.
Soberanus aftasís
[adital | adital cóigu]
Abdalá
[adital | adital cóigu]Abu Muhámmad bin Maslama bin Abdallah bin al-Tuyibi al-Mansur ibn el-Aftas: pacheco Paniagua|1992|p=363 tamién conociu cumu Almançol I de Badajó; el su primer reinau se produzi entri los añus 1022 i 1027. Endispués dela invasión del reinu de taifa sevillanu, restaura el su poel i gobierna pola segunda vezi entri 1034 i 1045.
Al-Mudáffar (1045-1068)
[adital | adital cóigu]Abdalá fue sucediu pol su iju Abu Bakr Muhámmad al-Mudáffar, tamién llamau Modáfal I de Badajó, que reina entri 1045 i 1068. Al-Mudáffar á passau ala posteriá polos sus aficionis cultas i el su apoyu alas artis i la ciencia. Se á llegau a dezil dél qu’escrebió una vasta enciclopedia en quarenta volúmenis, ogañu perdía.
Nostanti, la época d'al-Mudáffar se vio salpicá de abondosas guerras. Primeru col rei al-Ma’mun de Toledun, p'alreol del añu 1046, ostilidais que solu cessarun quandu el toledanu se enfrentó col rei de Sevilla.
Los conflictos entri las taifas de Badajó i de Sevilla acontinuarun baxu el reinau d'al-Mudáffar: quandu el rei sevillanu al-Mu’tadid se apoderó de Mértola en 1044 i, endispués, atacó Niebla, al-Mudáffar acudió en socorru desta ciá, obligandu ala retirada al rei de Sevilla. Nel añu 1050, la guerra volvió a reavival-si i el rei aftasí de Badajó fue venciu polos sevillanus acerca de Évora. Nel vranu de 1051 convinerun la pas Badajó i Sevilla, pol entrimetiu del soberanu de Córduba, que vía cómu los cristianus avançaban de horma inesorabri mentris las taifas musulmanas guerriaban entri ellas.
Magua la pas con Sevilla, al-Mudáffar nu pudo evital, entri 1057 i 1058, la pérdia a manos delos exércitus de Fernandu I de Lión delos enclavis de Lamego, Viseu, Tarouca, Travanca i Penela, entri otrus. En 1064 al-Mudáffar perdió Coímbra, una delas sus prencipalis ciais, con lo que los musulmanis tuvierun que replegal-si al sul del río Mondego. Ésta es la úrtima noticia dela que mos enhorman las huentis sobri esti rei dela taifa de Badajó, amás de que falleció nel añu 1068. Carrasco Manchado|Martos Quesada|Souto Lasala|2009
Al-Mansur
[adital | adital cóigu]Yahya ben Muhámmad al-Mansur reinó entri 1068 i 1073/1079. Tamién llamau Almançol II de Badajó.
Omar al-Muttawákil
[adital | adital cóigu]Abu Muhámmad Ómar al-Muttawákil ben al-Mudáffar[3] reinó entri 1073/1079 i 1094.
Genealogía delos reyis de Badajó dela dinastía delos Aftasís
[adital | adital cóigu]La genealogía delos Banu Al Aftas, soberanus dela Taifa de Badajó:
Muhammad ibn al-Aftas
- (1) Abdallah ibn Al-Aftas (al-Mansur I), primel rei aftasí de Badajó (Muerti en 1045).
- (2) Abu Bakr Muhammad ibn Abdallah al-Muzaffar, segundu rei aftasí de Badajó (Muerti en 1068).
- (3) Yahya ibn Muhammad al-Mansur II, tercer rei aftasí de Badajó (Muerti en 1081).
- (4) Omar ibn Muhammad al-Mutawakkil, úrtimu rei aftasí de Badajó (Muerti en 1094).
- (2) Abu Bakr Muhammad ibn Abdallah al-Muzaffar, segundu rei aftasí de Badajó (Muerti en 1068).
Crunología
[adital | adital cóigu]La cronología delos Banu Al Aftas, soberanus del reinu de Badajó:
- 1022-1045: Abdallah ibn Al-Aftas.
- 1045-1068: Abu Bakr al-Muzaffar.
- 1068-1081: Yahya al-Mansur.
- 1069-1094: Omar al-Mutawakkil.
Véa-se tamién
[adital | adital cóigu]Notas
[adital | adital cóigu]- ↑ Abdallah ibn Al-Aftas (en ingrés)
- ↑ Prantilla:Lien web
- ↑ Biografía d'Ómar al-Muttawákil
Bibliografía
[adital | adital cóigu]Pacheco Paniagua, Juan Antonio (1992). «El ocaso dela dinastía aftasí de Badajó». Revista de estudios extremeños 48 (2): 363-376. ISSN 0210-2854.
Carrasco Manchado, Ana I.; Martos Quesada, Juan; Souto Lasala, Juan A. (2009). Al-Andalus. Madri: Istmo. ISBN 978-84-7090-431-8.
Atijus esternus
[adital | adital cóigu]