Eça de Queiroz
| José Maria Eça de Queirós | ||
|---|---|---|
|
| ||
| Información pressonal | ||
| Nombri de nacencia | José Maria de Eça de Queiroz | |
| Nacencia |
25 de noviembri de 1845 Póvoa de Varzim (Portugal) | |
| Muerti |
16 d'abostu de 1900 (54 años) París (Fráncia) | |
| Causa de muerti | Tuberculosis | |
| Sepoltura | Igreja de Santa Engrácia | |
| Educación | ||
| Educau en | Facultad de Derecho de la Universidad de Coímbra (Derecho) | |
| Información prehessional/profissional | ||
| Oficiu | Pediorista, diplomático, escrevienti y novelista | |
| Cargus acupaus | Embajador | |
| Movimientus | Romanticismo, realismo y naturalismo | |
| Sitiu web | www.feq.pt | |
| Hirma |
| |
José Maria de Eça de Queirós[lower-alpha 1] (Póvoa de Varzim, 25 de noviembri de 1845-París, 16 d'abostu de 1900) fue un escritol i editol portugués, considerau pol munchus el mejol autol del realismu literariu del su pais nel sigru XIX[1][2].
Eça de Queiroz i Machado de Assis son consideraus los dos mayoris escritoris de luenga portuguesa del séculu XIX.[3][4] Eça es notabli pola originalidá i riqueza del su estilu i luengaji, el realismu descritivu; i pola crítica social costantis nos sus romancis.[5] El términu "acacianu" pa definil a alguien con un discursu vazíu, afeitau, pomposu, peru sin conteniu, presenti ena luenga portuguesa, es una alusión al presonaji Conselheru Acáciu, del romanci El Primu Basíliu.[6][7]
Biografia
[adital | adital cóigu]Iju del magistrau i jues José Maria de Almeida Teixeira de Queirós i de Carolina Augusta Pereira de Eça, fue inscritu cumu iju dela realeza, i bautiçau ena localiá de Vila do Conde[8][9] e madrinha Ana Joaquina Leal de Barros,[10]. Inque los sus pairis acabun pol casal-si sieti añus endispués dela su nacencia, el joven José Maria vivió encá los sus agüelinus paternus, en Verdemilho, ata 1855, añu nel que se treslaó a Portu. Allí cursu l'enseñança secundaria nel Colégio da Lapa, qu'estaba dirigíu pol condi d'otru ilustri escritol portugués, Ramalho Ortigão. [https://web.archive.org/web/20081221225129/http://www.feq.pt/cronologia.aspx Cronología], en Fundação Eça de Queiroz.
Colos cincuenta añus, en 1861, encetó los sus estuyus de derechu ena Nuversidá de Coimbra[11], ondi hizu amistá con Antero de Quental i Teófilo Braga. Se licenció en 1896. Duranti l'últimu cursu, s'estrenó cumu escritol espuntandu una seri de dies artículus, col títulu general de Notas vaginales, nel diariu Gazeta de Portugal. Essus artículus, que sedrían más tardi recojíus nel su libru Prosas bárbaras, chocarun al púbricu portugués pola noveá del su estilu. Saraiva, Antonio José, i Lopes, Óscar: História da literatura portuguesa, Portu, 1978; pp. 971-.
En 1866, acabaus los sus estuyus nuversitarius, s'instaló en Lisboa, encá los sus pairis, i al añu siguienti abriu despachu d'abogau ena capital portuguesa. Acontinó colaborandu cola Gazeta de Portugal, inque pun brevi periodu (entri cabus de 1866 i júliu de 1867) residió en Évora, ondi s'ocupó dela dirección del diariu local, Distrito de Évora. A cabus de 1867 fue unu delos socius fundadoris del Cenáculo, juntu con Jaime Batalha Reis, José Fontana, Augusto Fuschini, Oliveira Martins, Ramalho Ortigão i Salomão Saragga.
A cabus de 1889 i prencepius de 1870, Queirós viajó a Egitu i vió l'inauguración del canal de Suez. De güelta encá él, en 1870, escribió una seri d'artículus sobri el su viaji, col títulu de De Port-Said a Suez, nel Diário de Notícias. Essus artículus sedrían más tardi recojíus nun libru espuntau póstumamenti, Notas cogedoras. Essi mesmu añu apaeció, tamién con formatu de folletín periodísticu, la su primera novela, escrita en colaboración con Ramalho Ortigão, El misteriu dela carretera de Sintra. Es un relatu de misteriu, cercanu ala novela policiaca, que salió entri júliu i setiembri nel mesmu diariu.
Tamién en 1870, Queirós fue nombrau administradol municipal en Leiría, i en setiembri s'esaminó pal puestu de cónsul de primera crasi, sacandu el númeru unu. Al añu siguienti, juntu con Ramalho Ortigão, fundó i dirigió el periódicu As Farpas i participó enas llamás Conferencias del Casino col su testu La nueva literatura, que llevaba el subtítulu de «El realismu cumu nueva espresión d'arti». Duranti la su estancia en Leiría, i ispirandu-si nel ambienti desta ciá, escribió la su primera novela realista sobri la vida portuguesa, El crimi del pairi Amaru, que se pubricaría en 1875 enas páginas dela Revista Ocidental, i qu'apaecería endispués (en 1876 i luegu, con morificacionis emportantis, en 1880) cumu volumen endependienti.

En 1872 la su carrera diplomática lo llevó ala La Habana. Dendi entoncis viviría largu del su pais natal, al que solu güelvería duranti periodus brevis. Residió en Cuba dos añus, duranti los qualis aprovechó tamién pa viajar pol Estaus Unius i América Central. Nostanti, acontinó las sus colaboracionis con diarius portuguesis, i en 1874 apaeció nel Diário de Notícias el su relatu Singularidais d'una moça rubia.
Fue destinau a Ingalaterra, al consulau de Newcastle-upon-Tyne, en 1874. Allí redactó la su tercera novela, El primu Basilio, que terminó en 1875. Duranti la su estancia en Newcastle, mandó de contino nel diariu de Portu A Actualidade los artículus que luegu jadrían el su libru Cartas d'Ingalaterra. Pol entoncis pensó l'ambiciosu proyetu d'escribil una seri de doci novelas col títulu genéricu de Escenas dela vida portuguesa.
En 1878 fue tresferíu a Bristol. Trabajaba pol entoncis ena novela La capital, que no llegaría a pubrical en vida (apaecería póstumamenti, en 1925), i ena que se considera la su obra más destacá, la estensa Los Maia. Si las dos obras mentás son la quintaesencia del realismu, Queirós gastó tamién relatus enos que lo fantásticu tieni una gran importancia, cumu es el casu de El mandarín (apaecíu en 1880 nel Diário de Portugal), i La reliquia (1887). Esta última fue juertimenti enfruenciá pol Las memorias de Judas de Ferdinando Petruccelli della Gattina, tantu es assin que argunus estuyosus acusarun al escritol portugués de plagiu.Cláudio Basto, Foi Eça de Queirós um plagiador?, Maranus, 1924, p.70 Al mesmu tiempu, acontinó colaborandu con varius diarius portuguesis, i la su firma apaeció tamién en argunus periódicus brasileñus, cumu la Gazeta de Notícias de Río de Janeiro.
El su últimu libru fue La ilustri casa de Ramires, sobri un idalgu del sigru XIX con problemas pa reconcilial-si cola grandeza del su lina-i. Es una novela imaginativa, entreverá con capítulus d'una aventura de vengança bárbara ambientá nel sigru XII, escrita pol Gonçalo Mendes Ramires, el protagonista. Se trata d'una novela titulá La torri de D. Ramires, ena que antepasaus de Gonçalo son retrataus cumu torris d'onra sanguínea, que contrastan cola laxitú moral del joven.
Los sus escritus dendi Londris i dendi París se consideran ensayus clásicus de gran valol documental i literariu. Las sus obras s'an traducíu a más de venti idiomas. Al español s'á vertíu entri otrus pol Ramón del Valle-Inclán, Wenceslao Fernández Flórez, Julio Gómez de la Serna, Carmen Martín Gaite i Jorge Gimeno. No se tieni entavía de algunas valiosas crónicas, delos sus ensayus i correspondencia. Peru sí á síu pubricá la correspondencia que mantuvo con Fradique Mendes, un personaje inventau pol propiu Queirós, juntu con otrus intelectualis dela epoca (Antero de Quental i Batalha Reis).
Queirós i el cine
[adital | adital cóigu]
El crimi del pairi Amaru fue adatá al cine col mesmu nomi[http://www.imdb.es/title/tt0313196/ Ficha de El crimen del padre Amaro en IMDb]; acesu 09.10.2012 en 2002 pol Carlos Carrera, quien llevó la estoria de Queirós al Méjicu ogañu. Protagonizá pol Gael García Bernal i Ana Claudia Talancón, la película sacó ochu Arieles assin cumu galardonis en argunus certáminis cinematográficus; fue nominá al Oscar i al Globo de Oro, i Vicente Leñero ganó nel Festival de Cine de La Habana el premiu al mejol guion.Awards for 'El crimen del padre Amaro', IMDb en inglés; acesu 09.10.2012
El cineasta portugués Manoel de Oliveira rodó, col apoyu dela Televisión de Cataluña, el filme Singularidais d'una moça rubia, basau nel relatu homónimu i estrenau en 2009.Ficha de Singularidades de una chica rubia en IMDb; acesu 09.10.2012 Catarina Wallenstein ganó el Globo de Oro 2010 ala mejol actriz pola interpretación del papel de Luisa nesta película.Awards for 'Singularidades de uma Rapariga Loura', IMDb en inglés; acesu 09.10.2012
Obras
[adital | adital cóigu]Novelas
[adital | adital cóigu]1870: El misteriu dela carretera de Sintra (O mistério da estrada de Sintra), con Ramalho Ortigão.
1875: El crimi del pairi Amaru (O Crime do Padre Amaro)
1878: El primu Basilio (O Primo Basílio)
1880: El mandarín (O Mandarim)
1887: La reliquia (A relíquia)
1888: Los Maia (Os Maias)
1900: La ilustri casa de Ramires (A Ilustre Casa de Ramires)
1901: La ciá i las serras (A cidade e as serras). Póstuma.
1925: La capital (A Capital). Póstuma.
1925: El condi d'Abranhos (O Conde de Abranhos). Póstuma.
1925: Alves i Compañía (Alves & Companhia). Póstuma.
1980: La tragedia dela calli delas Flores (A tragédia da rua das Flores). Póstuma.
Cuentus
[adital | adital cóigu]1902: Cuentus (Contos). Póstumu.
Otras
[adital | adital cóigu]1890-1891: Una campaña alegri (Uma campanha alegre)
1900: Correspondencia de Fradique Mendes (Correspondência de Fradique Mendes)
1903: Prosas bárbaras
1905: Cartas d'Ingalaterra
1905: Ecus de París (Ecos de Paris)
1907: Cartas familiaris i billetis de París (Cartas familiares e bilhetes de Paris)
1909: Notas contemporâneas
1912: Últimas páginas
1925: Correspondência
1926: Estampas egipcias (O Egipto)
1929: Cartas inéditas de Fradique Mendes
1949: Eça de Queirós entre os seus. Cartas íntimas
Traducción
[adital | adital cóigu]As minas de Salomão (1885), de Henry Rider Haggard.
Referencias
[adital | adital cóigu]Atijus esternus
[adital | adital cóigu]
En Commons ai conteníu multimedia sobre Eça de Queiroz.
Página dela Fundación Eça de Queiroz (inclui estoria i bibliografia)
Obras de José Maria Eça de Queirós PDF - HTML - TXT
Adán i Eva nel paraísu
Error en la cita: Existen etiquetas <ref> para un grupo llamado «lower-alpha», pero no se encontró la etiqueta <references group="lower-alpha"/> correspondiente.