Emperiu Romanu d'Ocidenti
| Imperiu rumanu d'Ocidenti | |
|---|---|
| imperivm romanvm Imperium Rōmānum Imperiu 286-476 | |
Lábaru | |
Crismón | |
| Lema | Senatus Populusque Romanus |
L'Imperiu rumanu a la muerti de Teodosiu. En tonos amarillus i azulis las diócesis que quedun incluidus ena parti occidental | |
L'Imperiu rumanu d'Ocidenti haza l'añu 400 divídu ena prefecturas i diócesis | |
| Capital | (286-402) Mediolanum (402-455) Rávena (455-473) Roma (473-476) Rávena |
| Ciá más poblá | Roma |
| Entidá | Imperiu |
| Subdivisiones | |
| Prefecturas | Italia Galia |
| Diócesis | Italia Anonaria Italia Suburbicaria Panonia África Britania Galia Siéti Provincias Hispania |
| Llinguas | |
| Llingua oficial | Llatín clásicu |
| Otras llinguas | protorromance galu góticu |
| Territoriu | |
| Superfici | Total 2 400 000 km² |
| Puebración (400) | (6 300 000 Italia) (4 000 000 Hispania) (5 000 000 Galia) (3 500 000 África) (1 000 000 Britania) (3 000 000 Panonia) 22 800 000 en total (aprox.) hab. |
| Densidá | 9,5 hab/km² |
| Gentiliciu | roman(u), -a |
| Relixón i moneda | |
| Relixón | 286-313: Politeísmu rumanu 313-380: Libertá de cultu 380-476: Cristianismo nicenu |
| Monea | Sólidu Miliarense Siliqua Follis Numo |
| Cronoloxía | |
| Fundación | 1 d'abril de 286 |
| Desapariición | 4 de setiembre de 476 |
| Períudu históricu | Edá Antigua |
| • 286: División del Imperiu rumanu entra Dioclecianu i Maximianu • 286-312: Gobiernus de la tetrarquía • 312-364: Gobiernu de la dinastía constantiniana • 364-392: Gobiernu de la dinastía valentiniana • 392-394: Guerra civil entra Eugenio i Teodosiu • 394-455: Gobiernu de la dinastía teodosiana • 401-418: Invasiones durante Honoriu • 455-476: Gobiernu de los últimus emperoris • 476: Desapariición | |
| Goviernu | |
| Forma de goviernu | Autocracia |
| Emperoris | Véi la llista: (286-305) Maximiano (305-306) Constancio I (306-307) Valerio Severo (306-312) Majencio (306-337) Constantino I (337-340) Constantino II (337-350) Constanti (350-353) Magnencio (353-360) Constancio II (360-363) Julianu (363-364) Joviano (364-375) Valentiniano I (375-383) Gracianu (375-392) Valentiniano II (383-388) Máximu (392-394) Eugenio (394) Teodosio I (394-423) Honoriu (421) Constancio III (423-425) Juan (424-455) Valentiniano III (455) Petroniu Máximu (455-456) Avito (457-461) Mayoriano (461-465) Libio Severo (467-472) Antemio (472) Olibrio (473-474) Glicerio (474-475) Julio Nepote (475-476) Rómulo Augusto |
| Gobernantis de facto | Véi la llista: (383-388) Justina (388-391) Teodosiu (391-394) Arbogastu (395-408) Estilicón (408-409) Olimpio (409-410) Joviu (411-421) Fl. Constanciu (425-429) Gala Placidia (429-454) Fl. Aeciu (457-472) Ricimero (472-474) Gundebaldo (475-476) Orestes |
| Estaus relacionaus | |
| Precedíu por | (286) Altu Imperiu rumanu (286) Imperiu rumanu (395) Baxu Imperiu rumanu |
| Siguíu por | (ca. 410) Britania posrumana (411) Reinu suevu (413) Reinos de los burgundios (418) Reinu visigotu (ca. 429) Alemannia (429) Reinu vándalu (ca. 429) Reino Mauro Romano (ca. 448) Reinu de los francus ena época merovingia (ca. 451) Armórica ena Alta Edá Media (ca. 454) Reinu ostrogotu (ca. 476) Reinu de Noricum (rugius) (476) Reinu d'Odoacru |
L'Emperiu Romanu d’Ocidenti[1] se refieri ala metá de ponienti del Emperiu Romanu, dendi la devisión de Dioclecianu de 285; la otra metá del Emperiu Romanu fue'l Emperiu Romanu d'Orienti, ogañu conocíu cumu Emperiu Biçantinu.
Roma á dejau de sel capitali dendi la fecha desta devisión. En 286 la capitali del Emperiu Romanu d’Ocidenti se gorvió Mediolanum (la ciá de Milán d’ogañu). En 402 la capitali fue otra vezi mudá, desta vezi a Ravena.
El Emperiu Romanu d’Ocidenti dessistió entretempi en abondus tiempus entri los sigrus III i V, endispués de la tetrarquía de Dioclecianu i las reunificacionis asociaás a Constantinu el Grandi i Hulianu el Apóstata (324–363). Teodosiu I (379–395) fue'l úrtimu emperaol romanu que tuvu dominiu a tentu dun Emperiu Romanu unificau. Endispués dela su morti en 395, el Emperiu Romanu fue devidiu. El Emperiu Romanu d’Ocidenti s’acabó oficialmenti cola abdicación de Rómulu Augústulu baxu la pressión de Odoacru ala fecha de 4 setiembri de 476 i nu oficialmenti cola morti de Huliu Nepoti en 480.
A pesal duna chiquenina epoca de reconquista pol Emperiu Romanu d'Orienti, el Emperiu Romanu d’Ocidenti nu golverá a leval-si. Una vezi que'l Emperiu Romanu d’Ocidenti s’aprumó, una nueva era s’encetó ena estoria dela Uropa Ocidental: la Eá Meya nombrá nel sigru XIX i “epoca fosca”.
Estoria
[adital | adital cóigu]Nacencia del Emperiu
[adital | adital cóigu]Sigún que la Repúbrica Romana s’espurrió, esta llegó a un puntu nel qual el guviernu central de Roma ya nu puu acontinal a gorvel con albeliá las províncias lueñanas. En especial las comunicacionis i los transportis eran problemáticus, tuviendu en cuenta la grandi estensión del Emperiu. Notícias al tentu d’embasionis, revueltas, calamiáis naturalis u l’esbocu d’epidemias eran llevás pol navis u curieris a caballu, abondu mestriandu hartu tiempu p’a arrial a Roma, assina i pa que las ordinis de Roma huessin puestas en apricación ena província d’orihin. Pol esti motivu, los guviernaoris delas províncias tinían el mandu de facto en nombri dela Repúbrica Romana.
Antis del establecimientu del Emperiu, los territórius dela Repúbrica Romana tinían síu devidius entri los biembrus del segundu triunviratu, compuestu de Otavianu, Marcu Antoniu, i Marcu Emiliu Lépiu. Antoniu recebió las províncias de levantinus: Acaya, Maçeonia i Epiru (á bate la Grécia d’ogañu), Bitínia, Pontu i Asia (á bate la Turquia de los dias nuestrus), Síria, Chipri i Çirenaica. Estus territórius tinían síu conquistaus antis pol Alehandru el Grandi; assina, una grandi parti dela aristucrácia era d’orihin griegu. La totaliá dela rehión, en especial las grandis ciais, tinían síu en mayoria asimilás ena coltura griega, la griega abondu sirviendu cumu luenga franca.

Otavianu, pol otru lau, otuvu las províncias romanas de ponienti: Itália (Itália moerna), Gália (Fráncia atual), Gália Bélgica (partis de Bélgica, Olanda i Lussemburgu d’ogañu) i Ispánia (España i Portugal de los dias muestrus d'ogañu). Estus terrénus embebían, amás, colonias griegas i cartaginesas enas çonas costeras, inque tribus çeltas, cumu sedríe los Gálus i los çeltiberus, predominaban dendi un puntu de vista coltural.
Lépiu recebió la chiquenina província África (á bate la Tuniçia moerna). Otavianu tomó d’abati África de Lépiu, añadiendu entretempi la colonia griega dela Sicília (Sicília atual) alas sus posesionis.
Endispués dela derrota de Marcu Antoniu, el otavianu vitoriosu gorvaba un Emperiu Romanu uníu. Inque nel Emperiu Romanu dessistían abondu colturas destintas, abondu s’afirmó que toas estas tinían sufríu una romanización pocu a pocu. A pesal que dessistierun dos colturas predominantis, l’griega en levantinus i l’latina en ponienti, l’emperiu gorvió con albeliá cumu un conjuntu entegrau. Los desenvolvimientus pulíticus i militaris golverían a aliniá en úrtima estáncia el Emperiu alu largu destas linas colturalis i lingüísticas.
Revueltas, Resurtías i Consecuéncias Pulíticas
[adital | adital cóigu]Revueltas i resurtías chiqueninas fuerun eventus abondu comunis en tol Emperiu. Tribus u ciais conquistaás se golverían a revueltal, i las lehionis sedrían destinaás p’a esmagahal las revueltas. Inque esti processu era simpli en tiempu de paci, pudríe sel abondu más embreosu en tiempu de guerra, cumu pol ejempru ena Grandi revuelta ebraya.
Nuna campaña melital de grandi emportáncia, las lehionis, baxu heneralis cumu sedríe Vespasianu, eran abondu más abondosas. Pa segural la lialtá dun comandaol, un emperaol pragmáticu pudríe tenel algunus biembrus dela familia del heneral cumu ostajis. Pol esti pesqui, Neron tiníu presus con albeliá a Domiciánu i a Quintu Petíliu Çerialis, el guvienaol de Ostia, qu’eran el hermanu más chiqueninu, respetivamenti el cuñau de Vespasianu. El dominiu de Neron s’acabó namás cola revuelta dela Guárdia Pretoriana, que tinía síu soborná en nombri de Galba. La Guárdia Pretoriana, una figurativa “espá de Damoclis”, era abondu almitía cumu de lialtá dudosa. Siguiendu el ejempru desta, las lehionis delas rayás parteciparun ca vezi más en guerras cevilis.
El prencipal enemigu en ponienti estaba representau polas tribus germánicas dendi trás los rius Rinu i Danubiu. Augustu tinía marrau a conquistalas, inque alogu golvió endispués dela derrota sufría ena Batalla del Bosqui Teutobúrgicu.
Pártia, en levantinus, pol otru lau, estaba a demasiau distancia i era abondu fuerçua p’a sel conquistaá. Qualisquiel embasión parda era enfrentá i a lo normal vencía i assina mesmos los partus repelían qualisquiel embasión romana, hazíendu una situación d’atascamenti.
El control dela raya d’ocidenti de Roma era abondu facil, puestu que se topaba relativamenti cerquina, inque el control de dambas dos rayás al mesmu tiempu en tiempu de guerra era deficil. Nel casu nel qual l’emperaol se topara cerquina dela raya de levantinus, dessistían grandis opurtuniáis que dun heneral ambiciosu se golviera a revueltal en ponienti i vice-versa, hazíendu assina el Emperiu vulnerabli de dos partis. Esti oportunismu en tiempu de guerra afezó a abondu emperdaoris lehítimus i rondamenti allanó el caminu pal poel pa abondus huturus emperdaoris.
Estancamientu Egronómicu en Ponienti
[adital | adital cóigu]Roma i la Península Itálica encetarun a sufriel un amilu egronómicu sigún que las endústrias i la pratá encetarun a movel-si p’a huera. Ata’l enceti del sigru II, l’estancamientu egronómicu del Emperiu Romanu Antiguu se rehireó pol emperdaoris nacíus en províncias, cumu sedríe Trayanu i Adriánu. Sigún que passaba el tiempu, los problemas egronómicus crecierun en fuerça i frecuéncia.
La Crissi del Sigru III
[adital | adital cóigu]
Encetandu col 18 Marçu de 235, dendi l’asesinatu del emperaol Alejandru Severu, el Emperiu Romanu s’ahondó nuna epoca de 50 añus de guerra cevil, conocíu ogañu cumu la Crissi del Sigru III. La nacencia dela dinastia belicosa sasánias en Pártia representó una amenahu grandiosa pa Roma en levantinus. Estrumuandu el peligru crecíu, l’emperaol Valerianu fue aprensau pol Saporu I en 259. El iju mas grandi siu i ereeru-apaenti, Galienu, runchíu a otuviel el dominiu i encetó la griesca ena raya de levantinus. El iju de Galienu, Saloninu i el prefetu pretorianu Silvanus tinían la su residéncia en Colonia Agrippina (el Colónia moernu) p’a apuyal la lialtá delas lehionis localis. Nostanti, Marcu Cassianu Latinu Póstumu, el guvienaol local delas províncias germánicas, se golvió a revueltal; el asartu siu a tentu de Colonia Agrippina llevó a la morti de Saloninu i del prefetu. Ena confusión que sigú, un estau endependienti, conocíu cumu el Emperiu Gállicu, apareció.
La capitali dessi era Augusta Treverorum (el Tréveris d’ogañu) i espurrió velozmenti el su control a tentu delas províncias germánicas i gálicas i p’a cima toa Ispánia i Bretaña. Tinía el su propiu Senau i una lista parcial delos sus cónsulis entavía dessisti. Caltuvu la religión romana, la luenga i la coltura i fue abondu más preocupau cola griesca anti las tribus germánicas que anti otrus romanus. Nostanti, nel tiempu del dominiu de Cláudiu Góticu (268-270), grandis territórius del Emperiu Gállicu fuerun devueltus al dominiu romanu.
Á bate al mesmu tiempu, las províncias de levantinus fuerun entegraás nel Emperiu de Palmira u Emperiu Palmiranu, baxu’l guviernu dela reina Zenobia.
En 272, l’emperaol Aurelianu runchíu al cabu a sometel a Palmira i a arreclamal el territoriu dessi en nombri del Emperiu. Col levantinus asegurau, golvió la su atención p’a ponienti, ocupandu el Emperiu Gállicu un añu más tardi. Daus un alcuerdu secretu entri Aurelianu i l’emperaol gállicu Tétricu I i el su iju Tétricu II, l’ejércitu gállicu fue vencíu con rabiancia. A cambiu, Aurelianu les perdunó las vidas i les ofreción alos dos antis rebeldus puestus emportantis en Itália.
La Tetrarquía
[adital | adital cóigu]
Las rayas esternas fuerun ena su mayol parti tranquilas pol restu dela Crissi del Sigru III u l’anarquia melital, inque entri la morti d’Aurelianu de 275 i l’aceción al dominiu de Dioclecianu dezi añus más tardi al menus ochu emperdaoris u sucesoris al tronu fuerun mataus, abondus asesinaus polas sus própias tropas.
La devisión pulítica del Emperiu Romanu encetó baxu Dioclecianu. En 286, pola criación dela tetrarquía, l’ofreción la parti de ponienti a Maximianu cumu augustu i nombrou a Constanciu Cloru cumu subordianu siu (çésal). Esti sistema apartó efecivamenti l’emperiu en cuatru partis i crió capitalis destintas fueraparti de Roma cumu un mou d’evital l’inquietú delos cevilis que tinía marcau el sigru III. En ponienti, las capitalis fuerun Mediolanum de Maximianu (ogañu Milán) i el Tréveris de Constanciu. Al 1 Mayu de 305, los dos viejus Augustu se golvierun pa trás i fuerun chambaus polus sus çésalis respetivus.
Constantinu el Grandi
[adital | adital cóigu]El sistema dela tetrarquía marró endiquantis que l’emperaol romanu ociental, Constanciu, murió de repenti en 306, i el su iju Constantinu el Grandi fue proclamau Augustu p’a cima ponienti polas lehionis de Bretaña. Una crissi sigú ya que abondus pretendentis marrarun a gorvel la metá ociental. En 308, l’Augustu de levantinus, Galeriu, urganiçó una conferéncia en Carnuntu que golvió a vivil la tetrarquía pola devisión d’Ocidenti entri Constantinu i Liciniu. Constantinu fue abondu más interesau ena conquista del Emperiu enteru. Pol una seri de griescas en Levantinus i Ponienti, Liciniu i Constantinu estabiliçarun las sus partis, respetivamenti del Emperiu Romanu ata 314, i encetó a competil pol control esclusivu dun estau golviu a entegral. Constantinu salíu vitoriosu en 324, endispués dela rendición i l’asesinatu de Liciniu a continación dela batalla de Crisópolis.
La tetrarquía s’acabó, inque l’idía dela devisión del Emperiu Romanu entri dos emperdaoris duró. Los emperdaoris abondu fuerçus golverían a huntu baxu’l su guviernu, inque una vezi cola su morti, el Emperiu Romanu sedríe devidiu otra vezi entri Levantinus i Ponienti.
La Segundera Devisión
[adital | adital cóigu]Constanciu tuvu nacencia en 317, en Sírmiu, Panonia. Fue el terceru iju de Constantinu el Grandi, i el segundu dela su segundera muhel, Fausta, la ija de Maximianu. Constanciu fue hechu pol su pairi Çésal al 13 Noviembri de 324. El Emperiu Romanu estuvo baxu’l guviernu dun namás emperaol, inque, cola morti de Constantinu en 337, la guerra cevil esbocó entri los sus tres ijus, devidiendu el Emperiu en tres. Ocidenti fue unificau en 340 baxu Constantiu, que fue asesinau en 350 pol órden del usupaol Magnénciu; endispués que Magnénciu perdíu la Batalla de Mursa Mayol, una reunificación completa del Emperiu enteru tuvu lugal en 353 baxu Constanciu II.
Constanciu II conçentró el su poel en Levantinus i es almitíu cumu el primel emperaol del Emperiu Biçantinu. Baxu’l su guviernu, la ciá de Biçánciu fue rondamenti desenvolvía cumu una capitali. En 361, Constanciu II se enhelmiçó i murió, i el sobrinu de Constanciu Cloru, Hulianu, que sirvió cumu Çésal baxu Constanciu II, tomó el poel. Hulianu fue matau en 363, ena Batalla de Samarra anti el Emperiu Persanu i fue siguíu pol Huvianu, que tuvu dominiu namás ata 364.
La Devisión Definitiva
[adital | adital cóigu]Endispués dela morti de Huvianu, Valentinianu I se gorvió emperaol en 364. Devidió emediatamenti el Emperiu, ufreciendu la metá de levantinus a Valenti, el su hermanu. Estabiliá nu fue pol hartu tiempu, sigún que los polvoreus colas fuerças d’a huera s’entensificarun. En 376, los Visigodus huyerun del caminu delos Ostrogodus, los qu’a la su vezi huyerun del caminu delos Hunu, les fue premtiu a passal el Danubiu i a acotijalsi enos Balcanis pol el guviernu de Levantinus. El maltratu esbocó una revuelta a gran escala, i en 378 esbocó una derrota al ejércitu romanu de levantinus ena Batalla de Adrianópolis, nel qual murió, amás, l’emperaol Valenti. Endispués del saqueu d’albondu assitiamientus, se gorvierun oficialmenti foederati, queandu assina un elementu dessestabiliçaol, assina i un elementu d’estabilización a drentu del Emperiu.
Más que en Levantinus, dessistió, amás, opusición ena pulítica de cristianización delos emperdaoris ena metá ociental del Emperiu. En 379, el sucesol i iju de Valentinianu I, Gracianu, refuçu a llevá la capa de Pontifici Máximu, i en 382 anuló los derechus delos sacerdotis paganus i estrincó l’artal paganu dela Cúria Romana, una decissión qu’esbocó descontentu entri la aristocrácia, de mou traicional pagana, de Roma. Teodosiu I decretó más tardi una enterdición al tentu del paganismu nativu i la apricación acontinaá del cristianismu cumu religión oficial del Estau.
La situación pulítica era destabla. En 383, un heneral fuerçú i populal nombrau Magnu Máximu tomó el poel en Ocidenti i forçó al hermanu meyu de Gracianu, Valentinianu II, a hutil p’a levantinus en busca d’ayúa; l’emperaol de levantinus Teodosiu I golvió a ponel velozmenti el poel. En 392, el magister militum francu i paganu, Arbogastu, l’asesinó a Valentinianu II i proclamó un senaol escuru nombrau Euhéniu cumu emperaol.

La revuelta fue superá en 394 pol Teodosiu el Grandi, que gorvió pol pocu tiempu alogu un emperiu uníu ata la su morti venía en 395. Fue el úrtimu emperaol qu’espresó el su poel en dambas dos partis del Emperiu Romanu; Arcadiu, el su iju más grandi, herdó la metá de levantinus entri que’l hobencinu Honoriu recebió la metá ociental. Dambos dos eran entavía minoris. Honoriu fue puestu baxu la tutela del magister militum metá bárbaru metá romanu, Estilicon, entri que Rufinu tiníu el poel dendi el trás del tronu en levantinus. Rufinu i Estilicon fuerun rivalis, i los desacuerdus entri las curtis de levantinus i de ponienti al tentu del derechu de propieá a tentu d’Ilíria fuerun con albeliá gastaus pol el rei godu Alaricu, quien, otra vezi, se golvió a revueltal endispués dela morti de Teodosiu I.
Estilicon defendió con albeliá a Itália anti los godus embasaoris, inque nu runchíu a controlal a los Vándalus, a los Alanus, i a los Suevus que embasó Gália en abondáncia. Estilicon se gorvió una vítica delas entriças dela curti de Ravena - nel casu nel qual la curti emeperial ociental lo chambó encetandu dendi 402 - i fue endispués ejecutau pol arta traición, en 408. Entri que en Levantinus encetó una gorvel-si a ponel i conçolidación a espasiu, Ocidenti encetó a aprumal-si pol enteru.
Caía del Emperiu Romanu d'Ocienti
[adital | adital cóigu]Queó cumu emperaol endispués dela morti d’Estilicon en 408, Honoriu tuvu dominiu ata la su morti en 423. El dominiu siu fue chinu de usupacionis i embasionis. En 410, Roma fue saqueá polas fuerças d’Alaricu. Esti eventu hiçu una grandi ampression a tentu delos coetáneus, puestu qu’esta fue la primel vezi dendi las embasionis gálicas del sigru IV e.C. quandu la ciá fue conquistaá pol un enemigu forasteru. Los sucesoris d’Alaricu assentarun a los Godus en Gália (412-418), dendi ondi gorvierun cumu aliaus romanus anti los Vándalus, los Alanus, los Suevus i en España, i anti l’usupaol Iovinus (413). Entri essi tiempu, otru usupaol, Constantinu (406-411), desembarcó dendi Bretaña conas sus tropas ena Gália, en 407, dehandu la puebración romanizá enas manus delos embasaoris, en primel lugal polus Pictus i alogu polus Sajonis, Anglus i Yutus que encetarun a assental-si definitivamenti á bate 440.

La morti d’Honoriu en 423 fue siguía pol crissi ata quandu el guviernu romanu de levantinus, cola fuerça delas armas l’assentó a Valentinianu III cumu emperaol ociental en Ravena, con Gala Placídia cumu rehenti nel tiempu dela minoría del su iju. Endispués de griescas biolentas con más rivalis, i anti la gana de Placídia, Eciu creció nel rangu de magister militum. Eciu fue albeliçosu a estabiliçal en ciertu mou la situación melital nel Emperiu d’Ocienti, basándu-si en grandi mediá a tentu delos sus aliaus Hunu. Cona ayúa dellus, vencíu a los Burgundius que, endispués de 407, ocuparun una parti del sul de Gália i s’assentarun en Saboya cumu aliaus romanus (433). Pal cabu dessi sigru, quandu la fuerça romana s’adebilitó con rabiancia, los Burgundius espurriendu el su dominiu pol Val del Ródanu.
Entri essi tiempu, pol cáussa dela pressión delos Visigodus i la revuelta de Bonifáciu, el guvienaol d’África truxu a los Vándalus guiaaus pol rei Gaisericu dendi España en 429. Ellus s’apararun pol momentu ena Numidia (435) antis de passal p’a levantinus i a conquistal a Cartagu, dendi ondi assentarun un estau endependienti, cuna frota fuerçua (439). La frota vándala se gorvió un peligru acontinu p’a tentu del comerciu marítimu romanu dendi las costras i las islas ocientalis i centralis dela Mari Mediterráneu.
En 444, los Hunu, que tinían síu contrataus cumu aliaus romanus pol Eciu, fuerun uníus bahu el su rei ambiciosu, Átila. Esti se golvió anti el su antíguu aliau, gorviéndu-si los Hunu una amenahu pal Emperiu. Átila recebió alogu un motivu p’a ayúa, l’anillu d’Honória, la hermana del emperaol. Bahu l’amenahu dela guerra, pretindíu metá del territoriu del Emperiu d’Ocienti cumu doti.
Enfrentándu-si col refuçu, embasó a Gália, inque fue aparau ena batalla delos Campus Catalaúnicus pol un ejércitu ajuntau romanu-germánicu guiau pol Eciu. Nel añu siguienti, Átila embasó a Itália i encetó a caminá p’a Roma, inque un esbocu d’enhelmiá nel su ejércitu, assina i el motivu de paci ufreçíu pol Papa León, assina i los endilguis a tentu duna campaña de Marcianu endilgaus p’a la su capitali, ena Panonia l’hizun a aparal esta campaña. De repenti Átila murió un añu más tardi (453).
Eciu fue matau en 454 pol Valentinianu III, quien fue matau dos añus más tardi, en 456, polos soportadoris Hunu del heneral Eciu. Una vezi col cabu dela dinastia Teodoriana, una nueva epoca de griesca dinástica sigú. Los Vándalus gastarun la inquietú i navarun ata Roma, a la qual saquearun, en 455.
Las dessestabiliáis caussaás pol usupaoris nel Emperiu d’Ocienti, ayuarun a estas tribus enas sus conquistas, i encetandu dendi los añus 450 las tribus germánicas se gorvierun ellas mesmas usupaoris. Nel tiempu siguienti de veinti añus, más emperdaoris ocientalis fuerun assentaus pol Constantinopla, inque l’autoridá dellus tinía síu embozá polos comandaoris bárbarus (Riçimeru (456-472), Gundobadu (473-475)). Mahorianu fue el úrtimu emperaol que urganiçó una campaña, ena Gália i España en 458-460, antis d’essel destronau i matau pol Riçimeru. Encetandu dendi los añus 460, el control emperial fue efeutivamenti llimiteau a Itália i la Gália de sul, que refuçarun a aceital el nombramientu de Riçimeru pol Líbiu Severu en 461.
En 475, Oresti, un antíguu secreáriu d’Átila, l’apartó al emperaol Huliu Nepoti dendi Ravena i l’proclamó al su iju, Rómulu Augústulu, emperaol. En 476, Oresti refuçu a l’acordeal a Odoacru i a los sus érulus el estatu de federalizaus, hechu que decermínó una embasión. Oresti fue matau i Odoacru l’estituíu a Rómulu Augústulu, assentiandu-si señol p’a cima Itália i embión los enssignis emperialis a Constantinopla.

Tres estaus acontinarun bahu’l guviernu romanu, en una holma u otra, endispués de 476: Huliu Nepoti controló a Dalmácia ata’l su asesinatu en 480. Siágriu gorvió el Domíniu de Suessons ata’l su asesinatu en 487. Al cabu, un territoriu romanu-maur sopravivíu ena África de Norti, resistiendu alas embasionis delos Vándalus, gorviéndu-si una parti del Emperiu Romanu de Levantinus alreol del añu 533 quandu Beliçáriu vencíu a los Vándalus.
Endispués dela Caía d’Ocidenti
[adital | adital cóigu]Teodoricu
[adital | adital cóigu]La úrtima esperáncia pol un Emperiu golviu a unifical vino en 493, quandu Odoacru fue chambau pol Teodoricu el Grandi, el rei delos Ostrogodus. Teodoricu fue forçau a paeçel subordianu de Çenon, col pesqui d’estraçal a Odoacru. Entri que, nel enceti, Teodoricu fue un subordianu, un virrei del emperaol de Levantinus, en hechu, fue el igual siu.
Endispués dela morti de Teodoricu en 526, la metá ociental del Emperiu á síu ogañu pol enteru controlá polas tribus germánicas (inque abondus dellus acontinarun a arrecoñecel el derechu romanu), entri que la metá de levantinus se impusu bahu la dinastia de Hustinianu. Levantinus hadríe algunus marrus p’a golvel a conquistal Ocienti, inque el Emperiu Romanu nu á síu reunificau ni una vezi más.
La conquista Biçantina
[adital | adital cóigu]
Alu largu dela Antigüedá tardía i dela Eá Meya prencipala, l’Emperiu Romanu de Levantinus u l’Emperiu Biçantinu, tinían síu previstu derechus a tentu delas çonas ocientalis, que tinía síu ocupau pol más tribus. Nel sigru VI, l’Emperiu Romanu de Levantinus runchíu a golvel a conquistal çonas estensas del antíguu Emperiu Romanu d’Ocienti. El más grandi réitu tiníu las campañas delos heneralis Beliçáriu i Narsi, en nombri del emperaol romanu de levantinus Hustinianu I (533 - 554). El territoriu Vándalu qu’ocupó la antígua província romana África de Norti fue golviu a ganal, en especial nel territoriu centrau alreol dela ciá de Cartagu. Un añu más tardi, Sicília, Cerdenya, Córçega, Dalmácia, assina i las Islas Balearis fuerun ligeru de conquistal polas lehionis romanas embasaoras. La campaña al cabu se golvió pa Itália i los Biçantinus la golvierun a conquistal pol enteru. Territórius minoris fuerun conquistaus en ponienti assina cumu la costa de sul dela Península Ibérica. Inque ya en 568, a tres añus endispués que Hustinianu murió, los Lumbardus embasó a Itália.
Economía
[adital | adital cóigu]Sistema fiscal
[adital | adital cóigu]En duranti los primerus añus del guviernu de Diocleciánu s’emprencipió una ahondá rehorma fiscal.[2] La caótica situación ecomúnica del sigru III tinía hechu qu’el denáriu perdiessi el su valol cumu moneda i que, pol mantenel al ejércitu, se gorviessi a requisas u indictionis de bienis en especi hechas de manera arbítraria ondi i quandu se mesteaban.[3] La rehorma consistíu en hadel qu’estas requisas huessin regularis i previssiblis nel tiempu —una vezi al añu— i se destribuyessin equitativamenti entri toas las províncias, ciais i abitatis del emperiu.[4] Pol estu se-le dotó, pola primel vezi ena su estoria, dun presupuestu anual de menesteris en especi (comía, ropa, animalis, reclutas i trebahaoris polas obras públicas) que debían, alogu, sel obtenías delas llamás «uniais fiscalis».[4] Estas eran de dos crassis: uniais de tierras de cultivu (iugum) i uniais de puebración rural (caput).[5] Inque la intención era qu’elas primerás contrebuyessin ponendu los bienis en especi i las segundás en moneda, en angunas diócesis s’equiparó dambas dos ena obrigación de ponel bienis en especi.[5] Desta manera, el guviernu emeperial obtenía á bate tol que menesteaba pol mantenel la su Menistración i el ejércitu sin tenel qu’el gorvel al gastu del dinel.[6] La destribución del obteníu suponía un desafiu urganiçativu i logísticu, puestu qu’elas tropas nu tinían síu destribúias de holma unihormi pol toas las províncias, si nu qu’el se concentraban enas rayas u en crassis mobilis qu’el se traçalaban dun lugal a otru sigún la mestel.[7]
Fueraparti delas mestelis del ejércitu i la Menistración tinía qu’el hadel frenti a la costrución i mantenencia delas obras públicas.[8] Pol estu se seguían más sistemas: los limitanei eran los responsabris delas hurtificacionis en raya, las ciais delos sus eificius públicos, encruyendu las murallas, mentris qu’el los guvienaoris províncialis lu eran delas carçás i puentis (el su costu se cargaba alos dueñus de tierras enas cercanías) assina cumu delos granerus emeperialis i las estacionis del trasporti emeperial.[8] La manu d’obra mestel debíi sel puesta obrigatória i de baldi polos monicípius u polos dueñus de tierras mentris qu’el los materialis s’obtenían pol mé de requisas.[8]
Los empuestus al tentu dela tierra i los pressonalis hormaban el gruessu delos ingresus estatalis i eran asumíus esclusivamenti pol el setol agrícola i la puebración rural.[8] Dessistían, assina cumu, otras figuras impositivas que nu caían al tentu dellus, inque la su ponencia al ajuntu d’ingresus era muchu inferiol: *La collatio lustralis que debían pagal ca cincu añus los «comerçantis» crassi que, pol esti empuestu, s’entendía nun sintíu mu anchu i encruyía assina cumu a tendeoris, artesanus, emprestaoris i putas.[9] Se debíi pagal en oru i prata i el su levantau emporti hazía quandu s’acercaba el momentu del pagu cundiessi la dessesperación en güena parti dela puebración. Nu eran rarus los casus qu’en, pol ruchal el dinel, los pairis vendieran alos sus ijus chiclus cumu esclaus u alas sus ijas cumu putas.[10] *La collatio glebalis era una tassa anual i amás al empuestu al tentu dela tierra, que debían pagal en oru las fincas los sus dueñus eran senadroris.[11] *El aurum coronarium consistíu nuna coróna d’oru que regalaban los monicípius al emperaol con motivu del ascensu al puel, ca cincu añus del su guviernu u pol más motivus especialis.[12] En teoría, esti regalu se hazía de manera voluntária, inque passó a sel una costumbri el su cumplimientu era esperau polos emperaoris.[12] *El aurum oblaticium era un regalu pariçíu qu’el entregaban los senadroris enas mesmas ocasionis.[12] *Las tassas al comerciu presentaban dos crassis: pun lau, las del comerciu esteriol que debían pagal enas rayas tantas las ecsportacionis cumu las emportacionis i que tinían síu fihás nuna otava parti del valol dela mercancia; pol otru, las del comerciu entriñu qu’eran chicas (2,5 %) i poca usualis, puestu qu’el namás se pagaban en angunus límis províncialis u ena entrancia de ciertu ciais.[13] *El aurum tironicum era el pagu, en oru, qu’el se hazía pol conmutal el serviciu melital obrigatóriu i col qu’el s’esperaba qu’el guviernu contrataessi a otra pressona dispuesta a hadel-lu.[14] *El siliquaticum consistía nuna tassa al tentu delas compraventas que debíi sel pagá, en ca transación, tantas pol el vendedol cumu pol el compraol.[15]
El aumentu dela massa monetária emitía en oru premitíu que, dendi el guviernu de Valentinianu I, los empuestus arrecaus en especi huessin sustetúius a espasiu pol pagus en oru, pol cima de tol, duranti el sigru V.[16] Desta manera, los salárius delas tropas i hunciónárius emeperialis pudun pagal-si nesti metal i pol las mestelis de comía u más suministrus, el guviernu gorvió a la venta obrigatória en lugal delas requisas.[16] Assina cumu premitíu qu’elas preheturas del pretóriu pudiessin amuntonal una reserva —lu qu’el era empossibli quandu los empuestus se cobraban en especi— llamá arca pretória que, col tiempu, se gorvió nel prencipal tesoru del emperiu.[17]
Sistéma monetáriu
[adital | adital cóigu]
La crissi del sigru III caussó un tremendu desbarraustu nel sistéma monetáriu del emperiu.[18] Ca nuevu emperaol entregaba una gratificación en dinel alas tropas u aumentaba los sus emolumentus i pol ruchal el efectivu, gorvían a rebahal la quantidá de prata nelos denárius u antoniniánus i aumental la de cobri dessa manera que, pal guviernu de Galiénu, tinían síu golvíus en monedas deste metal que perdierun el 95% del valol qu’el tinían síu teníu duranti el sigru II.[18] La reación de cambiu entri estas uniais básicas i las superioris d’oru se trastocó i provocó, assina cumu, la dessaparición delas úrtimas debíu aqu’el valol del oru qu’el contenían era superior al su valol nominal.[18]

Duranti el guviernu de Diocleciánu i Macsimiánu s’ententó dotal, sin réitu, al emperiu dun sistéma monetáriu cuerenti i estrabli cumu el qu’el dessistía antis dela enhraçón.[3] Se emitierun angunas monedas d’oru i prata, inque la mayoría fuerun numus d’aleación cobri i prata qu’el nu empedierun qu’elos précius acontinaran a subil.[3] Fue bahu Constantinu quandu s’encetó la emissión duna nueva moneda d’oru llamá sólidu que proporcionó una rehuerça de valol estrabli i arrecoñecía.[19] Pol estu se buscó, pol más vías, aumental la quantidá deste metal enas manus del Estau: s’entroduhu un recargu en oru al empuestu al tentu dela tierra, las rentas delas fincas emeperialis se cobraron en oru, se mantuvu el empuestu del aurum coronarium i se conhiscó los tesorus delos témplus paganus.[19] El proceessu d’emissión fue clavi pol mantenel el su prestíhiu, puestu qu’el tol qu’el s’arrecaudaba en oru (huessin monedas u nu) era hundíu i embiau en lingotis alas cecas ondi se golvían a acuñal nuevus sólidus i se garantizaba, assin, la su pureça.[20] El cobri, nostanti, acontinó siendu emitiu en grandis quantidais en holma de numus sin, á bate, quantidá de prata. Cumui, a diferencia delas d’oru, estas monedas nu golvían alas arcas emeperialis, se enhundió el sistéma i los précius llamaus n’ellas acontinarun a subil.[20] Nu fue ata el añu 395 quandu, á bate, se empendoló la emissión de monedas de cobri mentris qu’elas de prata namás s’elabraun pol pagus nelos qu’ela costumbri esihía el su gastu (donativus alas tropas).[21] Deste metal se emitierun miliarensis pol valol de 1/18 del sólidu i siliquas la su corespondéncia col sólidu s’estableció nuna 1/24 parti del valol deste.[22] Las d’oru, pol la su parti, acontinarun siendu puestas en çirculación en grandis quantidais bahu la holma, tantas de sólidus cumu delas sus hracionis: semis (50% del su valol) i tremis (⅓ del su valol).[21]
Setol primáriu
[adital | adital cóigu]
L’agricurtura era, cola diferéncia, el mayol setol ecomúnicu del emperiu i proporcionaba la mayoría delos ingresus fiscalis.[23] Las sus técnicas evolucionarun poca duranti la su dessisténcia i las que se gastaban nel sigru I se mantenían nel sigru V.[24] Las tierras pol cereal se cultivaban en añus alternus i requerían d’arás abondu pol mantenel a raya las malas yerbas. Prencipalmenti se sembraban de trigu (pol consumu umanu) i en menol mediá, de cebá (cumu piensu i pol elabrau de cerveça).[23] Más gastus emportantis eran el viñeu i al olivu los sus ingresus superaban claramenti alos del cereal.[25] Cumu árbolis hrutalis se topaban palmeras, higueras, mançanus, i pistachus.[25] La haciliá de comerciu qu’el dessistía drentu del emperiu hiçu possibli qu’ela agricurtura s’especialiçassi nelos cultivus qu’eran más produtivus i ventahosus pol las condicionis de terrenu i clima qu’el dessistían en ca ária i qu’el se produhessi, nu namás pol el mercau local, si nu assina cumu pol el de meya i larga distáncia.[26]
Ena propiedá dela tierra se podían destinguil dos crassis: aquéllus que cultivaban el su proplu terrenu i los que lu hazían pol mé d’otras pressonas.[27] Entri estus úrtimus la tipulohía era mu variá i iba dendi los grandis terratenientis —el patrimoñu emeperial, las hamilias senatorialis, los monicípius u la ilesia— ata chicos dueñus cumu maesus, tendeoris i más prohessionalis urbanus qu’el vivían apartaus delas sus propiedais.[27] Los qu’el cultivaban la su própia tierra tinían la ventaha del ahorru dela renta, inque, en cambiu, eran ohetu abondu d’abusus fiscalis nel repartu delos empuestus i tinían menus vías pol evital el su pagu.[n. 1][28] Pol otra parti, la su posicion ecomúnica era más precária, puestu qu’el abondus carecían de reservás pol aguantal más añus de malas cosechas i endispués duna mala racha nu podían hadel frenti al pagu delos empuestus.[29] Quandu caían nesta situación angunus vendían la tierra i se golvían en hurnalerus u en arrendaoris qu’el siempri eran mu demandaos; más buscaban el «patronalgu» duna pressona puelosa quien, a cambiu dun tributu, los protehía frenti alos arrecaudaoris d’empuestus.[30] La dessaparición destus dueñus libris fue compensá, en parti, pol el guviernu pol mé dela entrega de tierras alos veteránus quandu estus se retiraban inque nu pudu evital la esmenución del su númeru.[31] El trebahu abitual enas grandis fincas era hechu pol arrendaoris i pol esclaus —gastaus, prencipalmenti, en España i en Itália— mentris qu’el duranti las temporás de cosecha se contrataban hurnalerus cumu refuerçu.[32] El estatu d’ambos dos se fue acercandu col tiempu: los primerus sufrun una llimitación progreessiva a la su libertá de movimientu pol assegural el cobru delos empuestus al tentu dela tierra i evital la competéncia entri los dueñus pol el su trebahu; colos segundus s’espurrió la prática d’asignál-lis parcelas pol qu’ellus las cultivassin diretamenti cola obrigación del pagu de renta al su señol.[33]

La produción agrícola s’enfrentó a próblemas cumu empendolamientu de tierras poca produtivas, artas cargas fiscalis en angunas árias, dañus polos saqueus i embasionis bárbaras del sigru III, hartu de manu d’obra assina cumu la mala hestión enas esplotacionis emeperialis i de dueñus assentis.[34] Nostanti, el Estau buscó qu’elas tierras sin cultivu (agri deserti) huessin puestas, de nuevu, en produción, la estabilización de rayas premitíu —duranti el sigru IV— golvel a ruchal la esplotación en árias arrasás, dessistíu angunas melhoras en hestión i tenulohía, nuevas tierras fuerun puestas en produción i se ruchó manu d’obra amás pol mé del assentamientu regülau de puebración bárbara.[34] Tol estu premitíu que duranti el sigru IV el emperiu esperimentaessi un crecimientu puru dela su produción agrícola, especialmenti destacau enas províncias africanas.[35] Nu fue ata el sigru V quandu los pillahis i las embasionis bárbaras caussarun una pérdi emportanti dela produción agrícola i arrecaudación fiscal.[36]
La ganadería s’enfocaba, prencipalmenti, ala cría de vacas, güeis, ovehas, cabras, garranchus i avis de corral.[25] Proporcionaban lechi, carni, güevus i piiel amás de servil los güeis cumu animalis de tiru.[25] Assina cumu se criaban caballus pal ejércitu, las carreras i cumu meyu de trasporti assina cumu camellus —enas províncias africanas— burrus i mulas cumu monturas i animalis de carga.[25] L’apicultura, pol la su parti, tinía síu abondu espurría debíu aqu’el, en asséncia d’açúcal, la miel era mu demandá cumu endurçanti.[23]
Drentu dela minería, dessistía un teóricu monopóliu emeperial al tentu delas canteras de mármol inque, de hechu, qualquiera podía urganiçal la su estración siempri que entregassi una décima parti dela su produción al Estau i otra décima parti al dueñu del terrenu.[37] El Estau era, assina cumu, el dueñu d’á bate tolos terrenus aptus pol estrael oru i monopoliçó la su produción.[38] Esplotaba los yacimientus diretamenti u pol mé de contratas mentris qu’elas minas de prata, cobri i hierru lu eran pol particularis alos quienis esihía un empuestu en especi (oru u el proplu meniral qu’el se estraía).[38] El trebahu n’ellas era desenvolviu pol convictus u pol pressonas libris (mineorus ereditárius u abitatis delos alreolis) i a estus úrtimus s’entregaba parti dela produción cumu saláriu.[38] Las condicionis de trebahu enas canteras i minas eran mu duras lu qu’el hazía que, con abondu, aquéllas pressonas qu’eran libris, huessin d’ellas pol golvel-si en agricultoris.[38]
Setol segundáriu
[adital | adital cóigu]L’ativiá endustrial i artesanal tinía síu mu atomiçá i espersá i el guviernu fue contráriu a premitil monopólius u entavía, acuerdus de hihación de précius entri artesanus u comerçantis.[39]
La trasformación delos produtus agrícolas i ganaderus se hazía en chicas granhas que proveían de produtus lácteus i cárnicus.[23] Las mestelis delos produtus manuhaturaus más básicos, pol la su parti, eran cubiertas pol artesanus que trebajaban enas ciais i que abastecían a la su puebración i la su ária alreol.[39] Estus tinían síu urganiçaus en grémius lu qu’el premitía alas autoridais localis hihal las práticas abitualis en ca crassi i entental controlal los précius.[40] Los más prósperus tinían una chica endústria ondi empleaban a hamiliaris, aprendiçis, hurnalerus i angunus esclaus.[41] Mentris que, nun escalón superior, se topaban establecimientus endustrialis de mayol escala propiedá de pressonas acomodás i ondi se gastaba abondamenti la manu d’obra esclava.[41]

El prencipal endustrial era el Estau quien posseía las sus própias hábricas pol produzil las armas i armaduras mestellás pal ejércitu.[42] P’a tentu del añu 400 se contaban un entel de veinti destribúías en Ilíricu (5), Itália (6) i las diócesis gálicas (9).[42] Los sus trebahaoris tinían síu equiparaus legalmenti alos soldaus i el pressonal de ca estalación fabril se consideraba un rehimientu guiau pun tribunu.[42] El serviciu n’ellas tinía síu bien considerau i nu faltaban los voluntárius pol trebahal.[42] El su pressonal direitivu receibía una güena holmación dessa manera qu’elos terratenientis siempri tinían síu dispuestus a contratal-lus cumu herentis delas esplotacionis.[42] El Estau era dueñu, assina cumu, de telaoris i tinturerías pol produzil güena parti delos unihormis mestelláus pal su pressonal (çivil i melital).[42] Nestas estalacionis, a diferéncia delas del armamentu, los operárius eran esclaus emeperialis.[42] Tantas unas cumu otras eran de grandi envergura i el su pressonal hormaba una parti emportanti dela puebración enas ciais ondi se assitiaban.[42] Las matérias primas las obtenían pol mé d’empuestus en especi i trebajaban con pesquis de produción anualis que debían cumplil.[42]
Setol terciáriu
[adital | adital cóigu]El trasporti marítimu i hluvial era hechu polos grémius de navicularii (dueñus de barcus).[43] El guviernu garantizaba más privilehius pressonalis polos sus biembrus i asumía las pérdis caussaás polas tormentas.[43] A cambiu, los obrigaba a cobral unas tassas qu’eran inferioris alos sus costis i ruchaba, assin, a esminuyil el costu de trasporti i hacilital el comerciu drentu del emperiu.[43] El trasporti terrehstri, pol la su parti, tinía dos sistemas: de manera de baldi pol mé del cursus publicus, una emfraestrutura completa i costosa mantenía pol el Estau, inque restrinhía alos casus u pressonas qu’el estu autorizaba, u bien, pol mé de trasporti privau urganiçau pol particularis.[44] El costu del terrehstri era mu levantau dessa manera qu’el una carga de cereal dubricaba el su préciu ca 450 km.[n. 2] i era más ecomúnicu embial-lu en barcu dun estremu a otru del Mari Mediterráneu qu’el trasportal-lu en carru poca más de 110 km.[45] Estu favorecíu una abondu utilización del trasporti hluvial i s’estima qu’ela hihación delas rayas emeperialis nelos ríus Rin i Danúbiu se debíu tantas a consideracionis estratéhicas cumu logísticas.[n. 3] [46] Assina cumu tuvu la consecuéncia qu’elas árias entriñas del emperiu sin acessu a vías hluvialis dependiessin esclusivamenti del mercau cercanu —pol ejempru, las tropas estaçionás enas cercanías— dessa manera qu’el si estu dessaparecía nu tinían ondi vendel los sus produtus.[47] En sentíu contráriu, quandu dessistía malas cosechas, las ciais tinían qu’el subsidial el trasporti del cereal qu’el compraban pol qu’el el su préciu se mantuviessi accesibli a la puebración.[46]
A pesal dela separación menistrativa qu’el supusu la devisión del emperiu en dos partis (levantina i ociental) se mantuvu la su naturaléça de mercau común drentu del qu’elas trabas al comerciu fuerun mínimas.[48] Las monedas eran comunis i válidas drentu de tol el territoriu endependientimenti d’ondi tinían síu emitías i el sólidu fue gastau entavía drentu del Barbaricum.[48] Las tassas pal comerciu entriñu eran escaassas i ondi s’emponían, esminuyías (2.5% nel sigru IV; 4% nel sigru V), mentris qu’ela emfraestrutura de comunicacionis (carçás, puentis, vías hluvialis, puertus) acontinó siendu ehicienti i bien mantenía drentu dun güen niveli de seguráncia con bahus nivelis de bandidahis u piratería.[49] El comerciu esteriol, nostanti, se mantuvu mu regülau: debíi hadel-si pol mé de puntus autoriçaus, los aranceles pol la emportación eran del 12.5% i dessistía prohibición d’ecsportación en angunus artículus (vinu, azeiti, armas, oru, hierru, cobri).[50] El comerciu tinía síu detirminau pol dos hutoris: el artu costu de trasporti i el bahu puel adquisitivu dela mayoría dela puebración.[51] El de larga distáncia s’enfocaba alos artículus con mayol valol en reación col su pesu i que podían sel adquiríus polas capas más acomodás dela puebración.[51] El de corta, en cambiu, se ocupaba de produtus más baratus i accesiblis pol la mayoría.[51] El trebahu de comerçanti solíi sel hereditáriu, nu pol lei, si nu polqu’elos pairis holmaven i encetaban a los sus ijus nel oficiu.[52] L’ativiá era diferenti sigún las puebracionis i iba dendi la senciléça delas alideas i chicas ciais ondi los labraoris vendían las sus cosechas pol compral produtus delos artesanus, las capitalis de província u diócesis ondi se topaban los consumioris con más puel adquisitivu i las grandis ciais comercialis cumu Arlés que, con el su puertu assitiau ena boca del ríu Ródanu, receibía i embía tol crassi de mercancias vía marítima u hluvial.[53] La metrópolis de Roma presentaba un casu particular, puestu qu’el receibía i produzía una ancha gama de mercancias, inque pol consumu dela su puebración, nu pol vendel-las a más lugaris.[53]
Crassis socialis
[adital | adital cóigu]Esclaus
[adital | adital cóigu]
L’esclavitú acontinó presenti ena sociedá. Los esclaus eran un bien valiosu i la demanda superaba, con huerça, a la ufierta.[54] El artu préciu dela su adquisición hiçu qu’elos que se compraban se gastassin, prencipalmenti, pal serviciu pressonal u domésticu duna ancha capa dela puebración qu’iba dendi los ricus senadroris ata pressonas con meyus relativamenti modéstus.[55] Pol las grandis esplotacionis agrícolas, en cambiu, s’empleaba a esclaus naçíus cumu talis drentu d’ellas mentris qu’enas hábricas emeperialis se gastaban esclaus qu’eredaban, amás desta condición, el oficiu delos sus pairis.[55] Los pocus qu’el trebajaban ena endústria u el comerciu privau solían ocupal puestus de confiáncia.[55]
La prencipal huenti eran pressonas dela puebración bárbara qu’el caían nesta condición debíu a guerras entri tribalis u al sel capturaus pol traficantis.[56] Otra huenti era la própia puebración romana, puestu qu’el, inque la su libertá era inalienabli,[n. 4] se produzían casus nelos qu’el caían ena esclavitú: ijus menus vendíus polos sus própius pairis u pressonas adultas qu’el se vendían a sí mesmas.[57] Assina cumu fuerun abondu los casus de ciáanus qu’el caían presonerus duranti las encussionis bárbaras i eran llevaus cumu esclaus al Barbaricum.[58] Angunus recuperaban la su libertá al pagal-la los sus hamiliaris u la ilesia, inque más golvían al emperiu vendíus pol traficantis. Nesti casu, podían empendolal la su condición d’esclavu si compensaban con dinel al compraol pol el préciu pagau u trebajaban pol él el tiempu mestellau qu’el, Honoriu, estableció nun máximu de cincu añus.[58] El guviernu nu esminuía a l’esclavitú alos presonerus de guerra, puestu qu’el prefería gastál-lus cumu soldaus, establecel-lus en tierras empendolás cola obrigación de proporcionál reclutas u assental-lus cumu colonus enas sus tierras u las de grandis dueñus, igualmenti, sugétus al serviciu melital.[56] Estu nu empedíu, con tol, qu’elos própius soldaus romanus s’apropiassin d’esclaus pol el su gastu cumu serviciu pressonal.[56] Un casu particular fue el delos eunucus quienis debían sel adquiríus huera del emperiu (prencipalmenti en Pérsia, Arménia i l’ária caucásica), puestu qu’el, nesti, la castración tinía síu estretamenti prohibía.[55]
Crassi populal
[adital | adital cóigu]El criteriu pol destinguil la crassi baha drentu dela puebración libri se ponía de manihierru enas leis penalis: aquéllus alos quienis los hueçis nu considerassin cumu honestiores (senadroris, équis, biembrus del guviernu, hunciónárius, decurionis, cleru i prohessionalis liberalis) tinían el estatu d’humiliores i tinían síu sugétus a turmentu, condena alas minas u a la pena capital.[59]
Los labraoris hormaban, de largu, el mayol crassi: un 85%.[60] En heneral, eran una crassi esplotá: pol el Estau en busca d’empuestus, si cultivaban las sus própias tierras; u polos señoris, nel casu qu’el huessin arrendaoris.[61] La su hartu de reservás hazía que, quandu se sucedían malas cosechas, güena parti d’ellus huessin alas ciais ondi sí dessistía reservás de granu i se golviessin en mendigus.[61] La su reación anti l’esplotación fue, heneralmenti, passiva inque en ocasionis se produhun revueltas qu’el alcançarun la entidá bastanti cumu pol hadel mestellau el gastu del ejércitu pol reprimil-las.[61] Drentu delos ámbitus urbanus, el estratu más bahu dela puebración lu hormaban los trebahaoris pol cuenta ajena quienis eran abondamenti gastaus enas obras de costrución. Los qu’el ruchaban a trebahal duranti tol el añu alcançaban unos ingresus pariçíus —7 sólidus—[n. 5] alos dun soldau rasu drentu del ejércitu.[62] Alogu se topaban los tendeoris u chicus comerçantis quienis, al igual qu’elos trebahaoris, debían estal urganiçaus en grémius u collegia qu’el premitían alas autoridais ehercel un control al tentu dellus tantas ena hihación de précius i normas cumu ena imposición de trebahus obrigatórius en benihiciu del monicípiu.[40]
Crassi meyana
[adital | adital cóigu]Se podríe consideral cumu crassi meyana a aquéllas pressonas qu’el alcançarun una detirminá prosperiá qu’elas obrigaba a hormonal parti delos conçehus monicipalis i los golvía en decurionis.[63] Tinían un estatu hurídicu proplu i diferenciau del restu dela puebración i englobaban a un variu tipu de pressonas de nacimientu libri i las sus propiedais se pudiessin valoral en más de 300 sólidus.[n. 6][64] Pertenecel a esta categoría tinía ventahas i enconvenientis. Las primerás eran el prestigiu social i la calificación cumu honestiores que los libraba de sel açotaus, turmentaus, condenaus alas minas u a pena capital.[65] Los segundus eran de crassi ecomúnica, puestu qu’el debían asumil gastus monicipalis cumu los huegus i garantizal el cobru delos empuestus estatalis dessa manera qu’el si la arrecaudación nu era bastanti, tinían qu’el completal-la a costa del su proplu patrimoñu.[66] Los biembrus desta crassi eran, ena su gran mayoría, dueñus de tierras, inque assina cumu s’encruyía n’ella a pressonas el su bienestal provenía d’otrus meyus.[67] D’igual manera, el su niveli de patrimoñu variaba anchamenti i iba dendi modéstus dueñus u artesanus ata acomodaus terratenientis u endustrialis.[67]
Las cargas ecomúnicas que llevaba apariá la condición de curial hizun qu’el güena parti d’ellus buscassi i ruchassi a evital sel consideraus legalmenti cumu talis pol mé dela vía d’accedel a puestus qu’el los proporcionassin enmunidá frenti a ellas i mantuviessin, ala vezi, la categoría d’honestiores.[68] Estus tinían síu reaçionáus col ejércitu, el cleru i de manera prencipal, cola Menistración çivil ondi, pol entral, ruchu popularidá la vía del sobornu u la compra de puestus.[69] El enterés pol ingresal nel aparatu menistrativu vino, assina cumu, debíu alas uportunidais de hadel carrera qu’el ufrecía una Menistración tantas grandi que premitíu un niveli de mobeliá social superior al qu’el se daríe nelos sigrus endispués dela dessaparición del emperiu, puestu qu’el aquéllas pressonas con talentu i qu’el tinían síu receibíu una educación bastanti podían alcançal puestus de gran prestigiu i accedel, assin, ala crassi arta dela sociedá.[70]
Pertenecían, assina cumu, a esta crassi social una sérii de prohessionalis liberalis mu estimaus pol el guviernu quien los eximía delas obrigacionis curialis: prohessoris, méicus —quienis receibían un saláriu pagau pol el monicípiu—, agrimensol, enhenierus i arquitétus.[71]
Classi d’arriba
[adital | adital cóigu]La classi más d’arriba drentu dela socieá la holmaba el ordin senatorial.[72] S’accedíe a él cuandu se cumprimían —con mayol u menol mediá— los criterius de nacencia, destincion drentu del servíciu púbricu, artura moral, nivel coltural i riqueza.[73] Debíu a la perda de prestígiu que teníe sufriu el ordin ecuestri col el su grandi espansión,[n. 7] dendi meaus del sigru IV s’otorgó la catergoría senatorial a los prencipalis huncionárius i melitaris de tal manera que esta encluyó a un grandi númeru de pressonas i hizu esaparecel, ábate, al ordin ecuestri cuyus biembrus se gorvían, agora, en senatoris.[75] El grandi númeru d’entegrantis hizu ñecesáriu estabelcel unas categorías drentu d’él qu’iban dendi la más arti compuestu pol aquéllus que teníen alcançau el consulau ata la más inferiol que la holmaban los que eran senatoris, namás, pol erencia.[76] Desta manera, pasó de sel una aristocrácia de nacencia a una de méritus.[77] Tamién surhiu otra división entri ellus ondi se deferenciaba entri los denominaus principales quienis vivían en Roma i acudían a las reunionis i el restu que residía enas províncias i nu lo hazíe.[77]
Enseñanza, coltura i arti
[adital | adital cóigu]
La separacion pulítica i almenistrativa del empériu en dos meitáis fue compañá puna división coltural entri una çona ocidental de palra latina i otra oriental de palra griega.[78] Drentu dela primel el aprendiçahi del idoma griegu perdió emportáncia drentu del sistema educativu i queó relegau a las sus primerus fassis.[79] Esti teníe tres etapas: la escuela primária —entri los 7 i los 12 añus— ondi s’aprendíe a leel, escribil assin comu una arismética básica siguía dela escuela de gramática endispués de lo qual se passaba a la segundária —entri los 12 i 16— ena qual se prohundizaba enas obras delos grandis autoris crássicus.[80] La holmación posterior acontinaba ena escuela de retórica sobri la basi delas obras de Cicerón i Quintilianu.[80] Pal estudiu dela abogacía u la filosofía, los enteressaus debían acudil a ciais específicas ondi estus s’enpartían mentris que palos estudius téñicus —meicina, beterinária, arquitetura, enheniería, etc.— se recurría a manualis de manera autodidata u a gorvel-si en aprendí d’algun maestru.[80] La Ilesia cristiana nu s’enmischuyó demasiu nel sistema educativu i la letura de testus relighiosus se rializaba, más bien, a nivel privau drentu del fogal.[80]
La produccion literária fue ancha inque se mantuvu conservora respeutu a la de sigrus anteriolis amás de sel homohénea en tolos arrinconis del Empériu ocidental ondi nu vierun la lús obras especialmenti briantis.[81] Destacarun en puesía secular Ausoniu, Claudianu i Sidoniu Apolinal mentris qu’ena de temática relighiosa lo hizun Arnobiu, Prudénciu i Paulinu.[82] Drentu dela prosa lo más estendíu huerun la retórica —especialmenti de temática cristiana con Agustín d’Ipona comu figura destacá— i la epístula con obras de Símacu i Sidoniu Apolinal.[82] Fuerun escasus las obras drentu del géniru estóricu —al contráriu que nala meitá oriental— i en heneral se lemitarun a crónicas.[83] Se puein cital com’autoris a Idáciu, Sulpíciu Severu, Aureliu Vítol i Orosiu.[83] Las biografías, pol la su parti, s’enhocarun prencipalmenti a vidas de santus escritas con un estilu simpli pa hazé-las acessiblis al grandi púbricu.[83] Tampocu ubun obras u figuras rilevantis drentu dela teulugía i la filosofía cola remarcabli essención del citau Agustín d’Ipona.[84]
Al encepiu del sigru IV la cantidá d’artesanus i artistas raliacionaus cola arquitetura monumental, ascultura i pintura teníe queau mu arreduciu debíu al parón que sufríu la produccion destas obras d’arti duranti la larga crisi del sigru III.[85] A pesal de que los gobernantis dela tetrarquía ententarun empulsal estus ofícius medianti la concesion de prevelégius i ventahas fiscalis, la anteriol enterrucion llevó a que las obras que se rializarun hueran más senzilla que duranti el prencipau.[85] Nel campu dela ascultura s’empusu un estilu más simpli, peru vigorosu mentris que, nala arquitetura, la prousa reutilización de materialis d’edifícius anteriolis llevó a que los canterus más especializaus solu toparun trabaju enas escasus obras promovías pol l’autoriá emeprial.[86] La costrucion de nuevus edifícius a nivel monicipal se centró mayoritáriamenti en obras defensivas i en levantal ilesias de faturacion senzilla i homohénea con chiqueninas variacionis rehionalis sigún el material disponibli i las costumbris arquitetónicas de ca çona.[87] Inque la produccion de mosaicus i pinturas mantuvu el estilu anteriol, la escasés d’artesanus ábilis hizu predoiminal los motivus heumétricus i hloralis más simpris d’elaboral que los pictóricus.[87]
Los huegus —gladiadolis, carrerus i caça d’animalis essóticus— los bañus púbricus, las compiticionis atléticas i las artis escénicas —drama, mímica i espetáculus aquáticus— mantuvierun la su puebrariá duranti el sigru IV i la su consieración comu un destintivu de cevilización.[88] Solu los gladiadoris queón suprimiíus pol Honóriu nel sigru V lo que hizu que las carrerus de carrus passaran a sel los huegus preferíus ondi los aurigas se gorvierun n’estrellas popularis mu bien pagás i se buscarun los mejolis caballus p’allá ondi estuviessin.[88] Inque se mantuvierun las traicionalis hacionis de rohus, açulis, brancus i verdis, las preferías huerun la verdi i l’açul que se siguierun de manera apassioná pol toa la puebración de tal manera que dendi la família emeprial ata la más umildi, qualquiera delos sus biembrus era «verdi» u «açul».[88]
Relihión
[adital | adital cóigu]Sentimientu relighiosu
[adital | adital cóigu]La crisi del sigru III marcó un puntu d’enhlessión nala tenéncia pal empendolamientu dela relihión que s’osseivaba dendi las primerus décás del Principau de tal manera que el períodu del Baju Empériu fue entensamenti relighiosu tantu palas creencias paganas comu pala cristiana.[89] Enclusu los pensamientus filosóficus se vierun afetáus pol esti cámbeu i el racionalismu i materialismu qu’teníen emprenau el epicureísmu dierun passu ala espiritualiá del neoplatonismu.[89] La creéncia ena máhia s’estendíu entri los entelestualis paganus mentris que los milagrus atribuius a los santus trujerun l’atención dela puebración cristiana.[90] Entri esta, tamién, huerun mu popularis las controversias dautrinalis de tal manera que prosperarun un güen númeru d’herehías —Agustín llegó a enumerar un total de 87— que, inque nala meitá ocidental traían normalmenti a un volumi arreduciu de seguiolis, dierun lugal a movimientus de grandi alcanci colos donatistas.[91] La dautrina pagana i la cristiana teníen abondu puntus en común i las deferéncias se manifestaban, más bien, nel énfasis que se le daba a ca aspeutu en concretu entri los que destacó l’emportáncia otorgá pol el cristianismu ala cariá palos pobris, güérfanus i biúas.[92]
Paganismu
[adital | adital cóigu]
Más que una relihión estruturá i cuna dautrina crara, el paganismu era una amálgama de creéncias, mitus i pensamientus filosóficus que satisfacíen las ñecesidáis espiritualis en tolas capas dela puebración: dendi los labraoris que buscaban fertiliá u güenas cosechas ata los entelestualis que lo vían comu una manera d’accedel a una verá esotérica acuquiá i apartá dela vulgaridá.[93] Mantuvo la protecion gobernamental duranti el períodu dela tetrarquía i la su práctica se gorvió en ubligatória pa hazel frenti ala crecienti estension del cristianismu. Esta situación cambió nala úrtima déca del gobielnu de Constantinu I quandu s’espropiarun las rentas que recebían los sus templus i duranti el gobielnu delos sus ijus, aençunçarun las trabas legalis al su esecíciu que nu s’aliviarian ata que Julianu alcançassi el puel en 360.[94] La dinastía valentiniana mantuvu una posíciu toleranti, inque, cola llegá dela teodosiana en 395, l’antígua relihión perdió cumpletamenti el favol del Estau i la su práctica se hizu ca vezi más defícil.[94] Las sus creencias se mantuvierun fihus drentu de dambos dos grupus socialis bien deferentis: la classi d’arriba i coltivá que las assuciaba a la gloriosa estoria de Roma i l’enseñança crássica assin comu la puebración rural que era mu conservora i que fue dehá de lau polos evangelizaoris cristianus quienis centrarun la su labol enos ámbitus urbanus.[95] El su tipu deferíe, tamién, sigún la puebración. La capa más entelestual creía nuna diviniá supréma que gobelnaba el universu i cuyus aspeutus se manifestaban enos deferentis diosis del panteón mentris que la puebración corrienti era más devota d’algun dius en particulal u delos que protehían el su lugal de residéncia.[89]
Cristianismu
[adital | adital cóigu]
Los cristianos creían nun solu dius i esi austeru monuteísmu abati se viu ensuficienti pa satisfacel las ñecesidáis espiritualis dela grandi cantidá de hielis qu’abrazaban la nueva fe.[96] Estu hizu que creciera el curtivu populal a los santus i los mártiris que reemplaçarun el papel de patronus u proteutoris localis que teníen desempeñau dantis los diosis localis.[97]
Inque el su cóigu moral nu era abondu más elevau que el que presentaban las creencias paganas sí que fue predicaú de manera más entensa, a una audiéncia mayol i cola amenaça de condenacion eterna palos encumpridolis.[98] Nostanti, al tenel síu deseñau quandu el cristianismu era una relihión siguía pol un númeru chiqueninu de hielis mu comprometíus nu fue fáci el su cumprimientu pola puebración en heneral quienis, en grandi mediá, acontinarun col mesmu comportamientu que teníen teníu cola relihión pagana.[98] Más preocupaos con sacal alas sus famílias palantri i nala su vía mundana, teníen defícil alcançal los idealis predicaus pola Ilesia de tal manera que los huegus nu perdierun la su puebrariá —solu la proibiçion gobernamental puu acabal colos delos gladiadoris— la moral sessual siguió siendu lassa; el nivel de divórcius nu merinó —rializaus, agora, comu separacionis de hechu quandu nu era possibli acogél-si a los supuestus legalis— mentris que la esclavitu i la prostitución se mantuvierun legalis i estendías.[99]
Ventu dela dificultá que presentaba un cumprimientu estritu dela dautrina, abondus hielis optarun pol recebíl el bautizu al final dela vía p’otenel, assin, el pedol delos pecaus cometíus duranti ella.[100] Quandu, nel sigru V, esti sacramentu se populariçó palos recién naciíus s’estendíu, endispués, la práctica delas penitécias comu vía de salvasion, peru el su defícil esecucion llevó a que, normalmenti, solu s’ahrentassin pacu dantis de moril.[101] Aquéllus mu comprometíus col el ideal cristianu buscarun várias vías alternativas p’apartal-si dela vía mundana comu gorvel-si en eremitas, arrecluil-si nel su fogal u entral en monastérius de tal manera que, alejáus delas destracionis i tentacionis, teníen más fáci evital la condenacion eterna.[100]
Caía del empériu
[adital | adital cóigu]Causas
[adital | adital cóigu]Quiciás abríe que izil algu al tentu d’esti modu de pensal (el defendíu pol Gibbon i algotrus autoris), peru á un argumentu contráriu que arelega quantu puera izil-si al tentu d’esti asuntu ala posíciu duna mera nota a pié de paha nel debati. Tol relatu del undimientu sufríu pol el Empériu romanu d’Ocidenti nel sigru V á tenel prera concéncia del hechu de que el Empériu d’Orientinu solu sobrevivíu, sinu que en rialiá prosperó a lo largu del VI. Tolos malis que s’advirtin nel sistema ocidental s’aplivan d’igual modu, si nu más, al oriental. Más entavía, el Orientu romanu era más cristianu i más procli a las polémicus dautrinalis. Pol si fuera pacu, gastaba el mesmu tipu de sistema gobernamental nel mesmu tipu d’economía. I nostanti, el Empériu d’Orientu sobrevivíu, mentris que el d’Ocidenti s’ederunbuó.|Pitel Heather (2005).[102]
Los motivus que llevun ala caída del Empériu romanu ocidental i l’essisténcia duna possibli «decadéncia» previa án síu un tema controvertíu pala Estoriografía dendi el sigru V ata l’ogañu i güena parti delas sus espricacionis án estau enfruías polas corrientis entelestualis de moa en ca épuca.[103] Ya nel añu 410, enclusu dantis de producil-si la su esapareciá, s’ententó comprendel comu habrie síu possibli que la ciá de Roma huera tomá i saqueá polos visigous lo que la aristocrácia romana de religión pagana atribuyó ala adopcion del cristianismu i el empendolamientu del curtivu alos antíguus diosis que l’teníe protegiu duranti los sigrus anteriolis.[104] Avançá essa centúria, autoris cristianus ententun esprical las disgracias qu’acaecían entocis comu un castigu divinu anti los pecaus umanus i se llegó a califical a Atila comu «el açoti de Dius».[105] Esta visión remaneceríe duranti la Edá Meya i a ella s’uniu una supuesta «perda de virtu» esperimentá polos antíguus romanus. Llegau el períodu dela Irustracion, Eduardu Gibbon pubricó la su monumentali i conocía obra Estoria dela decadéncia i caída del Empériu romanu que presentó la esapareciá del Empériu ocidental comu el resultau dun largu declivi ondi el cristianismu estendíu la pacéncia i pusilanimí dá en perhúiciu delas virtuis moralis i melitaris que teníen engrandecíu al empériu.[103] A finalis del sigru XIX i encepius del sigru XX se buscó argumental una decadéncia i caída comu el resultau dela «luita de classis» u dela «deheneración racial».[106] Duranti las guerras mundialis, quandu los alemanis eran el enemigu a bátil, se presentó alos heimanus comu pueblus pérfius que estruyerun violentamenti la cevilización qu’teníen costruíu los romanus. Passáus estus polvoreus i drentu del processu de costrucion uropea, se buscó evital términus comu «caída» e «embasió» i sustituil-lus pol «transholmación» e «entegración» i se puu en duina, enclusu, el caratel violentu dela entalación delos reinus bárbarus.[107] Ya nel sigru XXI s’á llegau a recurril, tamién, a l’eculugía u el cámbeu climáticu com’espricacion.[108] Es conocía la lista de 210 motivus que s’án gastau a lo largu dela estoria p’esprical la esapareciá del Empériu ocidental recopilá pol Alexander Demandt en 1984 i ondi se puein vel angunus comu la empoténcia u l’envenenamientu pol el prumu gastau enas tuberías d’áugua.[109] Duranti el sigru XX fue evidenti palos destacaus estoriaoris el defetu hundaental que presentaban las teorías desenvoluías ata entocis basás en elementus que estuvierun presentis tantu nala meitá ocidental comu nala oriental. El su poblema consistía en que tantu el cristianismu, una possibli luita de classis u una deheneración racial, la situación climática, etc. tamién dessistierun, al mesmu tiempu, nel Empériu oriental i nu lo llevarun a la su esapareciá, sinu que, en cámbeu, prosperó i a meaus del sigru VI teníe conseguíu arrecuperal parti del territoriu ocidental.[106]
De hechu, las solas çonas enas qualis, nel sigru IV, la prosperiá nu s’atopaba en, u cerca, del puntu máximu alcançau en toa la épuca romana eran Itália i angunus çonas del norti d’Uropa, en particulal la Gália bélhica i la Heimanía inferiol, nala raya del Rinu. I nostanti, enclusu en essas çonas, las estimacionis raliacionás cola ensiá delos assentaerus s’án arrevistau considerablimenti al alça enos úrtimus añus.|Pitel Heather (2005).[102]
La compreendéncia del Baju Empériu romanu esperimentó un notabli avanci duranti la segunda meitá del sigru XX pol dambos dos motivus: Arnold Hugh Martín Jones pubricó —en 1964— la su obra The Later Roman Empire (284-602). A Social, Economic and Administrative Survey ondi rializó un estudiu detaliau del mesmu basau enas huentis escritas i qu’á síu, dendi entocis, la basi pa un güen númeru d’estudius posterioris; el segundu fue l’ampliacion dela enhormación disponibli más allá dela que proporcionaban las huentis crássicas grácias a los resultaus dela moerna arqueulugía que gorviarun, en abondu aspeutus, elementus que s’teníen comu endiscutiblis duranti sigrus anteriolis. Cola enhormación disponibli n’ogañu está aceitau que el Empériu ocidental nu deacayó duranti el sigru IV, sinu que consiguió arremiel-si bien dela crisi que teníe sufríu duranti el sigru III.[110][111] Pa finalis del sigru IV la produccion agrícola atravessaba un estáu de mássima producion,[102] s’teníe evitau l’entrá delos gous drentu del su territoriu, la raya del Rinu s’atopaba estambli i bien defendía amás de mantenel-si acueldus d’aliança colos sus pueblus riberañus pa que colaborarun ena defensa del empériu drentu esi setol.[112] La su caída u esapareciá s’enició cola tremenda crisi melital i pulítica que lo assoló duranti las dambas dos primerus décas del sigru V quandu sufríu cincu embasionis de grandi entidá protagonizás pol pueblus qu’abitaban al norti del Dánubiu i se produhierun seis ententus d’usurpación.[113] Quandu se gorvió a estabelizal la situación nala déca de 420, s’teníen criau quatru reinus bárbarus drentu del su territoriu, empendolau Bretaña, perdiu ala meitá del ejélcitu de campu i una grandi parti delos engressus fiscalis colos que manteníe la su fuerça melital.[114] Lo que siguió duranti las décas siguientis fue un círculu viçosu nel que los reinus bárbarus mentarun pola fuerça el su puel a costa del empériu lo que merinó, ca vezi más, los sus engressus i capaciá melital haziendu más fáci, assin, l’espansión tantu delos reinus bárbarus assitiaus drentu colos fronteriçus.[115] La situación llegó a un puntu de nu golvel patrás quandu —en 468— un suprému eshuerçu combinau de dambas dos meitáis del empériu marró nel su ententu d’arrecuperal África, la diócesi capaz de proporcional más engressus.[116] Ápenus ochu añus endispués, la mayol parti de lo que queaba nala meitá ocidental pasó a sel algotru reinu bárbaru más embahu el control del érulu Odouacru.[117]
Duranti esi sigru V, en cámbeu, el Empériu oriental puu mantenel la pas col el persa i evital assin una guerra en dambos dos frentis.[118] El tramu de raya uropea que tuvu que defendel —el baju Dánubiu— era, con abondu deferéncia, menol que el dela meitá ocidental quien debíe mantenel efetivus nel meyu i artu Dánubiu amás d’a lo largu de tol el ríu Rinu. La su parti que resultó afetá polas embasionis bárbaras fue relativamenti chiquenina: la península balcánica, ya que la notabli eficácia defensiva delas Murallas de Constantinopla i la su hlota marítima nelos maris Egeu i Negru hizun empossibli el cruci delos invasoris hazia las sus províncias asiáticas i africanas que se mantuvierun a salvu i nu deharun de proporcional engressus.[119] Nel ocidental, en cámbeu, los invasoris puerun accedel pol vía terrestri ala mayol parti del empériu —Gália, Itália, Ilíricu, i Ispánia— i la débil u inessistenti defensa marítima del estrechu de Hibraltar les premitíu cruzal a África i hazel-si cola su província más rica.[115] Pulíticamenti, el Empériu oriental tamién se benifició duna mayol estabiliá polque, mentris qu’entri 401 i 476 el ocidental fue gobelnau pol 12 emperadoris, esperimentó 6 usurpacionis [n. 8] i várias guerras cevilis; el oriental, en cámbeu, fue gobelnau pol 5 emperadoris i nu sedríe ata 476 quandu sufríu un brevi ententu d’usurpacion i guerra cevil.[120]
Consequéncias
[adital | adital cóigu]Ogañu está mu mal vistu izil que se dió al final del Empériu romanu algu semejanti a una «crisi» u «decadéncia», u, piol entavía, que s’esmoronó una «cevilización» i endispués d’essu ubu una «Eá escura». La nueva velsion uficial consisti en que, tantu en Orientu comu n’Ocidenti, el mundu romanu fue «cambiandu» hazia una holma meyeval, i que fue un processu paulatino i essencialmenti endoloru. Esta velsion, nostanti, prantea un poblema sériu: nu se correspondi col el aluvión de datus arqueulóhicus qu’están agora ala nuestra esposición i muestran una alalmanti decadéncia del nivel de vía ocidental entri los sigrus V i sigru VII. Fue esti un cámbeu qu’afetó a tous, dendi labriegus a reys; enclusu alos cuelpus de santus que reposaban enas sus ilesias. I nu se trató duna simpli transholmación: fue una decadéncia, i de tal magnitu que es razonabli presental-la comu «el fin duna cevilización».|Bryan Ward-Perkins (2005).[121]
La vera naturalé i dimensión socieconómica del Empériu romanu n’Ocidenti queó en evidéncia pol comparáncia cola situación que queó endispués drentu de lo qu’teníe síu el su territoriu.
La vía cuotidiana enos reinus bárbarus fue semelhanti en tolos ellus endispués dela su criación. Los invasoris holmaban un grupu menoritáriu drentu dela puebración i sustituyerun a grandi parti dela aristocrácia i teratenientis romanus tantu ena posesion de grandis hincas comu nel cobru delas rentas que pagaban los arrendataóris quienis, namás, gorvarun de señolis.[122] Duranti las primerus décas se mantuvierun las estruturas almenistrativas dessistentis ondi los hestoris romanus trabajarun, agora, palos nuevus dirigentis que les premitierun mantenel, en cámbeu, la su riqueza i posíciu social.[123] De manera a pocu a pocu, peru acontina, las deferéncias entri la puebración d’ascendéncia invasora i la romana local se huerun desdibuhandu, ya qu’ambos dos grupus adotarun elementus del algotru tantu colturalis comu linguísticus i relighiosus.[124] La nueva estabiliá nu premitíu, nostanti, una arrecuperación delas condicionis de vía al nivel que teníen teníu dantis delas embasionis nel sigru V. Al contráriu, açentuó l’involución qu’teníen esperimentau duranti esi sigru ata hazé-las arretocedel, sigún las çonas entri los sigrus V i sigru VII, al nivel prerromanu u enclusu —en Bretaña— al que dessistía nala Eá de Bronci.[125]

El empériu teníe criau unas condicionis que premitierun desenvolvel una economía cun artu nivel de sohesticación i especialización (pa essa épuca) ondi bienis cuotidianus comu puein sel la cerámica oméstica, artículus de maera, cueru u mimbre eran producius en massa, cun nivel artu de caliá i a précius acessiblis palas grandis capas dela puebración.[127] Dela mesma manera, la produccion agrícola tamién teníe alcançau un güen nivel d’especialización que premitíe aprovechal las condicionis de terrenu i clima en ca rehión pa proculal los produtus más ventahosus —çerial, aceiti, vinu, etc— mentris que l’ativiá endustrial, pol la su parti, alcanzó un volumi emportanti de holha i hundicion de metalis.[128] Tantu los produtus agrícolas comu los artículus manuhaturaus llegaban a un anchu númeru de puebracionis grácias alas redi de comercialización i destribuicion que s’teníen iú holmandu a lo largu delos sigrus i que discirían pol una enhestutura de trasporti marítimu, hluvial i terrestri criá i mantenía pol el Estau que, tamién, proporcionó unos nivelis de seguráncia ensuficientis pa que los comerciantis pueran tránsital pol ella i un sistema monetáriu que les premitíu hazel los sus entercámbeus con eficiéncia.[129] Tamién el propu Estau desempeñó un papel de redistribuicion dela riqueza al cobral empuestus n’árias más produtivas que endispués eran gastaus pol soldaus i huncionárius en çonas fronteriças u enas ciais.[130] Sin entral nala arquitetura delas grandis obras púbricas (anhiteatrus, bañus, aquedutus, etc.) las técnicas de costrucion romanas premitierun l’estension entri la puebración de viviendas con murus d’obra i tehaus de tehja que, nel casu dela classi acomodá, se cumprementaban con comodidáis col el calentón i l’áugua corrienti.[131] Colturalmenti, el comélciu, la compreja burocratización del ejélcitu, el anchu númeru de huncionárius cevilis assin comu el prestígiu social que se le concedíe hizun que l’alfabetización i el gastu cuotidianu dela escritura s’estendieran a grandis capas dela puebración.[132]

La fragentación pulítica i melital en que queó el Ocidenti uropeu endispués dela épuca emeprial hizu empobrecél essa especialización i sohesticación.[134] D’esti modu, la produccion de bienis acabó pol hazel-si de manera local con una desminuicion heneraliçá dela variá, caliá i cantidá amás de cun costu mayol.[26] Nel ámbitu agrícola se pasó a coltival lo más ñecesáriu pal el consumu local endependientimenti de que las tierras çalcundas hueran adecuadas u nu lo que hizu empendolal las menus produtivas i repercutíu, tamién, nala ganadería que dispusu de menol alimentu i caliá del mesmu.[130] Esta simplificación deriu nala perda d’albelidáis artesanas i técnicas —dendi l’alharaería ata la costrucion— qu’dantis teníen síu comunis i estendías i qu’ahora esaparecierun en güena parti de lo qu’teníe síu el Empériu ocidental.[131] La enfrastrutura de trasporti dehó de sel mantenía i tantu el comélciu comu el gastu de moneda, se arreduhun a nivelis menus.[130] El papel que teníe hugau el Estau nala redistribuicion heugráfica dela riqueza medianti el cobru d’empuestus en unas çonas —comu África— i el su gastu polos soldaus i huncionárius en otras tamién se perdió i repercutíu n’aquéllas árias ondi estus teníen gastau dantis el su dineru.[130] Drentu dela socieá, las deferéncias nela destribuicion de renta se mantuvun i una chiquenina parti dela puebración siguió recebíendu un grandi porcentagi d’ella, inque tantu la classi baxa comu l’arti s’empobrecierun notablimenti.[133] Artículus qu’algotravez teníen alcançau difusion entri anchas capas socialis passarun a sel ohetus de luhu acessiblis solu pa unus pacus.[135]

Colturalmenti, l’estensión dela alfabetización i el gastu cuotidianu dela escritura se arreduhun de tal manera que queó relegá, prencipalmenti, a decumentus formalis i solu se mantuvu un altu nivel d’alfabetización por dentru del cleru.[137] L’arqueulugía á determinau, tamién, que ubu un descensu dramáticu enos assentaerus umanus, tantu en cantidá comu n’estensión e endiferentimenti, n'ámbitus ruralis i urbanus.[138] Inque parti d’esti fenómenu se debiera a que las nuevas viviendas se costruían con materialis que nu eran restus arqueulógicus (maera, paha), la sinificativa reduccion ena produccion d’al[139]
Los nivelis de bienestán que s'alcancun nel Ocienti duranti el Imperiu rumanu tardarun sigrus n'gorvel-si a vel i cumu ejemprus se puein cital que: la cirámica cotidiana no gorvió a tenel los nivelis de calidá i estensión entri la puebración ata el sigru XIV[140], la produción endustrial de forja i hundición no s'igualó ata el sigru XVI[128], l'usu de techus de teja ata el sigru XIV[131], el volumin de comérciu marítimu drentu del Mediterráneu ata el sigru XVIII[141].
Debati entri estoriaoris: ¿Quandu encetó el Imperiu rumanu d'Ocienti?
[adital | adital cóigu]Son varius los estoriaoris que sitúan el prencepiu del Imperiu rumanu d'Ocienti nel añu 395, tras la muerti del emperador Teodosiu el Grandi. La británica Averil Cameron afirma que «inque en diversus momentus tuvu varius augustus reinandu simultanetamenti, el Imperiu no se diviió duranti el periodu que va dendi la muerti de Constantinu [nel 337] ata la de Teodosiu nel 395. A la muerti desta últimu, sus dos ijus jóvinis, Honoriu i Arcadiu, se dirijiun hacia Ocienti i Orientu respetivamenti. Tampocu se produju una división constitucional i el periodu dela Tetrarquía ufrecí precentis de avius parecius. La deferencia sostribava prencipalmenti nel que la división se tuvu de horma contina dendi el añu 395 ata el que se consiera convencionalmenti cumu fin del Imperiu ocidental nel añu 476».[142]
El español Luis Agustín García Morenu señala que n'eneru del 395 morrió Teodosiu «ejandu el Imperiu repartíu entri sus dos ijus, Honoriu [d'onzi añus d'edá] i Arcadiu [de dieciochu añus d'edá], inque baju la suprema vigilancia del leal general Estilicón, un semibárbaru uníu pol laçus de matrimoniu a la familia imperial».[143] «Una fecha estórica pola división en dos del Imperiu», á subrayau D. Pérez Sánchez, división que, sigún deste estoriaol español, eri «inevitabli» ya que «obedecí a l'empossibiliá delos emperadoris de mantenel más tiempu la unidá política» i «reconocí la dessisténcia de dos pressonalidáis proprias que sigun caminus disparis nel políticu: la publicación nel añu 438 del Códigu Teodosianu marca el fin dela comunicación dela promulgación de leis dun emperador a otru i el mutu desentendimentu delas dos metáis». «Se á afirmau, con razón, que inque el 17 d'eneru del 395 [el día nel que morrió Teodosiu] constituya una fecha estórica pola división en dos del Imperiu, en definitiva pudríe comparal-si deste echu col soltal amarras dun barcu dispuestu a zarpal haciá ya tiempu», añii Pérez Sánchez.[144] Una tesis similal sostriba Salvador Claramunt: «El Imperiu rumanu entavía uníu, inque col centru de gravidá n'Orientu, abrá que soportar una épuca enfadosa dendi la muerti de Constantinu (337) a la del emperador Julián (363). [...] La división del Imperiu a la muerti de Teodosiu entri sus dos ijus, Arcadiu i Honoriu (395), gorvió al Estau nuna dualidá, cuya parti ocidental goberná pol Honoriu sedríe la su corti ena Rávena i la parti oriental, con Arcadiu, n'Constantinopla, encetandu-se la Dinastía Teodosiana».[145]
Nostanti, la estoriaora francesa Claire Sotinel á señalau más recientimenti (2019) la artificilidá dela uposición entri el Imperiu rumanu d'«Orientu» i el d'«Ocienti», una envenzión dela épuca medieval que se á manteníu ata l'ogañu. «La uposición entri el mundu de luenga griega i de luenga latina á síu esacerbau dendi el fin del Imperiu rumanu i se á ampliau ata gorvel-si nuna categoría estórica rija. La idea comúnmenti estendía, i tresmitía enos manualis, duna "división" del Imperiu rumanu a la muerti de Teodosiu i dela dessisténcia de dos Imperius rivalis, unu d'Orientu, otru d'Ocienti, es un anacronismu, frutu desta deformación pluriseculal».[146]
Referencias
[adital | adital cóigu]- ↑ latín: Imperium Romanum Occidentale; griego: Δυτική Ρωμαϊκή Αυτοκρατορία
- ↑ Jones, 1964a, p. 86.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Jones, 1964a, p. 61.
- ↑ 4,0 4,1 Jones, 1964a, p. 62.
- ↑ 5,0 5,1 Jones, 1964a, p. 64.
- ↑ Jones, 1964a, p. 65.
- ↑ Jones, 1964a, p. 458.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 Jones, 1964a, p. 462.
- ↑ Jones, 1964b, p. 871.
- ↑ Jones, 1964b, p. 872.
- ↑ Jones, 1964b, p. 431.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 Jones, 1964b, p. 430.
- ↑ Jones, 1964b, p. 429.
- ↑ Jones, 1964b, p. 432.
- ↑ O.D.L.A., 2018, p. 1383.
- ↑ 16,0 16,1 Jones, 1964a, p. 208.
- ↑ Jones, 1964a, p. 461.
- ↑ 18,0 18,1 18,2 Jones, 1964a, pp. 26-27.
- ↑ 19,0 19,1 Jones, 1964a, p. 108.
- ↑ 20,0 20,1 Jones, 1964a, p. 109.
- ↑ 21,0 21,1 Jones, 1964a, p. 207.
- ↑ O.D.L.A., 2018, p. 1022 y 1383.
- ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 Jones, 1964b, p. 769.
- ↑ Jones, 1964b, p. 767.
- ↑ 25,0 25,1 25,2 25,3 25,4 Jones, 1964b, p. 768.
- ↑ 26,0 26,1 Ward-Perkins, 2005, p. 105.
- ↑ 27,0 27,1 Jones, 1964b, pp. 770-772.
- ↑ Jones, 1964b, pp. 773-774.
- ↑ Jones, 1964b, p. 774.
- ↑ Jones, 1964b, pp. 775-778.
- ↑ Jones, 1964b, pp. 778-779.
- ↑ Jones, 1964b, pp. 792-779.
- ↑ Jones, 1964b, pp. 795-796.
- ↑ 34,0 34,1 Whittaker y Garnsey, 1998, pp. 278-285.
- ↑ Whittaker y Garnsey, 1998, pp. 285-286.
- ↑ Jones, 1964b, pp. 818-819.
- ↑ Jones, 1964b, p. 837.
- ↑ 38,0 38,1 38,2 38,3 Jones, 1964b, pp. 838-839.
- ↑ 39,0 39,1 Jones, 1964b, p. 826.
- ↑ 40,0 40,1 Jones, 1964b, p. 859.
- ↑ 41,0 41,1 Jones, 1964b, p. 860.
- ↑ 42,0 42,1 42,2 42,3 42,4 42,5 42,6 42,7 42,8 Jones, 1964b, pp. 834-837.
- ↑ 43,0 43,1 43,2 Jones, 1964b, pp. 827-829.
- ↑ Jones, 1964b, pp. 830,841.
- ↑ Jones, 1964b, pp. 841-842.
- ↑ 46,0 46,1 Jones, 1964b, p. 844.
- ↑ Jones, 1964b, p. 845.
- ↑ 48,0 48,1 Jones, 1964b, p. 824.
- ↑ Jones, 1964b, p. 825.
- ↑ Jones, 1964b, pp. 826-827.
- ↑ 51,0 51,1 51,2 Jones, 1964b, p. 847.
- ↑ Jones, 1964b, p. 861.
- ↑ 53,0 53,1 Jones, 1964b, pp. 856-857.
- ↑ Jones, 1964b, p. 855.
- ↑ 55,0 55,1 55,2 55,3 Jones, 1964b, p. 851.
- ↑ 56,0 56,1 56,2 Jones, 1964b, p. 853.
- ↑ Jones, 1964b, pp. 853-854.
- ↑ 58,0 58,1 Jones, 1964b, p. 854.
- ↑ Jones, 1964a, p. 519.
- ↑ Heather, 2005, p. 179.
- ↑ 61,0 61,1 61,2 Jones, 1964b, pp. 810-812.
- ↑ Jones, 1964b, p. 858.
- ↑ Jones, 1964b, p. 738.
- ↑ Jones, 1964b, pp. 737-738.
- ↑ Jones, 1964b, pp. 749-750.
- ↑ Jones, 1964b, p. 756.
- ↑ 67,0 67,1 Jones, 1964b, pp. 738-740.
- ↑ Jones, 1964b, p. 748.
- ↑ Jones, 1964b, p. 751.
- ↑ O.D.L.A., 2018, p. 1398.
- ↑ Jones, 1964b, pp. 1012-1014.
- ↑ Jones, 1964b, p. 525.
- ↑ Jones, 1964b, p. 523.
- ↑ Jones, 1964b, p. 526.
- ↑ Jones, 1964b, p. 527.
- ↑ Jones, 1964b, p. 528.
- ↑ 77,0 77,1 Jones, 1964b, p. 529.
- ↑ Jones, 1964b, p. 986.
- ↑ Jones, 1964b, p. 987.
- ↑ 80,0 80,1 80,2 80,3 O.D.L.A., 2018, p. 522.
- ↑ Jones, 1964b, p. 1007.
- ↑ 82,0 82,1 Jones, 1964b, pp. 1008-1009.
- ↑ 83,0 83,1 83,2 Jones, 1964b, p. 1010.
- ↑ Jones, 1964b, p. 1011.
- ↑ 85,0 85,1 Jones, 1964b, p. 1014.
- ↑ Jones, 1964b, pp. 1014-1015.
- ↑ 87,0 87,1 Jones, 1964b, pp. 1015-1016.
- ↑ 88,0 88,1 88,2 Jones, 1964b, pp. 1016-1021.
- ↑ 89,0 89,1 89,2 Jones, 1964b, p. 957.
- ↑ Jones, 1964b, pp. 962-963.
- ↑ Jones, 1964b, pp. 950-951.
- ↑ Jones, 1964b, pp. 970-971.
- ↑ Jones, 1964b, p. 940.
- ↑ 94,0 94,1 Jones, 1964b, p. 938.
- ↑ Jones, 1964b, pp. 940-941.
- ↑ Jones, 1964b, p. 958.
- ↑ Jones, 1964b, p. 961.
- ↑ 98,0 98,1 Jones, 1964b, p. 979.
- ↑ Jones, 1964b, pp. 972-978.
- ↑ 100,0 100,1 Jones, 1964b, p. 980.
- ↑ Jones, 1964b, pp. 981-982.
- ↑ 102,0 102,1 102,2 Heather, 2005, pp. 153-154.
- ↑ 103,0 103,1 Ward-Perkins, 2005, p. 34.
- ↑ Ward-Perkins, 2005, p. 27.
- ↑ Ward-Perkins, 2005, pp. 27-28.
- ↑ 106,0 106,1 Ward-Perkins, 2005, p. 33.
- ↑ Ward-Perkins, 2005, pp. 10-11.
- ↑ cita noticia |título = El Empériu romanu cayó pol el cámbeu climáticu |url = https://www.elmundo.es/cultura/2019/02/07/5c5b310ffc6c839a128b4653.html |periódicu= El Mundu (España)| |fecha = 7 de hebreru de 2019 |fechaacceso= 11 de mayu de 2021
- ↑ Ward-Perkins, 2005, p. 29.
- ↑ Ward-Perkins, 2005, p. 35.
- ↑ Heather, 2005, p. 150.
- ↑ Ewig, 2007, p. 25.
- ↑ Ward-Perkins, 2005, p. 36.
- ↑ Heather, 2005, pp. 314-318.
- ↑ 115,0 115,1 Ward-Perkins, 2005, p. 50.
- ↑ Heather, 2005, p. 514.
- ↑ Heather, 2005, p. 545.
- ↑ Ward-perkins, 2005, pp. 48-49.
- ↑ Ward-Perkins, 2005, pp. 48-49.
- ↑ Ward-Perkins, 2005, pp. 38-39.
- ↑ Ward-Perkins, 2005, p. 66.
- ↑ Ward-Perkins, 2005, pp. 52-54.
- ↑ Ward-Perkins, 2005, p. 56.
- ↑ Ward-Perkins, 2005, p. 63.
- ↑ Ward-Perkins, 2005, p. 91.
- ↑ Ward-Perkins, 2005, p. 90.
- ↑ Ward-Perkins, 2005, p. 71.
- ↑ 128,0 128,1 Ward-Perkins, 2005, p. 72.
- ↑ Ward-Perkins, 2005, p. 100.
- ↑ 130,0 130,1 130,2 130,3 Ward-Perkins, 2005, p. 97.
- ↑ 131,0 131,1 131,2 Ward-Perkins, 2005, p. 81.
- ↑ Ward-Perkins, 2005, pp. 110-117.
- ↑ 133,0 133,1 Ward-Perkins, 2005, p. 106.
- ↑ Ward-Perkins, 2005, p. 94.
- ↑ Ward-Perkins, 2005, p. 79.
- ↑ Ward-Perkins, 2005, p. 108.
- ↑ Ward-Perkins, 2005, pp. 118-120.
- ↑ Ward-Perkins, 2005, p. 101.
- ↑ Harvnp|Ward-Perkins|2005|p=105
- ↑ Ward-Perkins, 2005, p. 67.
- ↑ Ward-Perkins, 2005, p. 75.
- ↑ Cameron, 2001, p. 109.
- ↑ García Moreno, 1998, p. 121.
- ↑ Pérez Sánchez, 1990, p. 7.
- ↑ Claramunt, 1992, pp. 6-7.
- ↑ Sotinel, 2019, p. 647.
Bibliografía
[adital | adital cóigu]Henning Börm: Westrom. Von Honorius bis Justinian. Estugarda 2013, ISBN 978-3-17-023276-1.
Neil Christie: La Caía del Emperiu Romanu d’Ocienti. Londri 2011, ISBN 978-0-340-75966-0.
Kaj Sandberg: La Llimá Devisión del Emperiu Romanu. Notas a tentu Dun Téma Duranti ena Estoriugrafía Ociental. En: Arctos 42 (2008), 199-213.
El Housin Helal Ouriachen: La ciá bética duranti l’Antigüedá Tardía. Persisténcias i mutacionis localis en reación cola realiá urbana del Mediterráneu i del Atlánticu, tesis doctoral, Nuversidá de Graná. Graná 2009.
Atijus p'afuera
[adital | adital cóigu]Quien gorvaba en hechu Ocienti Romanu nel sigru V? Prantilla:Archivu esgalaçau, 19 outubri 2011, Irina Manea, Estoria
Tres mitus al tentu dela caía del Emperiu Romanu d’Ocienti (ARTÍCULU ENTERU) Prantilla:Archivu web, 10 hebreru 2012, Claudiu Padurean, Rumania Líberi
Error en la cita: Existen etiquetas <ref> para un grupo llamado «n.», pero no se encontró la etiqueta <references group="n."/> correspondiente.