Ir al contenido

Luenga china

Dendi Güiquipeya
(Rederigíu dendi Idioma Chinu)
Chinu
中文 (Zhōngwén)
汉语 / 漢語 (Hànyǔ)
Familia Linguas sino-tibetanas
Siníticu
Zona Estremu Oriente asiáticu
Hablantis 1 395 000 000
(955 000 000 nativus; 440 000 000 como segunda lingua; 1.º nel mundu)
'Estatu oficial China, Singapur, Taiwán, Hong Kong, Macao

Diáspora china[1]
ONU
Organizaciun de Cooperaciun de Xanghái

Escritura Carauteris chinus, pinyin, xiao'erjing, dunganu
Variantis Mandarín, wu, yue, min, xiang, hakka, gan, jin, hui, ping
Códigus ISO ISO 639-1: zh
ISO 639-2: chi, zho
ISO 639-3: zho
Glottolog sini1245
centrau

Mayoría chinuparlanti nativu
Áreas con minorías chinuparlantis significativas
Áreas con minorías chinuparlantis pequeñinas

L' idioma chinu (中文, Prantilla:Audio o 汉语 / 漢語, Prantilla:Audio) es el términu gastau pa referil-si ala lingua sinotibetana que representa baju un concetu aglutinaol a lo qu'en realiá es una rama de linguas emparentás entri sí peru que nu son mutuamenti enteligiblis ena su horma palrá, las linguas siníticas, siendu el idioma mandarín ena su varianti pequinesa la horma gastá comu patrón del chinu.

La familia sinotibetana tiini el su origi ena llanura central de China,[2] i es la prencipal familia lingüística entri las linguas d'Asia.

Más ocasionalmenti se gasta el términu «idioma chinu» pa referil-si tamién a otras linguas siníticas de China diferentis del mandarín estándal («普通话» pǔtōnghuà (AFI: [pʰùtʰʊ́ŋxwâ]) ‘palra común’).

Aspetus estóricus, socialis i colturalis

[adital | adital cóigu]

El términu «chinu»

[adital | adital cóigu]

La mayol parti delas vezis el términu «chinu» se refieri al mandarín estándal o «pǔtōnghuà». A vezis se gasta el términu «chinu» pa referil-si propiamenti al conhuntu del siníticu, qu'abarca una amplia familia de linguas estrechamenti emparentás,[3] tamién conocía académicamenti comu linguas siníticas.

El mandarín estándal en China se denomina más frecuentimenti hànyǔ 汉语 / 漢語, inque tamién se gastan las denominacionis comu huáyǔ 华语 / 華語 o Zhōngwén 中文. Inque dessistin otras denominacionis autóctonas pal idioma chinu. Ena Repúbrica Populal China (RPC) se gasta tamién el nombri hànyǔ 汉语 / 漢語 «lingua delos Hàn». Pol otra parti, ala horma colta normalizá dela lingua se le llama normalmenti pǔtōnghuà 普通话 / 普通話 “palra común” ena RPC, mientras qu'en Taiwán se le conoci comu guóyǔ 國語 ‘lingua nacional’.

N'español, polo general, el términu «chinu» se refieri ala lingua estándal, inque a vezis se gasta el términu mandarín pa referil-si a esta quandu se la quieri distinguil delas hormas dialetalis. Las denominacionis «mandarín» o «pǔtōnghuà» dein gastal-si con cautela, ya que tamién puein referil-si alos dialetus mutuamenti enteligiblis que se parlan nel norti, centru i suroesti de China.

Chinu estándal

[adital | adital cóigu]

La forma estandarizá del chinu palrau ogañu es la «lingua general» (普通话 pǔtōnghùa), tamién llamá «idioma nacional» en Taiwán (國語 guóyǔ (AFI: [kwɔ̌ɥỳ])). Un tercel términu pa referil-si ala lingua estándal es «idioma de Huaxia» (華語 / 华语 huáyǔ), gastau sobri tó en Singapur, Malasia i otras çonas del Suresti asiáticu. En español es el mandarín estándal (标准官话, pinyin: biāozhǔn guānhuà (AFI: [pjɑ́ʊ̯ʈʂwə̀n kwánxwâ])),[4] basau nel dialetu de norti, i la pronunciación de Pekín,[5] Esta lingua se basa en prencipiu nuna variedá de mandarín palrau duranti la dinastía manchú en Pekín.[6] Posteriolmenti, esta lingua fue adoptá comu oficial dela Repúbrica Populal de China i de Taiwán, assina comu una delas quatru linguas oficialis de Singapur. Tamién es una delas seis linguas oficialis dela ONU.[7]

Prantilla:Wide image

Ata prencipius del sigru XX ábía síu común el gastu del chinu clásicu o más esatamenti una horma de chinu literariu basau nel chinu clásicu (chinu antigu). Essa lingua clásica, al igual qu'otras linguas clásicas comu el latín, difería notablimenti delas varieda_is coloquialis o vernáculas del chinu (similarmenti, en Uropa duranti l'Alta Edá Meya abondus documentus se reataban en latín i esti difería notablimenti delas linguas romancis gastás polas pressonas comunis).

Gastu i estatus

[adital | adital cóigu]

El porcentaji d'utilización del mandarín estándal, l'idioma/dialetu oficial de China continental, entri las pressonas de 15 a 29 añus, es del 70,12% (enas ciais[8] i entri la puebración más eucá el porcentaji es más artu). Nostanti, con genti que tiini entri 60 i 69 añus el porcentaji es del 30,97% (en 2007.[9]) Estu refleja un vuelcu importanti en dos generacionis a favol dela lingua nacional estandarizá.

Dessisti un fenómenu bastanti populal i es que los chinus gastan dos dialetus o dos idiomas juntus, l'estándal i otru maternu.[10] Mientras, los chinus nel estranjeru gastan más dialetus localis del su lugal d'origi, normalmenti dela costa suresti de China (Guangdong, Fujian, Zhejiang, Hainan), ondi son bastanti huertis.[11]

Linguas siníticas

[adital | adital cóigu]
L'Atlas lingüísticu de China reconoci 10 grupus dialetalis en ves delos 7 traicionalis[12]

Amás del chinu estándal, gastau comu lingua oficial i lingua vehicular en tol país, dessisti un númeru importanti de linguas rehionalis. Abondas destas linguas rehionalis, llamás traicionalmenti «dialetus», difierin tantu del chinu estándal que tiinin escasa enteligibiliá con él polo que, si mos rehimos pol criteriu d'enteligibiliá (que nu es l'únicu criteriu dessistenti dendi un puntu de vista lingüísticu pa determinal si una variedá palrá perteneci o nu a una mesma lingua) constituirían linguas diferentis, con lo que toas ellas, en conhuntu, hormarían parti d'una mesma familia de varieda_is lingüísticas, conocía comu familia sinítica, las qualis possein un grau de diversidá algu superiol al que dessisti entri las linguas romancis. Toas las varieda_is de chinu o linguas siníticas se caraterizan pola su diversidá enterna, inque toas possein tonu i tiinin una estrutura gramatical artamenti analítica. Emperu, el conhuntu llega a diferil enormimenti con respetu al inventariu fonolóhicu i léssicu.

Ái entri seis i dozi linguas siníticas, amás del chinu estándal (el númeru dependi del esquema de crasificación que se tomi). Estas linguas son, en general, mutuamenti ininteligiblis, inque algunas (comu los dialetus xiang i mandarín suroccidental) puein compartil términus i algún grau d'enteligibiliá. Ethnologue crasifica de manera un tantu confusa alas linguas siníticas, comu una macrolingua con trezi sublinguas en IS 639-3. Unus 1200 millonis de pressonas tiinin comu lingua nativa alguna horma de siníticu.

Delas linguas siníticas, la más importanti demográficamenti es el chinu mandarín (850 millonis de palrantis) llamau simplimenti "chinu", que es la variedá ena que se basa el chinu estándal. Le siguin en importancia el idioma wu (77 millonis), el idioma min (70 millonis) i el idioma cantonés (55 millonis). El cantonés estándal es común i enfluyenti enas comuniais cantonés-parlantis d'ultramari, i permaneci comu una delas linguas oficialis de Hong Kong (juntu col inglés) i de Macao (juntu col portugués). El min del sul, parti del grupu lingüísticu min, es ampliamenti palrau nel sul de Fujian, Taiwán i el Suresti Asiáticu.

Una crasificación completa es la siguienti:

El palra del Norti o mandarín (北方話 / 北方话), 836 millonis de palrantis. Oficial en tol territoriu de Repúbrica Populal China.

El (吳語 / 吴语), 77 millonis.

Los dialetus mǐn (閩語 / 闽语), 70 millonis.

El cantonés o yuè (粵語 / 粤语), 55 millonis.

El jin (晉語 / 晋语), 45 millonis.

El xiang o hunanés (湘語 / 湘语), 36 millonis.

El hakka o kèjiā (客家語 / 客家语), 34 millonis.

El gàn (贛語 / 赣语), 31 millonis.

El huī (徽語 / 徽语), 3,2 millonis.

El pínghuà (平話 / 平话), 3,5 millonis.

Dialetus del mandarín

[adital | adital cóigu]
Destribución geográfica estórica delos dialetus dela palra del norti

El bloqui dialetal mandarín es el más estendíu, nel centru, suroesti, noroeste i noresti de China, razón pola qual ogañu sirvi de basi pa definil la lingua estándal. Ebiu ala importanti estensión qu'alcança esti bloqui dialetal dessisti variación rehional.

Rentru del mandarín dessisti una gran variación fonolóhica, tantu ena fonolohía segmental comu ena recitación delos tonus. El siguienti quairu reproduci algunus delos pronombis pressonalis:[13]

class="wikitable" |- align=center ! ! Estándal
Pekín ! Mandarín SE
Yángzhōu ! Mandarín NE
Xī'ān ! Mandarín SW
Chéngdū ! Mand. central
Língbǎo |- align=center ! 1.ª sing.
«yo» | uo3 | o3 | ŋə3 | ŋo3 | ŋɤ3 |- align=center ! 2.ª sing.
«tú» | ni3 | liɪ3 | ni3 | ni3 | ni3 |- align=center ! 3.ª sing.
«él/ella» | tha1 | tha1 | tha1 | tha1 | tha1 |- align=center ! 1.ª sg. gen.
«mi» | uo3 tə | o3 tiɪ | ŋə3 ti | ŋo3 ni2 | ŋɤ3 ti |- align=center ! 1.ª plural
«nosotros» | uo3 mən | o3 məŋ | ŋə3 mẽ | ŋo3 ni2 | ŋɤ3 mɛ̃

Descrición lingüística

[adital | adital cóigu]

Esta secíón hazi referencia al mandarín estándal. El restu de variantis son tratás enos artículus correspondientis.

Fonolohía

[adital | adital cóigu]

La sílaba en chinu distingui entri un ataqui silábicu encetal obrigatoriu, una aprosimanti meial posibri entri l'ataqui i la vocal o ditongu que hazi de núcleu silábicu, un núcleu silábicu obrigatoriu i una final posibri qu'es una nasal o una aprosimanti.

L'inventariu del chinu mandarín estándal moernu vien dau pol (entri < > se da la transcrición ortográfica gastá nel sistema pīnyīn):[14] {|class=wikitable |- align=center ! ! colspan="2" | Bilabial ! colspan="2" | Labiodental ! colspan="2" | Alveolar ! colspan="2" | Retrofleja ! colspan="2" | Alveo-
palatal
 ! colspan="2" | Velar |- align=center ! Nasal | colspan="2" style="font-size:larger;"| m
Prantilla:Grafía | colspan="2" | | colspan="2" style="font-size:larger;"| n
Prantilla:Grafía | colspan="2" | | colspan="2" | | colspan="2" style="font-size:larger;"| ŋ
Prantilla:Grafía |- align=center ! Oclusiva | style="font-size:larger;"| p
Prantilla:Grafía | style="font-size:larger;"|
Prantilla:Grafía | colspan="2" | | style="font-size:larger;"| t
Prantilla:Grafía | style="font-size:larger;"|
Prantilla:Grafía | colspan="2" | | colspan="2" | | style="font-size:larger;"| k
Prantilla:Grafía | style="font-size:larger;"|
Prantilla:Grafía |- align=center ! Africá | colspan="2" | | colspan="2" | | style="font-size:larger;"| ts
Prantilla:Grafía | style="font-size:larger;"| tsʰ
Prantilla:Grafía | style="font-size:larger;"| ʈʂ
Prantilla:Grafía | style="font-size:larger;"| ʈʂʰ
Prantilla:Grafía | style="font-size:larger;"|
Prantilla:Grafía | style="font-size:larger;"| tɕʰ
Prantilla:Grafía | colspan="2" | |- align=center ! Fricativa | colspan="2" | | colspan="2" style="font-size:larger;"| f
Prantilla:Grafía | colspan="2" style="font-size:larger;"| s
Prantilla:Grafía | style="font-size:larger;"| ʂ
Prantilla:Grafía | style="font-size:larger;"| (ʐ)1
Prantilla:Grafía | colspan="2" style="font-size:larger;"| ɕ
Prantilla:Grafía | colspan="2" style="font-size:larger;"| x
Prantilla:Grafía |- align=center ! Aprosimanti | colspan="2" | | colspan="2" | | colspan="2" style="font-size:larger;"| l
Prantilla:Grafía | colspan="2" style="font-size:larger;"| ɻ1
Prantilla:Grafía | style="font-size:larger;"| j
Prantilla:Grafía | style="font-size:larger;"| ɥ
Prantilla:Grafía | colspan="2" style="font-size:larger;"| w
Prantilla:Grafía |}

/ɻ/ se transcribi frecuentimenti comu [ʐ] (una fricativa retrofleja sonora), inque esta diferenti transcrición del fonema se debi a cierta variación entri los palrantis, en realiá dambos dos alófonus dein consideral-si comu el mesmu fonema. L'inventariu vocálicu encluyi: /i, e, a, o, u, y/ (la vocal /y/ se transcribi comu <-ü> o <-u->) sigún el contestu. La vocal /a/ se articula usualmenti comu [a] inque juntu a palatal puei pronuncial-si comu [e], el fonema /e/ presenta una importanti variación alofónica [ɤ, ə, ɛ]. Amás dessistin quatru tonus diferentis que son fonémicamenti distintivus.

Ena terminolohía traicional china, las consontantis encetalis se crasificaban en tres tipus llamaus «claru» ( qing, equivalenti a consonanti sorda), «totalmenti turbiu» (全浊 quanzhuo, sonora sonanti) i «parcialmenti turbiu» (次浊 cizhuo, sonora ostruyenti).

Los quatru tonus antigus nuna representación traicional
Los tonus del mandarín:mā, má, mǎ, mà

En chinu, el tonu nel que se pronuncia ca sílaba es parti dela palabra. Inque la importancia del tonu varía dendi los dialetus cantonesis que tiinin abondus tonus ata el shanghainés nel que el tonu desempeña un papel menol, la pronunciación del tonu corretu es una parti imprescindibri dela fonética sin la que las palabras nu son comprendías. Nel chinu meyu dessistían quatru crasis de tonus (Prantilla:Zh) que son de gran importancia ena poesía china i ena lingüística estórica. Estus quatru tonus antigus se llamaban: «llanu» ( píng), «ascendenti» ( shǎng), «salienti» ( ) i «entranti» ( , moernamenti «tonu marcau»);[15] en métrica los tres últimus s'agrupan comu oblicuus ( ). S'an reconstruíu comu meyu (˧ 33), meyu ascendenti (˧˥ 35), artu descendenti (˥˩ 51) i meyu con consonanti oclusiva final (˧ 33), respetivamenti.[16] Tras sigrus d'evolución, nenguna delas varieda_is moernas de chinu mantieni estus quatru tonus esatus.

El mandarín estándal tiini 4 tonus, sin contal el tonu neutru.
El cantonés tiini 6 tonus, inque al añidil los llamaus 3 tonus marcaus (acabaus en consonanti) a vezis se cuentan 9

Gramática

[adital | adital cóigu]

El chinu tiini poca morfolohía, resultandu n'essi aspetu más simpli qu'el ingrés o l'español. El chinu tampocu tiini cambius ni de géneru ni de númeru, ecetu pol algunas hormas de plural marhinalis enos pronombis pressonalis. Estu tamién ocurri n'otras linguas asiáticas, comu el japonés.

Los verbus nu varían sigún la pressona, el númeru o el tiempu gramatical. El aspetu perfetu se marca col clíticu le (了) peru la adjunción dessi clíticu i otrus nu suPoni una auténtica conhugación verbal. Comu se puei vel en (1a) i (1b) el chinu usualmenti nu marca el tiempu gramatical sobri el verbu sinu que dicha enformación está enos averbius de tiempu ('ayel', 'oi', 'mañana', etc). La marca de perfetu s'aplica tantu al pasau (1a) comu al futuru: : (1a) Wǒ zuótiān xià le kè yǐhòu qù kàn diànyǐng ::我昨天下課以後去看電影 ::yo ayel acabal PERF leción endispués dil vel película ::'Ayel, quandu ubu acabau la crasi, fui a vel una película' : (1b) Wǒ míngtiān xià le kè yǐhòu qù kàn diànyǐng ::我明天下課以後去看電影 ::yo mañana acabal PERF leción dil vel película ::'Mañana, quandu áya acabau la crasi, diré a vel una película'

El chinu possei amás un verbu copulativu shi (是) “sel” , que nu cambia de horma col tiempu verbal, la pressona o el númeru. Estu últimu constituyi una importanti ventaja frenti a otras linguas nel su aprendizaji, ya qu'unu puei hormulal abondas espresionis siempri que conoza ciertu númeru de palabras i maneji algunas reglas gramaticalis que son realmienti mu simplis.

En quantu al ordin de constituyentis si bien predomina el ordin SVO, la mayoría de sintagmas colocan el núcleu en posición final. Dendi el puntu de vista delas categorías gramaticalis destaca la dessistencia de coverbus i de crasificaoris. Los crasificaoris son obrigatorius entri un determinanti i el nombri al que rigi, i están relacionaus generalmenti cola horma d'objetu al que se refieri el nombri o el campu semánticu del nombri.

Chinu escritu

[adital | adital cóigu]

La escritura del chinu hazi gastu de varius prencipius, entri ellus el gastu de carateris con enterpretación fonética i carateris con enterpretación semántica o lessical (logogramas). El chinu escritu recibi a vezis el nombri de lingua literaria Han (Prantilla:Zh). La escritura del chinu (Prantilla:Zh 'caligrafía china') se carateriza pol gastal carateris hàn (Prantilla:Zh), qu'en español se denominan frecuentimenti sinogramas. El conhuntu de sinogramas nu constituyi un alfabetu propiamenti dichu sinu un sistema aprosimadamenti logosilábicu, nel que ca carátel es un concetu astratu dela vida real que se va concatenandu pa hormal palabras i oracionis. Algunus delos sinogramas tiinin, comu s'á dichu, un origi fonéticu i están relacionaus col soníu dela palabra mientras qu'otrus son determinativus semánticus.[17]

Idioma clásicu

[adital | adital cóigu]

La moerna lingua escrita es completamenti diferenti del chinu clásicu escritu. La lingua escrita ogañu está mu cerca dela lingua palrá, a diferencia de lo que sucedía hazi sigrus, quandu la lingua escrita se seguía basandu nel antigu chinu, mientras que la lingua vernácula, pol un procesu de cambiu lingüísticu, era totalmenti diferenti del chinu antigu. Ena Edá Meya el chinu clásicu tenía un papel similal al latín medieval ena Alta Edá Meya uropea, era una lingua colta diferenti delas linguas vernáculas palrás. Los especialistas en escritura gastaban pa ábati tolos cometíus la lingua clásica i nu la su propia lingua vernácula palrá.

L'antiga lingua escrita (Prantilla:Zh), en español se llama chinu clásicu (Prantilla:Zh). Tiini la su propia gramática i horma de sel leía, las qualis son distintas del idioma palrau. Se gastaba oficialmenti ena çona de Vietnam,[18] Corea, China, Japón, i parcialmenti en Mongolia i algunas çonas del Centru i Suresti d'Asia ogañu. Pol ejemplu, Kojiki en Japón i Samguk Sagi en Corea.[19][20] Considerandu que los dialetus delos Han, fonéticamenti son bastanti distintus, dantis del sigru XX la horma escrita era más importanti pala comunicación entri las çonas distintas de China e enternacional.

Carateris

[adital | adital cóigu]

Ái dos tipus de carateris pa escribil chinu:

Los llamaus carateris simplificaus (Prantilla:Zh) gastaus en ábati toa China, Singapur i Malasia.

Los carateris traicionalis (Prantilla:Zh) gastaus en Taiwán, Hong Kong i Macao.[21]

Una ilustrción de Tipografía. Wang zheng, Libru d'Agricoltura, Dinastía Yuan
Varius estilus de caligrafía china
La primera oja de tipografía en 1103 sobri Amitayurdhyana Sutra, Dinastía Song de Norti
Tipografía en Japón

La primera escritura registrá, jiǎgǔwén (甲骨文 ‘idioma escritu en caparazonis i uesus’), gastaba caparazonis de tortuga i uesus d'animalis comu sopolti epigráficu (ena su mayoría escápulas). S'an topau caparazonis con inscricionis que horman el corpus significativu más antigu d'escritura china arcaica, posiblimenti n'origi delos símbolus en cerámica más antiga. Estas inscricionis contienin enformacionis estóricas i devinatorias assina comu la genealohía real completa dela dinastía Shang (1600-1046 a. C.) ena mesma época.

La escritura acontinó el su desenvolvimientu duranti la época dela dinastía Zhou. Comu consecuencia dela devisión política caraterística dela segunda parti desta época, los carateris se desenvolvun en hormas i estilus mu diversus, coesistindu abondas variantis pa ca carátel. Al estilu d'escritura desta época se le conoci comu dàzhuànshū (大篆書 ‘escritura de sellu grandi’).

Cola reunificación de centru i esti China baju el Primel Emperaol Qin Shi Huang, una delas abondas miías de normalización afetó precisamenti ala escritura. Baju la supervisión del primel menistru Li Si se recopilarun listas colas hormas normalizás delos carateris. Esta unificación del sistema d'escritura dio lugal al estilu de caligrafía xiǎozhuànshū (小篆書 ‘escreviura de sellu pequeñu’), que gastaba traçus más angulosus i menus circularis que los dela escritura de sellu grandi antiga.

Duranti la dinastía Han surdirían otrus estilus de caligrafía que s'an conservau ata los nuestrus días. El lìshū (隸書 ‘escritura almenistrativa’), el xíngshū (行書, Escritura semicursiva, literalmenti "andanti"), i el cǎoshū (草書, Escritura cursiva, literalmenti ‘de yerba’).

L'últimu estilu caligráficu en desenvolvel-si fue el kǎishū (楷書 ‘escritura regulal’), qu'alcançaría la su horma ogañu duranti la dinastía Wei del Norti. Esti es el estilu prencipal ogañu, el que se gasta en perióicus i librus, assina comu en hormatus eletrónicus.

Escreviura ena prensa i ordenaol

[adital | adital cóigu]

La impresión xilográfica en papel prencepió nel sigru VII. Esta ténica supusu la nacencia de nuevus estilus de carateris (la tipografía gastá entri 1041 i 1048 pol Bì Shēng gastaba pocus carateris porque el costi de proución era elevau pa un idioma con cientus de carateris, inque se gastaba pa imprimil billetis ena mesma época). Ena Dinastía Song de Norti, se gastaba prencipalmenti la escritura regulal de Ouyang Xun (prensas de Zhejiang), Yan Zhenqing (Sichuan), Liu Gongquan (Fujian) comu los estilus de carateris ena prensa, i tiini el su nombri comu el estilu Song.[22]

Considerandu las limitacionis tenolóhicas desti tipu de tipografía, los carateris tenían una horma más plana enos traçus horizontalis. Más tardi surgun el estilu Song i el estilu Ming ena Dinastía Ming.[23] Esti estilu fue el que s'entroduju en Japón.

Col desenvolvimientu dela tenolohía informática, el númeru d'estilus delos carateris s'á multiplicau. Pol ejemplu, las versionis de WPS Office de prencipius del sigru XXI tiinin ata 26 estilus de carateris diferentis. Huera delos gastus estrumentalis, la caligrafía china sigui siendu considerá comu un arti en Estremu Orienti.

Dessistin algunas observacionis que sugierin que la pericia nel conocimientu dela escritura china está descendendu entri los jóvinis, ebiu al gastu d'ordenaoris, ya qu'en general la escritura meyanti ordenaol nu requieri tantu estuyu, ni siquiera se necesita sabel escribil corretamenti. El HSK (esamin del nivel del idioma delos Han,汉语水平考试) general pa estranjerus nu encluyi esamin oral.[24]

Guipal tamién

[adital | adital cóigu]

Chinu mandarín

Escritura china

Caligrafía china

Linguas siníticas

Linguas de China

Enstitutu Confucio

Referencias

[adital | adital cóigu]
  1. «Copia archivada», consultáu el 10 de setiembri de 2019.
  2. Norman, Jerry (2003). «The Chinese dialects: phonology». En Thurgood, Graham; LaPolla, Randy J. The Sino-Tibetan languages. Routledge. pp. 72–83. ISBN 978-0-7007-1129-1.
  3. “Macrolingua china”
  4. «话说推普 话题五 国语、普通话、华语 (中國語言文字網)». Archivado desde el original el 26 de abril de 2009. Consultado el 14 de noviembri de 2025. 
  5. «国务院关于推广普通话的指示(1956年2月6日) (中华人民共和国国务院, 6 de hebreru de 1956)». Archivado desde el original el 10 de diciembre de 2005. Consultado el 14 de noviembri de 2025. 
  6. 金道荣,2001,《清代带满腔满味的“满汉语”语言现象》,北京大学博士论文
  7. ONU
  8. 文/《瞭望新闻周刊》记者: 周大平、张乐 、彭友 (2006). “方言保卫战”背后. 《瞭望》新闻周刊 (2006年01期).
  9. 超过半数中国人能用普通话与人交谈 (news.xinhuanet.com)
  10. 季明、杨梦 (2005年2月6日). 上海人不愿说普通话 35%的外来人口难撼地方方言. 北京晨报.
  11. 李荣、熊正辉、张振兴,中国社会科学院语言研究所,《中国语言地图集》, 1987年
  12. Li, Rong (2012). 中國語言地圖集.
  13. Jerry Norman, 1988, p. 196
  14. Norman, 1986
  15. Baxter, William H. (1992). A Handbook of Old Chinese Phonology. Berlin, New York: Mouton de Gruyter. p. 33. ISBN 3-11-012324-X.
  16. Wang, William S.-Y.; Sun, Chaofen (2015). The Oxford Handbook of Chinese Linguistics. Oxford University Press. p. 84. ISBN 978-0-19-026684-4.
  17. Norman, 1986, capítulo 3
  18. Đại_Việt_sử_ký_toàn_thư (Vietnamita:Đại_Việt_sử_ký_toàn_thư, Chinu:大越史記全書)
  19. Samguk Sagi(Coreanu:삼국사기, Japonés:三國史記, Chinu:三國史記)
  20. Kojiki(Coreanu:고사기, Japonés:古事記, Chinu:古事記)
  21. 刘玉婷、李倩倩 《汉字简与繁相“争”何太急》《中国青年报》
  22. 金欣堂字庫 Prantilla:Wayback,知る,漢字書体 Prantilla:Ja
  23. 金欣堂字庫, 知る,漢字書体 Prantilla:Ja
  24. «Página oficial del HSK». Archivado desde el original el 21 de mayo de 2020. Consultado el 14 de noviembri de 2025. 

Bibliografía

[adital | adital cóigu]

Karlgren, Bernhard (1954). «Compendium of Phonetics in Ancient and Archaic Chinese». Bulletin of the Museum of Far Eastern Antiquities (26): pp. 211-367.

Norman, Jerry (1988). Chinese, Cambridge Language Surveys. Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-29653-6.

Ramsey, S. Roberts (1987). The Languages of China. Princeton: Princeton University Press. ISBN 0-691-01468-X.

Atijus esternus

[adital | adital cóigu]
Wikipedia
Wikipedia

Prantilla:Wikibooks Prantilla:Wikcionario Prantilla:Wikiquote

Estoria dela lingua china: Proel

Portal i radiu en Internet pa aprendel chinu mandarín: Chinoesfera

chino-china Estuyu chinu - cursus, recursus, ejercicius, ideas, p