Inés Suárez
| Inés Suárez | ||
|---|---|---|
|
| ||
| Información pressonal | ||
| Nacencia |
1507 Plasencia (España) | |
| Muerti |
1580 Santiago de Chile (Capitanía General de Chile) | |
| Nacionalidá | Española | |
| Familia | ||
| Cónyugi | Rodrigo de Quiroga | |
| Collera | Pedro de Valdivia (1539-1549) | |
| Información prehessional/profissional | ||
| Oficiu | Conquistador y costurera | |
| Hirma |
| |
Inés de Suárez o Inés Suárez (Prasencia, Estremaúra, 1507 - Chili, 1580) hue una delas hundaoras dela ciá de Santiagu dela Nueva Estremaúra (ugañu mentá comu Santiagu de Chili), junta'l conquistaol de Chili Pedro de Valdivia, col que tuvu una relación ahuera del matrimoñu.
Biografía
[adital | adital cóigu]La su nacencia hue en Prasencia ena provincia de Caçris nel 1507, peru anantis de nacel, la su mairi tuvu una malotía mu hoía del estógamu, qu’era desconocía i qu’antoncis era incurabli, polo qu’el su pairi tuvu qu’ayual-la pa poel crial a Inés. El su agüelu era un artesanu ebanista dela Cofradía dela Vera Crus, la su mairi, qu’era de genti umildi, l’aprendió l’oficiu de costurera i la su ermana Asunción, era la su única amega, pos Inés era un poquinu pessonera i no atolerava a tolas pessonas.[1]
Nel 1526, ala edá de dezinuevi añus, conoció a Juan de Málaga, que hue el su primel maríu i d’esti matrimoñu, qu’el su agüelu sostribó abondu, no tuvierun nengún iju. Dentri’l 1527 i el 1528, el su maríu, s’embarcó pa Panamá i ella l’asperó n’Estremaúra peru passarun los añus i namás qu’acebía noticias dél dendi Veneçuela, assina que nel 1537 alquirió la licencia del rei i s’embarcó pa las Indias ena busca del su ombri.[1] Essi mesmu añu, quandu ella tenía menus de trenta añus, llegó p’Almérica ena busca del su maríu, peru namás que tuvu enteracionis dela su muerti ena Batalla delas Salinas del 1538. Entocis i comu compensamientu al sel viúda dun soldau, acebió una doti d’endígenas i una suerti chiquenina de terrau nel Cuzco aondi s’avalló i conoció a Pedro de Valdivia, maestru de campu de Francisco Pizarro, qu’anduvu ena Batalla delas Salinas i qu’endispués hue’l conquistaol de Chili, pos la su doti alindava cona della i de seguru por essu puyerun conocel-si i ajuntal-si.[2][3]
Al sotru añu, se huerun ala espedición que s’entangó palas tierras de Chili i Pedro de Valdívia solicitó el premissu paque ella lo acompañara, huendu concediu por carta por Francisco Pizarro, acetandu que la mugel l’assestiesi comu sirvienta, paque la ilesia no retruqueara ala collera. Nel viagi, ella tuvu un caraiti calavorativu, generosu i cudiosu, polo que hue considerá dentri los sus collaçus de viagi, comu dixu Tomás Thayer Ojeda, comu una mugel d’estrordinariu arronju i lealtá, discreta, assentá, abondanti i qu’amás tenía una grandi onra dentri los conquistaoris. Angunas hazañas comu atopal augua en meyu’l desiertu, salvandu ala tropi d’espenal dela sedi, o tamién destapal un ramajeu ena contra de Pedro de Valdivia, huerun angunus jeitus que le agenciarun el respetu de tous.[4]

Enque Pedro de Valdivia tenía la su mugel Marina Ortiz de Gaete, que vivía n’España, tuvu una relación compreta con Inés de Suárez, que namás qu’acabijó quandu él hue a un juicio en Perú, del que hue assueltu cona condición de que lo dexara con ella pa sempri. Assina, él dió la su parabra de cavalleru de cumpril cona setencia mandá i de lleval ala su mugel p’Almérica, polo que endispués de golvel pal Perú nel 1549, arregló el matrimoñu de Inés con Rodrigo de Quiroga, qu’era unu delos sus mejoris capitanis i qu’era unus añus mas chiqueninu qu’ella, que p’aquel antoncis tenía quarenta i dos añus. Rodrigo de Quiroga era un conquistaol que enllegó a sel Governaol i anduvieron juntus por trenta añus, enque la su relación d’Inés con Pedro de Valdivia, por mas de diés añus, no era bien vista por angunus vezinus por razonis religiosas, algu que s’ayuntava a otras críticas ena contra’l governaol. Endispués d’aconyugal-si con Rodrigo de Quiroga, llevó una vida levosa i religiosa i junta’l su maríu, que era pessona prencipal en Chili, aportó pala costrución del templu dela Mercé i pala armita de Monserrat, en Santiagu dela Nueva Estremaúra. No tuvierun ijus, enque Rodrigo de Quiroga, tenía una ija mestiça, de nacencia anantis del matrimoñu con Inés. Ala finiquita espenó pal añu 1580, con al reol de setenta i cincu añus d’edá i está enterrá nel interiol dela Basílica dela Mercé, ena ciá de Santiagu de Chili.[1]
Tolo que se conoci dela su estoria, es mentá quasi por compretu polos estoriaoris del siegru XVI i dentri estus están Pedro Mariño de Lobera i Jerónimo de Bibar, que huerun con ella ena espedición alas tierras chilenas. Tamién se le considera la primel platicanti chilena, pos participó ativamenti nel cudiau delos soldaus herraus enas batallas. La primel hundación dun espital hue por Pedro de Valdivia i aluspués quandu llegarun los ermanus dela Ordin de San Juan de Dios nel siegru XVII, se hizierun cona almenistración delos nuevus espitalis.[5]
Viagi pa hundal Santiagu dela Nueva Estremaúra
[adital | adital cóigu]Pa deziembri del 1540 i endispués d’onzi mesis de viagi palas tierras de Chili, l’espedición llegó pal valli del ríu Mapocho, aondi hundarun nel terrenu duna ciadela inca, la capital mentá col nombri de Santiagu dela Nueva Estremaúra. Esti valli era largu, ferti i con augua bebeera abondu, peru pol ahostigu delos endígenas, la ciá se muó de horma mas defendeora, dentri dos cerrus, el Cerru de San Cristóbal i el Cerru de Santa Lucía, que brindavan de tenel güenas posicionis melitaris. Eno altu del Cerru Brancu avía un pucará inca que vegilava l’assentaeru nel que vivían los picunche. Pabaxu, ena laera sulsalienti, aondi ugañu está la ilesia La Viñita, Inés s’assentó p’ahuil de habraurías. Quandu Pedro de Valdivia llegó pal valli, avía una guerra civil dentri los endígenas, ena qu’él poquinu poía hazel, assina que namás qu’osservó i praneó la costrución dela ciá de Santiagu dela Nueva Estremaúra dentri los dos cerrus. Aluspués s’acató que la ciá inca de Mapocho era un lugal sagrau dendi munchu tiempu, polo que s’aprovechó d’estu atravessandu el Mapocho encomendándu-si a Santa Lucía i mentandu col su nombri la peña que dominava la ciá inca.[1]
El nuevi de setiembri del 1541, Pedro de Valdivia con quarenta ginetis i tropis ussiliaris incas dexarun la ciá p’afogonal una rebelión delos endígenas cerquina de Cachapoal, peru pola mañaná siguienti, una jovin yanacona golvió cona enteración de que los bosquis d’al reol del assentaeru s’encontravan enllenus d’endígenas repelusus. Quandu perguntarun a Inés si soltavan en son de pas alos sieti curacas prisionerus, dentri los qu’estava Quilicanta, qu’era’l governaol del Collasuyo, ella pensó qu’era una mala idea, pos si avía una atacaúra, los cabecillas presus sedrían la su única possibiliá de tratal una tregua. El capitán Alonso de Monroy, al que Pedro de Valdivia avía dexau nel mandu dela ciá, consideró atinau’l suponel d'Inés de Suárez i decedió de hazel un conseju dela guerra. Anantis de l’alva del onzi de setiembri, los ginetis españolis salierun dela ciá pa enfrontilal-si alos endígenas, qu’al prencipiu se valoreava en ochu mil i aluspués en venti mil ombris, peru enque los soldaus tenían cavallería i mejoris armas, los endígenas eran una huerça mayol, assina que pal escurecel hizierun qu’el exércitu enemigu se huesi patrás atravessandu’l ríu pal esti, p’arrefugial-si sotra ves ena praça. Endispués, los endígenas esmençarun a hondeal frechas inciendarias, concediendu d’acendel fachus en quasi tola ciá, hincandu-si a quatru soldaus i angunus animais. La sitación hue mu desesperá i el cura dela ciá Rodrigo González Marmolejo, dixu que la batalla era comu’l Día del Juíziu i qu’un milagru namás poía salval-lus.[1][3]

La lavol d’Inés ena atacaúra hue assestil a heríus i escaecíus, curandu las sus herías i aliviandu la su desesperança con parabras d’ánimu, amás de lleval augua i conduchu alos peleaoris i sostribandu tamién a montal nun cavallu a un gineti con lisionis que no le dexavan hazel-lu él mesmu. Peru tamién tuvu un papel decesivu ena briega, pos echó el guipu a que la muerti delos sieti curacas era la única esperança de salval-si i assina Inés propusu descabeçal-lus i hondeal las sus cabeças entri los endígenas pa causal mieu dentri ellus. Munchus ombris pensavan que divan a ahollal i no sostribavan el pran, pos ruqueal con vida alos cabecillas endígenas, era la su única possibiliá pa sobrivivil, peru ella quisu siguil col pran. Testigus del assuntu dixerun que ella hue a l’abitança aondi andavan los cabecillas vegilaus por Francisco Rubio i Hernando de la Torre i les dixu que los mataran, alo que le perguntarun que comu lo hazian i ella apergolló la espá del guarda i descabeçó primeru a Quilicanta, el governaol inca del Collasuyo, aluspués a tolos curacas prisionerus i alogu tiró las sus cabeças dentri los endígenas.[3]
De toas hormas, l’estoriaol Benjamín Vicuña Mackenna, izi que no hue Inés de Suárez la que hizu esta sangrienta ación, peru izin que salió ala praça, se pusu enfrenti alos soldaus acendiendu los sus ánimus con parabras d’essaltás alabanças i que la tratarun comu a un reziu capitán i no comu a una mugel antrojá de soldau, con una cota de hierru. Assina avivó el coragi delos soldaus, que aprovecharun el barullu i el disloqui dentri los endígenas al guipal las cabeças descabeçás delos sus caciquis, concediendu que huyeran d’allí. Esta ación de Inés ena batalla sedría reconocía por Pedro de Valdívia tres añus aluspués, pal 1544.[6]
Reconocencias colturais
[adital | adital cóigu]Ena Letratura
[adital | adital cóigu]- Nel 1964, se pubricó pola Impresa Aditorial Zig-Zag, la novela estórica mentá comu Inés...: i las raízis ena tierra, de María Correa Morandé.
- Nel 1968, Josefina Cruz de Caprile, utora de Doña Mencía la Adelantada, pubricó La Condoresa, una biografía novelá d’Inés de Suárez, mu poquinu anombrá.
- Nel 1993, Jorge Guzmán escrevió la novela Ay mamá Inés - Crónica Testimonial, sobri la figura d’Inés de Suárez.[6][7]
- N’abostu del 2006, Isabel Allende pubricó la novela Inés de l’alma mía, sotra novela tamién sobri la figura d’Inés de Suárez.
Nel teatru
[adital | adital cóigu]- La obra Xuarez del 2015, de Luis Barrales i Manuela Infante. Conas atuacionis de Claudia Celedón i Patricia Rivadeneira.
Nel cini
[adital | adital cóigu]- Ena penícula La Araucana del 1971, una adatación libri del poema del mesmu nombri de Alonso de Ercilla i Zúñiga, aondi Inés de Suárez hue entrepetá pola atrís italiana Elsa Martinelli.
Ena teli
[adital | adital cóigu]- El trenta i unu de jullu del 2020, Amazon Prime ena calavoración con RTVE i Globomedia, estrenó la serii Inés de l’alma mía, adatación dela novela del mesmu nombri d’Isabel Allende.
Ena opera
[adital | adital cóigu]- El componeol chilenu José Guerra, inaguró la su opera Inés Suárez nel 1941.
Nel urbanismu
[adital | adital cóigu]- Ena comuna de Providencia en Santiagu de Chili, ai un parqui que tié’l su nombri.
- Nel 2017, s’inaguró la estación Inés de Suárez, que horma parti dela Liña seis del Metru de Santiagu de Chili, mentá d’esti mou polo cerquina al mentau parqui que tié’l su nombri.
- Ena comuna de Las Cabras, ena Región del Libertador General Bernardo O'Higgins, ai una puebración col nombri de Santa Inés i una puebración de viviendas sociais col nombri de Villa Inés de Suárez.[8]
- Sotra puebración pal setol CORVI en Valdivia, Región de Los Ríos, tié’l su nombri.
- Ena ciá de Valdivia tamién ai una puebración col su nombri, costruía a acaberus delos añus cincuenta del siegru XX i ena que s’encontra la Parroquia San Píu X.
- En Prasencia, la su ciá de nacencia n’Estremaúra, essesti una escuela col su nombri.
Referencias
[adital | adital cóigu]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Sarah Romero (2026). «La costurera Inés de Suárez, melital que hizu la conquista i defendimientu dela ciá de Santiagu dela Nueva Estremaúra en Chili.». Consultado el 04 de marçu del 2026.
- ↑ Proyectos, HI Iberia Ingeniería y. «Real Academia dela Estoria | Estoria Espánica.». historia-hispanica.rah.es. Consultado el 04 de marçu del 2026.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Ferrer Valero, Sandra (24 d'otubri del 2013). «La cruel i devota conquistaora, Inés de Suárez (1507-1580).». Consultado el 04 de marçu del 2026.
- ↑ «Inés de Suárez (1507-1580) - Memoria Chilena». Memoria Chilena: Portal. Consultado el 04 de marçu del 2026.
- ↑ Julia Cristobalina Huaiquián Silva, José Siles González i Ana Luisa Velandia Mora (09 d'abril del 2013). «L'enfermería dela Ordin de San Juan de Dios nel Chili coloñal.». Consultado el 04 de marçu del 2026.
- ↑ 6,0 6,1 «Cruzial i cruentu papel - Memoria Chilena, Bibloteca Nacional de Chili.». www.memoriachilena.gob.cl. Consultado el 04 de marçu del 2026.
- ↑ «Jorge Guzmán (1930-2024) - Memoria Chilena.». Memoria Chilena: Portal. Consultado el 04 de marçu del 2026.
- ↑ «Estoria Comunal.». Ilustre Municipalidad de Las Cabras. Consultado el 04 de marçu del 2026.
Atijus p'ahuera
[adital | adital cóigu]
En Commons ai conteníu multimedia sobre Inés Suárez.- Santiagu no se hundó pal dozi de hebreru Alexis López Tapia.