Ortografía del extremeño

Dendi Güiquipeya
(Rederigíu dendi Ortografia del extremeño)

La Ortografía del extremeño se trata la primel ortografia hecha pal escrebieru nolmativizau el estremeñu, amás de sel la ortografia utilizá ena entrihazi la Güiquipeya. El su autol es Ismael Carmona Garcia.

Ortografía del Extremeño[Edital | Editá'l códigu]

L’ortugrafia hue redautá entri los añus 2006-2007 en un afán pol escomiençal a uñifical el escrebieru el estremeñu.

Se deví en dos grandis partis: micruortugrafia (microortografía) i macruortugrafia (macroortografía). La micruortugrafia arrecohi la nolma pal escrebieru la parabra concibia de maea aislá, mentris qu’ena macruortugrafia s’enhallan aquellas nolmas que pon en relación el escrebieru la parabra con un entolnu mayol cumu lo es el sintama, l’oración u el testu. Apellau a esta obra apaici un apendi sobri el escrebieru los prefihus curtus d’orihin greculatinu.

Prencipalis rehormas[Edital | Editá'l códigu]

El mó d’analís el estremeñu al respetivi el andal fonéticu i fonulóhicu con relación al grafismu empreau enos testus literárius i trescricionis oralis desta luenga premitió al autol estrael los prencipalis pobremas nel escrebieru. Hata el intri, la pobremática raicaba nel escrebieru e: las aspiracionis, la reprehentación el son fricativu entridental sonoru [θ], l’acentuación i el arreprehentaeru el ataqui suavi.

Aspiracionis[Edital | Editá'l códigu]

La dicutomia dessistenti nel aspiraeru estremeñu entri emplotivas i esplotivas se ve resuerta pol usiu la grafia H pa l’aspiración ascomiençus de sílaba — pellehu, talheta, huntu — i de S pa l’aspiración nel acaberu sílaba — isla, acionis, espetáculu. Desti mó l’aspiración huerti i la debi estremeñas quean resuertas pol estas dos letras.

Sonora meyeval[Edital | Editá'l códigu]

La oposición que ai en estremeñu entri /θ/-/ð/ es del mesmu tipu que desistin en purtugués entri /s/-/z/: port. vezes, est. vezis. Desta horma, el estremeñu, mantuviendu esta caraiterística meyeval, á de conselval nel su escrebieru las grafias respeutivas z-c/ç. V. gr.: cozel, zagal, áziu, poçu, amenaça, ciambri.

Usiu l’apostrofi[Edital | Editá'l códigu]

Hata el intri s’á viniu gastandu el apostrofi sin critériu ni calapatríciu. La prepuesta desta ortugrafia es la de gastalu namás colos monusílabus que, de, pa, me, te, se, le, lo, la, cuya vocal se puei hampal alantri d'otra vocal: t’iban engañau, l’abahó. P’acabihal de nolmalizal esti espetu, l’ortugrafia trai una séri cuairus ondi se muestran parabras qu’án d’escrebilsi apellás — crasis — cumu aconteci con ciertas preposicionis alatranti d'otras preposicionis — an, pan —, detelminantis — ena, nel, puna —, endefinius — dalgotru, dangunu — i nel chascu el endefiniu tol, tola, tolu, tolus, tolas.

Acentuación[Edital | Editá'l códigu]

Siguiendu los esquemas d’acentuación de luengas cumu el purtugués u el catalán en viendu sel mas acordis con el estremeñu qu’el castellanu, l’ortugrafia propón estas siguientis cincu regras heneralis. S’acentuan:

  • Las parabras ositonas acabihás en sílaba abierta que nu seya ditongu decendienti ni tritongu; v. gr.: univelsiá, escrebí, tallú, calné peru nu agrabau, galroteu u Paraguai;
  • Las parabras ositonas acabihás en -n u -s nu preceias pol ditongu decendienti; v. gr.: anchón, habalín, escapás peru nu arriscais;
  • Las parabras parositonas cuandu l’úrtima sílaba es vocal larga u ditongu; v. gr.: pirámi, barbári, comélciu, ulhéncia, úrnia;
  • Tolas parabras proparositonas i supiproparositonas; v. gr.: cómou, énfimu, ígansilu;
  • Los monusílabus tónicus resurtantis de síncupa i contración; v. gr.: , , ñú, , , grá, .

Guipa tamién[Edital | Editá'l códigu]

Enlacis[Edital | Editá'l códigu]