Península Ibérica


La Penisula Ibérica (mayolmenti escrebía en minúsculas comu penisula ibérica i tamién conociá comu Ibéria, es una penisula nel suroesti d’Uropa. Desapartá ena su mayol parti dela massa terrestri uropea polos Pirineus, incluyi los territorius d’España Peninsular polo que, estrictamenti falandu, se dessisti del territoriu español peninsular del Valli d’Aran, ena cuenca pirenaica norteña, i Portugal Continental, que compriendin la mayol parti dela región, assín comu las pequeñas anexionis d’Andorra, Gibraltar, i, siguiendu la definición tradicionál delos Pirineus comu lindei nororiental dela penisula, una pequeña parti de Francia.[1] Con una supifícii d’aprossimadamenti 583,254 km2,[2] es la segunda mayol penisula uropea por supifícii, endispués dela Península Escandinava.
Etimulohía
[adital | adital cóigu]
La Penisula Ibérica s’á associau siempri col riu Ebru (Ibēros en griegu antiguu i Ibērus u Hibērus en latín). L’associación era tan conociá que apeninas era necesáriu mentala. Pol ejemplu, Ibēria era el país "desti lau del Ibērus" en Estrabón. Plinyu va hata asseveral que los griegus llamaban "toa la penisula" Hiberia pol el riu Hiberus.[3]
El riu apaeci nel Tratau del Ebru de 226 e.C. entri Roma i Cartahu, estabiliciendu el límiti del interés cartahines nel Ebru. La descrición mas completá del tratau, espressá n'Appianu,[4] usa Ibērus. En referéncia a esti lindei, Polibiu[5] afirma que el "nombri autóctonu" es Ibēr, aparentimenti la parabra orihinal, despojá dela terminación griega u latina -os u -us.
L'ámbitu tempranu destus aboríhenis, que geógrafus i estoriaoris ubican dendi l’atual sul d’España hata l’atual sul de Francha a lo largu dela costa mediterránea, está marcau por ejemplus d’un escritu legibli que esprimi una luenga inda desconoçia, apoda "ibérica". Si esti era el nombri autóctonu u si hue dau polos griegus pola su residéncia cerca del Ebru queda desconoçiu. La creéncia en Polibiu imponi ciertus límitis a la etimoloquía: si la luenga permana desconoçia, el sinificáu de las parabras, incluyendu Iber, tamién devi permanecel desconociu.
Nel vascu moernu, la parabra ibar[6] sinifica "vau" u "prau regau", mentris que ibai sinifica "riu", peru nu ai preva que conecti los nombris con Ebru u Ibéria.
Nombri griegu
[adital | adital cóigu]La parabra Ibéria vieni del latín Hiberia orihinária del griegu antiguu Ἰβηρία (Prantilla:Transliteration), usau polos jeógrafus griegus baju el dominiu del Empériu Romanu pa referilsi a lo que ogañu se conoci en inglés comu la Penisula Ibérica.[7] En essi tiempu, el nombri nu describia una entiá jeográfica única ni una puebración destinta; el mesmu nombri s’usaba pal Reinu de Ibéria, autóctonamenti conociu comu Kartli nel Cáucasu, la región núcleu del que devieria convertilsi nel Reinu de Georgia.[8]
Hue Estrabón qui primeritu repohtó la delineación de Prantilla:Transliteration de Gália (Prantilla:Transliteration) polos Pirineus[9] i incluyó tola massa terrestrial al suroesti (dizi "oesti") dendi allí.[10] Con la caía del Impériu Romanu d’Occhienti i la consolidación de las luengas romancis, la parabra "Ibéria" continuó la parabra romana Hiberia i la parabra griega Ἰβηρία.
Los griegus antigus alcançun la Penisula Ibérica, de la que avian oíu polos fenicius, navegandu pal oesti nel Mediterráneu.[11] Hecateu de Miletu hue el primeru en usal el términu Prantilla:Transliteration, del que escrebió Prantilla:Circa.[12] Heródotu de Halicarnasu dizi de los focens que "huen ellus qui dieron a conocel a los griegus [...] Ibéria".[13] Sigún Estrabón,[14] estoriaoris anterioris usaban Prantilla:Transliteration pa sinifical el país "desti lau del Ἶβηρος (Prantilla:Transliteration, el Ebru) hata el Ródanu al norti, peru en el su día estabilicion los Pirineus comu límiti. Polibiu respeita essi límiti,[15] peru identifica Ibéria comu el lau mediterráneu hata Gibralti, con el lau atlánticu sin nombri. En otru lugal[16] dizi que Saguntum es "en el pie costeru dela sierra que conecta Ibéria i Celtibéria".
El su nombri provién del riu Iber, quiziás el atual Ebru, anque tamién puyera sel el Guadalquivil u algotru riu dela región Güelva, andi testus mu antíguus mentavan un riu Iberus i un puebru al que llamavan iberus. Dendi tiempus remotus los griegus mentavan Iberia a la Península.
El geógrafu griegu Estrabón, palrandu dela Península Ibérica, l'acomparava cun pelleju güe[17]:
Nombris romanus
[adital | adital cóigu]Sigún Charles Ebel, las huentis antiguas tantu en latín comu en griegu usan Hispania i Hiberia (griegu: Ibéria) comu sinónimus. La confusión de las parabras era debíu a un solapamientu enas perspectivas polítias i jeográficas. La parabra latina Hiberia, similar a la griega Ibéria, literalmenti traduzi a "tierra de los hiberus". Esti parabra hue derivá del riu Hiberus, ogañu llamau Ebru u Ebre. Hiber (ibéricu) hue assín usau comu un términu pa las puebracionis que vivian cerca del riu Ebru.[9][18] La primera mención ena literatura romana hue pol el poeta analista Enniu en 200 e.C.[19][20][21] Virgiliu escrebió impacatos (H)iberos ("iberus inquietus") enas sus Geórgicas.[22]
Los geógrafus romanus i otru escrebientis en prosa dendi el tiempu dela tardi República Romana llamaban a tola penisula Hispania. Ena antigüeá griega i romana, el nombri Hesperia s’usaba tantu pala Penisula Italiana comu pala Ibérica. Pal a Penisula Ibérica, Hesperia Ultima, refiriendu-si al su posicionamientu nel lejenu oesti, apaeci comu forma de desambiguación del anterior entri los escrebientis romanus.Prantilla:Sfn Dessde l’antigüeá romana, los hudius dieron el nombri Sepharad a la penisula.Prantilla:Sfn
A midía que s’interessaban políticamenti enos anteriol territorius cartahinesis, los romanus empeçaron a usal los nombris Hispania Citerior i Hispania Ulterior pa 'cerca' i 'lehu' Hispania. Nel essi tiempu Hispania estuvu hecha de tres províncias romanas: Hispania Baetica, Hispania Tarraconensis, i Hispania Lusitania. Estrabón dizi[14] que los romanus usan Hispania i Ibéria sinónimamenti, destinguiendu entri las províncias del norti 'cerca' i las del sul 'lehu'. El nombri Ibéria era ambíguu, seandu tamién el nombri del Reinu de Ibéria nel Cáucasu.
Qualisquiel que huebran las luengas que en xeneral se palraban ena península prencipalmenti dierun pasu al latín, a esceción dela de los Vascones, que hue conselvá comu un aislamientu de luenga pola barreira los Pirineus.
Nombri modernu
[adital | adital cóigu]La frasi moderna "Península Ibérica" hue acuñá pol heógrafu francés Jean-Baptiste Bory de Saint-Vincent ena su obra de 1823 "Guide du Voyageur en Espagne". Antis de esa fecha, los heógrafus usaran los términus 'Península Española' u 'Península Pirenaica'.[23]
Prestória
[adital | adital cóigu]Paleolíticu
[adital | adital cóigu]La Península Ibérica ha está habitá por miembrus del xéneru Homo duranti al menus 1,2 millonis d'añus, comu amuestran los restus alcontraus enos yacimientus delas Sierras de Atapuerca. Entri estus yacimientus está la cueva de Gran Dolina, andi se alcontraron seis esqueletus de homininis, dataus entri 780.000 i un millón d'añus atrás, en 1994. Los espertus han debatíu si estus esqueletus pertenecin a la especi Homo erectus, Homo heidelbergensis, u a una nueva especi denomná Homo antecessor.
Alreol de 200.000 AP, duranti el Paleolíticu Inferior, los primelus neandertalis entrarun ena Península Ibérica. Alreol de 70.000 AP, duranti el Paleolíticu Meyu, empecipió el últimu eventu glacial i s'estableció la cultura mustelriana neandertal. Alreol de 37.000 AP, duranti el Paleolíticu Superior, empecipió el periodu cultural chatelperronianu neandertal. Emanaú de el sul de Fráncia, esta cultura s'estendió pol norti dela península. Continuó esistinu ata alreol de 30.000 AP, cuandu el ombri neandertal enfrentó la estinción.
Alreol de 40.000 añus atrás, los umbris anatómicamenti modernus entrarun ena Península Ibérica a travessi los Pirineus. Ena Península Ibérica, los umbris modernus desarroyaun una serii de deferentis culturas, comu las Auriñaciensi, Gravetiensi, Solutriensi i [[Magdaleniense|Magdaleniensi], algotras d'ellas caraterizás polas hormas complexas del arti del Paleolíticu Superior.
Neolíticu
[adital | adital cóigu]Duranti la espansión neolítica, varias culturas megalíticas se desarroyaun ena Península Ibérica.[24] Una cultura de navegación en mari abiertu del Mediterrániu oriental, denomná cultura cardial, tamién estendió la su influencia a las costas orientalis dela península, posibrimenti ya nel V mileniu e.C. Esti puebru puei tenel alguna relación con el desarroyu posterior dela ziviración ibérica.
Comu es el casu pa la mayol parti del sul de Uropa, el oihin ancestral principal de los ibéricus modernus son los Primelus Agricultoris Uropeus que llegaron duranti el Neolíticu. La grandi puelanancia del Haplogrupu R1b del cromosoma Y, común en toa Uropa Occidental, es testigunu d'una contribución considerable de diversas olas de Pastoris dela Estepa Occidental dela Estepa póntico-caspiana duranti la Edá del Bronzi. Ibéria esperimentó una importanti transformación genética, con el 100% dela ascendencia paterna i el 40% dela ascendencia total siendu remplazás por puebrus con ascendencia relacioná con la estepa.[25]
Calcolíticu
[adital | adital cóigu]
Nel Calcolíticu (Prantilla:Circa 3000 e.C.), se desarroyaun una serii de culturas complexas que darían lugal a las primelras zivirazionis dela península i a extensas reis d'intercambiu que alcanzaban el Bálticu, el Orienti Meyu i el Norti de África. Alreol de 2800 – 2700 e.C., la cultura del vasu campaniformi, que produció el 'Vasu Campaniformi Marítimu', probabrimenti s'originó enas ativas comunidais usuarias de cobri dela desembocaura del Taju i d'espolvoreó dende allí a muitas partis de Uropa occidental.[26]
Edá del Bronzi
[adital | adital cóigu]La Edá del Bronzi empecipió ena Península Ibérica en 2100 cal. e.C. según datacionis de radiocarbón de varias localiçais clavi.
Las culturas dela Edá del Bronzi se desarroyaun a partil de Prantilla:Circa 1800 e.C.,[27] cuandu la cultura de Los Millares hue seguía pola de El Argar.[28][29] Duranti la Edá del Bronzi Antigua, el suroesti ibéricu asistió al surhimientu d'importantis assientamientus, un desarroyu que ha obligáu a algotrus arqueólogus a propone que estus assientamientus indiquen la llegá de estruituras socialis a nivel estatal.[30] Dende esti centru, la tecnolohía de trabayu del bronci s'espardió a otras culturas comu el Bronce de Levante, el Bronzi del Suroesti Ibéricu i Las Cogotas.
Precedíu polos yacimientus calcolíticus de Los Millares, la cultura argárica floreció nel suroesti ibéricu de 2200 e.C. a 1550 e.C.,[31] cuandu sobrevino el despuebramientu dela zona xuntu cona desaparición dela metalurhia de cobri–bronci–arsénicu.Prantilla:Sfn El modelu más acetau pa El Argar ha síu el d'una socieá estatal temprana, mu particularmenti en cuantu a la división de classi, esplotación i coerción,[32] cona producción agrícola, quiziás tamién el trebahu umbriu, controlá polos grandi assientamientus en cumbreras,Prantilla:Sfn i la éliti usu violéncia en términus prácticus i ideolóhicus pa reprimi a la población.Prantilla:Sfn La degradación ecolóhica, l'apertura del paisahi, los incendius, el pastoreu i, quiziás, la tala d'árboris pa la mineria han síu suheríus comu razonis del colapsu.[33]
La cultura delas motillas desarroyaun un sistema tempranu de plantas de suministru d'águas subterráneas (las llamaás motillas) ena cuenca alta del Guadiana (en el sul dela meseta) nun contextu d'aridificación estrema ena zona a raís del eventu climáticu de 4,2 kiloaños, que coincidió aproximadamenti cona transición dela Edá del Cobri a la Edá del Bronzi. L'aumentu dela precipitación i la recuperación dela capa freática de alreol de 1800 e.C. en adelanti debierun conducil al abandonu delas motillas (que puein habel-si inundau) i a la redefinición dela relació delos habitantis del territoriu con el meyu ambienti.[34]
Protoestória
[adital | adital cóigu]

Pola Edá del Hierru, empecipiandu nel sigru VIII e.C., la Península Ibérica consistía en complexas zivirazionis agrarias i urbanas, ya seyan Pre-Célticas u celtas (comu los Celtiberus, Gallaeci, Astures, Celtici, Lusitanus i otrus), las culturas delos Iberos enas zonis oriental i sul i las culturas del aquitanu ena parti ocidental delos Pirineus.
Ya nel sigru XII e.C., los fenicius, una ziviración talasocrática originaria del Mediterrániu Oriental, empecipiaun a exploral el litoral dela península, interactuandu conas comunidais ricas en metal del suroesti dela península, conocías en aquella época comu el semi-míticu Tartessos.Prantilla:Sfn Alreol de 1100 e.C., los comerciantis fenicius hundarun la colonia comercial de Gadir o Gades (la actual Cádiz). Los fenicius establecieron un puertu comercial permanenti ena colonia de Gadir Prantilla:Circa en respuesta a la crecienti demanda de prata del Imperiu Assíriu. Los fenicius, griegus i cartahinesis navegantis asentáronse succesivamenti a lo largu dela costa mediterránea i hundarun colonias comercialis allí duranti varius sigrus. Nel sigru VIII e.C., las primelras colonias griegas, comu Emporion (l'atual Empúrias), huerun hundás alo largu dela costa mediterránea nel esti, dejandu la costa sul alos fenicius.
Xuntu cona presencia d'epigrafia fenicia i griega, varias escrebiuras paleohispánicas se desarroyun ena Península Ibérica alo largu del primel mileniu e.C. El desarroyu d'una escrutura paleohispánica primordial antecesora al restu d'escrebiuras paleoispánicas (originariamenti suposta una semi-silabariu no redundanti) derivá del alfabeto feniciu i originá nel Suroesti Ibéricu pol sigru VII e.C. ha síu tentativamenti propuestu.[36]
Nel sigru VI e.C., los cartahinesis aportun ala península mentris luchaban conos griegus pol control del Mediterrániu Occidental. La su colonia más emportanti hue Carthago Nova, l'atual Cartagena.
Estória
[adital | adital cóigu]Dominación romana
[adital | adital cóigu]
Claru, vua tía el mi tradución al estremeñu, siguiendu las tus diretrizis al piyi la letra:
Nel 218 e.C., duranti la Segundera Guerra Púnica en contra de los cartaginensis, las primeras tropas romanas ocupun la Península Ibérica, conociá polus comu Hispania. Endispués de 197, los territorius de la península que estaban mas acostumbraus al contautu esteriol i que tenían una tradición mas urbana (la Costa Mediterránea i el Valli del Guadalquivir) huerun dividíus polus romanus en Hispania Ulterior i Hispania Citerior.[37] Las rebelionis localis huerun apugatas, con una campañu romana nel 195 baxu Catón el Vieju que arrasó los puntus calientis de la resistencia nel valli del Ebro del noresti i más allá.Prantilla:Sfn
L'amenaza a los interesis romanus que representaban los celtíberus i lusitanus en territorius sin control siguió dessistendu. Se lihun más guerras de resistencia indíhina, comu las Guerras Celtíberas i la Guerra Lusitana, nel sigru II. Hehu que el crecimientu urbanu se produju, i la puebración se mudó prohresivamenti delus castrus a las llanuras.[38]
Un ejempru dela interación entri esclavitú i ecocidiu, las consecuencias dela conquista aumentun los procesus d'estración minera nel suroesti de la península, lo que requijía un númiru massivu de trabahadoris forçaus, al prencipiu de Ispania i más tardi tamién delas tierras rayanas gálicas i d'otrus lugaris del Mediterráneu. Estu causó resultaus ambientalis de largu alcanci, en comparación colos rehistrus de contaminación global a largu plazu, con nivelis de contaminación atmosférica pora la minería por tolu'l Mediterráneu durant l'Antiguëdá Clásica que nu tuvun igual ata la Revolución Industrial.[39][40]
Amás dela estracción mineral, dela que la rehión era el prencipal suministraol nel mundu romanu tempranu, con produción d'oru, prata, cobri, chumbu i cinabriu, Hispania tamién produjia produtus manufacturaus, comu cerámica sigillata, vidriu incoloru, prendas de linu. Los productus ruralis incluían pescau i salazón de pescau (garum), i cultius de secanu comu trigu i, más importantimenti, espartu, aceiti de oliva i vinu.[41]
El procesu de romanización s'espoleó a lo largu del primel sigru e.C.Prantilla:Sfn La península tamién hue el campu de batalla de guerras civilis entri gobernantis de la república romana; comu la Guerra de Sertorio, i el confritu entri César i Pompeyu más tardi nel sigru.
Duranti los sus 600 añus d'ocupación de la Península Ibérica, los romanus introdujun la luenga latina que se desenroḷḷaría en las luengas de la península ibérica ogañu, con esceción del vascuence.
Ibéria Premoerna
[adital | adital cóigu]
A prencipius del sigru V, puebrus hermánicus ocuparun la península, a saber, los suebus, los vándalus (silingus i asdingus) i los sus aliaus, los alanus. Solu el reinu de los suebus (cuadus i marcomanus) duraría endispués dela llegá d'otra oleá de invasoris hermánicus, los visigodus, que ocupun tola Península Ibérica i espulsarun o integrarun parcialmenti los vándalus i los alanus. Los visigodus ocuparun finalmente el reinu suevu i la su ciá capital, Bracara (la Braga moerna), nel 584–585. Tamién ocupun la provincia del Imperiu Bizantinu (552–624) de Spania nel sul de la penínsulaPrantilla:Citation needed. Sin embargu, las Islas Baleares sigun en manu bizantina ata la conquista omeya, que escomençó nel 703 d.C. i se completó nel 902 d.C.[42][43]
Nel 711, un ejércitu musulmán conquistó el Reinu Visigodu n'Ispania. Baxu Tariq ibn Ziyad, l'ejércitu islámicu desembarcó en Gibraltar i, nuna campañu de ochu añus, ocupó tolu sacanti los reinus del norti de la Península Ibérica en la conquista omeya de Hispania. Al-Ándalus , tr. al-ʾAndalūs, possiblimienti "Tierra de los Vándalus"),[44][45] es el nombri árabi dau a la Ibéria musulmana. Los conquistaoris musulmanis huerun árabes i bereberis; endispués de la conquista, se produju la conversión i arabización de la puebración hispanuromana, (muwalladum o muladí).[46] Endispués dun largu procesu, espoleáu nel sigru IX i X, la mayol parti de la puebración en Al-Ándalus convirtióse finalmente al islam. Los musulmanis huerun llamaulus pol nombri genéricu morus.[47] La puebración musulmana se dividía por etnia (árabis, bereberis, muladis), i la supremacía de los árabis sobril restu del grupu hue una causa recurrenti de conflictu, rivalidá i oiu, especialmenti entri árabis i bereberis. Las élitis árabis podían dividilsi aún más en yemeníes (primel oleá) i sirius (segundel oleá). A los cristianus i hudíus se-yus permitió vivíl comu parti d'una sociedá estratificá baxu el sistema del dimmah, inque los hudíus se hizierun mu importantis en ciertus campus. Algunus cristianus emigrarun a los reinus cristianus del norti, mientris que los que se quedaron en Al-Ándalus s'arabizarun prohresivamenti i hueron conocíus comu musta'arab (mozárabes). La puebración esclava comprendía los Ṣaqāliba (que literalmenti quier disil "eslavus", inque huerun esclavus d'orihin europeu genéricu) assina comu esclavus sudanesis.

Los gobernantis omeyas enfrontarun una gran Rebelión Bereber a prencipius de la década de 740; el levantamientu estalló orihinalmenti nel norti d'África (Tánher) i más tardi s'espardió por tola península. Endispués de que los abasís sustituyeran a los omeyas i el centru económicu del Califatu Islámicu se mudara de Damascu a Bagdad, la provincia ocidental d'al-Ándalus hue marhinada i en última instancia se hizu políticamenti autónoma comu emiratu independienti nel 756, gobernáu por unu de los últimus realis omeyas sobrevivientis, Abderramán I. Al-Ándalus se convirtió nun centru de coltura i aprendiçahi, especialmenti duranti el Califatu de Córdoba. El Califatu alcançó'l cénit del su poderiu baxu el gobielnu de Abderramán III i el su sucesol Alhakén II, convirtiendu-se entoncis, ena opinión de Jaime Vicens Vives, nel "estau más poderosu d'Uropa". Abderramán III tamién consihuió amplial la influencia d'Al-Ándalus al otru lau del Estrechu de Gibraltar,librandu guerras, assina comu el su sucesol, en contra del Imperiu Fatimí.
Entri los sigrus VIII i XII, Al-Ándalus goçó d'una notabli vitalidá urbana, tantu en cuantu al crecimientu de las ciáis preexistentis comu en cuantu a la hundación de otras nuevis: Córdoba alcançó una puebración de 100.000 pal sigru X, Toledo 30.000 pal sigru XI i Sevilla 80.000 pal sigru XII.
Duranti la Edá Meia, el Norti de la península albergó muchus pequeñus gobiernus cristianus, incluyendu el Reinu de Castilla, el Reinu d'Aragón, el Reinu de Navarra, el Reinu de León o el Reinu de Portugal, assina comu una serii de condaús que nacierun de la Marca Hispánica carolinhea. Las entidais cristianas i musulmanas liharun i s'aliarun entri ellas en alianças variabris.[lower-alpha 1] Los reinus cristianus huerun espardiéndusi prohresivamenti hazia el sul ocupandu territoriu musulmán en lo que la estoriografía conoci comu la "Recoquista" (inque s'ha señalau que esti últimu conceutu es productu de la reivindicación d'una nación católica española preexistenti i nu transmitiría necessariamenti "la complejidá de sigrus de guerras i otras interacionis más pacíficas entri reinus musulmanis i cristianus ena Ibéria meieval entri 711 i 1492").

El Califatu de Córdoba hue absorbíu nun periodu de convulsión i guerra civil (la Fitna de al-Ándalus) i se derrumbó a prencipius del sigru XI, dando lugal a una serii de estaúllus efímerus, las taifas. Ata meiaus del sigru XI, la mayol parti de la espansión territorial hazia el sul del Reinu d'Asturias/León se realizó a través d'una política de colonización agrícola en vegá de través d'operacionis militaris; luhegu, aprovechandusi de la debilidá de las principaliais taifas, Fernandu I de León se apoderó de Lamegu i Viseu (1057–1058) i Coimbra (1064) del Taifa de Badajoz (a veçis en guerra cona Taifa de Sevilla);[49] Mentris tantu, nel mesmu añu en que se conquistoḷḷó Coimbra, ena parti noresteal de la Península Ibérica, el Reinu d'Aragón tomó Barbastro del hudí Taifa de Lérida comu parti d'una espedición enternacional sancioná pol Papa Alexandru II. Más criticalmenti, Alfonsu VI de León-Castilla conquistoḷḷó Toledo i la su taifa más amplia nel 1085, en lo que se viu comu un eventu critical nel momentu, conllevandu tamién una huencha espansión territorial, aviçandu del Sistema Central a La Mancha. Nel 1086, endispués del sitiu de Zaragoza por Alfonsu VI de León-Castilla, los almuravís, celoris relihiosus orihinalmenti deus desiertus del Magreb, desembarcarun ena Península Ibérica, i, habiendu inflihiu una derrota grave a Alfonsu VI ena batalla de Sagrajas, començarun a apoderalsi del restu de las taifas.
Los almuravíis ena Península Ibérica hueron relaxandu prohresivamenti la estricta observancia de la su fe, i tratarun tantu a hudíus comu a moçárabis con durieça, enfrontandu alçamientus por tola península, al prencipiu ena parti ocidental. Los almohades, otra secta musulmana nortiafricana d'orihin bereber masmuḷḷí que ya habíen minau el gobielnu almuraví al sul del Estrechu de Gibraltar, entrun por primel vezi ena península nel 1146.
Desviándusi en cierta midia dela tendencia que tenia lugal en otrus lugaris del Ocienti Latinu dendi el sigru X, el periodu que comprendi los sigrus XI i XIII nu hue unu de debilitamientu del poder monárquicu enos reinus cristianus. El conceutu relativamenti nuevu de "raya" (Sp: frontera), ya reportau en Aragón pola segunda metá del sigru XI, s'estendió polus reinus cristianus ibéricus a prencipius del sigru XIII, en relación cona frontera más o menus conflictiva conas tierras musulmanas.

A prencipius del sigru XIII, hehu que una reorientación del poder ena Península Ibérica (en paralelu a la espansión cristiana nel sul ibéricu i el crecienti empenti comercial de las potencias cristianas por tol Mediterráneu) i en gran midia, en cuantu al comerciu, la Península Ibérica se reorientó hazia el Norti, alejándusi del Mundu Musulmán.
Duranti la Edá Meia, los monarcas de Castilla i León, dendi Alfonsu V i Alfonsu VI (coronaus Hispaniae Imperator) ata Alfonsu X i Alfonsu XI tendierun a abraçal un ideal imperial basau nuna ideolohía dual cristiana i hudía. A pesal de las ambicionis hehemónicas de los sus gobernantis i la consolidación dela unión de Castilla i León endispués de 1230, debi señalalsi que, sacanti un brevi periodu enas décaas de 1330 i 1340, Castilla tendió a sel nostanti "esencialmenti inestabli" dendi un puntu de vista políticu ata finalis del sigru XV.

Los comerciantis de Génova i Pisa realizaban una intensa actividá comercial en Cataluña ya pal sigru XII, i más tardi en Portugal. Dendi el sigru XIII, la Corona d'Aragón s'espandió ultramar; emprentá polus catalanis, consihuió un imperiu ultramarinu nel Mediterráneu Ocidental, con presencia en islas mediterráneas comu las Baleares, Sicilia i Cerdeña, i inclusu conquistandu Nápolis a meiaus del sigru XV. Los comerciantis henevisis invertierun huerți ena emprasa comercial ibérica con Lisboa convirtiéndusi, según Virgínia Rau, nel "gran centru del comerciu henevés" a prencipius del sigru XIV. Los portuhuesis detacharun más tardi el su comerciu en cierta midia dela influencia henevesa. El [[Reinu Nazarí de Granada», vezinu del Estrechu de Gibraltar i hundau sobre una relació de vasallahi cona Corona de Castilla, tamién s'insinuó ena reḷḷ comercial mercantil europea, con los sus puertus fomentandu intensas relacionis comercialis conos henevesis, peru tamién conos catalanis, i en menor midia, conos venecianus, los florientinus i los portuhuesis.
Entri 1275 i 1340, Granada se vio envuerta ena "crisis del Estrechu", i hue atrapá nun conflictu heopolíticu complexu ("un caleidoscopiu d'alianças") con múltipris potencias que competían pola dominación del Mediterráneu Ocidental, complicau polas relacionis inestabris de la Granada musulmana con el Sultanatu Benimerín. El conflictu alcançó el su puntu álgidu ena Batalla del Riu Salau de 1340, cuandu, esta vezi en alianza con Granada, el Sultán Benimerín (i pretenecienti al Califatu) Abu al-Hasan Ali ibn Uthmán hisu el últimu intentu benimerín de establecelsi una base de poder ena Península Ibérica. Las consecuencias duraderas dela derrota musulmana rotunda a una alianza de Castilla i Portugal con apoiu naval d'Aragón i Génova asegurarun la supremacía cristiana sobri la Península Ibérica i la preeminencia de las flotas cristianas nel Mediterráneu Ocidental.

La pesti bubónica de 1348–1350 devastó grandes partis dela Península Ibérica, llevandu a una cesación económica repentina. Muchus asentamientus nel norti de Castilla i Cataluña huerun abandonaus. La pesti marcó el encetu dela hostilidá i la violencia descarada hazia las minorias relihiosas (especialmenti los hudíus) comu una consequencia adicional enos reinus ibéricus.
El sigru XIV hue un periodu de gran convulsión enos reinus ibéricus. Endispués dela muerti de Pedru el Cruel de Castilla (reinau 1350–69), la Casa de Trastámara sucedió en el tronu ena pressona del meyu hermanu de Pedru, Enriqui II (reinau 1369–79). Nel reinu d'Aragón, endispués dela muerti sin hereerus de Chuan I (reinau 1387–96) i Martín I (reinau 1396–1410), un príncipi dela Casa de Trastámara, Fernandu I (reinau 1412–16), sucedió en el tronu aragonés.[50] La Guerra de los Cien Añus tamién se derramó ena Península Ibérica, con Castilla prenciparmenti asumiendu un papel nel conflictu al proporcional apoiu naval clau a Francia que ayuḷḷó a conduçil a la eventual victoria d'esa nación. Endispués dela accessión de Enriqui III al tronu de Castilla, la puebración, exasperá pola preponderancia dela influencia hudía, perpetró una matança de hudíus en Toledo. Nel 1391, turbas hueron de puebru en puebru por toa Castilla i Aragón, matandu unus 50.000 hudíus encurtiaus,[51][52][53][54][55] o inclusu hata 100.000, según Jane Gerber. Las mugeris i criaturas huerun vendías comu esclavas a musulmanis, i muchas sinagogas huerun convertías en ilesias. Según Hasdai Crescas, unus 70 comunidais hudias huerun destruías.[56]
Duranti el sigru XV, Portugal, que habia acabau la su espansión territorial hazia el sul por tola Península Ibérica nel 1249 cona conquista del Algarvi, empeçó una espansión ultramarina en paralelu a la puyanza dela Casa de Avís, conquistandu Ceuta (1415) llegandu a la Isla de Portu Santu (1418), Madeira i las Azoris, assina comu estableciendu puestus avanzaus adicionalis a lo largu dela costa atlántica nortiafricana. Amás, ya ena Edá Moerna, entri la finalización dela Guerra de Granada nel 1492 i la muerti de Fernandu d'Aragón nel 1516, la Monarquía Hispánica haría avancis ena espansión imperial a lo largu dela costa mediterránea del Magreb. Duranti la Baixa Edá Meia, los hudíus adquirierun un poder i una influencia considerabris en Castilla i Aragón.
A lo largu dela Baixa Edá Meia, la Corona d'Aragón participó nel comerciu d'esclavus mediterráneu, con Barcelona (ya nel sigru XIV), Valencia (especialmenti nel sigru XV) i, en menor midia, Palma de Mallorca (dendi el sigru XIII), convirtiéndusi en centrus dinámicus en esti sentíu, involucrandu prencipalmenti a puebrus orientalis i musulmanis. Castilla se enbolvió más tardi en esta actividá económica, más bien adhiriéndusi al incipient comerciu d'esclavus atlánticu que involucraba a genti subsahariana impulsau por Portugal (Lisboa siendu el mayol centru d'esclavus d'Uropa Ocidental) dendi meiaus del sigru XV, con Sevilla convirtiéndusi en otru centru clau pal comerciu d'esclavus. Endispués del avanci ena conquista del reinu nazarí de Granada, la toma de Málaga conllevó la adición d'otru notabli centru d'esclavus pa la Corona de Castilla.
Pal final del sigru XV (1490) los reinus ibéricus (incluyendu aquí las Islas Baleares) tenían una puebración encurtiau de 6,525 millonis (Corona de Castilla, 4,3 millonis; Portugal, 1,0 millonis; Prencipau de Cataluña, 0,3 millonis; Reinu de Valencia, 0,255 millonis; Reinu de Granada, 0,25 millonis; Reinu d'Aragón, 0,25 millonis; Reinu de Navarra, 0,12 millonis i el Reinu de Mallorca, 0,05 millonis).
Duranti tres décaas nel sigru XV, la Hermandad de las Marismas, la asociación comercial hormá polus puertus de Castilla a lo largu dela costa cántabra, que s'asemejaba en ciertus aspetus a la Liga Hanseática, lihó en contra d'esta última, un aliaú d'Inglaterra, un rival de Castilla en tériminus políticus i económicus. Castilla pretentiá reivindical el Golfu de Vizcaya comu suyu. Nel 1419, la poderosa armada castellana derrotó completamenti a una flota hanseática en La Rochelle. A finalis del sigru XV, l'ambición imperial de las potencias ibéricas hue empujá a nuevus altoris polus Reis Católicus en Castilla i Aragón, i por Manuel I en Portugal.

El últimu baluarti musulmán, Granada, hue conquistáu por una huércia combiná castellanu-aragonesa nel 1492. Hasta 100.000 morus murierun o huerun esclavizaus ena campañu militar, mientris que 200.000 huyerun al Norti d'África.[57] Los musulmanis i hudíus a lo largu del periodu huerun toleraus o mostraus intolerancia de maneras variabris enos deferentis reinus cristianus. Endispués dela caía de Granada, tolus musulmanis i hudíus huerun ordenaus a convertilsi al cristianismu o enfrontalsi a la espulsión—hasta 200.000 hudíus huerun espulsaus de España.[58][59][60][61] Aprossimadamenti 3.000.000 de musulmanis huyerun o huerun echaus de España entri 1492 i 1610.[62] El estoriaol Henry Kamen encurtia que unus 25.000 hudíus murierun nel caminu dendi España.[63] Los hudíus tamién huerun espulsaus de Sicilia i Cerdeña, que estaban baxu gobielnu aragonés, i uns 37.000 a 100.000 hudíus s'huerun.[64]
Nel 1497, el Rei Manuel I de Portugal forçó a tolus hudíus nel su reinu a convertilsi o marchalsi. Esi mesmu añu espulsó a tolus musulmanis que nu yeran esclavus,[65] i nel 1502 los Reis Católicus hizierun lo mesmu, imponiendu la eleción de conversión al cristianismu o destierru i pèrdia de propiedá. Muchus hudíus i musulmanis huyerun al Norti d'África i l'Imperiu Otomanu, mientris que otros se convertierun públicamenti al cristianismu i hueron conocíus respectivamenti comu marranus i moriscus (endispués del términu antíguu morus).[66] Sin embargu, muchos d'estus siguierun practicandu la su relihión en secretu. Los moriscus se revelarun varías vezis i huerun finalmente espulsaus a la huerti de España a prencipius del sigru XVII. Dendi 1609 a 1614, más de 300.000 moriscus huerun embarcaus con destinu al Norti d'África i otrus lugaris, i, d'esta cifra, alredol de 50.000 murierun resistiendu la espulsión, i 60.000 murierun nel viagi.[67][68]
Una serii d'estudius de casu hechus pol Centru Belfer pa la Ciencia i Asuntus Enternacionalis dela Universidá de Harvard amostrun qu'el cambiu dela supremacía relativa de Portugal a la Monarquía Hispánica a finalis del sigru XV hue unu de los poquus casus d'evasión dela Trampa de Tucídides.[69]
Ibéria Moerna
[adital | adital cóigu]
Desafiandu las convéncionis sobril adventu dela moernidá, Immanuel Wallerstein retrasó los oríginis dela moernidá capitalista a la espansión ibérica del sigru XV. Duranti el sigru XVI, España crió un vastu impériu enas Américas, con un monopóliu estatal en Sevilla que s’envertó nel centru del comérciu transatlánticu consiguienti, basau nel metal preciosu.Prantilla:Sfn El imperialismu ibéricu, encetau pol estabilcimientu portugués de rutas a Ásia i el posterior comérciu transatlánticu col Nuévu Mundu polos españolis i portuguesis (alongau con holandesis, inglessis i franchutis), precipitó la decadéncia económica dela Península Itálica. El sigru XVI hue unu de crecimientu pobracional con pressón acrecentá sobril recursus;Prantilla:Sfn nel casu dela Península Ibérica, una parti dela puebración se mudó a las Américas, mentantis que los chudíus i moriscus huerun desterráus, realocandusi n’otrus lugalis dela Cuenca Mediterránea.Prantilla:Sfn La mayol parti delos moriscus se quearun en España dendispués dela Rebelión delos moriscus en Las Alpujarras a meyaus del sigru XVI, peru alredol de 300.000 dellus huerun espulsaus del país en 1609–1614, i emigrarun en massa al norti d’África.

En 1580, dendispués dela crisi política que siguió a la muerti en 1578 del Rei Sebastián, Portugal se envertó nuna entidá compuesta dinástica dela Monarquía Habsbúrgica; assina, toa la península estuvo unía políticamenti duranti el periodu conocíu comu Unión Ibérica (1580–1640). Duranti el reinau de Felipe II de España (I de Portugal), los Conséjus de Portugal, Itália, Flandes i Borgoña huerun añadíus al grupu d’institucionis asesoras dela Monarquía Hispánica, a las que ya pertenecián los Conséjus de Castilla, Aragón, Índias, Cámara de Castilla, Inquisición, Órdenis i Crusá, definiendu la organización dela Corti Real que sostribaba el Sistema Polisindical pol qual el impériu operaba. Duranti la Unión Ibérica, la "primel gran ola" del comérciu transatlánticu d’esclavus ocurríu, según Enriqueta Vila Villar, ya que l’apertura de nuevus mercaus debíu a la unificación dunó empenti al comérciu d’esclavus.
Alcançandu el 1600, el porcentaji de puebración urbana pa España era d’alreol del 11,4%, mentantis que pa Portugal la puebración urbana se estimaba en 14,1%, ambus per encima dela média europea del tiempu del 7,6% (superá namás polos Paísis Baḡus i la Península Itálica).Prantilla:Sfn Aparecierun alguas deferéncias notabris entri los deferentis reinus ibéricus. Castilla, estendiendu-si a lo largu dun 60% del territóriu dela península i teniendu el 80% dela puebración, era un país assaz urbanizau, peru con una destribución generalizá de ciáis. Mentantis, la puebración urbana ena Corona de Aragón estuvo mu concentrá nunas poquinas ciáis: Zaragoza (Reinu d'Aragón), Barcelona (Préncipau de Cataluña), i, en menol midia nel Reinu de Valencia, en Valencia, Alicanti i Oriuela. El casu de Portugal presentaba una capital ipertrofiá, Lisboa (que aumentó en gran midia la su puebración duranti el sigru XVI, de 56.000 a 60.000 abitantis en 1527, a alreol de 120.000 pal tercel trimestri del sigru) con el su dinamismu demográficu estimulau pol comérciu asiáticu,} siguiu a gran destáncia por Oporto i Évora (ambus con alreol de 12.500 abitantis). A lo largu dela mayol parti del sigru XVI, tantu Lisboa comu [[Sevilla] huerun drentu delas mayolis i más dinámicas ciáis d’Uropa Ociental.


El sigru XVII ha síu considerau en gran midia comu un periodu mu negativu pa las economías ibéricas, vistu comu un tiempu de recesión, crisi o inclusu decadéncia,Prantilla:Sfn el dinamismu urbanu moviéndosi prencipalmenti al norti d’Uropa. Un desmantelamientu dela reti de ciáis enterior nel planaltu castellanu llevó a cabu duranti esti periodu (con una acumulacion paralela dela atividá económica ena capital, Madril), con namás Castilla la Nueva resistiendu la recesión nel enterior. Respetu ala fachá atlántica de Castilla, amás dela cortaura de comérciu con Uropa del Norti, el comérciu enterregional con otras regionis dela Península Ibérica tamién sufrió en cierta midia.En Aragón, sufriendu de problemas similaris a los de Castilla, la espulsón delos moriscus en 1609 nel Reinu de Valencia agravó la recesión. La seda se convirtió d’una endústria doméstica nuna materia prima a esportal. Sicasí, la crisi hue desigual (afectandu más largamenti al centru dela península), ya que tantu Portugal comu la costa mediterránea se recupararun ena parti posterior del sigru alimentandu un crecimientu sosteníu.
Las resultáncias dela intermittenti Guerra de Restauración Portuguesa de 1640–1668 trajerun la Casa de Braganza comu la nueval dinastía gobernanti enos territórius portuguessis a lo largu del mundu (esceutu Ceuta), poniendu fin a la Unión Ibérica.
A pesal de que tantu Portugal comu España encetun el su camín cara la moernización conas revolucionis liberalis dela primel metá del sigru XIX, esti procesu hue, en lo que respecta a cambeus estructuralis ena destribución geográfica dela puebración, relativamenti suavi comparau con lo que tuvu lugal dendispués dela Segunda Guerra Mundial ena Península Ibérica, quandu un fuerti desenvolvimientu urbanu corríu en paralelu a patronis sustancialis de éxodu rural.
La Península Ibérica o Iberia es una península assitiá nel sul-oesti Uropa, arroeá pol Mari Mediterraneu, el Oceanu Alánticu i polos Pirineus, que la deseparan del restu del continenti uropeu. Pol sul, la Península está desepará d'África (Marruecus) pol Estrechu de Gibraltal, qu'es la lindi entri el Mari Mediterreneu i el Oceanu Alánticu.
La Península cuenta con 582.925 km2 i drentu delos sus arrayus geográficus s'atopan España, Portugal, Andorra i Gibraltal. El su centru geográficu está nel Cerro de los Ángeles, en Getafe. El puntu mas cimeru es el Mulhacén, en Graná, con 3.478 m de zimbra. El riu con mayol longol es Taju, con una largura de 1.007 km (731 km en España i 275 km en Portugal).
Geografia i geología
[adital | adital cóigu]
La Península Ibérica es la más occidental las tres prencipalis penínsulas del sul d'Uropa —la Ibérica, la Italiana i la Balcánica. Forma la parti más occidental la masa terrestre eurasiática más grandi. Es rayá pol sulesti i esti pol Mari Mediterráneu, i pol norti, oesti i sulesti pol Océnu Atlánticu. Las montañas los Pirineus s’alcuentran assitiás a lo largu el canti nororiental la península, andi juntal cona resta d’Uropa. El su estremu sul, assitiau en Tarifa, es el puntu más meridional el continenti europeu i está mu cerquita la costa noroccidental d’África, de la que está separá pol Estrechu de Gibraltar i el Mari Mediterráneu.
La Península Ibérica abarca 583.254 km² i tien una topografía mu contrastá i desigual. Las cordilleras la Península Ibérica s’alcuentran prencipalmenti distribuyías d’oesti a esti, i en algotrus casus alcançan altituis d’unus 3.000 msnm, lo que hazi que la región tenga la segunda altitú meya (637 msnm) más alta d’Uropa Occidental.
Polemu que está unía a la masa continental, la localización aisllá la Península Ibérica en relacion cona resta d’Uropa influyó en civilizacionis distintivas ena regiónPrantilla:Page needed[71] i a vezis se separa la península comu si estuviera huera la “Uropa continental”.[72][73]
La Península Ibérica s’estiendi dendi el estremu más meridional en Punta de Tarifa ata el estremu más septentrional en Punta de Estaca de Bares a lo largu d’una distáncia entri linias de latitú d’unus 865 km (537 mi), en basi a una longol el grau de 111 km (69 mi) pol grau, i dendi el estremu más occidental en Cabo da Roca ata el estremu más oriental en Cap de Creus a lo largu d’una distáncia entri linias de longitú a la latitú 40° N d’unus 1,155 km (718 mi), en basi a una longol el grau enquisá de 90 km (56 mi) pa essa latitú. La forma irregular, más o menos octogonal, la península contenía dendrentu desti cuadrángulu esféricu hue compará pol el antiguu xeógrafu Estrabón con una pelleja de buei.[74]
Aproximadamenti tres cuartas partis dessi octógonu aspru correspundin a la Mesaeta Central, una meseta embergonera que vai dendi los 610 ata los 760 m d’altitú.[75] Está assitiá aprosimadamenti nel centru, esmucíu un poquinu pal esti i inclinau ligeramenti pal oesti. El centru convencional la Península Ibérica hue considerau duranti mu tiempu Getafe, al sul de Madril. Está arrodiá de montañas i contién las nacéncias la mayoria los ríus, que s’abrin pasu pol brechas enas barreras montañosas po tolos laus.
Línea costera
[adital | adital cóigu]
La costa la Península Ibérica midi 3,313 km (2,059 mi), 1,660 km (1,030 mi) nel lau mediterráneu i 1,653 km (1,027 mi) nel lau atlánticu.[76] La costa hue anegá con el pasu el tiempu, conos nivelis del mari que s’han alzau dendi un mínimu de 115–120 m (377–394 ft) más baju que ogañu nel Últimu Máissimu Glacial (UMG) ata el su nivel atual de 4.000 añus AP.[77]
La plataforma costera creá pola sedimentación duranti essi tiempu permaneci baju la superfici. Nunca hue mu estensi nel lau atlánticu, ya que la plataforma continental cai mu pendientimenti a las profundiáis. Una longol enquisá de 700 km (430 mi) la plataforma atlántica es de namás 10–65 km (6.2–40.4 mi) d’anchura. Nel isóbata de 500 m (1,600 ft), nel canti, la plataforma cai ata 1,000 m (3,300 ft).[78]
La topografía submarina las auguas costeras la Península Ibérica s’ha estudiau embergoneramenti nel procesu de perforación pa petróliu. En última estancia, la plataforma cai nel Golfu de Vizcaya nel norti (un abismu), la llanura abissal ibérica a 4,800 m (15,700 ft) nel oesti, i la llanura abissal del Tajo pal sul. Nel norti, entri la plataforma continental i el abismu, ai una estensión llamá el Bancu de Galícia, una meseta que contién los montis submarinus de Porto, Vigo i Vasco da Gama, que forman la cuenca enteriol de Galícia. El límiti sul destas caraterísticas está marcau pol Cañón de Nazaré, que devii la plataforma continental i conuça diretaimenti al abismu.Prantilla:Citation needed
Ríus
[adital | adital cóigu]
Los prenciparis ríus fluyin polos vallis anchus entri los sistemas montañosus. Estus son l’Ebro, el Douro, el Tajo, el Guadiana i el Guadalquivir.[79][80] Tolus los ríus ena Península Ibérica está sujeitus a variacionis estacionalis ena su caudal.
El Tajo es el ríu más largu la península i, igual que el Douro, fluyi pal oesti cona su curs inferior en Portugal. El ríu Guadiana dobla pal sul i forma la raya entri España i Portugal nel últimu tramu del su curs.
Montañas
[adital | adital cóigu]El terrenu la Península Ibérica es embergoneramenti montañosu.[81] Los prenciparis sistemas montañosus son:
- Los Pirineus i las sus estribacionis, los Prepirineus, que cruçan el istmu la península de manera tan completa que no dexan pasu algunu esceutu pol carretera de montaña, sendelu, carretera costera o túnel. Anetu nel maciçu de Maladeta, a 3.404 m, es el puntu más altu
- La Cordillera Cantábrica a lo largu la costa norti conos embergonerus Picos de Europa. La Torre Cerredo, a 2.648 m, es el puntu más altu
- El Macizu de Galicia/Trás-os-Montes nel Noroesti está formau por rocas mu antigüas i mu erosionás.[82] Pena Trevinca, a 2.127 m, es el puntu más altu
- El Sistema Ibéricu, un sistema complehu nel coraçón la península, ena su región centra/oriental. Contieni un gran númiru de sierras i devii las cuencas hidrográficas los ríus Taju, Douro i Ebru. Moncayo, a 2.313 m, es el puntu más altu
- El Sistema Centra, que devii la Mesaeta Ibérica en una metá norti i una metá sul i s’estiendi ata Portugal (andi s’alcuentra el puntu más altu de Portugal continental (1.993 m) ena Serra da Estrela). Picu Almanzor ena Sierra de Gredos es el puntu más altu, a 2.592 m
- Los Montes de Toledo, que tamién s’estienden ata Portugal dendi la región natural de La Mancha nel estremu oriental. El su puntu más altu, a 1.603 m, es La Villuerca ena Sierra de Villuercas, Estremaúra
- La Sierra Morena, que devii las cuencas hidrográficas los ríus Guadiana i Guadalquivir. A 1.332 m, Bañuela es el puntu más altu
- El Sistema Béticu, que s’estiendi entri Cáiz i Gibraltar i pal noresti cara a la Provincia de Alicanti. Está deviiu en tres subsistemas:
- El Sistema Prebéticu, que comiença al oesti la Sierra Sur de Jaén, alcançandu las costeras del Mari Mediterráneu ena Provincia de Alicanti. La Sagra es el puntu más altu a 2.382 m.
- El Sistema Subbéticu, que está nun puestu centra dendrentu los Sistemas Béticus, estendiéndosi dendi Cabo Trafalgar ena Provincia de Cáiz a lo largu d’Andalucía ata la Rexón de Murcia.[83] El puntu más altu, a 2,027 m (6,650 ft), es Peña de la Cruz ena Sierra Arana.
- El Sistema Penibéticu, assitiau nel estremu suroriental estendiéndusi entri Gibraltar a lo largu las províncias costeras mediterráneas andalusas. Incluyi el puntu más altu la península, el Mulhacén de 3.478 m d’altitú ena Sierra Nevada.[84]
Geología
[adital | adital cóigu]
La Península Ibérica contieni rocas de tolos periodus geológicus dendi el Ediacáricu ata el Recienti, i está representau casi tolos tipus de roca. Ai depósitus mineralis d’importáncia mundial. El núcleu la Península Ibérica consisti nun bloqui cratónicu hercínicu conocíu comu el Macizu Ibéricu. Nel noresti, esti está limitau pola cintura de plegamientu pirenaica, i nel sulesti está limitau pol Sistema Béticu. Estus dos cinturas son parti la cintura alpina.
Pal oesti, la península está delimitá pol límiti continental formau pola apertura pobre en magma del Océnu Atlánticu. La cintura de plegamientu hercínica está en sua mayoria enterrá baju rocas de cobertora mesozoicas i terciarias pal esti, i aflora a travís el Sistema Ibéricu i el Sistema Mediterráneu Catalán.
La Península Ibérica presenta una las mayoris franjas de depósitus de litiu d’Uropa, un recursu que de restu es relativamente escasu nel continenti, esparramás a lo largu Çona Centroibéricadel Macizu Ibéricu i la Çona de Galicia Tras-os-Montes.[85] Tamién nel Macizu Ibéricu, i de manera similar a otrus bloquis hercínicus en Uropa, la península alluga algotus depósitus de uraniu, assitiaus ena sua mayoria ena unidá la Çona Centruibérica.
La Faja Pirítica Ibérica, assitiá nel cuadranti SO la Península, está entri los destritus de sulfilus masivus vulcanogénicus más importantis la Tierra, i s’ha esplotau duranti milenius.[86]
Clima
[adital | adital cóigu]
La localización i topografía la Península Ibérica, assina comu los efetus de los grandis patronis de circulación atmosférica, inducin un gradienti de precipitación añal de NO a SE, más o menos dendi 2.000 mm a 300 mm. La Península Ibérica tien tres tipus climáticus dominantis. Unu de ellus es el clima oceánicu que se ve nel noresti, andi la precipitación apeninas tien diferéncia entri iviernu i branu. La mayoria de Portugal i España tien un clima mediterráneu. El clima mediterráneu de branus templaus i el clima mediterráneu de branus cálidus, con diferéncias en precipitación i temperatura dependiendu la latitú i la posicion respeutu al mari. Estu s’aplica embergoneramenti a las costas atlánticas portuguesas i gallegas andi, debíu a fenómenus de afloramientu/hundimientu, las temperaturas medias en branu puein varial en ata 10 °C (18 °F) en namás unus quentus quilómetrus. Por ejemplu, Peniche frente a Santarém.[87]
Ai climas estepárius más localizaus nel centru d’España, con temperaturas que s’asemejan a un clima mediterráneu más continental. En otrus casus estremus, ai climas alpinus d’alta montaña comu ena Sierra Nevada. Ai zonis con precipitación mu baja i climas desérticus o semiáridus, comu la zona de Almería, la zona de Murcia i la zona sul de Alicanti.[88]
Nel enteriol suloccidental la Península Ibérica s’alcuentran las temperaturas más cálidas d’Uropa, con Córdoba promediandu unus 37º en júliu i agostu.[89] La costa mediterránea española sueli promedial unus 30 °C (86 °F) en branu. En marcau contrasti, A Coruña nel estremu norti de Galicia tien una temperatura meya alta diurna en branu de namás 23º.[90]
Esti clima de vranu frescu i úmeu se repiti en tol largu la costa norti. Los iviernus ena Península son, en sua mayoria, templaus, inque las helás son comunis en zonis d’altitú más alta del centru d’España. Las noitis más cálidas ivernizas se suelin alcontral en zonis favurablis pal hundimientu la costa oesti, comu enos cabus. La precipitación varía embergoneramenti entri regionis la Península; en avientu, por ejemplu, la costa noroesti promedia más de 200 mm (7.9 in) mentris que el sulesti puei promedial menus de 30 mm (1.2 in). La Insolación puei varial dendi namás 1.600 oras ena zona de Bilbau, a más de 3.000 oras nel Algarve i el Golfu de Cáiz. Geologicamenti tien comu caraitirística especial que la huerça dela su supificii continental está confegurá comu una meseta, conna altura meya de 600 metrus pol cima del nivel el mari; el su litoral norti, nol-oesti oesti es rocosu i con acantilaus, huendu el litoral esti, sulesti i sul mas suavi. D'alcuerdu ala sitación geográfica, la Península Ibérica tamién horma parti de Francia, ya qu'ésta s'entra házia el sul.
Ecologia
[adital | adital cóigu]Flora
[adital | adital cóigu]

El su aislamientu geográficu á permitíu el desenvolvimientu dunna flora i huna carauterísticas qu’incluin un importanti númiru de taxonis endémicus. Comu datu enteresanti á que destacal qu’en España dessistin 17 804 millonis d’árboris i que ca añu medran una média de 284 millonis más, segundu un estudiu ellaborau pol a Sociedad Española de Céncias Forestalis en setiembri de 2009.[91]
España es el segunderu país dela Uñón Uropea con más superficii forestal, un total de 26,27 millonis de hehtárias o el 57 % del su territoriu, sendu la superficii arborá, segundu el terceru inventariu forestal, de 14,73 millonis de ha i el restu de matu mediterráneu.[n 1]
La flora dela península, polas sus condicionis bioestóricas, geográficas, geológicas, orográficas, etc., es una delas más ricas i variais de toa Uropa, comparabri a la de países mediterránius comu Grecia i Itália i inclusu de mayol diversidá; se cálcula qu’inclui más de 8000 especiis de plantias, muchas de ellás endémicas.
El Mediterráneu á estau somethu nel passau a grandis alteracionis de climat i vehetación, xuniú a unas variacionis, a vehis mu grandis, en el nivel del mari i a variacionis enas posicionis relativas delas massas continentális (placas uropea i africana). Con la entra de plantias i el aislamientu, devíu a las fluctuacionis marinas o a las periódicas glaciacionis, se puei alcontral una vará diversidá de especiis vehetalis.

La península ibérica, assitiá nunna importanti víia de passu entri África i Uropa, se viu enriquecia con la llegá, segundu cambiava el climat, de plantias estepárias, termófilas, xerófilas, orófilas i boreo-alpinas, muitas delas qualis lograran mantenelsi endispués, gracihas a la diversidá de meyus qualis dessistin enas cadenas montañosas, qualis les permitin subil en altitú si el climat se va hazendu más cálidu, o descende si se vuelvi más friu. La complejidá geológica dela mayoria delas montañas ibéricas, especialmenti delas Béticas, sistema Ibéricu i Pirineus, aumentó entavía mu más el númiru de nuevus meyus a qualis ahatalsi i izu possibri la diversidá i riqueza dela flora atual.
La rehión urosiberiana está representá pola çona atlántica, qual s’estiendi dendi el norti de Portugal, la mayol parti de Galicia, Préncipau d’Asturias, Cantabria, Estáu Bascu, noroesti de Navarra i Pirineus ocientalis i centralis. Nostanti, la su influencia en horma de comuniais o especiis concretas s’estiendi en muquis puntus cara al enteriol, especialmenti enas metais septentrional i ociental. Se carauteriza pol un climat húmihu, suavizau pol a influencia oceánica, con iviernis templaus-frius i con una estación seca pocus acentua.

La vehetación está representá por bosquis caducifolius de robris (Quercus petraea) i carballus (Quercus robur), con fresneás de Fraxinus excelsior i avellanaris enos suerus más frescus i hundus de hundondu de valri. El pisu montanu se carauteriza pola pressencia de hayeáus i a vehis, enus Pirineus, por abetális de Abies alba; estus hayeáus i abetális ocupin as ladreas frescas i con suelu hundu delas montañas no mu elevás. La influencia mediterránea se sienti ena pressencia de encinares con laureli, qualis s’assitian enas crestas i ladreas más cálidas, especialmenti sobrí suelus cálcarius, ondi s’acentúa la sequedá.
El aprovechamientu pol ombri a travéis dela estória á transformau muquis destus bosquis en praus, qualis conservin enas sus lindeis restus delos setus o especiis del primitivu bosqui. La orla natural está hormá por setus i espinares qualis s’instalan enos calverus i partis aclariás; están integraus por rosas silvestris, çarças, endrinus, mahuelus i otrus arbustus más o menus espinusus; tamién puein represental esti papeli los piornalis i retamaris. Los siguientis son los prencipais bosquis desta çona.
Ruta Migratória del Atlánticu Orienti
[adital | adital cóigu]La Península Ibérica es una pará importanti ena Ruta Migratória del Atlánticu Orienti[94] pa las avis que migran dendi Uropa del Norti ata África. Assina, por ejemplu, los correlimus[95] descansan ena çona dela Bahía de Cádi.[96]
Amás delas avis que migran a través dela península, alreol de sieti millonis de avis limícolas del norti pasan el iviernu enos estuarius i las zonas umías dela Península Ibérica, prencipalmenti en lugalis dela costa atlántica. En Galicia s’atopan la Ría de Arousa (hogal del chorliu gris[97]), la Ría de Ortigueira, la Ría de Corme i la Ría de Laxe. En Portugal, la Laguna de Aveiro acohi al avoceta[98], el chorliu grandi[99], el chorliu gris i el correlimus menudu[100]. La Província de Ribateju, nel Taju, sostribi al avoceta, chorliu gris, correlimus comú[101], aguja colipinta[102] i archibebi comú[103].[104]
El Estuariu del Sadu[105] acohi al correlimus comú, al zarapetu[106], al chorliu gris i al archibebi comú. El Algarvi acohi al correlimus gordu[107], al archibebi claru[108] i al vuelvepiedras[109]. La región de Las Marismas del Guadalquivi en Andalucía i las Salinas de Cádi son especialmenti riquas en avis limícolas invernantis: chorliu chicu[110], chorliu grandi, correlimus tridáctilu[111] i aguja colinegra[112], amás delas otris. El Delta del Ebru es hogal de tolas especiis mentás endantis.[113]
Agricoltura
[adital | adital cóigu]Dendi el prencipiu, enfrontá a climas semi-áridus en çonas oceánicas i montañosas[114] i afechá, dendi los años 1990, a una sequera emportanti[115], la Península Ibérica es una delas rehionis europeas mas vulnerabris al calentamientu global. La Ibéria es, en efetu, frecuentamenti sujeta a sequeras que no afechan menus del 20 % del su territoriu i ata del 50 % en epocas de mucha arideça[116]. Sequeras que cuesta muitu preveel tantu espacialmenti comu temporalmenti, lo que hazi dificultosas las adaptacionis. A estas condicionis pocu favorabris se añai la situaçión jeográfica (entre l’océanu Atlánticu i la Mediterránia) que permiti el pasu nu solamenti de tempestais sinóticas i de restus de ciclonis tropicalis sinó tamién de precipitacionis irrehularis: a veçis escassas, a veçis abundantis, dan lugal ora a ondas de calor acomañaás de escassez d’aigua ora a enundaçionis con esllizamientus de tierra[114]. Tol esti conhuntu d’eventus climáticus heneran assin consecuencias societarias i sobri tó económicas emportantis que afechan especialmenti a la agricoltura, que ve comu los sus sualus se degradan, limitandu assin el desenvolvimientu agrariu.
Los estudius ena península s’enteressan mas pol casu d’España que repressenta el 85 % del territoriu ibéricu. Si España ve la su agricoltura afechá pol calentamientu global, es polque esta ya está reduçia a solu el 40 % dela zona nacional, i el restu nu es cultivabri pola topografía[117]. Los impactus son mu disparehus ya que esisten dispariais jeográficas: nel norti i nel sul, la escassez d’aigua i la baña de rendimientu (ata del 30 %) son mas emportantis que enas rehionis centralis ondi la peldia de rendimientu es menol. Pero aun assin, tol país reclamaba mas aigua pa la su irrigaçión[118].
En efetu, la Península Ibérica enterá está dotá, dendi ábanus años, de sistemas de irrigaçión que demandan muissima aigua (el 75 % delas necessiáis d’aigua)[119]. Las sequeras prolonháis i la diminuçión delos recursus hídricus (2/3 delos recursus pluvialis s’evaporan polas influencias continentalis i pol calentamientu global[120]) an aumentau entavía mas esta demanda. Estas sequeras, ligáas a precipitacionis aleatórias, alteran los ciclus vehetativus[121] i an afechau en escessu l’ambienti provocandu, entri otrus, hucus forestalis i una emportanti desertificaçión. Esta á llevau a una peldia dela biodiversiá i delos ecosistemas naturalis reduciendu las çonas húmeas i agrícolas assin comu la fauna i la flora a ellas associáas[119]. Esti fenómnu á provocau tamién el aumentu del procesu d’erosión i de salinizaçión delos sualus, reduciendu entavía mas las tierras cultivabris[122]. En carra a estos problemis, la irrigaçión, siendu un bon meyu contra la desertificaçión[123], s’á multiplicau naturalmenti.
Mas allá delas consecuencias ambientalis, tamién ai que afrontal barius problemis económicus. Ya se informaba en 1999 de que la produçión agrícola variau ata nun 20 % según los años[117] i esto nu á mehoraú enos úrtimus tiempus con la baña dela emportancia económica dela agricoltura non irrigáa (especialmenti los cereal)[124]. A esto se añai el costu del’aigua que, al escasseal, á aumentau necessariamenti. Nun país comu España, que es el cuartu mayol productol d’aigua desalada (producçión de 1,9 millonis de m³ al día en 2009), esti aumentu puii afechal seriamenti el sector agrícola causandu, entri otrus, la peldia dela agricoltura en ciertas rehionis[122]. Amás, la irrigaçión ya nu siendu ni siguiera un recursu hídricu fiahri, la su estensión paeci una opçión pocu aconsihabri.
Dispués, ai que esperal consecuencias indirechas comu la contaçión delas capas freáticas i la degradaçión dela caliá delas auguas, debíus a la irrigaçión escessiva. Son d’esperal entoncis inversiónis pa adaptal las infraestruturas de tratamientu d’auguas residualis i de proteçión contra enundaçionis, escassez d’aigua i sequeras; prevê-l tamién los costus adicionalis pa la estensión i el reforçamientu delas reis de vigilancia d’alertas meteorolóhicas[122].
Polo últimu, ai que conciencial als agricultoris i involucral-us mas nun mehol usú delos recursus disponibris (enomia d’aigua…) i nuna adaptaçión adecuaá delas colturas[122]. La envergadura delos cambius será tali que los agricultoris tendrán que acomodal-se en mayol mediá.
En conclusión, si dessistin otras rehionis, en otros continentis, ondi las problemáticas debíus al cambiu climáticu son mu mas catastróficas, la situación ibérica sigui sent relativamenti alarmanti pa una rehión d’Uropa.
Devisión política
[adital | adital cóigu]La configuración política ogañu dela Península Ibérica compreendi la mayol parti de Portugal i España, tol microestau d'Andorra, una pequeña parti el departamentu francés de Pirineus Orientalis (Cerdanya francesa), i el Territoriu Británicu d’Ultramari de Gibraltar.
La Cerdanya francesa s’alcuentra en el lau sul la cordillera los Pirineus, que discurri alongu la rayera entri Fráncia i España.[125][126] Pol ejemplu, el riu Segre, que corri al oesti i luégu al sul pa topalsi con el Ebro, tien la su origin nel lau francés. La cordillera los Pirineus se considéra davezu la linde nororiental la Península Ibérica, inque el litoral francés se aleja del restu Uropa al norti la cordillera, razón pola qual Perpiñán, conociu tamén comu la capital la Cataluña Norti, se considéra davezu comu la entraera a la Península Ibérica.
En cuantu a Portugal i España, esto esclúi prencipalmenti las arquipélagus macaronésicas (las Azoris i Madeira de Portugal, i las Islas Canárias de España), las Islas Baleáris (España), i los territorius españolis d’ultramari nel Norti África (sobre tou las ciás de Ceuta i Melilla, assín comu islotis i peñascus deshabitaus).
Los paisis i territorius en la Península Ibérica:[127][128]
| País u dependéncia | Puebración | Longol (km²) | Capital |
|---|---|---|---|
| 71.800 | 467,76 | Andorra la Vieja | |
| 49.500.000 aprox. | 504.798 | Mairil | |
| 27.714 | 6,50 | Gibraltal | |
| 10.045.212 | 89.261,00 | Lisboa | |
| Sul de Fráncia | Sul de Fráncia | París | |
| Península Ibérica | 59.644.726 | 581.908,26 |
Contenciosus territorialis
[adital | adital cóigu]Dessistin ogañu dos contenciosus territoriáis ena península:
- Entri España i el Reinu Uníu: Gibraltar hue conquistá en 1462 pola Corona de Castilla, hizu qu’entavía s’acontina arrecurdandu ena su bandera atual qu’amuestra el escudu castelanu. En 1704 hue tomá polos británicus nel contestu la Guerra e Sucessión Uropea, ratificandu-si la posesión en 1713 meianti el Tratáu d’Utrech qu’enforma la cessión el territoriu «pa siempre, sin denguna esceción ni empidimentu».[130] El territoriu es reclamau por España, inque la vontá contraria los gibraltareñus espressá en referendu en dos ocasionis (1967 i 2002).[131]
- Entri Portugal i España: Olivença s’atopaba en possessión portuguesa dendi la ratificación el Tratáu de Alcánnis en 1297. Hue cedía por Portugal a España pol Tratáu de Badajós, hirmau en 1801 comu una e las condicionis pa dabal per rematá a la Guerra e las Laranjas. Endispués la Guerra Peninsular, nel Congresu de Viena, España s’empremetió con la restitución el territoriu, hizu qu’ata ogañu nu á acontecíu, mantenéndu-si ogañu la Questión de Olivença. Dendi hai algus anus, el gobiernu de Portugal vini concediendu la nacionalidá portuguesa a los oliventinus que la requierin.[132][133]
Demografía
[adital | adital cóigu]
La península ibérica tenía una puebración en 2020 de 53 626 758 abitantis, sumás las pueblacionis la España peninsular, Portugal continental,[134] Andorra i Gibraltar.
La red urbana ibérica está dominá polas tres metrópolis enternacionalis (Barcelona, Lisboa i Madril) i polas quatru metrópolis regionais (Bilbau, Oportu, Sevilla i Valencia)[135]. La relativamenti débil integración dela red afavoreci un enfoqui competitivu en vezi dela interrelación entri los deferentis centrus[136]. Entri estas metrópolis, Madril destaca dentru dela hierarquía urbana global en cuantu al su estau cumu prencipal centru de servícius i goza del mayol grau de conectividá[137].
- Municípius más pueblaus
| Municípius más pueblaus la península ibérica (2011) | ||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Pos. | Municípius | País | Puebración | Pos. | Municípius | País | Puebración | |||
| 1 | Madrid | España | 3265038 | 11 | Alicante | España | 334329 | |||
| 2 | Barcelona | España | 1615448 | 12 | Córdoba | España | 328659 | |||
| 3 | Valencia | España | 798033 | 13 | Valladolid | España | 13437 | |||
| 4 | Sevilla | España | 703021 | 14 | Vila Nova de Gaia | Portugal | 302295 | |||
| 5 | Zaragoza | España | 674725 | 15 | Vigo | España | 299241 | |||
| 6 | Málaga | España | 568030 | 16 | Gijón | España | 277559 | |||
| 7 | Lisboa | Portugal | 547733 | 17 | Hospitalet de Llobregat | España | 256065 | |||
| 8 | Murcia | España | 442203 | 18 | La Coruña | España | 246028 | |||
| 9 | Sintra | Portugal | 377835 | 19 | Granada | España | 240099 | |||
| 10 | Bilbao | España | 352700 | 20 | Vitoria | España | 239562 | |||
| Padrón d’abitantis 2011[138][139] | ||||||||||
- Áreas metropolitanas
| Prencipalis áreas metropolitanas la península ibérica | ||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Pos. | Área metropolitana | País | Puebración | Pos. | Área metropolitana | País | Puebración | |||
| 1 | AM de Madrid | España | 6.302.995 | 11 | AM de Alicante-Elche | España | 740.514 | |||
| 2 | AM de Barcelona | España | 5.227.851 | 12 | AM de Murcia | España | 672.773 | |||
| 3 | AM de Lisboa | Portugal | 3.035.814 | 13 | AM de Bahía de Cádiz-Jerez de la Frontera | España | 639.098 | |||
| 4 | AM de Valencia | España | 1.581.057 | 17 | AM de Granada | España | 534.537 | |||
| 5 | AM de Oporto | Portugal | 1.759.524 | 20 | AM de La Coruña | España | 419.926 | |||
| 6 | AM de Sevilla | España | 1.535.379 | 14 | AM de Vigo | España | 589.626 | |||
| 7 | AM de Málaga | España | 1.001.680 | 21 | AM de Valladolid | España | 406.970 | |||
| 8 | AM de Bilbao | España | 909.557 | 23 | AM de Pamplona | España | 364.428 | |||
| 9 | AM central de Asturias | España | 799.797 | 24 | AM de Córdoba | España | 327.362 | |||
| 10 | AM de Zaragoza | España | 761.850 | 25 | AM de Santander-Torrelavega | España | 323816 | |||
| Padrón d’abitantis 2017, Eurostat[140] | ||||||||||
Idiomas
[adital | adital cóigu]
Ena península ibérica se palran sobre tou idiomas del grupu iberorromances, provenientis del latín, con la única esceción del idioma vascu, que tien origin no indoeuropeu i del aragonés (a veçis considerá iberorromance), catalán i occitanu, que pertenecin al grupu occitanorromances. Destacan pola su oficialidá i usu enternacional el español i el portugués.

Con la única esceición del eusquera, que es d’origini desconociu,[141] toas las luengas ibericas moernas procedin del llatín vulgar i perteneçin a las luengas romancis ocientalis.[142] A lo largu de la estoria i la preestoria, muitas luengas difrentis huerun palras ena Península Ibérica, contribuyendu a la hormación i deferenciación de las luengas contemporáneas d’Ibéria. La mayol parti d’ellas s’án estinguíu o caíu en desusu. L’eusquera es la única luenga no indoeuropea sobrevivienti en Ibéria i Uropa Ociental.[143]
Enos tiempus moernus, el castellanu (la luenga oficial d’España, palrá por tola puebración de 45 millonis nel país, la luenga materna d’unus 36 millonis en Uropa), el portugués (la luenga oficial de Portugal, con una puebración superior a los 10 millonis), el catalán (más de 7 millonis de palrantis en Uropa, 3.4 millonis con el catalán comu luenga materna), el gallego (entendíu pol 93% de los 2.8 millonis de puebración gallega) i el eusquera (v. unos 1 millón de palrantis)[144] son las luengas más estendias ena Península Ibérica. El castellanu i el portugués s’án esparciu más allá d’Ibéria pal restu del mundu, convertiendu-se en luengas mundialis.
Otras luengas romancis minoritarias con algú grau de reconocencia, incluin las várias variedais del asturllionés, que en conhuntu suman unus 0.6 millonis de palrantis, i el aragonés (palrá por apenas el 8% de las 130,000 pressonas que pueblan l’Alto Aragón).
L’inglés es la luenga oficial de Gibraltar. El llanitu es una luenga única nel territoriu, una amestaura de ingrés i castellanu sobri to.[145] En España en 2019, el 54.3% sabia palral una luenga estranhera, perbahu de la meya de la UE-28. Portugal, entretantu, alcançó un 69%, po encima de la meya de la UE, peru inda perbahu de la mediana de la UE. España ocupa el puestu 25 entri 33 países europeus nel Índici de Dominiu del Inglés.[146]
Economía
[adital | adital cóigu]La moneda oficial en toa Iberia es l’Euru, con esceición de Giblaltal, ondi se gasta la Libra de Giblaltal (a la par cola Libra Esterlina)[145].
Las prencipalis andústrias incluin la minelría, el turismu, las pequeñas explotacionis agrícolas i la pesca. Debiu a la largol de la costa, la pesca es mu común, especialmenti la de sardina, atún i anchoa. La mayol parti de la actividá minelra s’arroya nelos Pirineus. Entri los recursus minelrus estraíus destacan: hierru, oru, carbón, plomu, prata, cinc i sal.
En cuantu al su paper nel la economía global, tantu el micruestau d’Andorra comu el Territoriu Británicu d’Ultramal de Giblaltal, han síu descritus comu paraísus fiscalis.
La región de Galicia, nel norti-oesti dela Península Ibérica, s’á convertíu en una delas mayolis puertas de entra dela cocaína en Uropa, a la par colus puertus holandesis.[147] El haxis es contrabandiau dendi Marruecus a través del Estrechu de Giblaltal.
Transporti
[adital | adital cóigu]Tantu España comu Portugal á gastau tradicionalmenti un anchu de via non estandal (el d’1.668 mm d’anchu ibéricu) dendi la construción del primeru ferrocarril nel sigru XIX. España á prencipiau a introduzil el anchu estandal d’1.435 mm ena su nuevu red de ferrocarril d’alta velocidá (una delas mas estensas del mundu), inaugurau en 1992 cola linia Madrid-Sevilla, siguiu, pa nombral algotrus, pola Madrid-Barcelona (2008), Madrid-Valencia (2010), un ramal d’Alicanti desta úrtima (2013) i la conexón con Fráncia dela linia barcelonesa. Siquiendu, Portugal suspendió tolus proyetus de ferrocarril d’alta velocidá en meyu dela crisi económica de 2008, atalandu pol momentu la possibiliá dun enllaci d’alta velocidá entri Lisbóa, Oportu i Madrid.
Costreñiu pola cordillera delos Pirineus qu’estolba la conexón con el restu d’Uropa, España i subsidiariamenti Portugal namás tienin dos enllacis significativus de ferrocarril con Fráncia útiis pal transporti de carga, assitiaus en dambus estremus dela cordillera. Una linia enternacional de ferrocarril polos Pirineus Centralis qu’enllacaba Çaragoça cona ciá francesa de Pau a traviés dun tunel ehistió nel passau. Un accidenti nel lau francés destruyó un tramu dela via férria en 1970 i la Estación de Canfranc á siu un cul-de-sac dendi altonci.[148]
Ai cuatru puntus que conectan las redes ferroviárias portuguesa i española: Valença do Minho–Tui, Vilar Formoso–Fuentes de Oñoro, Marvão-Beirã–Valencia de Alcántara i Elvas–Badajos. La prospetiva del desenvolvimientu (comu parti dun eshuérçu a nivel europêu) delos corredoris ferroviárius Central, Mediterráneu i Atlánticu s’aspera que sea una manera de mehoral la competitiviá delus puertus de Tarragona, Valencia, Sagunto, Bilbau, Santander, Sines i Algeciras en comparación con el restu d’Uropa i el Mundu.
En 1980, Marruecus i España prencipiarun un estudiu conhuntu sobro la viabilidá dun enllaci fixu (tunel o puenti) a traviés del Estrechu de Gibraltar, possibliamenti a traviés d’una conexón de Punta Paloma con Cabu Malabata. Añus d’estudius nu án hechu progresus realis ata ahurita.[149]
Un puntu de tránsito pa muchus cables submarinus, el Fibre-optic Link Around the Globe, Europe India Gateway, i el SEA-ME-WE 3 tienin estacionis de atelizagi ena Península Ibérica. El West Africa Cable System, Main One, SAT-3/WASC, Africa Coast to Europe tamien atelizan en Portugal.[150] MAREA, un cable de comunicacionis transatlánticu d’alta capacidá, conecta el norti dela Península Ibérica (Bilbau) con América del Norti (Virginia), mentris que Grace Hopper es un próssimu cable que conectará la Península Ibérica (Bilbau) con el Reinu Uniu i los Estaus Uníus, cona entención de que esté operativu pa 2022.[151] EllaLink es un próssimu cable de comunicacionis d’alta capacidá que s’aspera que conecti la Península (Sines) con América del Sul i el mammut proyetu 2Africa pretendi conectal la península al Reinu Uniu, Uropa i África via Portugal i Barcelona pa 2023–24.[152][153]
Dos gasoductus: el gasoductu Pedro Duran Farell i mas recientimenti el Medgaz de, respectivamenti, Marruecus i Argelia, enllacan el Magreb i la Península Ibérica, proveyendu a España de gas natural argelinu.[154] El contratu pal primeru gasoductu espi’el 31 d’Ochubri de 2021 i—en meyu dun climi tensu delas relacionis argelino-marroquís—nu ai planis pa renovalu.[155]
Referencias
[adital | adital cóigu]- ↑ Cite book|year=2015|title=The Birds of the Iberian Peninsula|first1=Eduardo|last1=de Juana|first2=Ernest|last2=Garcia|isbn=978-1-4081-2480-2|url=https://books.google.com/books?id=BgIzBgAAQBAJ&pg=PA9%7Cpage=9%7Cpublisher=Bloomsbury Publishing
- ↑ Cite journal|last1=Triviño|first1=María|last2=Kujala|first2=Heini|last3=Araújo|first3=Miguel B.|last4=Cabeza|first4=Mar|title=Planning for the future: identifying conservation priority areas for Iberian birds under climate change|url=https://www.academia.edu/36153813%7Cjournal=Landscape Ecology|year=2018|language=en|volume=33|issue=4|pages=659–673|doi=10.1007/s10980-018-0626-z|bibcode=2018LaEco..33..659T |hdl=10138/309558|s2cid=3699212|issn=0921-2973|hdl-access=free
- ↑ III.3.21.
- ↑ cite web|first=Horace|last=White|author2=Jona Lendering|title=Appian's History of Rome: The Spanish Wars (§§6–10)|url=https://www.livius.org/ap-ark/appian/appian_spain_02.html#%A77%7Cpublisher=livius.org%7Caccess-date=1 December 2008|pages=Chapter 7|archive-date=20 December 2008|archive-url=https://web.archive.org/web/20081220045731/http://www.livius.org/ap-ark/appian/appian_spain_02.html#%A77%7Curl-status=dead
- ↑ cite web|title=Polybius: The Histories: III.6.2|url=https://penelope.uchicago.edu/Thayer/E/Roman/Texts/Polybius/3*.html%7Cpublisher=Bill Thayer
- ↑ Morris Student Plus, diccionariu vascu-inglés
- ↑ cite book|author1=Claire L. Lyons|author2=John K. Papadopoulos|title=The Archaeology of Colonialism|url=https://books.google.com/books?id=xB7EZ9L7y-gC&pg=PA68%7Cyear=2002%7Cpublisher=Getty Publications|isbn=978-0-89236-635-4|pages=68–69
- ↑ cite book|author=Strabo|author-link=Strabo|title=Geographica|chapter=Book III Chapter 1 Section 6|quote=And also the other Iberians use an alphabet, though not letters of one and the same character, for their speech is not one and the same.|title-link=Geographica
- ↑ 9,0 9,1 cite book|author=Charles Ebel|title=Transalpine Gaul: The Emergence of a Roman Province|url=https://books.google.com/books?id=lbwUAAAAIAAJ&pg=PA49%7Cyear=1976%7Cpublisher=Brill Archive|isbn=90-04-04384-5|pages=48–49}}
- ↑ cite book|author=Ricardo Padrón|title=The Spacious Word: Cartography, Literature, and Empire in Early Modern Spain|url=https://archive.org/details/spaciouswordcart0000padr%7Curl-access=registration%7Cdate=1 February 2004|publisher=University of Chicago Press|isbn=978-0-226-64433-2|page=252
- ↑ cite book|author1=Carl Waldman|author2=Catherine Mason|title=Encyclopedia of European Peoples|url=https://books.google.com/books?id=kfv6HKXErqAC&pg=PA404%7Cyear=2006%7Cpublisher=Infobase Publishing|isbn=978-1-4381-2918-1|page=404}}
- ↑ Prantilla:Cite book
- ↑ Cita web |títulu=População residente (Série longa, início 1991 - N.º) por Local de residência (NUTS - 2013), Sexo e Idade; Anual |url=https://www.ine.pt/xportal/xmain?xpid=INE&xpgid=ine_indicadores&contecto=pi&indOcorrCod=0012903&selTab=tab0 |fecha-accesu=18 juñu 2025 |editorial=Instituto Nacional de Estatística |fecha=18 juñu 2025 |lingua=portugués
- ↑ Cita web|url=https://www.ine.es/dyngs/INEbase/en/operacion.htm?c=Estadistica_C&cid=1254736177095&menu=ultiDatos&idp=1254735572981%7Ctítulu=INEbase / Continuous Population Statistics (CPS). 1 January 2025. Provisional data|sitiuweb=ine.es|fecha-accesu=21 juñu 2025
- ↑ No se encluin Açoris, Madeira, Balearis, Canárias, Ceuta i Melilla pol no hormal parti de la Península Ibérica
- ↑ Selwood, Dominic (2017-04-11). "On this day in 1713: the Treaty of Utrecht is signed, ceding Gibraltar to Britain". The Telegraph. ISSN 0307-1235.
- ↑ "Gibraltar sí tuvo consulta". La Vanguardia. 2017-06-22. Atirgáu el 2019-8-30.
- ↑ "Dezenas de habitantes de Olivença obtêm nacionalidade portuguesa". TSF Rádio Notícias. 2014-12-26. Atirgáu el 2019-8-28.
- ↑ "Mais de 700 pessoas de Olivenza pediram a nacionalidade portuguesa desde 2014". www.efe.com. Atirgáu el 2019-8-28.
- ↑ Cita web |url=http://www.ine.pt/xportal/xmain?xpid=INE&xpgid=ine_indicadores&indOcorrCod=0005889&selTab=tab0 |títulu=Copia archivada |fechaaccesu=3 eneru 2014 |urlarchivu=https://web.archive.org/web/20181002005833/https://www.ine.pt/xportal/xmain?xpid=INE&xpgid=ine_indicadores&indOcorrCod=0005889&selTab=tab0 |fechaarchivu=2 outubri 2018
- ↑ Sánchez Moral, 2011, p. 312
- ↑ Sánchez Moral, 2011, p. 312
- ↑ Sánchez Moral, 2011, p. 313
- ↑ Error de Lua en package.lua en la línea 80: module 'Módulo:Citas/Sugerencias' not found.
- ↑ http://mapas.ine.pt/map.phtml
- ↑ Population on 1 January by broad age group, sex and metropolitan regions - Eurostat, 2016
- ↑ cite journal |url=https://www.semana.com/educacion/articulo/el-idioma-mas-extrano-de-europa-la-lengua-vasca/540862 |title=El misterioso origen del euskera, el idioma más antiguo de Europa |date=18 September 2017 |access-date=1 September 2018 |journal=Semana |language=es}}
- ↑ cite web |url=http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/el-latn-en-hispania-la-romanizacin-de-la-pennsula-ibrica-el-latn-vulgar-particularidades-del-latn-hispnico-0/html/00f48998-82b2-11df-acc7-002185ce6064_2.html |title=El latín en Hispania: la romanización de la Península Ibérica. El latín vulgar. Particularidades del latín hispánico |first=Jorge |last=Fernández Jaén |work=Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes |language=es |access-date=1 September 2018}}
- ↑ cite journal |url=https://www.cervantes.es/imagenes/file/biblioteca/situacion_espanol/lengua_%20vasca_vs_espanola.pdf |title=Lengua española y lengua vasca: Una trayectoria histórica sin fronteras |first=M.ª Teresa |last=Echenique Elizondo |journal=Revista de Filología |issue=34 |date=March 2016 |access-date=1 September 2018 |pages=235–252 |issn=0212-4130 |language=es |publisher=Instituto Cervantes
- ↑ cite web |url=http://www.euskara.euskadi.eus/r59-738/es/contenidos/noticia/inkesta_soziol_2012/es_berria/berria.html |title=El Gobierno Vasco ha presentado los resultados más destacados de la V. Encuesta Sociolingüística de la CAV, Navarra e Iparralde |work=Eusko Jaurlaritza |language=eu|date=18 July 2012 |access-date=1 September 2018
- ↑ 145,0 145,1 Cite web |title=Gibraltar Fact Sheets |url=https://www.gibraltar.gov.gi/press/gibraltar-fact-sheets |access-date=2022-11-04 |website=Government of Gibraltar |language=en}}
- ↑ Cite web |last=Zafra |first=Ignacio |date=2019-11-11 |title=Spain continues to have one of the worst levels of English in Europe |url=https://english.elpais.com/elpais/2019/11/08/inenglish/1573204575_231066.html |access-date=2022-11-04 |website=El País |language=en-us
- ↑ Cita libru|títulu=The World Geopolitics of Drugs, 1998/1999|anu=2001|editor=Alain|editor-urname=Labrousse|editor2=Laurent|editor2-urname=Laniel|capítulu=Europe|doi=10.1007/978-94-017-3505-6|isbn=978-94-017-3505-6|páiginas=117; 123
- ↑ Cite journal|url=https://elpais.com/diario/1983/01/10/economia/411001210_850215.html%7Cjournal=El País|date=10 January 1983|title=El Canfranc: un ferrocarril en vía muerta|first=Eduardo|last=Barrenechea
- ↑ citation |last=Leadbeater |first=Chris |contribution-url=https://www.telegraph.co.uk/travel/destinations/europe/spain/articles/rail-tunnel-spain-morocco-strait-gibraltar-tarifa-tangier-casablanca/ |contribution=Will a Tunnel from Spain to Africa Ever Be Built—And Who Would Use It? |url=https://www.telegraph.co.uk |archive-url=https://web.archive.org/web/20001219165200/http://www.telegraph.co.uk/ |url-status=dead |archive-date=19 December 2000 |title=The Telegraph |date=31 May 2018.
- ↑ Cite web|url=https://www.de-cix.net/_Resources/Persistent/ae619c013d07fc207d4efe67f7a66bc662c78b8b/Whitepaper_Madrids%20position%20in%20the%20gloabl%20telecommunications%20landscape.pdf%7Ctitle=Madrid΄s Position in the Global Telecommunications Landscape|page=2|publisher=DE-CIX|access-date=16 June 2020|archive-date=16 June 2020|archive-url=https://web.archive.org/web/20200616201113/https://www.de-cix.net/_Resources/Persistent/ae619c013d07fc207d4efe67f7a66bc662c78b8b/Whitepaper_Madrids%20position%20in%20the%20gloabl%20telecommunications%20landscape.pdf%7Curl-status=dead}}
- ↑ Cite web|url=https://www.expansion.com/economia-digital/companias/2021/09/09/6139f38e468aeba72b8b4594.html%7Cwebsite=Expansión|title=Grace Hopper: el gran cable submarino de Google llega a España|date=9 September 2021
- ↑ Cite web|url=https://www.eldiario.es/tecnologia/callejon-silicio-convertir-Madrid-Europa_0_975353201.html%7Cwebsite=Eldiario.es|title="El callejón del silicio": el plan para que 'la nube' del sur de Europa se instale en España|date=19 December 2019|first=Carlos del|last=Castillo
- ↑ Cite web|url=https://hipertextual.com/2020/06/cables-submarinos-espana-mundo-internet%7Cwebsite=Hipertextual%7Cdate=13 June 2020|title=Los cables submarinos que conectan España con el mundo a través de internet|first=José María|last=López
- ↑ Cite web|url=https://www.vozpopuli.com/economia-y-finanzas/empresas/Argelia-Gas_natural-Medgaz-Jose_Manuel_Garcia-Margallo-Interconexiones-Francia_0_701929820.html%7Cwebsite=Voz Pópuli|title=Saltan las alarmas: la dependencia energética con Argelia roza el 60% en pleno conflicto en Ucrania|first=Baltasar|last=Montaño|date=30 May 2014
- ↑ cite web|url=https://www.lavanguardia.com/politica/20210929/7754133/fatidico-triangulo-argelia-marruecos-espana.html%7Cwebsite=La Vanguardia|title=Fatídico triángulo: Argelia, Marruecos, España|date=29 September 2021|first=Enric|last=Juliana|author-link=Enric Juliana
Bibliografia
[adital | adital cóigu]- Artícalu|langue=fr|prénom1=Michel|nom1=Drain|titre=L'Espagne manque-t-elle d’eau ?|périodique=Bulletin de la Société Géographique de Liège|année=1996
- Artícalu|langue=en|prénom1=Ana|nom1=Iglesias|prénom2=Cynthia|nom2=Rosenzweig|prénom3=David|nom3=Pereira|titre=Agricultural impacts of climate change in Spain|sous-titre=developing tools for a spatial analysis|périodique=Global Environmental Change|volume=10|mois=avril|année=2000
- Artícalu|langue=en|prénom1=Sergio M.|nom1=Vicente-Serrano|titre=Spatial and temporal analysis of droughts in the Iberian Peninsula (1910-2000)|périodique=Hydrological Sciences Journal|mois=février|année=2006|volume=51
- Artícalu|langue=en|prénom1=S.|nom1=Fernandez-Montes|et al.=oui|titre=Circulation types and extreme precipitation days in the Iberian Peninsula in the transition seasons|sous-titre=Spatial links and temporal changes|périodique=Atmospheric Research|commentaire=forme révisée|mois=octobre|année=2013|volume=138
- Artícalu|langue=en|prénom1=E.|nom1=Vargas-Amenlin|prénom2=P.|nom2=Pindado|titre=The challenge of climate change in Spain|sous-titre=water resources, agriculture and land|périodique=Journal of Hydrology|jour=1|mois=décembre|année=2013
Error en la cita: Existen etiquetas <ref> para un grupo llamado «lower-alpha», pero no se encontró la etiqueta <references group="lower-alpha"/> correspondiente.
Error en la cita: Existen etiquetas <ref> para un grupo llamado «n», pero no se encontró la etiqueta <references group="n"/> correspondiente.