Reinu visigodu
| Reinu visigodu | |
|---|---|
| Rēgnum Visigothōrum Gutþiuda Þiudinassus Gutthiuda Thiudinassus | |
| Ferderáu de Roma (418–454) | |
| 418–720 | |
| Capital | Tolosa (418–507) Narbona (507–531) Barcelona (531–567) Toledo (567–712) Narbona (712–720) |
| Entidá | Ferderáu de Roma (418–454) |
| Lhéngua uficiál | Llatín popular • Otrus lhénguas romanci, góticu, otrus dialetus xermánicus cumu lus orientalis (vándalu, burgundiu), baxoxermánicus (francu) y altuxermánicus (suevu), etc. |
| Superficie | • Total 600 000 km² |
| Relixón | Cristianismu arrianu (418–589) Cristianismu calcedoniu (590–720) |
| Periudu históricu | Edá Antigua y Edá Media • 418 Foedus con Roma • 507 Batalla de Vouillé • 589 Conversión al catolicismu • 711 Batalla de Guadalete |
| Forma de gobiernu | Monarquía feudal |
| Dirixentes | Rei de lus visigodus • 415–418 – Walia • 713–720 – Ardón |
| Correspondencia autual | |
| Precedíu pol | Sucediu pol |
| (507) Archivu:Reino de los francos en la época merovingia.svg Reinu de lus francus na dómina merovinxia → (711) (718) | |
El réinu visigodu fue una entiá pulítica establecía pol puebru visigodu dispués del su asentamientu nuna parti dela autual Francia i la península ibérica, ena época delas envasionis germánicas, que perduró duranti güena parti dela Artu Eá Meya, ocupandu territorius enas Galias e Hispania enas sus divelsas etapas.
El réinu visigodu de Tolosa u galovisigodu, cola capital ena ciá gala de Tolosa (Tolosa), encetó nel añu 418, dispués del pactu u foedus entri los visigodus i Roma, i duró ata el 507, quandu el rei Alaricu II fue desrotáu polos francus ena bátala de Vouillé i s'encetó el entermediu ostrogodu, nel que se produju una regencia ostrogoda i l'autuación delos visigodus se vió supieditá alas cercustancias estóricas deste puebru, que dio passu al réinu visigodu de Toleu u hispanovisigodu, cola capital ena hispánica Toleu, que se destendió dendi el 507 ata el 711, añu nel que s'encetó la conquista musulmana dela península ibérica.
Estoria
[adital | adital cóigu]A partil del sigru V abondus puebrus bárbarus entrun en Hispania. Endispués dela crisi i la desapariçon del Emperiu Romanu, los visigodus hicun un réinu endependienti que permaneció ata la envasión musulmana de 711.

La formación del réinu visigodu
[adital | adital cóigu]En 409, alanus, suevus i vándalus s'adentran en Hispania sin topal resisténcia. Pa atalajal el avanci, l'Emperiu Romanu auturiçó alos visigodus a asentalsi nel sul dela Galia i contralal territorius d'Hispania. Entri 416 i 476 espençarrun alos alanus i alos vándalus, i confinarun alos suevus en Galícia. L'Emperiu Romanu desapereció en 476, i los visigodus algunçun la su endependéncia. En 507, dispués dela desrota ena bátala de Vouillé, los visigodus se desplaçun p'a Hispania, espençarraus dela Galia polos francus, conselvandu namás el contral de Narbona i la Septimania, ena autual Francia. El réinu ispanu-visigodu adotó Toleu cumu la su capital.
La monarquía se fomentó a partil duna unificiçión jurídica, pulítica, religiosa i territorial. Suintila espençarró alos biçantinus en 625, que acupaban el esti d'Hispania. Dominarun el territóriu i estrutuarrun una monarquía nu ereditaria nel que el monarca s'apoyaba nel Aula Regia i enos Concilius de Toleu. Leovigildu promovió la igualdá entri hispanurromanus i visigodus, i derogó la lei que proivía los matrimónius mestus. Endispués, en 589, Recareu se conviltió al catoliçismu, i Recesvintu promovió una única lei, el Liber Iudiciorum, pa dambos dos puebrus.
La ruraliçación dela sociedá
[adital | adital cóigu]Las ciais hispanurromanas açalerun la decaéncia ebiu alas envasionis germánicas. Estu afeutó alas atividais artesanalis i al comerciu contraláu por sirius i hudíus. Los entercambius ca vezi se hizun menus freqüentis, pol que las vías de comunicacion romanas cayerun en desusu. L'economía se ruraliçó, i l'agricurtura i la ganaería se convirtun n'atividais básicas.
Colas envasionis germánicas la Península se repartió en dos terceras partis, trebajás ena mayol parti por colonus. La tendéncia dela monarquía a pagal los cargus alministrativus i melitaris con tierras públicas dio lugal a la concetraçión dela propiedá en manus dela nobleça hispanurromana. Los esclavus resultaban sel más costosus d'alimentali i defícilis de retenel, pol que s'equiparun colos colonus i dambos dos dierun orihin alos denominaus siervus.
A metá del sigru VII el réinu visigodu entró en crisi a causa dela encapaciá dela monarquía pa cobral tributus i mantenel la su autoriá. Estu causó la holmaçión de grupus nobiliaris rivalis i las desputas por acupal el tronu, lu que hundió la monarquía visigoda i aligeró la envasión musulmana.
Réinu visigodu de Tolosa (415-507)
[adital | adital cóigu]
En 415, en virtú dun pactu (foedus) celebrau entri l'emperadol romanu Honóriu i el rei visigodu Walia, los visigodus s'asentarun ena província romana de Aquitania Segundera (Aquitania II), nel sul delas Galias. Pol deste acueldu, los visigodus ricibun tierras ondi establecel-si, a cámbeu dela olbigación de defendel l'Emperiu frenti alos enemigus —las bagaudae i otrus puebrus germánicus—. A partil de dichu establecimientu se constituyó un regnum en suelu emperial, cola capital en Tolosa, que perduró ata la desrota de 507 ena bátala de Vouillé.
Los reis visigodus fuerun colucaus al frenti dela Aquitania II, inque nu cumu huncionarius emperialis, sinu cumu titularis de polderis própius —nu delegaus del emperadol— en quantu monarcas delos visigodus, que lis premitun acoldal el foedus del añu 418. A travíes deste pactu ricibun essa província del emperadol, pa la su alministraçión i beneficiu própiu, inque bahu l'autoriá del prefeutu del Pretóriu delas Galias con sédi en Arlés i, n'úrtimu términu del mesmu emperadol, bahu el compromissu de defensa dela mesma.
Assin, los monarcas ejerçun las huncionis qu'ata ess'época abían correspondíu alos huncionarius del emperadol —por sabulinu, los tributus pagaus polos provincialis iban a paral alas arcas visigodas i alas del Emperiu—, alministrandu la província i assumiendu las tareas que d'ellu se derivaban. Esta situaçión se mantuvu, con ciertas viciçituis, ata la caía del Emperiu Romanu en 476.
El réinu visigodu de Tolosa se carateriçó, en heneral, pola su enestabilidá pulítica, erivá del caraiti eletivu dela reáleça —de raigambri germánica—, manteníu duranti la su essisténcia, i que orihinó freqüentis deseparacionis i convelsionis entelnas, assassinatus delos reis i pritendentis al tronu, i vengahas del rei contra los noblis que nu l'abían prestaú el su apoyu pa acedel al puestu.
Dendi desta etapa del réinu visigodu s'ententó consoliol i hortalecel la monarquía frenti a la nobleça. Primeru, a costa del poldel pulíticu ostentaú pola mesma nobleça i, endispués, estrutuándula sobri la basi delas estituçionis romanas. A dichu hortalecimientu contribuyun los éssitus nel campu melital algunçaus polos reis i la tendéncia a la emplantación dun sistema de sucessión ereditaria, situaçión que se dio de facto dendi Teoricu I —suceíu polos sus ijus Turismundu, Teoricu II, Euricu i el su nietu Alaricu II—.
Ena organiçación del réinu s'adotarun i aprobecharun divelsas estituçionis romanas; assin, la corti rial tolosana s'abríe assemellau folmalmenti al Palatium emperial, husionandu elementus romanus, talis cumu el comes stabuli i domus dominica, i germánicus, cumu el comes armiger i spathariorum.
La figura cúspidi del réinu visigodu de Tolosa fue Euricu (466-484), qu'acedió al tronu dispués d'assassinal al su gelmanu Teoricu II. S'apoderó de divelsus territorius enas Galias e Hispania, salvu la Galiçia i las tribus vasconas al oesti delos Pirineus. Enas Galias combatió alos francus i sajonis.
En 507, Alaricu II fue desrotáu en Vouillé polos francus bahu Clodovéu I, perdendu toas las sus possissionis al norti delos Pirineus ecseptu la Septimania.
Entelmediu ostrogodu (507-549)
[adital | adital cóigu]Dispués dela bátala de Vouillé s'abrió un períudu de dominaçión e enfréncia ostrogoda nel réinu visigodu. Teoricu el Grandi ejerció una egemonía sobri el hobencinu Amalaricu —iju d'Alaricu II— i nombrau alos reis Teudis i Teudiselu. Teudis se rebeló contra el poldel ostrogodu i pusu los cimientus del huturu réinu visigodu de Toleu.
Réinu visigodu de Toleu (549-725)
[adital | adital cóigu]

La vitoria delos francus sobri los visigodus ena bátala de Vouillé en 507, con Clodovéu I, provocó la caía del Réinu Visigodu de Tolosa (Tolosa), los visigodus se tresladun cola su puebración a Hispania, deste echu condiçionó l'establecimientu definitivu delos Pirineus cumu raya entri la Galia, a escición de la Septimania, i la Hispania visigoda, assin cumu el treslaú dela capital visigoda de Tolosa a Toleu.
Bahu el reináu d'Atanagildu los biçantinus s'estalun nel Levanti, i nu fuerun espençarraus ata el reináu de Suintila en 625. Duranti el reináu de Leovigildu se consoliol el réinu visigodu al que se encorpora el réinu suevu, se produju la unificiçión territorial dela península ibérica, premitiendu-si los matrimónius mestus de godus con hispanurromanus, i vicevelsa. Con Recareu nel III Conciliu de Toleu se produju la unificiçión religiosa, s'abandunó el arrianismu i el réinu se convirtió oficialmenti al catoliçismu. A partil d'altoncis, nu á esférencias entri la puebración dela Hispania visigoda. Los Concilius de Toleu se convirtun nel poldel prencipal del estáu visigodu, cumu conseqüéncia del esgüeciura dela monarquía. Con Recesvintu, se produju l'uniá lehislativa bahu un únicu Cóigu de Derechu pal 654 promulgó el Liber Iudiciorum u Cóigu de Recesvintu.
A caberus del sigru VII, las lúchas entelnas pol poldel entri la nobleça son contínuas. Amás, la crisi social i económica, llevarun al réinu visigodu a nuna situaçión límiti. El rei Wamba sucesol de Recesvintu, combatía alos vasconis nel norti dela Península quandu surhió una nueva rebellión ena Septimania, inque runchó a paçiaguala. El su reináu acabó por una consipiraçión, fue depuestu dispués d'alministrali una bebiá narcótica, queó sin sentíu, i le tonsurarun, col que consiguin que nu puera acontinal siendu rei (entri los visigodus era condiçión eñesculsali que el monarca tuvera larga cabellera). Las contiendas se heneraliçarun duranti los reináus d'Egica i Witiza. Quandu el úrtimu rei, Rodricu algunçó el tronu, los sus rivalis, los partidarius de Witiza s'aliun col lídel musulmán nortiafricanu Táriq Ibn Ziyad, i traicionun al ejélcitu de Rodricu, passandu-si los vitiçanus al bandu musulmán, que, dispués dela su vitoria nel añu 711 ena bátala de Guadaleti, enceta l'envasión dela península ibérica.
Entri los añus 716 i 725, los musulmanis conquistan la Septimania, úrtima província visigoda, poniendu cabu al réinu visigodu d'Hispania e enaugurandu el períudu islámicu ena estoria dela península ibérica. Agora bien el domiñu musulmán nu logró emponel-si pol igual en toa la península, l'estoria reconoci que se crió un núcliu de resisténcia[1] en Astúrias, con Don Pelayu nobli visigodu cumu lídel i huturu primel rei d'Astúrias.[2] Alreol d'él s'unió parti dela nobleça visigoda i puebración visigoda que lograrun juyil pa el norti, dispués dela desrota del añu 711; tamién lu hizu la puebración autótuna, los asturis, d'orihin celta, que anti la gravi situaçión olvidun los sus antíguus enfrantacionis colos visigodus. S'encetaba la Reconquista.
Véasi tamién
[adital | adital cóigu]Envasionis germánicas ena península ibérica
Notas
[adital | adital cóigu]Referéncias
[adital | adital cóigu]- ↑ Al Maqqari: «Cuentan abondus estoriaoris que el primeru que reunió alos fuhitivus cristianus d'España, endispués d'abel-si apoderáu d'ella los árabis, fue un enhiel llamáu Pelayu, natural d'Astúrias ena Galiçia, al qual tuvun los árabis cumu rehén pa seguriá dela henti d'essu país i juyó de Córduba en tiempu d'Al-Hurr ibn Abd Al-Rahman Al-Thaqafi, segundu delos emiris árabis d'Hispania, nel añu sestu dispués dela conquista, que fue el 98 dela héhira [716-717]. Sublevó alos cristianus contra el lugaltenienti d'Al-Hurr, l'espençarrun i se hizun dueñus del país, nel que permanecun reinandu, ascenduendu a vinti-dos el númiru delos reis sus que á ubu ata la muerti d'Abd Al-Rahman III».
- ↑ Lista delos reis godus d'Uvéu. 1. «El primeru n'Astúrias fue Pelayu. Reinó en Cangus 18 añus. Ésti, cumu dantis dihimus, llegó a Astúrias espençarrau de Toleu pol rei Witiza». Crónica Albeldense (CSIC, Institutu d'Estoria).
