Ir al contenido

Sonetu

Dendi Güiquipeya
Petrarca, unu delos grandis sonetistas dela literatura italiana meyeval.
Primera página dela primera edición delos sonetus de Shakespeare

Un sonetu es una composicion poética compuesta por catorci versus d’arti mayol, endecasílabus ena su forma crásica.[1] Los versus se suelin organizal en quatru estrofas: dos quartetus (estrofas de quatru versus) i dos tercetos (estrofas de tres versus), con rimás variabris.

Inque la distribucion del conteníu del sonetu nu es estricta, puei decilsi qu'el primel quartetu apresenta el tema del sonetu, i que el segundu lo amplifica u lo desenvolvi. El primel tercetu reflexiona sobri la idea central, u espresa algun sentimientu vinculau col tema delos cuartetus. El tercetu final, el más emotivu, remata cuna reflexion gravi u cun un sentimientu profundu, en dambus dos casus, desataus polus versus anterioris. Desta manera, el sonetu crásicu apresenta una introdución, un desenvolvimientu i una conclusión nel úrtimu tercetu, que dalgunu mó da sentíu al restu del poema.

Dendi el su enceti ena isla de Sicilia, el sonetu pasó ala Italia central, ondi fue cultivau polus poetas del Dolce stil novo: Guido Guinizzelli (1240-1276), Guido Cavalcanti (1259-1300) i Cino da Pistoia, entri otrus, quienis gastan ya los dos quartetus i los dos tercetus, estus úrtimus cun una estrutura variabili.

Nel sigru XIV fuerun mu importantis los sonetus amorosus de Dante Alighieri, dedicaus ala su amá Beatrice Portinari, i arrecojíus nel su libru Vita nuova. Peru el sonetista más influyenti dela centuria fue Petrarca, en cuyo Cancioneru el sonetu se revela cumu la estrutura más adecua pala espresión del sentimientu amorosu.[2] A través dela influencia de Petrarca, el sonetu s’estiendi al restu de literaturas uropeas.

Nel sigru XVI apaici tamién el sonetu «ingrés u isabelinu» en que los catorci versus se agrupan en tres serventesius i un pareau.

El sonetu en lengua española

[Edital | Editá'l códigu]

El primel intentu documentau de adaptal el sonetu ala lengua castellana es obra d’Íñigo López de Mendoza, marqués de Santillana (1398-1458), colos sus quarenta i dos sonetus «hechus al itálicu modu».[3] Dendi Garcilaso ata el moernismu, el sonetu castellanú tuvu una estrutura fija en los ochu primerus versus (ABBA:ABBA), i más libri en los seis úrtimus, conas combinacionis CDE:CDE, CDE:DCE, CDC:DCD, cumu las más gastás. Otrus sonetistas del Prantilla:Siglo fuerun Diego Hurtado de Mendoza, Hernando de Acuña, Fernando de Herrera, Gutierre de Cetina, entri muchus otrus.

El sonetu se distribui en catorci versus endecasílabus (esti es, de onci sílabas) distribuius en dos cuartetus i dos tercetus;[4] en ca unu delos cuartetus riman el primel versu col cuartu, i el segundu col terceru. El sonetu es cultivau polus prencipalis poetas, cumu Lope de Vega, Góngora, Quevedo, Calderón de la Barca, sol Juana Inés de la Cruz i Cervantes. Esti úrtimu gasta variantis, cumu el soneto con estrambote u el soneto dialogado. Los temas del sonetu son mu variaus, dendi el amorosu al satíricu, passandu polus moralis i metafísicus (en los que destacó Francisco de Quevedo). Los autoris barrocus juegan cola horma del sonetu peru nu lo alteran ena su estrutura esencial, que acontina siendu la consagra pol Garcilaso de la Vega i Juan Boscán.

Un ejemplu conocíu es el siguienti sonetu de Lope de Vega, que trata prencisamenti sobri la costrución dun sonetu:

Un sonetu mi manda hazel Violanti,
que en mi via mi ai vistu en tal aprietu:
Catorci versus dicin que es sonetu:
Burla burlandu van los tris delanti.

Yo pensé que nu hallara consonanti
i estoi ala metá de otru cuartetu:
Mas si mi vei nel primel tercetu
nu ai cosa en los cuartetus que mi espanti.

Pol primel tercetu voi entrantu
i paici que entré con pie derechu,
pues fin con esti versu li voi dandu.

Ya estoi nel segundu, i entavía sospechu
que estoi los treci versus acabandu:
contal si son catorci, i está hechu.[5]

Inspirau nesti, el escrebiol colombianu José María Rojas Garrido escrebi el sonetu «La via es sonetu».

Nel periodu neocrásicu decai el gastu del sonetu, inque es cultivau polus autoris cumu José Cadalso i Meléndez Valdés, entri otrus. Tampocu el Romanticismo español li presta mucha atención: entri las Rimas de Bécquer, pol ejemplu, s’alcuentra un únicu sonetu. La prencipal renovación del sonetu en castellanú se produci a finalis del sigru Prantilla:Versalita, col runchi del moernismu.

En los sonetus moernistas lo más frecuenti es el orden crásicu delos cuartetus, peru se gastarun tamién, pol influencia del parnasianismu francés, las combinacionis ABAB:ABAB i ABBA:CDDC. Nesta época apaicin várias innovacionis métricas: se gastan versus de otras méias, dendi trisílabus ata hexadecasílabus, inque los más gastaus son los alejandrinos, cumu el conocíu sonetu «Caupolicán», nel libru Azul..., de Rubén Darío; amás, apaicin sonetus polimétricus, que emprean nel mesmu poema versus de deferenti méia (lo gastó tamién Darío, en su sonetu dedicau a Cervantes, mezcla d’endecasílabus i heptasílabus; Manuel Machado lo gasta en su sonetu «Madrigal de madrigales», compuestu de versus de 7, 9, 11 i 14 sílabas).

Una recuperación moernista es el «sonetillu», sonetu de arti menol, que tini preceentis nel Siglo de Oro i nel Neoclasicismo (Tomás de Iriarte, pol ejemplu, gasta en algunas delas sus fábulas un sonetu en octosílabus).

Es mu frecuenti, tamién, el sonetu ena obra delos autoris dela generación del 27, sobri to en Jorge Guillén, Gerardo Diego, Rafael Alberti i Miguel Hernández; García Lorca cultivó esta horma cultivó esta horma en sus Sonetos del amor oscuro. Posteriórmenti algunus poetas, cumu Jorge Luis Borges, cultivan el «sonetu ingrés» u «sonetu shakespearianu», que consta de tris serventesius i un pareau final, u bien escrebin sonetus sin rima, cumu Pablo Neruda. El sonetu mantuvo la su vitaliá duranti la posguerra gracias a autoris que supierun renoval la su sonoriá i retórica, cumu José García Nieto, Blas de Otero, Ángel González i Carlos Edmundo de Ory, i entri los hispanoamericanus Alfonso Reyes i Javier del Granado. Duranti los añus sesenta i setenta cayó en un relativu descuíu, si esceutamus algunus nombris de poetas andaluzis cumu Antonio Carvajal u algunu de Jenaro Talens i los nombris de José García Nieto, Juan Antonio Villacañas i Carlos Murciano, peru poetas posterioris alos novísimus, cumu Álvaro Tato (i algunus destus, cumu Luis Alberto de Cuenca u Juan Van-Halen), án retomau el su gastu, cun un fervol nu esentu de ironía. Posiblimenti el mejol sonetista español contemporáneu aiga síu Leopoldo de Luis, quien supu dal-li un sentíu filosóficu dentru del su pensamientu materialista.

El sonetu en lengua italiana

[Edital | Editá'l códigu]

Se crei que el sonetu fue creau pol Giacomo da Lentini, lídel dela Escuela Siciliana baju l'Emperadol Federicu II. Peter Dronke a comentau que aiba algunu intrínsecu ena su forma flessibli que contribuyó ala su sobreviviencia muchu más allá dela su región de enceti. La forma consistía nun pari de quartetos desiguías pun pari de tercetus col esquema de rima simétrica ABABABAB CDCDCD, ondi el sentíu se lleva delanti en una nueva direción endispués dela ruptura intermedia.[6] William Baer sugieri que los ochu primerus versus delos primerus sonetus sicilianus son idénticus ala estrofa de ochu versus dela canción populal siciliana conocía cumu Strambotto. A estu, da Lentini (u quienquiera que inventara la horma) añiió dos tercetus al Strambotto pa creal la nueva horma de sonetu de 14 versus.[7]

Pol contrariu, Hassanaly Ladha[8] a argumentau que la estrutura i el conteníu del sonetu sicilianu bebían dela poesía árabe i nu puein explicalsi cumu una "invención" de Giacomo da Lentini u de qualisquiá otru biembru dela Escuela Siciliana. Ladha señala que «en sus encetis sicilianus, el sonetu evidencia un contactu literariu i epistemológicu cona qasida»,[9] i subraya que el sonetu nu surgió simultániamenti cola su estrutura de 14 versus, supuestamenti definitoria. «De horma reveladora, los intentus de cerral el sonetu alos sus predecesoris árabis dependin duna definicion dela nueva lírica ala que la poesía de Giacomo nu s’ajusta: sobreviviendu en recensionis del sigru XIII, los sus poemas apaicin nu en catorci, sinu en seis líneas, incluyendu quatru filas, ca una con dos hemistiquios i dos "tercetos" ca unu en una línea que s’estiendi sobri dos filas».[10] En opinión de Ladha, el sonetu surgi cumu la continuación duna tradición más amplia de poesía amorosa en tou el mundu mediterráneu i se relaciona con otras hormas cumu el strambotto sicilianu, el canso provenzal, el muwashshah i el zajal árabe andalusí, así cumu la qasida.[11]

Los cincu primeros sonetus de Il Canzoniere de Petrarca.

Guittone d'Arezzo redescubrió la horma del sonetu i la llevó a Toscana, ondi la adaptó al dialecto toscano quandu hundó la escuela poética sículo-toscana u guittoniana (1235-1294). Escrebió cuasi 250 sonetus.[12] Entri la multitud de otrus poetas italianus que siguierun, destacan los sonetus de Dante Alighieri i Guido Cavalcanti, peru más tardi el más famosu i de mayol influencia hue Petrarca.

La estrutura dun sonetu italianu típicu, tal cumu se desenvolvió, incluía dos partis que juntas hormaban una horma compacta de "argumentu". En primel lugal, la octava horma la "proposición", que descrebi un "problema" u "pregunta", siguía pun sextetu (dos tercetos) que proponi una "resolución". Normalmenti, el novenu versu enceta lo que se denomina el "chiru", u "volta", que señala el passu dela proposición ala resolución. Entavía en los sonetus que nu siguin estrictamenti la estrutura problema/resolución, el novenu versu sueli marcal un "chiru" al señalal un chambiu nel tonu, el estau d’ánimu u la postura del poema.

Más tardi, el esquema ABBA ABBA se convirtió ena norma delos sonetus italianus. Pal sextetu aiba dos posibilidais deferentis: CDE CDE i CDC CDC. Col tiempu, se introdujerun otras variantis desti esquema de rima, cumu CDC DCD u CDE DCE. Petrarca solía gastal un esquema ABBA ABBA pa la octava, siguíu de rimás CDE CDE u CDC CDC nel sextetu.

A finalis del sigru XIV aportan los primerus ejemplus dela secuencia de sonetos unificá alreol dun solu tema. Assina lo representa la seri de Folgore da San Geminiano sobri los mesis del añu,[13] siguía dela su secuencia sobri los días dela semana.[14] En una fecha algu anterior, Dante aiba publicau la su La Vita Nuova, un comentariu narrativu en el que apaicin sonetus i otras hormas líricas centraás nel amol del poeta pol Beatriz.[15] La mayoría delos sonetus son petrarquistas (aquí se gasta cumu un términu puramenti estilísticu, ya que Dante es anterior a Petrarca). El capítulu VII contieni el sonetu "O voi che per la via", con dos sextetus (AABAAB AABAAB) i dos cuartetus (CDDC CDDC), i el capítulu VIII, "Morte villana", con dos sextetus (AABBBA AABBBA) i dos cuartetus (CDDC CDDC). Petrarca siguió los sus passus más tardi, nel sigru siguienti, colos 366 sonetus delos Canzionere, que relatan el su amol de toa la via pol Laura.[16]

A méia que la escrebiura de sonetus s’estiendía ena socieá italiana, entri los practicantis s’alcuentran algunus más conocíus pol otras cosas: los pintoris Giotto i Miguel Ángel, pol ejemplu, i el astrónomu Galileo. El académicu Giovanni Mario Crescimbeni enumera 661 poetas solu nel sigru XVI.[17] Tan comunis eran que col tiempu, en palabras dun estoriaol literariu, «ningun acontecimientu era tan trivial, ningunu tan correnti, un comercienti nu podía abril una tienda más grandi, un funcionariu del gobielnu nu podía obtenel unus pocus scudi adicionalis de sueldu, peru tolos sus amigus i conocíus debían celebral el acontecimientu, i revestil las sus felicitacionis cun una copia de versus, que cuasi invariabrienti asumían esta horma».[18]

El sonetu en lengua francesa

[Edital | Editá'l códigu]
Le Dormeur du val, d'Arthur Rimbaud.

En Francia, el primel sonetista conocíu fue Clément Marot (1496?-1544), criaol del llamau «sonetu maróticu» (sonnet marotique), qu'algunus autoris francesis llaman tamién, pol su enceti, «sonetu italianu», cuya estrutura es ABBA ABBA CCD EED. El llamau «sonetu françois» se deferencia del anterior solu ena rima del úrtimu tercetu; la su estrutura es ABBA ABBA CDC EDE, i fue cultivau pol autoris dela importancia de Pierre de Ronsard i Joachim du Bellay. El periodu de esplendol del sonetu francés llega ata metáis del Prantilla:Siglo. Apenas tini presencia nel Prantilla:Siglo, peru es revitalizau ena centuria siguienti pol poetas del parnasianismo cumu José María de Heredia. Los parnasianus introducin modificacionis formalis nel sonetu, cumu introducil quatru rimás, en lugal de dos, en los cuartetus (ABBA CDDC); introducil un pareau final (a semejanza del «sonetu ingrés»); i entavía colocal los tercetus dantis que los quartetus. El sonetu tini una gran importancia ena obra de Charles Baudelaire, quien gastó várias combinacionis deferentis. Tamién Paul Verlaine i Stéphane Mallarmé cultivun con asiduá el sonetu.

El sonetu en lengua inglesa

[Edital | Editá'l códigu]

El introduciol del sonetu en Ingalaterra fue Thomas Wyatt (1503-1542), traduciol de Petrarca i autol d’unus treinta sonetus própius. Henry Howard, condi de Surrey, encetó la trasformación dela estrutura tradicional del sonetu, herencia de Petrarca, preparandu la aparición del llamau «sonetu ingrés», cuyo representanti prencipal es William Shakespeare.

El «soneto ingrés», llamau tamién «sonetu isabelinu» pol avelsi encetau duranti el reinau d’Isabel I de Inglaterra, tini la siguienti estrutura: ABAB CDCD EFEF GG, estu es, se componi de tris serventesios i un pareado.

Edmund Spenser (1552-1599) compusu sonetus enos qu'el versu final de ca quartetu rima col primel del siguienti, cun un esquema abab bcbc cdcd ee. Estus son denominaus en los paísis anglófonus Spenserian sonnets («sonetus spenserianus») u Scottish sonnets («sonetus escocesis»).[19] Algunus delos más importantis sonetistas en lengua inglesa án síu, amás delos citaus, John Milton, William Wordsworth, Dante Gabriel Rossetti, Thomas Hardy. En Estados Unidos destacan Longfellow, Jones Very, G. H. Boker i E. A. Robinson.

El sonetu en lengua portuguesa

[Edital | Editá'l códigu]
Sonetu de Pedru II de Brasil, “A Vida e o Barco”, originalmenti escritu em 1887 a bordu dun vapor, el “Gironde”, que llevó al emperaol i la su familia a un viaji por Uropa

El sonetu en lengua portuguesa fue cultivau pol autoris cumu Sá de Miranda, Luís de Camões i Antero de Quental. Sá de Miranda fue el responsabli dela introdución al portugués del sonetu, asín cumu dela canción, la sextina, las composicionis en tercetus i octavas i el versu decasílabu, endispués dun viaji a Italia entri 1520 i 1526.

El sonetu en lengua gallega

[Edital | Editá'l códigu]

Entri la escasa producción literaria en gallegu duranti los Sigrus Oscurus se cuentan várius sonetus. El primel dellus es el anónimu Sonetu de Monterrei, datau ena década de 1530 i erróniamenti atribuiu duranti algun tiempu a Camões. En 1612 apaicin los sonetus de Juan Gómez Tonel i Pedro Vázquez de Neira, el segundu dellus "con falda" (esta expresión se mantendría igual, ya que se refiere a una característica específica del soneto), con motivu delas exequias dela reina Margarita de Austria-Estiria. Ya nel Rexurdimento, Curros Enríquez emprea el sonetu en su poemariu Aires da miña terra, de 1880. Peru será Ramón Cabanillas quien introduzca esta horma poética ena moerniá literaria con deferentis esquemas de rima.

El sonetu en lengua catalana

[Edital | Editá'l códigu]

Esta forma poética apaici pol primera vezi escrebia pol Pere Torroella (1420-1492) i se difundi amplamenti a lo largu del sigru XVI. El su máisimu exponenti es Pere Serafí, autol de sesenta sonetus —14 dellus con estramboti— publicaus entri 1560 i 1565. Entri los sigrus XVII al XIX hue gastau habitualmenti, peru lo huerun abandonandu los poetas románticus. Los autoris parnasianus i simbolistas lo recuperarun i con mayol u menol fortuna nu a dejau de sel cultivau ata ogañu. Entri los contemporáneus, destacan cumu sonetistas Jeroni Zanné, Josep Maria Solé, J. V. Foix u Joan Brossa. Josep Carner fue el resucitaol del sonetu en catalán, caíu en desagracia duranti el Renacimientu poéticu en esta lengua. Carner gastó el sonetu con una perfección lingüística inigualabri i una esigencia formal llena de referéncias cultas.

El sonetu en lengua alemana

[Edital | Editá'l códigu]

Paulus Melissus fue el primeru en encetal el sonetu ena poesía alemana. [20] Peru el que más hizu pa lleval el sonetu al conocimientu alemán fue Martin Opitz, quien en dos obras, el Buch von der deutschen Poeterey (1624) i el Acht Bücher Deutscher Poematum (1625), assentó el sonetu cumu un géneru desapartau i estableció las sus reglas de composición. Se tenía que escribil en alejandrinos yámbicus (mantengo "alejandrinos yámbicus" por ser términos técnicos sin equivalente directo), con rimas internas alternamenti masculinas i femeninas nel octetu i un sestetu más flexible con tres rimas. Pa reforçal estas reglas, incluyó exemplus traducíus de Petrarca, Ronsard i Daniel Heinsius. [21] Endispués, nel sigru XVIII, Johann Wolfgang von Goethe escribió várius sonetus d'amor, gastandu un patrón de rima derivau dela poesía italiana. Endispués dela su muerti, los siguioris de Goethe crearon el sonetu alemán más libri, que rima ABBA BCCB CDD CDD.

La tradición del sonetu fue continuá endispués por August Wilhelm von Schlegel, Paul von Heyse i otrus, alcanzandu la su culminación con los Sonetos a Orfeo de Rainer Maria Rilke, que án síu consideraus cumu "unu delos grandis poemas moernus, por nu nombral la su aportación monumental ala literatura delas secuencias de sonetus".[22] Esti ciclu de 55 sonetus se escribió en dos partis en 1922, mientris Rilke estaba acabandu las sus Elegías de Duino. El títulu completu en alemán es Die Sonette an Orpheus: Geschrieben als ein Grab-Mal für Wera Ouckama Knoop (traducíu cumu Sonetus a Orfeo: Escritus cumu un monumentu pa Wera Ouckama Knoop), conmemorandu la muerti reciente duna bailaora jovencita por leucemia. El Grab-Mal (literalmenti "señal de la tumba") del títulu recuerda la serii de Tombeaux escritus por Stéphane Mallarmé, traducíus (entri otrus) pol mesmu Rilke en 1919, coincidiendu tamién con los sonetus de Miguel Ángel que Rilke había traducíu en 1921. Los sonetus del propiu Rilke tién una estructura fluia a manera de trasposición del baili dela muchacha muerta, i abarcan temas dela vida i la muerti i la relación del arti con ellus. Amás de tel diferentes esquemas de rima, tamién la longol delos versus varía i a vezis son irregularis en el metru, inclusu drentu del mesmu sonetu.[23]

Las respuestas a tiempus turbulentus foman una categoría aparti entri los sonetus alemanis. Inclúin los 72 "Sonetus con armadura" (Geharnischte Sonette, 1814) de Friedrich Rückert, que incitaban ala resistencia contra la dominación napoleónica; i sonetus de Emanuel Geibel escritus duranti las revoluciones alemanas de 1848-1849 i la Primera Guerra de Schleswig. [24] Endispués dela Primera Guerra Mundial, Anton Schnack, considerau por un antologista cumu "el únicu poeta en lengua alemana cuya obra se puei comparal cola de Wilfred Owen", publicó la secuencia de sonetus Tier rang gewaltig mit Tier ("La bestia luchó con fuerza contra la bestia", 1920). Los 60 poemas d’ahí tién la horma típica del sonetu alemán, peru están escritus en los ritmus libris de versu largu desarrollaus por Ernst Stadler. [25] Patrick Bridgwater, escribiendu en 1985, llamó a esta obra "sin duda la mejol colección individual producía por un poeta de guerra alemán en 1914-18", peru añii que "asta ogañu es virtualmenti desconocía entavía en Alemania".[26]

Referencias

[Edital | Editá'l códigu]
  1. Domínguez Caparrós (1999), p. 405.
  2. Adúriz (2006), p. 13.
  3. Ragucci (1963), p. 62.
  4. Méndez Bajarano, Mario (1906). La ciencia del verso. Talleres Gráficos de la Penitenciaría Nacional. p. 175. 
  5. Lope De Vega (1958), p. 679
  6. Peter Dronke, The Medieval Lyric, Hutchinson University Library, 1968, pp.151-4
  7. William Baer (2005), Sonnets: 150 Contemporary Sonnets, University of Evansville Press, pp. 153-154.
  8. cite web| url = https://languages.uconn.edu/person/hassanaly-ladha/%7C title = Perfil de Hassanaly Ladha en la Universidad de Connecticut| date = 22 de enero de 2016
  9. Ladha, Hassanaly, "From Bayt to Stanza: El Khayāl árabe y el advenimiento de la poesía vernácula italiana": Exemplaria: Vol 32, nº 1 (tandfonline.com), p. 17. Recuperau el 7 de juliu de 2021
  10. Prantilla:Cite journal
  11. Prantilla:Cite journal
  12. Prantilla:Cite book
  13. "De los mesis", traducía pol Dante Gabriel Rossetti,
  14. html#p369 "Rossetti Archive" Check |url= value (help). 
  15. La Vita Nuova (La Via Nueva)], A. S. Kline, Poetry in Translation 2000-02
  16. "Petrarca: The Canzonieri", A. S. Kline, Poetry in Translation 2002
  17. "Estoria crítica del sonetu", Dublin Review 79 (1876), p. 409
  18. Richard Chevenix Trench, "The History of the English Sonnet" (Londres, 1884), p.ix
  19. Margaret Coats, Ten Great Spenserian or Scottish Sonnets, The Society of Classical Poets, 2020.
  20. Allgemeine Deutsche Biographie|21|293|297|Melissus, Paul Schede|Erich Schmidt
  21. Michael Haldane, "Martin Opitz, Father of German Poetry: Translation and the Sonnet", 2005
  22. David Young's introduction to his translation of Sonnets to Orpheus, Wesleyan University, 1987, p.xv
  23. Charlie Louth, "Die Sonnette an Orpheus", in Rilke, The Life of the Work, OUP 2020, pp.455–509
  24. ”Critical History of the Sonnet", Dublin Review 79 (1876), p. 418
  25. Patrick Bridgwater (1985), The German Poets of the First World War, página 97.
  26. Bridgwater (1985), The German Poets of the First World War, p. 96.

Bibliografía

[Edital | Editá'l códigu]
  • Adúriz, Javier (2006). El Soneto: Ensayo & Antología. Buenos Aires: Leviatán. ISBN 9875141062. 
  • Domínguez Caparrós, José (1999). Diccionario de métrica española. Madrid: Alianza Editorial. ISBN 8420636762. 
  • Ragucci, Rodolfo (1963). Cumbres del idioma. Buenos Aires: Don Bosco. 

Bibliografía adicional

[Edital | Editá'l códigu]

Atijus p'ahuera

[Edital | Editá'l códigu]