Tangu
| Tangu | |
|---|---|
|
Pareya ballandu tangu en San Telmu, Buenos Aires.
| |
| País | Prantilla:Geodatos ARG Argentina Prantilla:Geodatos URU Uruguai |
| Tipu | Cultural inmaterial |
| ID | 001258 |
| Rexón | América Latina i el Caribi |
| Añu | 2019 |
|
| |
| Tangu | |
|---|---|
| Oríhenis musicális | tangu flamencu, habanera, candombe, milonga, zarzuela, polca, vals y payada |
| Oríhenis culturális | Zóna del Ríu dela Plata[1] |
| Instrumentus comunis | Bandoneón, guitarra, pianu, guitarrón arxhentinu, dinarra, guitarrón uruguaianu, violín y contrabaxu |
| Popularidá | Paísis del Conu Sur, Uropa y Xapón |
| Subxénirus | Tangu-pasional |
| Fusionis | Tangu-canzión, tangu electrónicu, cuartetangu |


El tangu es un géneru musical i una dança, caraterística dela región del Ríu dela Prata i la su çona d'influéncia, inque principalmenti delas ciais de Güenus Airis (en Argentina) i Montevideu (en Uruguai). El escrebiol Ernesto Sabato destacó la condición d'«íbridu» del tangu.[2] El pueta Eduardo Giorlandini destaca las sus raízis afrorrioplatensis, cola coltura gauchesca, española, italiana i la enormi diversidá étnica dela gran ola inmigratoria llegá principalmenti d'Uropa.[3] La investigaora Beatriz Crisorio izi qu'«el tangu es deudol d'aportis multiétnicus, grácias al muestru passau colonial (indígena, africanu i criollu) i al sucessivu aporti inmigratoriu».[4] Dendi antoncis s'á manteniu comu unu delos génerus musicalis cuya preséncia s'á güeltu familiag en tol mundu, assin comu unu delos más conocius.[5][6]
Destintas investigacionis señalan seis estilus musicalis prencipalis que dexun la su impronta nel tangu: el tangu andaluz, la abanera cubana, el candombi, la milonga, la mazurca i la polca uropea.[7][8]
El tangu revolucionó el baili populal introduciendu una dança sensual con pareja abraçá que proponi una prefunda relación emocional de ca pressona col su própiu cuerpu i delos cuerpus delos bailarinis entri sí. Refiriéndu-si a essa relación, Enrique Santos Discépolo, unu delos sus mássimus puetas, definió al tangu comu «un pensaeru tristi que se baila».[9]
Musicalmenti sueli tenel forma binária (tema i estribillu) o ternária (dos partis alas que se agrega un tríu). La su enterpretación puei lleval-si a cabu meyanti una ámpria variedá de formacionis estrumentalis, con una preponderáncia clásica dela orquesta i del sestetu de dos bandoneonis, dos violinis, pianu i contrabaxu. Sin sel escluyenti, el bandoneón ocupa un lugal medieru.
Abondas delas letras delas sus cancionis están escrevias nun argot local rioplatensi llamau lunfardu i suelin epressal las emocionis i tristezas que sientin los ombris i las mujeris del pueblu, especialmenti «enas cosas del amol».[10]
En 1996 Argentina declaró al tangu comu parti integranti del su patrimoñu coltural.[11] El 30 de setiembri de 2009, a petición delas ciais de Güenus Airis i Montevideu, la Unesco lo declaró Patrimoñu Coltural Inmaterial dela Umanidá (PCI).[5]
Etimología
[adital | adital cóigu]La su etimología á siu, i sigui siendu, objetu de múltipris teorías i fuertis controvérsias. Unu delos trebajus fundamentalis nesti aspeutu es el artículu de José Gobello Tangu, vocablu controvertiu (1976), que destaca precisamenti el clima controvertiu que suscitan l'origin dela parabra.[12] El núcliu del apasionau debati es esencialmenti civilizatoriu, ya que se centra en determinal el papel jugau polas colturas delos indígenas, latinoamericanas, africanas i uropeas ena conformación dela epressión. Refresionandu sobri esta puja civilizatoria, Gobello izía en 1999:
Entavía oi los especialistas discutin si ena elaboración del tangu prevalecierun los ingredientis ispánicus o los africanus. La discusión resulta más bien ociosa, polque los ingredientis ispánicus en questión tenín tamién la su quota de sangri negra.
|José Gobello[13]
El investigaol Héctor Benedetti, nel su ensayu Sobri la etimología dela parabra tangu (2001),[14] realiza un proliju repassu delas diversas teorías que s'án hormulau i la suerti corría pol ca una. Las teorías sobri el origin dela parabra «tangu» se remontan ala edición del Dicionariu dela Real Acaémia Española de 1914, ena que izía que provilnía del latín tangere, afirmación eliminá enas edicionis posterioris.[14]
En 1957, el estoriaol Ricardo Rodríguez Molas investigó los lenguajis delos esclavus llevaus ala Argentina, prencipalmenti pertenecientis a étnias del Congu, el golfu de Guinea i el sul de Sudán,[15][16] i destapó la dessisténcia dela parabra «tangu» pa referil-si alos «lugaris de reunión», gastá tantu en África, comu ena América colonial. Rodríguez Molas sostuvu antoncis que la parabra «tangu» tini origin africanu.[17][18] Otras parabras íntimamenti relacionás col tangu, comu «milonga» i «canyengue», tamién son d'origin africanu.
Rodríguez Molas cita una denúncia de 1789, realizá pol Manuel Warnes (antoncis funcionariu del cabildu de Güenus Airis), ena que se gasta la parabra "tangu" pa referil-si alas reunionis bailabris delos esclavus:
No permitan semejantis bailis i juntas las del tangu, polque en ellas no se trata sinu del robu i dela intranquilidá pa vivil los negrus con libertá i sacuil el yugu dela esclavitú.[17][19]
En Montevideu, naquella época, la parabra «tangu» se gastaba cun sinificau similal. El musicólogu uruguayu Lauro Ayestarán citaba ena su fundacional obra La música del Uruguai la resolución del Cabildu de Montevideu del 26 de setiembri de 1807 ditá con acuerdu del governaol Francisco Javier de Elio:
Sobri tambus, bailis de negrus. Que respetu alos bailis de negrus, son pol tolos motivus perjudicialis se proiban rondamenti, dentru i huera dela Ciá, i que se imponga al que contravenga el castigu d'un mes á las obras púbricas.|Resolución del Cabildu de Montevideu
de común acuerdu col governaol Francisco Javier Elío del 26 de setiembri de 1807[20]
Notablimenti, la citá disposición del virrei De Elío fue registrá nel índi d'Atas Capitularis gastandu el términu «tangu». Es qu'nel virreinatu del Ríu dela Prata los términus «tangu» i «tambu» se gastaban comu sinónimus, pa referil-si alos lugaris en que bailaban los negrus.[20]
Precisamenti a partil del gastu generalizau comu sinónimus delas parabras «tambu» i «tangu», el investigaol Oscar Escalada, dela Nuversidá de La Prata, sostribi qu'el origin del términu es quechua, a partil del vocablu tanpu, ispanizau polos conquistaoris españolis comu «tambu» i luegu gastau comu sinónimu de «tangu».[21]
Fuerun essus «tambus» o «tangus», ya constituius n'asociacionis pol origin étnicu dela comunidá afrorrioplatensi dendi que la esclavitú esmençó a sel abolía en 1813, ondi surgierun las acaémias, milongas, pirigundinis i canguelas, enas que se diría formandu el tangu ena segunda mitá del sigru XIX.
Cun derroteru diferenti, s'á destacau tamién que la parabra "tangu" dessisti en Andaluzía dendi meyaus del sigru XIX, pa designal un géneru musical llamau tangu flamencu o tangu andaluz, cuyu origin á siu detetau hazia 1823 en Cuba, nel barriu negru de La Abana.[22] El tangu flamencu, ala su vezi, registra influéncias afrocubanas -en particulag la abanera, i africanas. Tantu la abanera comu el tangu flamencu se topan entri los génerus que más influyerun ena aparición del tangu comu géneru musical.[14]
Finalmenti, teniendu en qüenta el gastu generalizau nel Ríu dela Prata dendi la colónia delas epresionis "tambu-tangu" i ala vezi la epressión "tangu andaluz", s'á sostribíu una teoría dela dobri entrá, que proponi que la parabra "tangu" se gastó nel Ríu dela Prata duranti los sigrus sigru XVIII i sigru XIX pa designal los sitius del baili negru, i luegu golvió a entral ena segunda mitá del sigru XIX, procedenti de Cuba-Andaluzía, pa designal esta vezi la dança i el géneru musical.[20][14]
Referencias
[adital | adital cóigu]- ↑ S'esiste un debati antre espertus sobri la ciá precisa u nacíu el tangu, anque to el mundu concidi en qu'ehunió na rechón del Ríu dela Plata y ena so zóna d'influehencia.
- ↑ Sábato, Ernesto (1968). Tango. Discusión y clave. Güenus Airis: Losada.
- ↑ Giorlandini, Eduardo. Raícis del tangu. Cronología. Nuversidá Tecnológica Nacional. Consultau el 10 de juñu de 2015.
- ↑ Horvath, Ricardo (2006). Essus malditus tangus: apuntis pala otra estoria. Güenus Airis: Biblos. p. 50. ISBN 9507865497.
- ↑ 5,0 5,1 UNESCO (2009). El tangu. UNESCO. Consultau el 1 d'otubri de 2009.
- ↑ Davter, Paula (2010). Tango Kultur. Freie Universität Berlin. Consultau el 1 d'abril de 2016.
- ↑ Vanden Berghe, Kristine (2011). El retornu delos galeonis. Peter Lang. Consultau el 2 d'abril de 2016.
- ↑ Wentzlaff- Eggebert, Christian. El tangu argentinu comu espeju dela sociedá nel su contextu estoricu. p. 5. Consultau el 1 d'abril de 2016.
- ↑ Ernesto Sabato: Tango: discusión y clave (pág. 11). Güenus Airis: Losada, 1963.
- ↑ Del tangu Qué me van a hablar de amor (1946), con música de Héctor Stamponi (1916-1997) i letra de Homero Expósito.
- ↑ boletín oficial del 02 de setiembri 1996 [1]lei 24684 dela Nación]
- ↑ Gobello, José (1976). «Tangu, vocablu controvertiu». Estoria del tangu. vol. 1. Güenus Airis: Corregidor. pp. 133-144. ISBN 9500512378.
- ↑ Gobello, José (1999). Brevi estoria crítica del tangu. Güenus Airis: Corregidor. p. 18.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 Benedetti, Héctor Ángel (2001). «Sobri la etimología dela parabra tangu». Dozi ventanas al tangu. Güenus Airis: Hundación El Libru. pp. 37-55. ISBN 987-95803-6-2. [2] Archivau dendi l'original [3] el 5 de marçu de 2016.
- ↑ Rodríguez Molas, Ricardo (1957). La música i la dança delos negrus nel Güenus Airis delos sigrus XVIII i XIX. Güenus Airis: Clio.
- ↑ Rodríguez Molas, Ricardo (1958). «Algunus aspetus del negru ena sociedá rioplatensi del sigru XVIII». Anuariu dela Nuversidá Nacional del Litoral (Rosariu: Nuversidá Nacional del Litoral) (3).
- ↑ 17,0 17,1 Rodríguez Molas, Ricardo (2000). «Los afroargentinus i el origin del tangu (sociedá, danças, salonis de baili i folclori urbanu». Desmemoria (Güenus Airis) (27).
- ↑ Reid, George (1990). Los afroargentinus de Güenus Airis. Güenus Airis: Edicionis dela Frol. p. 188.
- ↑ Giménez, Gustavo Javier (30 de setiembri de 2010). Epresionis músico-religiosas comu mecanismus de legitimación coltural. El casu dela comunidá africana en Güenus Airis entri 1776-1852. Estitutu Ravignani, Facultá de Filosofía i Letras, UBA. p. 5. Consultau el 8 de noviembri de 2013.
- ↑ 20,0 20,1 20,2 Ayestarán, Lauro (1953). La música en el Uruguai. vol. I. Montevideu: SODRE.
- ↑ Escalada, Oscar (2002). Investigación sobri la etimología dela vozi TANGU i la su volución. La Prata: Bachilleratu de Bellas Artis, Nuversidá Nacional dela Prata. p. 18. Consultau el 2 de noviembri de 2013. Archivau dendi l'original [4] el 31 de eneru de 2013.
- ↑ Carrasco, María José (18 d'abril de 1999). Dos investigaoris sitúan el origin del tangu flamencu ena Abana en 1823. El País (España).
Bibliografía
[adital | adital cóigu]- Barreiro, Javier (1985). El tango. Gijón: Júcar. ISBN 84-334-2064-X.
- Bottomer, Paul (1999). Tango. Madrid: Susaeta.
- Cadícamo, Enrique (1973). Café de camareras. Buenos Aires: Sudamericana.
- Ferrer, Horacio (1980). Libro del tango: arte popular de Buenos Aires (3 tomos). Buenos Aires: Antonio Tersol.
- Fitch, Melissa A. (1980). Global Tangos: Travels in the Transnational Imaginary. Maryland: Bucknell University Press. ISBN 978-1-61148-652-0.
- González Arzac, Alberto; Uthurralt, Marisa (2007). Tango aborigen. Buenos Aires: Quinque.
- Groppa, Carlos G. (2004). The tango in the United States: a history. McFarland. ISBN 0786426861.
- Hidalgo Huerta, Manuel (2001). Tango. Biblioteca Nueva. ISBN 84-7030-987-0.
- Judkovski, José (1998). El tango. Una historia con judíos. Buenos Aires: Fundación IWO. ISBN 987-96990-0-9.
- Varios autores; coord. Martini Real, Juan Carlos (1976-2011). Historia del tango (21 tomos). Buenos Aires: Corregidor. ISBN 978-950-05-1947-2.
- Nudler, Julio (1998). Tango judío (del ghetto a la milonga). Buenos Aires: Sudamericana. ISBN 950-07-1498-1.
- Oderigo Ortiz, Néstor (2009). Latitudes africanas del tango. Buenos Aires: Eduntref. ISBN 950-07-1498-1.
- Pau, Antonio (2001). Música y poesía del tango (prólogo de Ernesto Sabato). Madrid: Trotta.
- Sabato, Ernesto (1963). Tango: discusión y clave. Buenos Aires: Losada.
- Vidart, Daniel (1964). Teoría del tango. Montevideo: Banda Oriental.
- Vidart, Daniel (1967). El tango y su mundo. Montevideo: Tauro.
- Zubillaga, Carlos; Borges, Jorge Luis (1986). Carlos Gardel (prólogo de Jorge Luis Borges). Madrid: Los Juglares.
- Zucchi, Oscar (1997ss). El tango, el bandoneón y sus intérpretes (10 tomos; 3 editados). Buenos Aires: Corregidor.
Enlacis externos
[adital | adital cóigu]- «Orquestas, Cantores, Letras y discografías de Tango Argentino (El Recodo Tango)».
- Vicente Gesualdo (1992). «Eloísa de Silva, la primera mujer compositora de tangos». Todo es Historia n.º 304 (reedit. Todo Tango). Archivado desde el original el 22 de octubre de 2013. Consultado el 15 de octubre de 2013.
- Czackis, Lloica. «El tango yiddish durante el holocausto». Tango City. Archivado desde el original el 29 de octubre de 2013. Consultado el 25 de octubre de 2013.
- Viejo Tanguero (23 de septiembre de 1913). «El tango, su evolución y su historia». Diario Crítica (republicada por Club de Tango). Archivado desde el original el 31 de agosto de 2014. Consultado el 31 de octubre de 2013. Reproducción del primer artículo realizado sobre la historia del tango.
- EFE (19 de abril de 2013). «Estambul, la otra capital del tango». España: Qué!. Archivado desde el original el 28 de marzo de 2016. Consultado el 31 de octubre de 2013.
- Orpheus and Lyra. «Ukranian Tango». Ucrania: Orpheus and Lyra. Archivado desde el original el 6 de febrero de 2013. Consultado el 24 de noviembri de 2013. Muy interesante sitio sobre el tango en Ucrania, con información, sonido e imágenes de antiguos tangos ucranianos.
- De la Rosa, Ignacio (28 de octubre de 2014). «Advierte que el tango está en peligro de extinción (Entrevista al psicoanalista Jorge Dimov)». Mendoza: Los Andes. Archivado desde el original el 17 de febrero de 2015. Consultado el 16 de febrero de 2015.
- «Argentine Tango Radio».
Alfabetu radiofónicu
[adital | adital cóigu]La parabra "tangu" fue selecioná pa represental la letra "T" nel alfabetu radiofónicu d'gastu global.