Vándalus
| Vándalus | |
|---|---|
| Collar con ferrau de presión que vien del descubrimientu dela tumba d'Ostrovany, ena parte oriental de Eslováquia, un tesoru xermánicu (vandalu) de finais del siglu II u alredor del añu 300 dela nuesa era. | |
| Períodu | III siglu a. C.–VI siglu |
| Etnia | Puebru xermánicu oriental |
| Lengua(s) | vandalu, latín |
| Religión | paganismu; depués cristianismu arianu (siglus IV–VI) |
| Provincia d'origi | Uropa central (sur de Polonia i Eslováquia), y depués, ena epoca de las grandis invasiónis, Galia i península Ibérica. Por fini, nel tiempu del reinu vandalu, una parte del noroesti d'África i dalgunas islas mediterráneas. |
| Reis / monarcas | Godégisel, Gundéric, Genséric, Hunéric, Gunthamund, Thrasamund, Hildéric i Gélimer |

Los vándalus fuerun un puebru germánicu de Uropa Central que abitaban las regionis ribereñas del mari Bálticu, enas atualis Alemaña i Poloña, duranti l' Imperiu romanu. La su luenga apertencía a la rama germánica oriental (namás se conselvan unus pocu fragmentus d' idioma vándalu). La su primel apareción enas huentis antigüas se remonta al sigru I d.C. nel que fuerun citaus por Pliniu i Tácitu. Muchu mas tardi, nel sigru V, un grupu de vándalus lideraus por reis estableció réinus vándalus, primeru ena península Ibérica i endispués enas islas del Mediterráneu ocidental i el norti d' África.
Los arquéologus assócian a los primerus vándalus cola coltura de Przeworsk, lu que á llevau a argunus autoris a equiparalus colos lugii, otru grupu de puebrus germánicus associaus a essa mesma coltura i región arquiológica. Endispués d'espanil-si a Dacia duranti las Guerras Marcomanas i a Panonia duranti la Crisi del sigru III, los vándalus fuerun confinaus a Panonia polos godos alreol del añu 330 d.C., ondi recibierun permissu de Constantinu el Grandi pa establecel-si. Alreol del 400, encusionis delos hunos dendi el esti ocligun a albondas tribus germánicas a emigral al oesti pal territoriu del Imperiu rumanu i, temendu sel el siguienti pesqui, los vándalus tamién fuerun emburreaus pal oesti.[1] El 31 de diziembri del añu 406 atravessun el limes rumanu, cruçarun un congelau Rin enas cercanías de Mongontiacum i envaieron la Gália. Endispués, se dirijun ala península Ibérica, ondi penetrun nel otoñu del añu 409 i se enstalun duranti unus añus nel valli del Guadalquivir. Los Asdingus i los Silingus se assentun ena Gallaecia (noroesti d' Ibéria) i la Bética (centru-sul d' Ibéria).
Pol ordin delos rumanus, los visigodus envaierun Ibéria nel añu 418. Ábate aniquilun a los vándalus Alanus i Silingus, quienis se sometun voluntariamenti al goviernu del lídel asdingu Gundericu. Gundericu fue endispués espulsau dela Gallaecia ala Bética puna coalición romana-sueva nel añu 419. En mayu del 429, unus 80.000 vándalus passun l'estrechu de Gibraltar i, dirigíus por Gensericu, creun un réinu nel norti d' África, centrau ena atual Túneç, ondi se conviltun en federaus de Roma en 435. Quatru añus mas tardi, Gensericu se liberó del señoriu rumanu, capturó Cartagu i estableció una autucracia endependienti. Pal añu 439, tenían establecíu un réinu qu' abarçaba la província rumana d'África, amás de Sicília, Córcega, Cerdaña, Malta i las islas Balearis, i las sus hotas piratas controlun gran parti del Mediterráneu Ocidental.[2] Repeleirun varius intentus rumanus de recupral la província africana i incluíu envaierun Itália i saqueun la ciá de Roma nel añu 455, llevandu-si albondas obras d' arti valiosas.[3]
Los vándalus eran fervientis cristianus arrianus, i las sus pressicucionis contra la ilesia católica n'África fuerun n'ocasionis ferocis, especialmenti duranti los últimus añus del reinau de Hunericu (477-484), sucesol de Gensericu. El réinu vándalu del norti d' África duró mas de 100 añus, ata que finalmenti fue destruíu nuna solu campaña duranti la Guerra Vándala de 533-534, ena que las fuerças del emperaol bizantinu Justiniano I reconquistarun la província pal Imperiu rumanu d'Orientu, endispués de lu qual los vándalus dejun de tenel emportáncia estórica.
Debitú al saquéu de Roma duranti catorci días a manus delos vándalus,[4] escritoris renacentistis i d' encetus dela Eá Moerna los caraterizarun cumu bárbarus prototípicus. Estu dió lugal al usu del términu «vandalismu» pa describil qualquiel destrución enútil, en particulal los dañus «bárbarus» a obras d' arti, que se sigui gastandu cumu un sinónimu de profanación u destrución entencioná. Nostanti, argunus estoriaoris moernus án enhatiçau el papel delos vándalus cumu continuadoris d' aspetus dela coltura rumana nel períudu de transición entri la Antigüedá tardía i la Alta Eá Meya.
Origin delos vándalus
[adital | adital cóigu]
El nombri delos vándalus s' á relacionau con frequéncia col de Vendel, el nombri duna puebración d' Uppland, Suécia, el qual es tamién epónimu dela era de Vendel dela preestoria de Suécia, assina mesmu correspondienti ala Eá del Fierru germánica que llea ala Erá Viquinga. La conessión sedríe nel que Vendel fue supuestamenti el lugal d' origin delos vándalus dantis del Períudu delas grandis migracionis i conselvía el su nombri tribal cumu topónimu. Otras possiblis pátrias delos vándalus n' Escandinavia sedrían Vendsyssel en Dinamarca i Hallingdal en Noruega.[5] Nostanti, ogañu la mayol parti dela estoriografía los consiera encetaus ena Coltura de Przeworsk (celtu-germánica), assitá entri los ríus Oder i Vístula (ena atual Poloña). (Álvarez Jiménez, 2017, p. 19-20) (Cosme, 2007, p. 70)
El primel estoriaol rumanu que los mienta fue Pliniu el Vieju que los llamaba Vindili.[6] (Cosme, 2007, p. 70) Tácitu los llama vandali. (Álvarez Jiménez, 2017, p. 19) La siguienti mención delas huentis rumanas es de hin del sigru II d.C. (n' época del emperaol Marcu Aureliu) enas que aparicin devidíus en dos grupus: los Silingus, assitaus enos atualis Sudetis, i los Asdingus, mas al esti, nel valli del Tisza (ena raya entri las atualis Ungría i Rumanía). (Álvarez Jiménez, 2017, p. 20) (Cosme, 2007, p. 70) La siguienti mención es del estoriaol góticu Jordanes que assitía a los vándalus Silingus huera del Imperiu rumanu, inque a los Asdingus drentu d' él, ena província dela Panonia Inferiol dendi 332, ondi servíríen cumu foederati i estadríen sometíus «a los decretus del emperaol cumu súbditus». (Álvarez Jiménez, 2017, p. 21)[nota 1]
Envasión del Imperiu Rumanu (406-429)
[adital | adital cóigu]Envasión i devastación dela Gália (406-409)
[adital | adital cóigu]A hin del sigru IV i encetis del sigru V el statu quo de lu que los rumanus denominaban el Barbaricum, el territoriu fronterizu col Imperiu Rumanu abitau polos «bárbarus», se viu hondamenti artareau pol avanci delos hunos procedentis delas estepas d' Ásia Central. Cumu conseqüéncia d' ellu el 31 de diziembri de 406 los vándalus, huntu con alanus i suevus, cruçarun el limes del Rin del Imperiu Rumanu d'Ocidenti. (Álvarez Jiménez, 2017, p. 22-24; 27-28) El conteniu de la nota: «Estas tribus bárbaras cruçarun el Rin el 31 de diziembri del añu 406 enas cercanías de Mongontiacum (Magúncia) aprovitandu d'acueldu cola imahin puética, si bien no anclá ena evidéncia estórica, l' oportuniá que les planeaba el cauci elau del Rin i, decisivamenti, dela hagranti debiliá militál deste setol del limes, puestu que s' habían vistu desproveíu d' un emportanti númeru de tropas reclamás pola Itália acossá pol Alaricu el godu». Pocu dantis las encusionis delos hunos los tenían emburreaus pal Retia. (Cosme, 2007, p. 70-72) Se trató duna migración en pesqui de mayol prosperiá i seguriá. Se carcula qu' entri las tres gens sumaríen unas 150.000 pressonas, encruíus muhéres, zagalis i ancianus. (Álvarez Jiménez, 2017, p. 26) Pa cruçal el limes tuvun que derotal a los francus, aliaus delos rumanus, i ena batalla muríu el rei vándalu Godegisiliu, a quien sucedríe el su iju Gundericu. (Álvarez Jiménez, 2017, p. 26-27) El conteniu de la nota: «Inque a estal escurecíu pa la posteriá pola hama i brilhantés del su hermanastru Gensericu, esti monarca [Gundericu] demustró a través del ehelciciu del su lideralgu unas notablis albeliais colas que guió al su puebru a lu largu dela travessía delas Gálias i duranti la mayol parti dela estáncia vándala en Hispania. De hechu, cabi preguntal-si si las decisionis i políticas del su sucesol fuerun la lógical continación de lu planeau por Gundericu».
Entri 406 i 409 suevus, vándalus i alanus devastun la Gália. (Cosme, 2007, p. 70-71) (Álvarez Jiménez, 2017, p. 41) El conteniu de la nota: «No empendolarun la su marcha i saquearun enmesmoceriosamenti —sin pol ellu nial que se dierun ipotéticus acueldus d' ospitaliá colas puebracionis galas que se toparun nel caminu u algún tipu de relación no violenta— duranti los dos añus i meyu d' estáncia ena Gália nun viahi lentu...». Assin lu relataba nuna carta el autol cristianu Jerónimu, contemporániu delos hechus: (Álvarez Jiménez, 2017, p. 29)
Envasión, repartu i acupación d' Hispania (409-418)
[adital | adital cóigu]En 409 suevus, vándalus i alanus llegarun alos Pirenéus i allí, sigún relató Orosiu, «deteníus temporalmenti polas cimas desta cordillera s' espanchin polas províncias cercanas». Inque una vezi contralaus los passus montañosus que comunicaban la Gália con Hispania aprovitandu un momentu de debiliá del usurpaol Constantinu III, penetrarun ena península Ibérica a hinis de setiembri u encetis d' otubri del 409. (Álvarez Jiménez, 2017, p. 32; 41; 44) (Cosme, 2007, p. 71-72) [7]
Tomarun varias ciais nel norti pa passal l' enviernu i al llegal la primavea del 410 estendierun la destrución i los saquéus polas endefensas províncias a acepción dela Tarraconensi ondi tenían las sus basis las tropas de Geronciu.
Sobri esti hechu s'á debatíu el papel que pudu tenel desempeñau el heneral Geronciu, manu derecha del usurpaol Constantinu III i que tenía síu enviáu a Hispania col pesqui de sometel-la. L' autol antiguu Olimpiodoru relató que Geronciu hemó una pás apressurá colos bárbarus quandu se levantó contra Constantinu III. Sigún David Álvarez Jiménez, «se pudríe arguimental que contarun cola anuencia u laissez faire de Constantinu III antis las sus dificultais ena Gália... [i] assina mesmu, se li puéi ahudical igualmenti desta postura de laissez faire al própiu Geronciu ena su relación colos recién llegaus». (Álvarez Jiménez, 2017, pp. 43-44; 46-48) El conteniu de la nota: «Constantinu III no se pudíe premitil la preséncia d' unus elementus bárbarus tan abondus i peligrosus ala su esparda puestu que, n' argún momentu, podrían tenel supuestu un nuevu focu de lucha, lu que concuerda de horma óbvia cola pulítica de restabrecimientu del limes renanu que llevó a cabu una vezi enstalau ena Gália. [...] Pol otra parti, tampocu pudíe presental antis la sociá provinçial un pautu con invasoris, cumu sí pretendiera Geronciu, polque tal acueldu abríe socavau totalmenti la su credibiliá entri la sociá provinçial del Ocidenti rumanu que contralaba, cola repercussión subsiguienti nel cobru d' empuestus i ena mas que possibli apareción de focus localis de rebelión».
Sigún Álvarez Jiménez l' enterés de suevus, vándalus i alanus por Hispania no namás se debíu a que se trataba duna província próspera con grandis recursus naturalis, i ena que no dessistían unidais militaris rumanas emportantis, sinu tamién a que «s' encuntraba apartá dela çona de polvoreu entri Constantinu III, Honoriu i los visigodus, en ondi se hugaba el destin del Imperiu d'Ocidenti». (Álvarez Jiménez, 2017, pp. 46-47)
Al igual que nel referenti alas Gálias, las huentis rumanas relatan la preséncia bárbara n' Hispania cumu una catástrofi. Pol sabulugal, Orosiu escribi que «án síu envaías las Hispanias; s'án sufriu matanças i rapiñas» i «duranti estus dos añus las armas enemigas án autuau con crueá».

Hidaciu, que refieri las «depredacionis» delos «bárbarus», endica tamién que en 411 se repartierun Hispania. La Gallaecia se la devidierun los vándalus Asdingus i los suevus, la Bética fue pa los vándalus Silingus i la Lusitania i la Cartahinensi pa los alanus. La Tarraconensi, libri de «bárbarus» —«ciertamenti, no lis debíe enteressal un territoriu tan cercanu ala Gália, al puel central emiperial i a las luchas qu' allí se sostribaban i que nel momentu dela su llegá estaba acupá por Geronciu», ahirma David Álvarez Jiménez—, acontinaríe bahu el dominiu rumanu. (Álvarez Jiménez, 2017, pp. 48-49) El conteniu de la nota: «Las províncias delas Islas Balearis i la Mauritania Tingitana quedarun huera deste repartu».
Tras el repartu cessarun las depredacionis —inque no las disputas entri ellus, especialmenti entri los suevus i los vándalus Asdingus pol el dominiu dela Gallaecia, i entri los «bárbarus» i las aristocracias localis— (Álvarez Jiménez, 2017, pp. 55-56) i sigún relata Orosiu «los bárbarus, despreciandu las armas, se dedicarun ala agricurtura i arrepetan a los rumanus que queaun allí pocu menus cumu aliaus i amigus, de horma que ya entri ellus á ciadanus que prefierin soportál libertá con pobreça entri los bárbarus qu' preocupación con tributus entri los rumanus». David Álvarez Jiménez comenta: «Una vezi que los bárbarus ya tenían consiguíu un assitihentu relativamenti estalbi, pudun dedical-si a una vía duna índoli mas pacífica, tal i cumu debíen de tenel ansiáu dendi que dehóun los sus ohalis nel Barbaricum. Inque no se puéi nial el huertíssimu componentu militarista d' estus grupus, los hispanurumanus, endispués de sufril una primera fassi defícil a conseqüéncia dela penetración bárbara ena península, toparun un respiu a través dela hema de divelsus acueldus d' ospitaliá [hospitalitas] colos recién llegaus». (Álvarez Jiménez, 2017, p. 52-53)

En 416 el nuevu ombri huerti del Imperiu Rumanu d'Ocidenti Flaviu Constanciu llegó a un acueldu col rei visigodu Valia, assentau ena Gália, pa que desalohal d' Hispania a los «bárbarus». Endispués de tres añus d' entensas campañas visigodas huerun cumpletamenti derrotaus los vándalus Silingus dela Bética i los alanus dela Cartahinensi i dela Lusitania —el rei alanu Addax muríu duranti las mesmas i el rei silingu Fredbal fue capturau, pa sel ehicutau endispués en Rávena, la capital d' Ocidenti—. Flaviu Constanciu pusu hin ala campaña en 418 —al parecel queríe evital que los visigodus se quedarun cola Bética, la província mas rica i urbanizá d' Hispania— i lis otrorgó l' assitihentu permanenti cumu foederati n' Aquitánia (Aquitania a Tolosa usque ad Oceanum). (Álvarez Jiménez, 2017, pp. 56-57)
La ehemonía vándala asdina n' Hispania (418-429)
[adital | adital cóigu]Los supervivihentis alanus i vándalus Silingus buscun refuhiu entri los vándalus Asdingus de Gundericu assentauss ena Gallaecia. (Álvarez Jiménez, 2017, p. 57) Assin lu relató el cronista Hidaciu: (Álvarez Jiménez, 2017, p. 57) El conteniu de la nota: «Deste modu, cumu conseqüéncia d' estus añus de lucha, los alanus dehóun d' dessistil cumu gens endependienti i s' hunierun al puebru asdingu, i inque Hidaciu sostriba que los Silingus fuerun esterminaus, no créu que ésti huera el casu sinu que, cumu endicara Ludwig Schmidt, namás perdierun la su endependéncia pulítica endispués de sel descabeçau el su réinu».

A partil dela encorporación delos alanus supervivihentis Gundericu adoptó el títulu de rex Vandalorum et Alanorum (Álvarez Jiménez, 2017, p. 86) El conteniu de la nota: «Inque dendi un primel momentu los reis Asdingus asumierun el títulu de rex Vandalorum et Alanorum, lu que parici endical que nun enceti pudu tenel una diferenciaçión evindenti entri los destintus oríhinis étnicus delos sus principalis grupus, estas barreras prontu debierun eliminal-si, queándu hosiliçá esta diferenciaçión ena nomenclatura rehia. El mantenimientu enalterabli desta alusión a los alanus, deberíe vel-si cumu un elementu de prestihiu tantu pala corona cumu pal enteriol» i pal 420 dendi la Gallaecia se dirihíu ala Bética ondi acupó el «vaçíu» dehau polos Silingus (que probabilmenti fue allí ondi se sumarun a los asdingus), encetandu-si un procesu d' etnogénesis alreol del puebru asdingu (hentilíciu adoptau pola dinastía rial encetá por Gundericu). (Álvarez Jiménez, 2017, p. 59-60) Sigún David Álvarez Jiménez, fuerun tres los motivus que llevarun a Gundericu a traslada-si ala Bética: reunil-si colos supervivihentis Silingus; buscal un territoriu mas grandi i mas ricu que la Gallaecia pa mantenel ala nueva supergens vándala; i alehal-si delos sus vezinus polvoreus, los suevus (a los que sometierun en 420 a un assédiu nelos Montis Nerbasius, de localizaçión desconocía, i que los suevus namás llograrun levantal cola ayúa del Comes Hispaniarum Asteriu i del vicariu Maurocelu), i delos visigodus d' Aquitánia. (Álvarez Jiménez, 2017, p. 61-62)
En 422 el magister militum Castinu, acompañau d' un emportanti contingentu godu (probablementi procedenti delas hilas dela huesti del derrotau Radagaisu), ententó desalohal a los vándalus dela Bética, dos añus endispués dela su llegá, inque tras unus ésitus encetalis (los vándalus se tuvun que rehuhial enas montañas) ena batalla definitiva los godos lu traicionarun i se passarun al bandu vándalu i Cansinu tuvu que huil a Tarracu. (Álvarez Jiménez, 2017, pp. 63-64) El conteniu de la nota: «Deste modu, s' ampliava entavía mas la gens vándala con un nuevu aporti étnicu propiciau por una derrota emiperial que causó un enolmi empautu nel su momentu». Tras la «derrota humillanti» de Castinu el Imperiu Rumanu d'Ocidenti, el su dominiu d' Hispania se limitaba ala Tarraconensi, ya no emprendeu denguna otra acçión militál pa recupral la Bética, a pesal de que pudíe contal colos foederati visigodus d' Aquitánia. (Álvarez Jiménez, 2017, pp. 76-78) El conteniu de la nota: «Con desta derrota [de Castinu] l' Imperiu se desentendíu duna alehá Hispania que no emportunaba la trayetória vital del Ocidenti rumanu. [...] Lu ciertu es qu' apenas tenemus constáncia de tropas rumanas assitás ena península mas allá delas presumiblementi acantonás en Tarracu... i dela guarnición establecía en Pampilona (Pamplona)».
Duranti el períudu d' ábate dieç añus que los vándalus permanecierun ena Bética (la pax Vandala hispánica, lu denomina David Álvarez Jiménez) (Álvarez Jiménez, 2017, p. 74) aprendierun delos hispanurumanus (d' Iulia Traducta (Algeciras), probabilmenti) las técnicas dela navegaçión lu que lis premitíu empreendel las sus primeras acçionis de piratería contra las islas Balearis i contra Cartagu Nova, i tamién contra las costas dela Mauritania Tingitana, encruías Septem (Ceuta) i Tingis (Tánhel), la capital. (Álvarez Jiménez, 2017, pp. 66-67; 71) El conteniu de la nota: «Lu mas probabli i raçonabli es que [los hispanurumanus] no namás acompañaran sinu que hueran un elementu clavi enas sus acçionis duranti largu períudu de tiempu i, assina mesmu, conformassin el mas emportanti contingentu de provinçialis hispanus que los acompañarun a África a pesal de qu' esti datu seya empossibli de cuantifical». Sigún David Álvarez Jiménez estas acçionis piráticas «arrespondían a quatru motivacionis principalis: ponel en prática l' aprendíu...; otener botín; ayual a planifical el pusteriol passu a África, que ya debíe estal en hestaçión, i, finalmenti, clarifical la su possición ehemoníca ena península a través d' actus violentus de represália». (Álvarez Jiménez, 2017, pp. 68-69)
Nuna destas raçias muríu Gundericu sucedíendu-lu en 428 el su hermanastru Gensericu, associauu al tronu vándalu duranti los últimus añus del reinau d' aquel. (Álvarez Jiménez, 2017, pp. 72-73) El conteniu de la nota: «Gensericu fue un superdotau tantu ena guerra cumu ena diplomacia, un monarca assitau abondu pol enzima dela mayoría delos lídelis dela era delas migracionis». Gensericu sedríe quien dirihiríe el passu a África (los sus preparativus se rehalarun en secretu), no sin dantis derrotal cerca d' Emérita Augusta a los suevus (entavía paganus), que tenían salíu dela Gallaecia pa depredal las províncias vezinas —nel cursu dela contihenda muriríe el rei suevu Heremigariu—. (Álvarez Jiménez, 2017, pp. 73; 82-84) El conteniu de la nota: «La esperición punitiva de Gensericu contra los suevus se deberíe vel cumu l' últimu actu dela soberanía vándala n' Hispania, d' essa pax Vandala dela que se beneficiaun los hispanurumanus duranti ábate una décaa endispués de que l' Imperiu ubiera perdiu tol enterés enos sus antiguus ciadanus». L' hispanurumanu Hidaciu relató assin l' aconticíu: (Álvarez Jiménez, 2017, p. 82)
El réinu vándalu (429-534)
[adital | adital cóigu]Formación i apogeu: el reinau de Gensericu (428-477)
[adital | adital cóigu]

Ena primavea de 429, los 80.000 vándalus, lidereaus pol su rei Gensericu, decidierun passal a África col hin d' haçel-si colas mejolis çonas agrículas del Imperiu. Pa ellu gastarun la flota criá pol pairi de Gensericu, cola qual cruçarun l' estrechu de Gibraltar i llegarun a Tingi i Septem entri quinçi i veinti mil guerrerus.[8]
Endispués se esprantarun al esti, haçiéndu-si, tras argunus añus de lucha, col contról del África rumana i la ciá de Cartagu nel 439, que passó a sel la capital del su réinu, pol tantu, las huentis de producçión dela mayol región cerealista del viehu Imperiu, que nel sucesivu tuvu que cumpral el granu a los vándalus, amás de soportál las sus raçias piratas nel Mediterráneu Ocidental.
Pa ellu contaban col gran puertu de Cartagu i cola flota emiperial nel él apresá. Sobri la basi desta última, Gensericu consiguiu apoderál-si de basis marítimas de gran valol estratéhicu pa contralal el comerciu marítimu del Mediterráneu Ocidental: las islas Balearis, Córcega, Cerdaña i Sicília.
Cumu n' otras partis del Imperiu rumanu, contingentis germanus d' unus pocu milis ábilmenti passaban a contralal puebracionis abondu superioris.[9]
En 461, l' emperaol rumanu ocidental Mayoriano reuniu ena Ciá de Cartagu Nova una flota de 45 barcus cola entención d' envaíl i recupral pal Imperiu rumanu el réinu vándalu, ya que la su pérdiça senificaba el corti del hruhu del cereál a Itália. La batalla de Cartagu se saldó con una gran derrota dela armá rumana, que fue totalmenti destruía i cola ella las esperanças de recupral el Norti d'África pal Imperiu.
Nostanti, el dominiu vándalu del Norti d'África duraríe solu alg-u mas d' un sigru i se carateriçó por un progressivu debilitaçión militál del ehélcitu vándalu, una gran encapaciá delos sus reis i aristocracia cortesana pa topar un modus vivendi açeptabli colos grupus dirihientis rumanus i pola paulatina vía fueraparti d' amplius territorius del enteriol, mas periféricus i montañesis, ondi fuerun consolidándu-si embrionis d' Estauss bahu el lideralgu de hefis tribalis bereberis mas u menus rumanizaus i cristianizaus.
La pulítica dela monarquía vándala fue fudnamentalmenti defensiva i d'amedrantamientu contra tous los sus mas inmediatus enemigus: la própia nobeleça bárbara i la aristocracia provinçial rumana. Una labol de desatención social i descabeçaura pulítica qu' ala fuerça abríe d' afetál alas mesmas estruturas alministrativas heriás del Imperiu, lu que ocasionaríe la su definitiva rüina. La causa prohunda de dicha rüina no sedríe otra que la mesma basi del puel delos reis vándalus, l' ehélcitu i las esihéncias del mesmu.
La política la monarquía vándala fue rondamenti defensiva i d'amedrentamientu contra tous los sus más inmediatus enemigus: la própia nobleça bárbará i l'aristocracia provincial romana. Una labol de desatención social i descabezamientu pulíticu qu'a la fuerça abríe d'afetal a las mesmas estruturas almenistrativas eredás del Empériu, lu qu'ocasionaríe la su ruina definitiva. La causa prohunda dessa ruina nu sedríe otra que la mesma basi el puel delos reis vándalus, l'ejércitu i las escigencias del mesmu.

Gensericu (428-477), l'auténticu hundaol el reinu vándalu, pusu las basis el apogeu el mesmu, peru tamién las dela su hutura decadencia. El çénit el su reinau i el puelíu vándalu n'África i el Mediterrániu lu constituyó la pas perpetua consiguía con Constantinopla nel vranu el 474, en virtú dela qual se conocían la su soberanía encima las províncias nortiafricanas, las Balearis, Sicília, Córcega i Cerdenya. Nostanti, dendi los primerus momentus dela envasión (429-430) Gensericu golpió a l'emportanti nobleça senatorial i aristocracia urbana nortiafricanas, assin comu a los sus mássimus representantis nestus momentus, l'episcopau católicu, proceendi a abondus cunfiscacionis de propieais i entregandu angunus delos bienis eclesiásticus a la rival Ilesia donatista i a la nueva Ilesia arriana oficial. Tampocu pudu destruil las basis socialis dela Ilesia católica, que se conviltió assin nun núcleu de pamanenti oposición pulítia i ideulógica al puel vándalu.
Rispétu el su própiu puebru, Gensericu hizu nel 442 una purga sangrienta enas filas dela nobleça vándalu-alana. Comu concuéncia dessu, essa nobleça ábati deó d'dessistil, destruyiéndu-si assin el hortaleimientu dela mesma, concuéncia el assientu i repartu de tierras. Nel su lugal, Gensericu trató de ponel en pi una nobleça de servíciu adita a la su pressona i a la su família. Elementu emportanti dessa nobleça de servíciu sedríe el cleru arrianu, favorecíu con abondosas donacionis i reclutau entri bárbarus i romanus.
Col fin d'eliminil possiblis disensionis nel sinu la su família i linaji pol custión la sucesión real, suprimíendu assin tamién qualquier papel dela nobleça ena mesma, Gensericu creó un estrañu sistema de sucesión, quiciás a imitación el que pudiesi dessistil enos prencipaus bereberis, yamau senioratu u «Tanistry», en virtú el qual la realeça se trasmitíe primeru entri germanus pol ordin d'edá i namás endispués el hallecimientu el úrtimu destus se passaba a una segunda jeneración. Los reinaus delos sucessoris de Gensericu nu hizun más qu'açentual las contradiçionis enternas la Monarquía, en médiu dun debilitamientu costanti el puel central i la su harta de sustitución pol otra alternativa.
Declivi i caía (477-534)
[adital | adital cóigu]El reinau el su iju i sucessol Hunericu, que gobelnó entri 477 i 484, supusu un passu más ena tentativa d'hortaleçel el puel real, destruyendu toa jerarquía sociupulítia alternativa.
El su ententu d'establecel un sistema de sucesión patrilineal chocó cola oposición de güena parti dela nobleça de servíciu i la su própia família, col resultau de purgas sangrientas.
El que essa oposición buscara apoyu ena Ilesia católica supusu que Hunericu encetasi nel 483 una ativa política de represión i pressicución dela mesma, que culminó ena reunión en hebreru del 484 duna cunferéncia d'obispos arrianus i católicus en Cartagu, ena que'l rei ordenó la conversión hosçosa al arrianismu. La muerti de Hunericu en médiu duna gran hambruna testimoñó el encetu duna crissi nel sistema fiscal el reinu Vándalu, qu'abríe de sel-li fatal.
Guntamundu, cu-u reinau encetó nel 484 i acabó nel 496, trataríe inutilmenti d'buscal güenas relacionis cola dantis pressiguía Ilesia católica p'empeil la estensión el puel delos prencipaus bereberis, i comu lejitimaçión el reinu vándalu hrenti a un empériu costantinupulitanu que cola política religiosa el emperaol Zenón teníe rotu col catoliçismu oçiental.
Nostanti, el reinau el su germanu i sucessol Trasamundu, que reinó entri 496 i 523, sedríe una síntesi delos dos preçeentis, claru síntoma el fracassu de dambos dos. A harta d'apoyus enternus, Trasamundu buscaríe sobri tou alianças esternas con Bizánciu i el poerosu Teodoricu, casau cola germana deste, Amalafrida.

La crissi pulítia el final el reinau el ostrogodu ecitó al su sucessol i sobriñu Hildericu, cu-u reinau encetó nel 523 i acabó nel 530, d'buscal a toa costa el apoyu el emperaol Justinianu I, palu que tentó hazel las pacis cola Ilesia católica africana, a la que voltió las sus possesionis. Pulítia essa que nu deó de crial descontentus entri la nobleça de servíciu. Hildericu fue el rei vándalu más tolerantii cola Ilesia católica. Conçeió a éssa libertá religiosa, pollu que golvun a celebral-si sínodus católicus nel norti d'África. Nostanti, teníe pocu enterés ena guerra, i la deó en manus dun biembru la su família, Hoamer. Quandu esti sufrió una derrota hrenti a los morus, la facción arriana la família real encabeçó una gorviá, enarbolandu la bandera el arrianismu nacional. Aprovechandu la derrota melital hrenti a grupus bereberis, essa oposición logró destronal-li, assasinal-li i nombral nel su lugal a unu delos suyus, Gelimeru, que gobelnó entri 530 i 534. Hildericu, Hoamer i los sus parientis fueron encarcelaus.[10]
Nostanti, un ententu de crial una segunda monarquía vándala carecíe de huturu. L'emperaol bizantinu Justinianu I declaró la guerra, cola intención declará d'estauril a Hildericu nel tronu vándalu. El depuestu Hildericu fue assasinau nel 533 pol ordin de Gelimeru. Mentris una espeición estaba en caminu, gran parti el ejércitu i l'armá vándalus fueron conducíus pol Tzazu, germanu de Gelimeru, a Cerdenya pa hazel hrenti a una gorviá. Comu resultau, los ejércitus el Empériu bizantinu comandáus pol Belisariu pudun desembarcal sin oposición a unos 16 km de Cartagu. Gelimeru reunió liheramenti un ejércitu[11] i se enhrentó a Belisariu ena batalla d'Ad Decimum; los vándalus iban ruchandu ata que el germanu de Gelimeru, Ammatas, i el su sobriñu Gibamundu cairun en combati. Gelimeru se desanimó i huyó. Belisariu s'apoderó liheramenti de Cartagu, mentris los vándalus superviviéntis acontinarun luchandu.
El 15 de deziembri de 533, Gelimeru i Belisariu s'enhrentarun de nuevu ena batalla de Tricamerón, a unos 32 km) de Cartagu. Una ves más, los vándalus luchun bien, peru acabarun qu'brándu-si, esta ves quandu el germanu de Gelimeru, Tzazu, cayó en combati. Belisariu avançó liheramenti ata Hipona, segunda ciá el reinu vándalu, i nel 534 Gelimeru se rindió al cunquistaol bizantinu, lu que marca el fin el reinu vándalu.
El norti d'África, que ena épuca vándala comprendíe el norti de Túneç i el esti d'Arjélia, golvió a sel una província romana, dela que los vándalus fueron espulsaus. Abondus vándalus huerun a Saldae (ogañu Bujía, nel norti d'Arjélia), ondi s'entegrarun colos bereberis. Abondus otrus huerun puestus al servíciu emeperial u huyun a los dos reinus godus, el ostrogodu i el visigodu. Angunas mugeris vándalas se casun con soldaus bizantinus i s'estableçun nel norti d'Arjélia i Túneç. Los guerrerus vándalus más selétus s'agrupun en cincu rejimientus de caballería, conocíus comu Vandali Iustiniani, estacionaus ena raya persa. Angunus entrarun al servíciu privau de Belisariu. La Encliclopedia Católica de 1913 enhirma que «Gelimeru fue tratau onrabrimenti i arrecebió grandis propieais en Galaçia. Tamién se l'ufrieu el rangu de patriciu, peru tuvu que rechaçal-lu polque nu estaba dispuestu a cambial la su fe arriana».[12] En parabras el estoriaol Roger Collins: «Los vándalus que quedarun huerun enviaus de gorviá a Constantinopla pa sel absorbíus pol ejércitu emeperial. Comu uniá étnica deferenciá, desapaeciun».[13] Pocus vándalus pamaneciun nel norti d'África, mentris qu'otrus emigrun a España.[14] Nel 546, el dux vándalu de Numidia, Guntaricu, desertó delos bizantinus i se rebuló col apoyu delos morus. Consigüíu captural Cartagu, peru pocu endispués fue assasinau polos bizantinus.[15]
Puebración
[adital | adital cóigu]Nel 405 Radagaisu cruçó el Rin con 80 000 asdingus, 50 000 silingus, 30 000 a 40 000 alanus i 30 000 a 35 000 suevus sigún las crónicas.[16] Otrus rebaan la çihra de 40 000 vándalus i 19 000 alanus.[17] Nel 429, sigún Procopiu de Cesarea, más de 50 000 vándalus i alanus i 30 000 esclaus i grupus menoris d'otrus puebrus entran n'África[18][19][20] peru estoriaoris moernus sostriban que essa çihra es una esajeración,[21] proponiendu alreol de 50 000.[22] El númeru de guerrerus probabrimenti era de 10 000[23] a 15 000.[24][25]
Cronulogía
[adital | adital cóigu]El 31 de deziembri atraviessan el limes romanu cruçandu el Rin enas cercanías de Moguntiacum i envaín la Gália.[26]
Cruçan los Pirineus i entran n'Isphania.
Mueri n'Ispalis (Sevilla) Gundericu i es sucedíu pol Gensericu.
Derijíus pol Gensericu cruçan el estretu de Jibraltal i se assientan nel norti d'África.
Cunquistan Hipona que conviertin ena su capital.
Tratau de pas col empériu romanu pol que esti les çei las províncias dela Mauritánia Cesariensi, Numídia i parti dela Proconsulal.
Cunquistan Cartagu que se convierti ena nueva capital el reinu vándalu.
Partíendu dela atual Túneç una hlota vándala llega a Roma i la saquea.
Una espeición vándala destrúi la hlota romana ena Batalla de Cartajena (460).
Derrotan a una emportanti hlota el empériu bizantinu ena batalla de Cabu Bon.
Mueri Gensericu i es sucedíu pol el su iju Hunericu.
Mueri Hunericu i es sucedíu pol Guntamundu, iju de Gensericu.
Mueri Guntamundu i es sucedíu pol Trasamundu iju de Gentu, cuartu iju de Gensericu.
Mueri Trasamundu i es sucedíu pol el su primu Hildericu.
Gelimeru usurpa el tronu al su primu Hildericu.
Una espeición bizantina derijía pol Belisariu vençi a los vándalus ena Batalla de Tricamerón.
Lista de reis vándalus (asdingus)
[adital | adital cóigu]- Visumarl, sigru IV d. C. Coetáneu el rei visigodu Gebericu
- Godegisiliu (¿?-406)
- Gundericu (Gundaric/Gundioc) (407-428), Unión delos Silingus nel 417
- Gensericu (428-477)
- Hunericu (477-484)
- Guntamundu (484-496)
- Trasamundu (496-523)
- Hildericu (523-530)
- Gelimeru (530-534)
Lista de reis vándalus (silingus)
[adital | adital cóigu]- Fridibaldu, tamién conocíu comu Fredbal (¿?-418)
Velaí tamién
[adital | adital cóigu]Notas
[adital | adital cóigu]- ↑ La palabra vándalu parici tenel un dobri senificau i querríe izil «los que cámbian» i «los ábilis», mentris que el su otru nombri, lugius u lugionis, tamién con dobri senificau, querríe izil «mentirusus» i «conederaus».
Parici sel que al enceti, las tribus del grupu delos vandulius (u vandalios) i la delos lugius (u lugionis), huntu colas delos nahanarvali, omanus, buros, varinus (seguramenti llamaus tamién auarinus), didunus, helveconis, arius u charinus, manimius, elisius i najarvalis correspondían a pequeñus grupus d'orihin semelhanti, entegrandu otra rama del grupu delos hermionis, que formarun endispués un gran grupu identificau heneralmenti cumu lugionis, el su nombri predominaba pa desenal a tous los puebrus componentis encruíus los vándalus. Mas tardi, nel sigru II d.C., acabó prevaleciendu el nombri de vándalus pal conhuntu de puebrus.
La llegá delos godos los olicó a esprantal-si pal sul i a assental-si enas riberas del mari Negru, siendu pol tantu vezinus i n' ocasionis aliaus delos godos. Duranti el sigru I d.C., las tribus del grupu delos lugionis u lugius (encruyendu entri ellas a las tribus dela rama delos vándalus) estuvierun en guerra hecuenti colos suevus i los cuadus, contandu n'ocasionis cola aliança d' otras tribus, especialmenti los hermundurus. A metá de sigru derrocarun a un rei delos suevus, i nel 84 d.C. sometierun temporalmenti a los cuadus. Duranti parti deste sigru i nel siguienti, se husionarun las divelsas tribus de lugionis i dierun orihin a un grupu mayol, conociu por vándalus.
En tiempus delas guerras marcomanas ya predomina la denominación de vándalus i aparicin devidíus en varius grupus: los Silingus, los lacringus i los victovalis, estus últimus gobernaus pol linahi delos Asdingus (astingus u hasdingus), el su nombri evocaba la su larga cabellera. Huntu a los longobardus, los lacringus i victovalis u victofalios cruçarun el Danúbiu pal añu 167 i pidierun establecel-si en Panonia.
Los Asdingus u victovalis, dirihíus por Rao i Rapto, no fuerun admitíus en Panonia (ondi s' habían establecíu longobardus i lacringus), pol lu que avançarun pal añu 171 en direción ala parti meya delos Cárpatus duranti las guerras marcomanas, i d' acueldu colos rumanus se enstalarun ena raya septentrional de Dacia. Mas tardi s' adueñarun dela Dacia Ocidental. Al parecel, los vándalus quedarun devidíus namás en Asdingus (u victovalis) i Silingus, desapareciendu, mezclá entri dambos dos grupus i colos longobardus, la tribu delos lacringus duranti el sigru III d.C..
A partil de 275, los Asdingus s' enhrentarun a los godos pola possessión del Banatu (empendolau por Roma), mentris que los Silingus, seguramenti bahu pressión delos godos, empendolarun los sus assitihentus en Silésia i emigrarun huntu a los burgundius pa acabal de establecel-si ena çona del Meno. Los sus ataquus a Recia fuerun rechazaus por Probu.
El rei Asdingu Visumar cumbatiu contra los godos procedentis del esti al mandu de Gebericu, qu' ataquarun los sus territorius. Wisumarh muríu en lucha contra los godos, i los entegrantis delas tribus de vándalus que no quisun sometel-si a los godos, tuvun de passal a territoriu emiperial, enstalandu-si en Panonia, ondi tamién s' assentarun los cuadus. A encetis del sigru V d.C. tenían empendolau Panonia (cumu tamién los cuadus) i s' hunierun a los suevus i alanus pa envaíl la Gália.
Referencias
[adital | adital cóigu]- ↑ cite web|url=http://www.roman-empire.net/articles/article-016.html%7Ctitle=History of the Vandals|access-date=2017-05-21|last=Brian|first=Adam|publisher=Illustrated History of the Roman Empire|idioma=en|archive-url=https://web.archive.org/web/20170623155644/http://www.roman-empire.net/articles/article-016.html%7Carchive-date=2017-06-23%7Curl-status=
- ↑ Cita web|url=https://www.britannica.com/topic/Vandal-Germanic-people%7Ctítulo=Vandal | Definition, History, & Facts | Britannica|fechaacceso=2025-05-04|fecha=2025-04-05|sitioweb=www.britannica.com|idioma=en
- ↑ Error en la cita: Etiqueta
<ref>no válida; no se ha definido el contenido de las referencias llamadas:0 - ↑ Cita libru|edición=1. publ|título=The fall of the Roman Empire|editorial=Macmillan|fecha=2005|fechaacceso=2025-05-04|isbn=978-0-333-98914-2|nombre=Peter J.|apellidos=Heather
- ↑ cita libru|last1=Ulwencreutz|first1=Lars|título=Ulwencreutz's The Royal Families in Europe V|fecha=2013|editorial=Lulu.com|página=408
- ↑ Indro Montanelli/Roberto Gervaso, Historia de la Edad Media, p.113, Barcelona: Random House Mondadori (2002), ISBN 84-9759-121-6.
- ↑ Cita web|url=https://losojosdehipatia.com.es/cultura/historia/los-vandalos/%7Ctítulo=Los ojos de Hipatia "los Vándalos".
- ↑ Stapleton, Timothy J. (2013). A Military History of Africa. The precolonial period: From Ancient Egypt to the Zulu Kingdom (earliest times to ca. 1870). Tomo I. Santa Bárbara: ABC CLIO. p. 15. ISBN 978-0-31339-570-3.
- ↑ Jonathan Conant. Staying Roman: Conquest and Identity in Africa and the Mediterranean, 439-700. Cambridge: Nuversidá de Cambridge, pp. 19-20. ISBN 978-0-52119-697-0.
- ↑ https://penelope.uchicago.edu/Thayer/E/Roman/Texts/secondary/BURLAT/home.html%7Ctítulo=LacusCurtius • J. B. Bury's History of the Later Roman Empire|fechaacceso=2025-05-04|sitioweb=penelope.uchicago.edu
- ↑ Collins, Roger (2000). "Vandal Africa, 429–533". The Cambridge Ancient History. Late Antiquity: Empire and Successors, A.D. 425–600. Vol. XIV. Cambridge University Press. pp. 124–126.
- ↑ Cita web|url=https://en.wikisource.org/wiki/Catholic_Encyclopedia_(1913)/Vandals%7Ctítulo=Catholic Encyclopedia (1913)/Vandals - Wikisource, the free online library|fechaacceso=2025-05-04|sitioweb=en.wikisource.org|idioma=en
- ↑ Collins, Roger (2000). "Vandal Africa, 429–533". The Cambridge Ancient History. Late Antiquity: Empire and Successors, A.D. 425–600. Vol. XIV. Cambridge University Press. pp. 124–126.
- ↑ Cita web|url=http://www.roman-empire.net/articles/article-016.html%7Ctítulo=History of the Vandals|fechaacceso=2025-05-04|fecha=2017-06-23|sitioweb=web.archive.org|fechaarchivo=23 de junio de 2017|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20170623155644/http://www.roman-empire.net/articles/article-016.html%7Cdeadurl=
- ↑ Cita libro|título=The prosopography of the later Roman Empire|editorial=Cambridge university press|fecha=1992|fechaacceso=2025-05-04|isbn=978-0-521-20160-5|nombre=John Robert|apellidos=Martindale
- ↑ Thompson, E. A. (1982). Romans and Barbarians: The Decline of the Western Empire. University of Wisconsin Press, pp. 159. ISBN 9780299087043.
- ↑ Jamet, Dominique (1996). Clovis, ou, Le baptême de l'ère: France, qu'as-tu fait de ta laïcité?. Ramsey, pp. 38.
- ↑ Krzywicki, Ludwik (1934). Primitive Society and Its Vital Statistics. Londres: Macmillan and Company, pp. 80.
- ↑ Décarreux, Jean (1962). Les Moines et la civilisation en Occident: des invasions à Charlemagne. Arthaud, pp. 55.
- ↑ Lebedynsky, Iaroslav (2001). Armes et guerriers barbares au temps des grandes invasions: IVe au VIe siècle apr. J.-C.. Errance, pp. 220. ISBN 9782877721974.
- ↑ Merrills, Andrew & Richard Miles (2009). The Vandals. John Wiley & Sons, p. 48. ISBN 978-1-44431-808-1.
- ↑ Goffart, Walter A. (1980). Barbarians and Romans, A.D. 418-584: The Techniques of Accommodation. Princeton University Press, pp. 233-234. ISBN 9780691102313.
- ↑ Lebedynsky, Iaroslav (2001). Armes et guerriers barbares au temps des grandes invasions: IVe au VIe siècle apr. J.-C.. Errance, pp. 220. ISBN 9782877721974.
- ↑ Décarreux, Jean (1962). Les Moines et la civilisation en Occident: des invasions à Charlemagne. Arthaud, pp. 55.
- ↑ Lebedynsky, Iaroslav (2001). Armes et guerriers barbares au temps des grandes invasiones: IVe au VIe siècle apr. J.-C.. Errance, pp. 220. ISBN 9782877721974.
- ↑ Álvarez Jiménez, 2017, p. 27.
Bibliografía
[adital | adital cóigu]Bibliografía adicional
[adital | adital cóigu]Darío Varela, Gensericu, rei delos vándalus, p. 119. — Editorial Kódigus, Mairí, 2007. ISBN 84-934599-1-7
Helmu Castritius: Die Vandalen. Etappen einer Spurensuche. Stuttgart u.a., 2007, ISBN 3-17-018870-4
Cristian Courtois: Les Vandales et l'Afrique. París, 1955
Nach wie vor das unübertroffene monografische Standardwerk.
Pierri Courcelle: Histoire littéraire des grandes invasions germaniques. 3. ed., París, 1964 (Collection des études Augustiniennes: Série antiquité, 19).
Hans-Joachim Diesner: Vandalen. En: Paulys Realencyclopädie der class. Altertumswissenschaft (RE Suppl. X, 1965), S. 957-992.
Hans-Joachim Diesner: El Reinu Vándalu. Ascension i Caía. Stuttgart, 1966.
Frank M. Clover: The Late Roman West and the Vandals. Aldershot, 1993 (Collected studies series 401), ISBN 0-86078-354-5.
L’Afrique vandale et byzantine. Teil 1. Turnhout, 2002 (Antiquité Tardive 10), ISBN 2-503-51275-5.
L’Afrique vandale et byzantine. Teil 2, Turnhout, 2003 (Antiquité Tardive 11), ISBN 2-503-52262-9.
Die beiden Bände der Antiquité Tardive mit archäologischen, historischen und numismatischen Beiträgen von Javier Arce, Aïcha Ben Abed, Fatih Bejaoui, Frank M. Clover, Noel Duval, Cécile Morrisson, Jörg Kleemann, Yves Moderan, Philipp von Rummel u.a.; aktueller Stand der Forschung zum afrikanischen Vandalenreich.
Waltel Pohl: Die Völkerwanderung. Eroberung und Integration. Stuttgart, 2002, S. 70-86, ISBN 3-17-015566-0.
R. Steinacher: Vandalen - Rezeptions- und Wissenschaftsgeschichte. En: Hubert Cancik (Hrsg.): Der Neue Pauly, Stuttgart, 2003, tomo 15/3, S. 942-946, ISBN 3-476-01489-4.
Yves Modéran: Les Maures et l'Afrique romaine. 4e.-7e. siècle. Roma, 2003 (Bibliothèque des Écoles françaises d'Athènes et de Rome, 314), ISBN 2-7283-0640-0.
Die Vandalen: die Könige, die Eliten, die Krieger, die Handwerker. [Publikacion a l'Espeçición "Die Vandalen"; una espeçición dela Maria-Curie-Sklodowska-Nuversidá Lublin i el Museu dela Réjion Zamość ... ; Espeçición nel Castillu Renacentista de Weser-Bevern .... Nordstemmen,, 2003. ISBN 3-9805898-6-2
Ludwig Schmidt: Geschichte der Wandalen. 2. ed., Munich, 1942.