Muerti

Dendi Güiquipeya
Kuoleman puutarha, Hugo Simberg (1906)
El cráneu umanu, ampliamenti utilizau comu símbolu de muerti y descomposición

La muerti (otrus sinónimus son decesu, dehunción, fallecimientu, óbitu, expiración, perecimientu, fenecimientu, cesación) es un efeutu terminal que resulta de la extinción del procesu homeostáticu nun sel vivu; y con ellu el fin la vía.[1] Puei prouci-si por causas naturalis (vejez, malotia, consecuencia la caena trófica, desastri natural) o inducías (suicidiu, omicidiu, eutanasia, acidenti, desastri meyuambiental).

El procesu de fallecimientu, si bien está totalmenti definíu en angunas de las sus fassis dendi un puntu de vista neurofisiológicu, bioquímicu y méicu, aún no es del tó comprendíu nel su conjuntu dendi'l puntu de vista termodinámicu y neurológicu, y dessistin discrepancias centíficas al respeutu.

Prantilla:Cita

Guípesi tamién[Edital | Editá'l códigu]

Huentis[Edital | Editá'l códigu]

Referéncias[Edital | Editá'l códigu]

Bibliografía[Edital | Editá'l códigu]

  • Aries, P. "La muerti en Ocidenti". (1982). Barcelona: Argo Vergara
  • Arregui, Jorge V. "El horror d'espeñal: el valor la muerti en la vía umana". (1992). Tibidabo Edicions. ISBN 978-84-86421-89-2
  • Cobo Medina, C. "Los tópicus la muerti. La gran negación". (2000). Madrid: Ediciones Libertarias
  • García-Sabell, D. "Paseu al reor la muerti". (1999). Madrid: Alianza Editorial}}

Atijus[Edital | Editá'l códigu]