Lengua catalana

Dendi Güiquipeya
(Rederigíu dendi Luenga catalana)
Catalán (?)
 (Català i Valencià)
Otras denominacionis:
Palrau en: España, Francia, Andorra, Italia (Alghero)
Territórius: {{{territórius}}}
Palrantis:
  • Nativus:
  • Algotrus:
10 millonis

4,2 millonis comu lengua materna

  • -
Crassificación: {{{crasificación}}}
Filiación: Luengas induropeas

 itálicu
  italu-faliscu
   Sugrupu ociental
    Grupu Galu-Ibéricu
     Grupu Ocitanu-romanci
       Catalán-valencianu-baleal

Estatu oficial
Luenga oficial en: España (Cataluña, Islas Balearis, Valencia), Andorra
Regulau pol: Enstitutu d'Estuyus Catalanis, Academia Valenciana la Luenga
Coigus la luenga
ISO 639-1 ca
ISO 639-2 ca
SIL cat
Wikipedia
Wikipedia
Vai a la [[:{{{Cóigu wiki}}}:|Güiquipeya en lengua catalana]].

El catalán, llamau català polo regulal i valencià nel País Valencianu, es la lengua romanci propia de Cataluña, la Cataluña Norti (Francia), la faxa orental del Aragón, el País Valencianu, la Islas Balearis, El Carchi (El Carxe, pequeñu puebru dela Región de Murcia repobrau por valencianus), la cidá d'Alguer (Cerdeña, Italia) i el Prencipau d'Andorra, en huendu habrau mesmamenti d'angunus cientus de milis de palrantis naturalis qu'án emigrau a otras regionis (la más soná es Argentina, con unus 150.000-200.000 palrantis).

Ogañu cuenta con 10.000.000 de habrantis, huendu la lengua materna de pocu más de 4.000.000 dellus.

Classificaeru[Edital | Editá'l códigu]

La classificación del catalán endrentu dela familia de lenguas romancis (i, por tantu, delas lenguas induropeas) á síu un tema a tentu'l que s'ai descutíu muchu alo longu dela estoria, huendu mu polémicu por mó delos enteressis políticus que pulan alreol dela lengua catalana. Tradicionalmenti ai síu classificá endrentu delas lenguas galu-romancis, peru más pa tiempus de pacá s'á muau essa consideración, quixendu assitiá-la más bien entri las lenguas galu-romancis (huendu'l francés la que tien más renombrança) i las lenguas iberu-romancis (castillanu, astul-leonés i gallegu-portugués). Ala final, desquitandu alos que consideran qu'es una variedá del sistema lengüísticu ocitanu-catalán, la filología románica ai decedíu clasificá-la comu una lengua endependienti endrentu dela familia ocitanu-romanci, un apartiju creau pa classifical con conocimientu al ocitanu i al catalán, en assitiándu-lus entremeyu delas lenguas galu-romancis i las lenguas iberu-romancis.

Estoria[Edital | Editá'l códigu]

Los primerus passus: nacencia i desparramancia[Edital | Editá'l códigu]

El catalán tien nacencia a partil del desenroamientu'l latín vulgal duranti l'Alta Edá Meya (siegrus V-XI) ena llamá Marca Ispánica del Imperiu Carolingiu, región qu'ogañu preteneci al norti de Cataluña. Por tantu, es una lengua que se horma ala par que las otras lenguas romancis dela península ibérica, encruía la simienti'l estremeñu, el astul-leonés. Enos primerus siegrus de vida, el catalán es quasi que endestinguibli del ocitanu, enque a pocu a pocu dirá desenroandu rasgus bastanti deferentis.

Los primerus testimoñus de catalán escrevíu sonin del siegru IX, anque'l primel decumentu oficial en catalán es les Homilies d'Organyà, del siegru XIII. Pocu endispués, nel añu 1229, el rei Jaume I conquista Mallorca delos mosulmanis i la isla es repuebrá liquiamenti por catalanis del nor-esti que llevan con segu la lengua catalana alas islas Balearis i alas islas Pitiusas. Nel 1232 tien nacencia Ramon Llull, teólogu mallorquín que sedrá'l primel autol de renombrança n'escrevil en catalán a tentu d'assuntus de qu'antoci namás s'escrevía en latín (filosofía, cencia, religión...), dandu valol i esparramancia ala lengua catalana enos ambientis cultus. Entri'l 1229 i el 1245 la Corona d'Aragón conquista lo qu'ogañu es el País Valencianu i lo repuebra con colonus llegaus dela Cataluña ocidental i d'Aragón. A caberus del siegru XIII i escomiençus del XIV son conquistás Sicilia, Cerdeña, Nápoli i angunas regionis de Grecia (Neopàtria). Sin embargu, el catalán namás raigará qu'en Alguer, una cidá dela isla de Cerdeña puebrá auténticamenti por catalanis.

El siegru d'oru[Edital | Editá'l códigu]

Ata'l siegru XIV los poetas catalanis, valencianus i mallorquinis echavan poesía n'ocitanu, pos era la lengua de coltura n'esta rama dela literatura i era una lengua mu comparanti al catalán, quasi que endistinguibli aliquandu. No estanti, el prestigiu'l ocitanu esmiença a mengual a partil dela Batalla de Muret, nel 1213, i l'ocitanu qu'escrivin los trovadoris es de ca ves más acatalanau. Pal siegru XV la Guerra Cevil Catalana hadrá que'l centru de poel dela Corona d'Aragón ajorri pala cidá de Valencia, ondi aujetea la voluntá de desapartal por compretu'l catalán del ocitanu. Alo primeru, los poetas valencianus escrevirán nun catalán (o valencianu, sigún se mienti) enllenu d'ocitanismus. Es Ausiàs March (1400-1459) el primel autol renombrau que conseguirá la separación assoluta d'estas dos lenguas, en abandonandu la enfrujencia provençal i hundandu la literatura veramenti catalana, que vivirá n'esti siegru el su siegru d'oru, mentau tamién "el siegru d'oru dela literatura valenciana", nel que son escrevías angunas delas obras de más calidá i renombrança avías en catalán, comu'l «Curial e Güelfa», el «Tirant lo Blanc» ("Tirandu lo brancu"), «l'Espill» ("l'Espeju») o la poesía de Joan Roís de Corella i la Corona d'Aragón descogi'l catalán comu lengua almenistrativa.

Espiença la descadencia[Edital | Editá'l códigu]

A caberus del siegru XV escomiença la descadencia estórica dela lengua catalana por mó duna haci de causas. La primerita es que en 1412 la Corona d'Aragón múa de governantis, agarrandu'l poel la casa Trastámara, una dinastía que, anque es castillana, respeta'l catalán. No estanti, cona unión delas coronas d'Aragón i Castilla —aluegu'l casamientu d'Isabel la Católica i Herrandu II d'Aragón— espiença'l castellaneu dela corti d'Aragón i del'aristocracia catalana. Ala ves, angunus escrivientis catalanis, atraíus pola literatura castillana'l siegru XVI, abandonarán el catalán i escomençarán a escrevil ena lengua de Castilla. En tercer lugal, la desparramancia dela empremiora, un enventu de rezién, hadrá que la huerça delas obras escritas nel mercau estén en castillanu. I pa arrematal con tó estu, nel siegru XVII Cataluña perdi las comarcas del Rosselló, el Vallespir, l'Alta Cerdanya i el Conflent, que quearán drentu de Francia i sufrirán un processu mu violentu d'acolturación i francesseu, en perdiendu-si quasi que por compretu'l catalán acullá los Pirineus.

Las políticas contra'l catalán[Edital | Editá'l códigu]

Muchus académicus ain vistu los siegrus XVI, XVII i XVIII comu una epoca d'assoluta descadencia dela lengua catalana. Sin embargu, ai que corregil essa visual tan típica, pos anque es ciertu que la literatura catalana n'essus siegrus es escassa, la genti corrienti siguió palrandu-lu pandi era típicu hazé-lu (anque ya estava prebíu i presseguíu ena Cataluña Norti).

Nel añu 1700 estalla la Guerra de Sucessión entri los partidarius delos Borbonis i los partidarius delos Habsburg. La Corona d'Aragón afiará'l bandu delos "austrias", lucheandu contra los Borbonis i el su proyeutu centraleru, que quearía los territorius dela Corona d'Aragón sinas sus leis propias, entri otras cosas. En acabal la guerra, los Borbonis salin venceoris, i, en huendu mu vengarosus, tentarán desseguía d'acogotal los territorius que vían síu enemigus. L'añu 1715 el rei Helipi V aprueva los Decretus de Nueva Planta, una haci de leis orientás a eschorchal jurídicamenti los territorius dela Corona d'Aragón, achacinandu tamién los sus costumbris i lenguas. Catalunya, Valencia, las Balearis i Aragón se quearán sin derechu propiu i, en general, sin los llamaus "previlegius", qu'eran mu emportantis palas gentis d'aquel tiempu. El catalán desapareci dela vida púbrica, huendu sustituíu auténticamenti pol castillanu, nueva lengua del'almenistración púbrica, la justicia, l'enseñança, la Iglesia, etc. L'ojetivu eno tocanti ala lengua era liquiamenti sustituil el castillanu pol catalán ena sociedá catalana, valenciana, baleal... Helipi V mandó alos huncionarius castillanus qu'aballarun a Cataluña, Valencia, Mallorca, etc. "[poner] el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado."

Tolas disponiúras estas contra'l catalán no tuvun un efeutu imediatu, en vistu que la genti acontinó a habral la lengua provincia, sin hazel muchu assuntu delas leis. Sin embargu, velaquí emprencipia'l henómenu dela digrossia enos territorius catalanófonus dela península: el castillanu sedrá la lengua'l poel i la coltura, la lengua "deseabli", mentris que'l catalán sedrá la lengua'l puebru, una lengua de fabetus. Esta sitación, en pesal de tolos ententus pa canteá-la, entovia dessisti ogañu, enque las hormas en que s'espressa no son tan derechas i presenteras.

La Renaixença catalana

A primerus del siegru XIX la burguesía catalana palra i promuevi'l castillanu entovía, peru la su nessecidá de crial un mercau enternu huerti i un movimientu social i políticu liquiamenti catalán pa afial mejol los sus enteressis en Madril hadrá qu'agarri un tiraeru más catalaneru, en precisandu del recuperamientu dela lengua catalana comu lengua de prestigiu i el surgimientu duna corrienti literaria catalana moerna. Es la epoca'l romanticismu i, endrentu d'esti, enverneci la Renaixença (Renacencia) catalana a partil de la espubricación dela poema "Oda a la Pàtria" de Bonaventura Carles Arribau. La Renaixença se sostribará nel recordaeru dun passau supuestamenti perfeutu, dela coltura mediaval catalana i delas obras crássicas dela literatura catalana, ala par que s'ententa promovel la conocencia i el gastu del catalán ena sociedá moerna, golviendu-si un ojetivu mu emportanti el normaeru dela lengua pa concedel desparramá-la mejol.

El concussu delos Juegus Frolerus (Jocs Florals en catalán) premiti ala sociedá catalana conocel una tupa de nuevus escrivientis mu güenus. En poesía se destacan Bonaventura Carles Aribau, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors i Jacint Verdaguer i Santaló; en teatru, Josep Robrenyo, Àngel Guimerà, Narcís Oller, Frederic Soler ("el Pitarra"), Víctor Balagueren; i en prosa, Antoni de Bofarull i Narcís Oller mesmu.

El catalán vivi un creceeru que hazi ilusión, peru entovia no tien los feitíus hormalis duna lengua moerna. Ca escrivienti gasta l'ortografía que más le peta, la lengua palrá está enllenita de castellanuras i no dessistin dizionarius serius pala genti consejal-si. Ena segunda metá'l siegru XIX surgi'l enterés por dal al catalán una norma ortográfica i unus criterius a tentu'l vocabulariu qu'ai qu'usal i el qu'es "vulgal" o "castellaneu". El pressonagi más emportanti del normaeru'l catalán es Pompeu Fabra, ideólogu dela normativa ortográfica'l catalán moernu qu'entovia se gasta ogañu, aprová nel añu 1913 enas Normes Ortogràfiques espubricás pol Estitutu d'Estuyus Catalanis.

La Renaixença valenciana[Edital | Editá'l códigu]

Nel País Valencianu la Renaixença discurri más a pocu a pocu, peru mesmamenti tien mucha emportancia endrentu dela sociedá valenciana. Poemus dizil que tien nacencia cona espubricación dela poema Lo somni de Vicente Salvà. A partil d'essi hechu esmençará a crecel l'enterés pola literatura crássica valenciana i pola lengua valenciana del momentu, huendu espubricau nel añu 1839 un dizionariu valencianu-castillanu. Pala metá'l siegru XIX angunus escrivientis (Wenceslao Querol, Teodor Llorente, Constantí Llombart) espiençan a echal literatura en valencianu, dandu nacencia ala final al periódicu Lo Rat Penat ("el murciégalu") en 1874. En 1878 se hunda un bandu coltural valencianeru qu'agarra tamién el nombri'l periódicu i que celebrará concussus literarius (los Jochs Florals), chalras, atividais... i sostribará económicamenti la criación literaria en valencianu. No estanti, n'esta associación no avía tranquileza denguna, pos endrentu della convivían dos tiraerus afrentaus que reñían de continu: por un lau, el bandu conservanti, hormau por aristócratas i burguesis que tenían el valencianu comu una lengua liquiamenti folclórica i afiavan l'españoleu; por otru lau, el bandu progressista, cuyus biembrus eran palrantis naturalis de valencianu, umildis, pogressista i tenían la voluntá de mual la sitación dela lengua valenciana i de revindical el valencianismu. Estus últimus acibierun nel siegru XIX las alabancias dunus pocus de valencianerus, huendu'l más sonau Joan Fuster. La rotura reonda delos dos bandus i la hundación d'algotras associacionis supón la nacencia del valencianismu políticu.

La Renaixença acullá'l mari

Enas islas Balearis la Reinaixença vai tras delos passus de Cataluña. La huerça delos escrivientis echarán literatura ena segunda metá'l siegru XIX i lo hadrán baxu la enfrujencia del románticu catalán Joaquim Rubió i Ors, quien se convierti, probablimenti sin queré-lu, ena referencia prencipal d'estus autoris mallorquinis. Enque la produzión literaria no sea tan abondanti comu n'otrus laus dela catalanofonía, es meretosa d'alabancias, pos s'avía en meyu dun ambienti cultu dominau pola associación españolera Societat Econòmica Mallorquina d'Amics del País, que contava cola ayúa i el sostribu delas estitucionis. Angunus delos autoris más emportantis son Tomàs Aguiló i Forteza, Jeroni Rosselló, Marià Aguiló i Josep Lluís Pons i Gallarza.

La Renaixença ena cidá sarda del'Alguer se da nel últimu quartu del siegru XIX i representa la rencontrança del Alguer i Cataluña. Los enteletualis algueresis estarán en contautu conos catalanis i conseguirán encetal los primerus estuyus a tentu'l alguerés comu variedá dialetal orental del catalán, amás d'alquiril una milenta de librus en catalán, encruíus los grandis crássicus de la literatura catalana. Angunus dellus tamién traduzin obras italianas al catalán i echan nueva literatura n'esta lengua. Se destacan Josep Frank, Ignazi Pillito, Joan de Giorgio Vitelli i Antoni Adami.

El normaeru del catalán[Edital | Editá'l códigu]

Alo primeru'l siegru XX, el catalán era la lengua propia dela huerça delos catalanis, valencianus i mallorquinis, peru entovia no tenía una varianti estándal i tapocu unus acuerdus ortográficus comunis i bien definíus. L'añu 1907, Enric Prat de la Riba hunda l'Institut d'Estudis Catalans, una estitución endedicá al estudiaeru, normaeru i l'esparramamientu dela lengua catalana. La seción filológica, derigía por Pompeu Fabra, acibió comu mandau entangal una normativa única pal catalán i espençal a promové-lu comu lengua de coltura. En 1913 s'espubrican las Normes Ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans aluegu dunus pocus d'añus d'estuyaeru i discutiniu endrentu d'aquesta estitución. Esti decumentu oficial provocó una hartá de quexas a tentu d'angunas delas normas inseñás pol IEC, en huendu'l casu más sonau la definición delos pruralis femininus en -es en ves d'en -as. Sin embargu, s'esparramó mu ligeru, en tuviendu çucessu entri los inteletualis i raigandu ena sociedá catalana; s'assentó comu la normativa oficial delas estitucionis púbricas i, de contau, dela enseñança. Antoci la Mancomuniá de Cataluña piyó al Goviernu español reconocel la coficialidá del catalán, peru las quexas duna tupa d'estitucionis, partíus políticus i pressonagis emportantis españolerus hizun que'l presienti Romanones rechaçara reondamenti esta propuesta, en dixendu que'l catalán se gastava comu "bandera política".

Ena ditadura de Primo de Rivera el catalán hue presseguíu i s'aviarun una haci de disponiúras políticas pa españoleal la sociedá catalana, pusiendu el nuevu ditaol muchu enterés ena enseñança. Peru alo pocu s'aposó la Segunda Repúbrica n'España i las proponiúras del'antiga Mancomuniá Catalana se huerun apricandu a pocu a pocu, con muchas deficultais polos luchis que tuvun la Generalitat i l'Estau a tentu dela reconocencia compreta del catalán comu lengua oficial en Catalunya (enque ena letra queava assín, de facto, no púu sel lengua oficial) i la cachaça general delas huerças politicas qu'avían de trebajal nel assuntu esti. Enas otras regionis de palra catalana (PV, Islas Balearis, Faxa d'Aragón...) la sitación oficial del catalán no muó ni froncia, en mantuviendu-si'l castillanu comu única lengua oficial.

Muestra testual[Edital | Editá'l códigu]

El català és una llengua romànica parlada per gairebé 9 milions i mig de persones al món. Els límits del domini lingüístic inclouen Catalunya, el País Valencià (a excepció d'algunes comarques), les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent (Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya, Itàlia), la Catalunya del Nord (95% del Departament dels Pirineus Orientals, França) i el Carxe, un petit territori de Múrcia poblat per modernes migracions de valencians. El domini lingüístic, amb una superfície de 59.905 km² i 12.805.197 d'habitants (2006), inclou 1.687 termes municipals, 9 dels quals tenen només una part minoritària catalanoparlant.

Vel tamién[Edital | Editá'l códigu]