Emperiu otomanu

Dendi Güiquipeya
Mapa cola mássima estenssión del Emperiu Otomanu.
Emperiu Otomanu en 1875 subdividiu en valiatus.
Mehmed II, conquistador de Constantinopla.

El Emperiu otomanu (en turcu moelnu: Osmanlı İmparatorluğu o Osmanlı Devleti), oficialmenti el Sublimi Estau Otomanu (en turcu otomanu: دولت عالیه عثمانیه Devlet-i Aliyye-i Osmâniyye), hue un Estau multiétnicu gobelnau pola dinastía osmanlí. Era conociu comu el Emperiu turcu polos sus contemporáneus, inque los gobelnantis osmanlíes enjamás usun esi nombri pa parlar del su Estau.

Homación[Edital | Editá'l códigu]

El Emperiu otomanu prencipio siendu unu mas delos pequeñus estaus turcus que arrayun en Asia Menor duranti la decaencia del Emperiu turcu selyúcida. Los turcus otomanus huerun controlandu pocu a pocu a los otrus estáus turcus, sobrevivun alas invasinis mongolas i baxu el reinau de Mehmed II (1451-1481) acabun colo que restaba del Emperiu biçantinu. La primera fasse dela expansión otomana tuvu lugal baxu el gobiernu de Osmán I (1288-1326) y acontinuó enus reinaus de Orhan I, Murad I i Bayezid I, a expensas delos territorius del Emperiu biçantinu, Bulgária i Sérbia. Bursa cayó baxo el su dominiu en 1326 i Adrianópolis en 1361. Las vitorias otomanas enus Balcanis alertaron a Uropa Ocidental sobre el perigru que este Emperiu representaba i huerun el motivu central dela organización de la Cruçada de Segismundo de Ungría. El sitiu que pusun los otomanus a Constantinopla hue rotu gracias a Tamerlán, caudillu delos mongolis, quien tomó prisioneru a Beyazid en 1402, peru el control mongol sobre los otomanus duró mu pocu. Finalmenti, el Emperiu otomanu logró conquistar Constantinopla en 1453.

Esplendor del Empériu[Edital | Editá'l códigu]

Nel su máximo esplendor, entre los sigros XVI i siglo|XVII se expandía por tres continentis, ya que controlaba una vasta parti del suresti uropeu, de Orienti Próximu i del norti de África: limitaba al oesti conel Sultanatu de Marruecus, al esti con Persia i el mari Caspiu, al norti con el Zaratu rusu, la Monarquía Absburgu (Ungria iel Sacru Empériu Romanu Germánicu) i la Mancomunidad de Polónia-Lituania, i al sul con Sudán, Eritrea, Somália i el Emiratu de Diriyah (Arábia). El Emperiu otomanu posuía 29 provincias, amás de Moldávia, Transilvánia, Valáquia i Crimea, que eran Estaus açacanis.

Importância estragégica del Empériu[Edital | Editá'l códigu]

El Emperiu estuvu nel centru delas interacionis entri el Esti i el Oesti duranti seis sigrus. Con Constantinopla como capital i el territorio que se conquistó baxu Solimán el Magníficu —aproximadamente correspondiente alas tierras gobernás por Justinianu el Grandi mil añus dantes, conla salvedá delas de Uropa ocidental—, el Emperiu otomanu era, en muchus aspetus, el sucessor islámicu delos viexus empérius clássicus. Abondus rasgus i tradicionis culturalis destos (en campus comu la arquitetura, la cocina, el ocio i el gobielnu) huerun adotaus polos otomanus, quienis los elaborarun en nuevas hormas. Estus rasgus culturais endispués se juntun colas caraterísticas delos grupus étnicus i religiosus que vivían adentru delos territorius otomanus i crearun una nueva i particular identidá cultural otomana.

Decadência[Edital | Editá'l códigu]

Duranti el sigru XIX, abondus territórios del Emperio otomanu se endependiçun, prencipalmente en Uropa. Las sucesivas derrotas en guerras i el auge de los nacionalismus dentru del territoriu llevarun al decaimiento del poder del Emperiu. La su participación ena I Guerra Mundial seguido cola ocupación de Constantinopla i el surgimientu de movimientus revolucionarius dentru de Turquia le dierun el acogote mortal i resultó ena partición del Emperiu otomanu]. El Emperio baxo la direción dun sultán hue aboliu el 1 de noviembri de 1922 i un año dispués, el califatu. Los movimientus revolucionarius que lo hubun derrocau se agruparon i fundaron el 29 de otubri de 1923 la República de Turquia.[1]

Referencias[Edital | Editá'l códigu]