Teatru romanu de Méria
| Teatru romanu de Méria | ||
|---|---|---|
|
| ||
| Tipu | Teatru romanu | |
| Catalogación | bien de interés cultural y parti dun sitiu patrimoñu dela Umanidá pola UNESCO (Monumento, 13 de diziembri de 1912 y 1993) | |
| Parti de | Roman Theatre, Amphitheatre, the Amphitheatre House | |
| Sitación | Méria (España) | |
| Coordenadas | 38°54′55″N 6°20′19″O / 38.915363055556, -6.3386611111111 | |

El Teatru romanu de Méria es un teatru estóricu levantau pola Antigua Roma ena coloña Augusta Emerita, ogañu la ciá de Méria, capital d'Estremaúra. El su criación hue promovía pol cónsu Marco Vipsanio Agripa i, sigún una fecha escrita nel propiu teatru, l'inauguración se prouju pa los añus 16-15 a.C. «Préncipi entri los monumentus emeritensis», cumu lo llamó l'arquitetu José Menéndez-Pidal,[1] el teatru es Patrimoñu dela Umanidá pola Unesco dendi 1993 cumu parti del Grupu arqueológicu de Méria.[2] [3]
El teatru tieni sufriu varias remodelacionis, la más emportanti mentris el sigru I d. C., quandu se levantó el frenti escénicu actual, i otra en época de Constantino I, entri los añus 333 i 337. El teatru hue abandonau nel sigru IV d.C. endispués dela oficialización nel Empériu romanu dela religión cristiana, qu’estimaba inmoralis las representacionis teatralis. Derribau a cachus i tapau de tierra, mentris sigrus la única parti visibri del edificiu huerun las gradas d’arriba, bautizás polos emeritensis cumu «Las Sieti Sillas». Las escavacionis arqueológicas nel teatru encetarun en 1910 i la su reconstrucción a cachus en 1962. Dendi 1933 acohi la celebración del Festiva Enternacional de Teatru Clásicu de Méria.
En 1912, el teatru hue decrarau Monumentu nacional,[4] polo qu’ogañu es Bien d'Enterés Coltural con categoría de Monumentu.[5]
Estoria
[adital | adital cóigu]
El crio del teatru emeritensi se projetó juntu cola del anfiteatru pegau nel momentu de fundación dela ciá romana. Varias lápidas escritas endicant qu’el cónsul Marco Vipsanio Agripa, patronus coloniae, fue el patrocinador dela obra i qu’ésta se inauguró entri los añus 16 i 15 a. C.[6][7] Dessos edificius d’espetáculus no podíun faltar nuna coloña romana, criá amás con magnificencia pa servil de trastu de romanización.[8]
En efetu, el crio de teatrus ena Antigua Roma respondíe más a enteresis políticus qu’a los gustus del puebru romanu, que preferíe acudil al circu a vel carreras de carrus i al anfiteatru a vel kombatis entri gladiaoris i animalis.[9] Dendi el teatru l'autoriá hazíe una propaganda eficienti della misma i del mou de via romanu, tantu a través dela majestuosidá del edificiu i la su decoración cumu delos mensajis que dendi el su escenariu se podíun transmitil.[10]
El usu del edificiu mentris varius sigrus hizo mestel algunas reformas. Assin, en angún momentu del sigru I d. C., ya fuera en época dela Dinastía Julio-Claudia[11] o dela posterior Dinastía Flavia,[12] se levantó el actual frenti d'escena, que se volvió a reformal entri los añus 333 i 337 juntu cola vía que rodea l'edificiu.[13]
Debíu en gran miía ala implantación oficial del cristianismu nel sigru IV, religión qu’estimaba inmoralis las representacionis teatralis, l'edificiu dejó de gastal-si i fue abandonau. Col passu del tiempu algunas delas sus partis se derribarun i otras se cegarun con tierra. Mentris sigrus namás fue visibri la parti d'arriba del su graderíu colas bóvedas delos vomitórius hundíus, polo que los habitantis dela ciá creyerun vel sieti grandis asientus, «Las sieti sillas», ondi sigún la leyenda se sentaban otrus tantus reis morus pa palral sobri el destinu dela ciá.[14]
Escavación i reconstrucción
[adital | adital cóigu]
El conocimientu dela dessistencia del teatru emeritensi, de horma sorprendente, es bastanti recenti. A prencipius del sigru XX, endispués de muchas centurias d'abandonu i despojo, entavía l'edificiu se hallaba tapau de tierra, sobresaliendu namás el formigón dela summa cavea, llamá «Las sieti sillas».

En 1910 se prencipiarun las escavacionis que dirigió l'arqueólogu de Madrí José Ramón Mélida. L'estrutura del teatru apareció esnuda en gran parti, con una cavea faltosa delos sillaris de granitu que hazíun los asientus, las piedras dela scaena tirás aposta i la fachada traser, cuyo estremu d'arriba siempri estuvo descuviertu, despojá delos sus huertis sillaris. Nostanti, el reciu núcleu de opus caementicium tieni soportau el tiempu, l'abandonu i el saqueu ata ogañu i tieni conservau l'estrutura básica del grupu.[15]
Dendi 1933 acohi el desenvolvimiento del Festiva Enternacional de Teatru Clásicu de Méria, con lo qual recupera la su función original i va más allá del puru adornu. La reconstrucción dela derribá scaena encetó en 1962 bahu la dirección del arquitetu José Menéndez-Pidal y Álvarez, mentris unas intervencionis que tamién tornarun a asental parti delos sillaris delas gradas, recomponun angunus vomitórius i parti dela columnata del perestilu, partis que mos hazent imaginal el aspetu qu'el teatru debió tenel en prencepiu.[16]
Descrición
[adital | adital cóigu]La traça i orientación del edificiu sigunt fielmenti las reglas del tratau De architectura de Marco Vitruvio, i respondi a un moelu puramenti romanu, ya establecíu dantis en criacionis cumu el desaparecíu Teatru de Pompeyu en Roma i el Teatru d'Ostia, que d'entavía se puei contemplal. El recintu se concibió pa acomoal a unus 6000 espertaoris i se asituaó alpar del anfiteatru lueñi del centru dela urbi, nel su estremu sudeste, cerca delas murallas, que se levantaban pola zona traser de dambos dos edificius.[17]
Gradas i orchestra
[adital | adital cóigu]El sitiu elegíu respondi a razones topográficas, pues las gradas aprovechant la pendienti natural del cerru de San Albín, cosa que sin dua ayudó a ahorral huerças i materialis de crio. Más dela metá dela cávea (gradas) semicircular del teatru aprovecha la pendienti del cerru,[18] de mou qu'el su frenti d'ahuera ábate tieni desenvolvimiento, inque ai que tenel en cuenta qu'el nivel dela vía que la rodea se elevó sobri la calçá original ena etapa de Constantino I, cumu enseñant los escalonis mestel pa bajal alos vomitórius d'entrá.[19]
El emiciclu dela cávea está devidíu en tres sectoris destinaus a deferentis crassis socialis. El setor preferenti, la ima cavea, es el más cercanu ala escena, inque alantri del mesmu abía otras tres filas d'asientus, tapás de mármol i con anchura generosa, qu'estaban reservás pa autoriais políticas, religiosas o militaris. Estas tres gradas d'onol se delimitaún pun pretil de mármol, tras el qual corre un estrechu passillu, praecintio, nel que se enceta la ima cavea. La parti d'abahu, ena que se asituaban las crassis socialis más acomodás, tieni veintitrés filas d'asientus i se subdividi en cincu sectoris radialis (cunei) delimitaus por escaleras i, a nivel horizontal, pun correol (praecintio) que lo separa delas graderías d'arriba. Cun repartu d'aprovechu de passillus, escalinatas i puertas, el tránsitu d'espertaoris era cómodu i flúiu. Seis vomitórius ena su parti d'arriba dant entrá a un correol semicircular tapau por una bóveda anular que facilita l'entrá i salía por dos puertas en sendus estremos.[20]
Más arriba, la ima cavea termina con un murete, llamau balteus, nel que se abrint otrus cincu vomitórius que comunicaún derechamenti col ahuera i que amás marcant el puntu de ranca de pequeñas escalerillas, scalae, qu’enlazaún el praecintio ya mentau con otru que va alantri del balteus.[21] Ena basi desta ima cavea se asituó una capillita (sacrarium) destiná alas ceremonias del cultu imperial.[22]
Las caveas meia i superior (media i summa cavea) tenent cada una cincu filas d'asientus, están separás por otru balteus i sostribás pun comprihu sistema d'arcos i bóvedas de cañón. El entrá alos mesmus se hazíe por una escalinata común en contatu col ahuera, inque destus vomitórius tan solo quedant los sus buecus sin bóvedas, que devidint las gradas d'arriba en sieti tramus, conocius pol puebru cumu Las sieti sillas i que mentris sigrus fuerun la única parti visibri del grupu teatral.[23] En total, nel ahuera trezi puertas facilitaban l'entrá i evacuación delos asistentis al teatru.[24]

La orchestra es un espaciu semicircular destinau al coru i pavimentau con losas rectangularis de mármolis brancus i azulonus.[25] A esta zona se entra polos parodoi, galerías en ángulu asituás enos lateralis i que se abrint bahu las gradas. Las puertas d'ahuera se tápant con arcos de meiu puntu, hechus pun corretu despiece de dovelas que ressaltant del paramentu del fondu i enseñant un cuidau cincelau caraterísticu delas criacionis dela ciá en época augústea. Sobri estas dos puertas se asituaún inscripcionis tocanti a Agripa, hechas con apliquis de bronci ya desaparecíus, cumu se vei enos furacus que las sujetaban. Las puertas delos parodoi que dant ala orchestra son adintelás i tamién luzint inscripcionis tocanti a Agripa: «Marco Agripa, iju de Lucio, cónsul por tercera vezi i haciendu la potestá tribunicia por tercera vezi».[26]
Escena
[adital | adital cóigu]

L’escena se conforma cumu un pulpitum u prantaforma elevá sobri l’univel dela orchestra, de gran anchura colos sus sesenta metrus d’anchu i sieti de hondu. El su frenti, el proscaenium, adota una sinuosa fachaura por mediu d’entrantis que tiran ya a horma de rectángulo, ya a semicírculu, i queda acutau enos sus estrimus por dos pequeñas escalas que comunican el pulpitum cola orchestra. Nel suelu desta prantaforma, qu’en origen estaría recubierta de maera, s’án pofíu columbrar dalgunus buracus que sedrían el lugal d’encaxi delas escenografías. Nun mesmu sentíu, dalgunas piedras con buracus juntu ala puerta central del’escena s’interprétan cumu caxas dondi se meterían los periatti, prismas triangularis que voluciuñaban con deferentis decoraus sigún la naturaleça dela representación: tragédia, comédia u sátira. [27]
Cun efetismu propiamenti teatral, el telón de hondu dela scaena se yergui cumu una estrutura monumental de dizesete metrus d’artura i de gran riqueça decorativa, la scaenae frons u fachaura escénica. La su pranta adquieri un gran dinamismu a basi d’entrantis que de nuevu combinan liñas retas i curvas i que rompin la linealidá del su basamentu. Nel entranti central, qu’es semicircular, s’abri la puerta prencipal, valva regia, pol dondi hazían presencia los primerus autoris. Simétricamenti, a dambos dos laus, s’abrin otras dos puertas n’entrantis rectangularis, llamás valva hospitalia. [28] L’alçau deste frenti escénicu fue reconstruíu duranti el sigru XX con dos órdinis de columnas superpuestus. Quandu s’escavó el teatru se reconoció puramenti la liña del podiu sobri el que se levanta toa l’estrutura, asina cumu el basamentu de dalgunas delas columnas del primel ordin. Una vezi ajuntau tol material de piedra pertenecienti a este primel cuerpu, que se topaba tirau in situ, se procedió al su levantamientu tomandu cumu moelu el teatru líbiu de Sabratha, bien paecíu al emeritensi. Las columnas son d’ordin corintiu i sobri ellas se disponi un entablamientu con arquitrabi, frisu i cornisa, mu bien adornaus i tallaus con gran perfeición. El juegu cromáticu delos mármolis, gris azulau enos fustis i brancu en capitelis i entablamientu, ayúan a jandulal l’efetu ornamental deste imponenti decorau de piedra. [29] Tantu las columnas cumu l’estrutura de mármol están elaborás con mármol de Macael. [30]

Este efetista conjuntu arquitutónicu s’enriqueció amás cuna enteressanti série d'esculturas asitiás enos intercolumnius, inque no se sabi la su ordenación original. Parti destas estatuas cuentan un pasaji mitológicu, nel que Cora, raptá por Plutón, se güelvi la infernal Proserpina, nun programa de voluntá religiosa mu apropiau pola antigua Augusta Emerita, que basaba la su economía ena producción agrícola. Los sus protagonistas, Ceres, Plutón, Proserpina i Júpiter, án síu identificaus nuna estatuaria de gran calidá técnica. Juntu a estas imágenis de dioses figurarun retratus umanus d’identidá desconocía, pues namás quedan los sus cuerpus, dambos dos togaus i tres toracatus. [31] [32]
Detrás dela scaenae frons ai varias dependencias palos autoris que constituyen el postcaenium. [33] Nel paramentu del podiu deste cuerpu s’á apreciau una cierta farta d’uniá, lo que s’á interpreta u cumu la muestra duna emportanti rehorma dela scaena original. El momentu desta rehorma s’á aventurau atendiendo alas esculturas toracatas, propias del reinau de Domicianu (81-96 d.C.), i alos capitelis dela scaenae frons, el qual su estilu es propiu dela etapa dela Dinastía Flavia (segunda metá del sigru I d.C.). Tiempu endispués, sigún consta nuna escrición, el teatru sufrió rehormas duranti el reinau de Constantinu I entri los añus 333 i 337, quandu tamién se fizo por arreglar el circu dela ciá. Esta intervención se llevó a cabu cumu parti dun programa de mejoras quandu Mérida se güelvi en 298 capital dela Diócesis de Hispania, criá duranti l’alministración del empériu nel reinau de Dioclecianu. [34]
Peristilu
[adital | adital cóigu]

thumb|El peristilu, zona ajardiná asitiá detrás del’escena. Más allá del postcaenium, igual qu’enos teatrus de Pompeyu i d’Ostia, s’abri un peristilu, una zona ajardiná pal espardimientu qu’en origen estaba acutá enos sus quatru laus por una dobri columnata hormá por columnas de granitu bastu que taban embelecías con un recubrimientu d’estucu i pintura.
Al hondu deste peristilu quadrangulal, alineau col exi del teatru i la valva regia, dessisti una pequeña estancia rectangular ena que s’án topau varias piezas d’interés. Nun prencepiu s’interpretó cumu una biblioteca, peru el destapamientu de varias estatuas, entri ellas el famosu retratu de Augustu velau cumu Pontifex Maximus i otru de Tiberiu, amás de varias escricionis relacionás col curtu emperial, llevarun a interpretar qu’el lugal se destinó a este curtu, que endispués radicaría nel Templu de Diana. [35]
Ena esquina norti del peristilu, elevás sobri l’univel del jardín, están las letrinas, i al oesti los restus dela conocía cumu Casa-basílica u Casa del Teatru, construía endispués del’abandonu del teatru. [36] Esta residencia es unu delos ejemplus más enteressantis dela arquitutura doméstica de Mérida, [37] cuenta con un patiu rodeau de columnas i pilastras i varias habitaciones, dalgunas rematás con horma d’ábsidi i la mayol de todas con pinturas muralis que representan figuras umanas a grandura natural. [38]
Galeria
[adital | adital cóigu]- Detalli duna coluna de marmol
- Colunas, vistas dendi dela parti posteriol del teatru
- Detalli duna estatua
- Una otra estatua
- Las gradas
- Inscripción comemorativa de M. Vipsani
- Puerta d'entrá delas autoriais
- Vista panoramica
Véa-se tamién
[adital | adital cóigu]Atijus
[adital | adital cóigu]Huntis
[adital | adital cóigu]- ↑ Barroso, Morgado, 1996, p. 8
- ↑ UNESCO World Heritage Convention - World Heritage List, Archaeological Ensemble of Mérida, https://whc.unesco.org/en/list/664/, consultau el 2026-2-25
- ↑ Conjuntu arquiológicu de Méria - UNESCO
- ↑ Real orden, de 13 de diziembri de 1912, declarando Monumentos nacionales las Antigüedades Emeritenses., https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE//1913/003/A00028-00028.pdf, Gaceta de Mairil, 1913-1-3
- ↑ Ministerio de Cultura, Consulta a la base de datos de bienes inmuebles - Teatro Romano (Mérida), https://www.cultura.gob.es/bienes/buscarDetalleBienesInmuebles.do?brscgi_DOCN=000014149, consultau el 2026-2-25
- ↑ Álvarez Martínez, 2006, p. 74
- ↑ Barroso, Morgado, 1996, p. 9
- ↑ VV.AA., 2006, pp. 559
- ↑ Barroso, Morgado, 1996, p. 8
- ↑ Álvarez Martínez, 2006, p. 74
- ↑ Álvarez Martínez, 2006, p. 74
- ↑ VV.AA., 2006, pp. 562
- ↑ Barroso, Morgado, 1996, p. 9
- ↑ Barroso, Morgado, 1996, p. 10
- ↑ VV.AA., 2006, pp. 562
- ↑ VV.AA., 2006, pp. 562
- ↑ VV.AA., 2006, pp. 559
- ↑ Barroso, Morgado, 1996, p. 11
- ↑ VV.AA., 2006, pp. 559, 560
- ↑ Barroso, Morgado, 1996, p. 11
- ↑ VV.AA., 2006, pp. 560
- ↑ Álvarez Martínez, 2006, p. 75
- ↑ VV.AA., 2006, pp. 560
- ↑ Barroso, Morgado, 1996, p. 11
- ↑ Barroso, Morgado, 1996, p. 11
- ↑ VV.AA., 2006, pp. 560
- ↑ VV.AA., 2006, pp. 561
- ↑ Álvarez Martínez, 2006, p. 74, 75
- ↑ VV.AA., 2006, pp. 561
- ↑ Muñiz, Gabriel, El oro blanco, Revista Historia de Iberia Vieja, 2013, número 103
- ↑ VV.AA., 2006, pp. 561, 562
- ↑ Álvarez Martínez, 2006, p. 75
- ↑ Barroso, Morgado, 1996, p. 13
- ↑ VV.AA., 2006, pp. 562
- ↑ VV.AA., 2006, pp. 562
- ↑ VV.AA., 2006, pp. 536, 537
- ↑ VV.AA., 2006, pp. 538
- ↑ Barroso, Morgado, 1996, p. 14