Gastronomía d'Estremaúra





La gastronomia d'Estremaúra es el conjuntu de pratus i tradicionis culinarias d'Estremaúra. Angunus utoris l'án denominau comu seria, gravi i austera, de pratus pastorilis i camperus. L'apertura dela Vía dela Prata á hechu que la cozina estremeña s'aya destendiu ol sotras otras regionis dela culinaria peninsulal, mentris que al mesmu tiempu la cozina estremeña s'á vistu enfluenciá por otras tradicionis. La essestencia d'albondus monesterius á dau passu a un esplendol culinariu de rezetas que án veniu delas sus cozinas. Estremaúra no tien salia al mari, i los pratus que ofreci son hundamentalmenti cárnicus i compuestus d'ortalizas diversas. Destacan los produtus derivaus del cerdu.
Estoria
[adital | adital cóigu]Muchas delas recetas estremañas s'án propagau p'azia Castilla pol mé dela Vía dela Prata. Unu delos pratus con más nombrería son las perdises al mó d'Alcántara. En 1807, quandu los francesis dierun ala manta del monasteriu d'Alcántara[1], atoparun el recetariu, que acabijó enas manus del general Junot, quién lu invió ala su mugel Laura Permon (duquesa d'Abrantis).[1] Ella lu venteó pol Francia i, al llegal al cocineru francés Auguste Escoffier, esti dixu que:
- hue unu delos mejoris trofeus de guerra..[2]
El méicu Luis de Toro escrevió en 1573 un manuscritu sobri los vinus estremeús que conoció l'emperaol Carlos V en Yusti, enel que s'izi:
- Porque amás delas variás especiis d'uvas delas que angunas son ciertamenti imponentis, amás dela abondancia de higus mu ducis... gozamus, comu tengu dichu, de múltiplis génerus de cereças d'un gustu i tamñu estrordinariu, roxas, negras i d'un colol entremeyu parecíu al vinu.
La destensión del parral estremeñu es relativamenti emportanti dendi prencipius del siegru XVII, processu favorecíu pol umentu dela demanda i del preciu del vinu.
Engredientis
[adital | adital cóigu]Dá l'emportancia dela ganaería porcina, áin muchus produtus derivaus del cerdu. Entri las especiis destaca'l pimientón dela Vera, que es tan populal que mesmu tieni un museu: el Museu del Pimientón de Jaraíz dela Vera.
Entri los quesus destaca la Torta del Casal, producía en 16 monicipius, entri los qualis está Casal de Caçris, que li da nombri,[3]
Carnis
[adital | adital cóigu]Estremaúra destaca polos sus produtus derivaus del cerdu. Entri ellus destaca'l jamón de Montánchez, del Piornal. Tamién se debi mental pola su calidá los choriçus, el lomu embuchau i la patatera, lavoraus con pimientón dela Vera i aju.
Con estus produtus se lavoran los gaspachus del pastol i las pringás (pan con picaíllu de choriçu), las llamás migas estremeñas, la "preva de cerdu" (carna magra de cerdu dela matança, aliñá con tomati, vinu i pimientón) i el caldillu.
Los pratus con corderu tamién son típicus: caldereta, fritu estremeñu, cachuela estremeña i chanfaina de cabritu. Áin una gran variedá de quesus producíus ena región, delos qualis destacan los delas zonas de La Serana (Baajós), Iberos, Acehúchi i el Casar (Caçris).
Pecis
[adital | adital cóigu]Ena provincia de Caçris, destacan los escabechis de tencas ala cacereña i el bacalau al estilu monaco d'Alcántara. La fiesta la tenca á merecíu sel declará Fiesta d'Interés Turísticu Gastronómicu d'Estremaúra.[4][5]
Frutas, verduras i artoliças
[adital | adital cóigu]Ena provincia de Cáçris destacan las cereças del Valli del Xerti. El norti la provincia proporciona numerosas frutas i artoliças. Enel valli dela Serena se cultivan melonis i sandías. Angunus pratus son:
- el gaspachu estremeñu: con tomati, cebolla, pepinu, pimientu, aceiti, sal, vinagri, pan i agua;
- las ensalás de çarangollu
- las patatas n'escabechi,
- las papa temblonas.
En Valencia d'Alcántara se prepara'l gaspachu llamau "aguau", que tieni cebolla, agua, sal, un pocu aceiti i vinagri, el qual acompañava a una sopa tomatis (comu la de Trujillu i la dela Serraílla) o a una de patatas.
Tamién destacan los gaspachus d'espárragus.
Ducis
[adital | adital cóigu]Los ducis estremeñus son simplis i áin muchus exemprus de ducis hechus en conventus. Destacan la perrunillas, buñuelus de vientu, rosquillas d'alfaxol de Casal de Caçris, prestiñus, hornazus i mantecaus. En Navalmoral dela Mata, un duci típicu son los sapillus, que se toman en Semana Santa (n'otrus monecipius de hazin similaris baxu'l nombri de repápalos ducis). En serraílla, se hazi la pringá de chicharronis con matecas dela matança. Otru duci reconocíu es el crispión, i tamién la floreta, esta última se hazi p'agasajal enantis los casorius alos invitaus.
Vinus
[adital | adital cóigu]Ena provincia de Baajós destacan los vinus de denominación d'origi "Ribera del Guadania i el cava d'Almendraleju, pertenecienti ala Región del Cava, sigún determina'l Centru Regulaol del Cava.
La gloria es un licol a basi de mostu i aguardienti hechu enos monicipius de Guiju de Santa Bárbara i Castilbrancu.
D.O.P. i I.G.P.
[adital | adital cóigu]Estremáura tieni las siguientis Denominacionis d'Origi Protegías (D.O.P.) i Endicacionis Geográficas Protegías (I.G.P.):[6]
D.O.P.
[adital | adital cóigu]- Jamón ibéricu Dehesa de Extremadura
- Quesu Torta del Casar
- Quesu d'Acehúchi
- Queso de la Serena
- Quesu delos ibores
- Vinu Ribera del Guadiana
- Aceiti Gata-Hurdes
- Aceiti de Monterrubiu
- Pimientón dela Vera
- Cereça del Xerti
- Miel Villuercas-Ibores
I.G.P.
[adital | adital cóigu]Referéncias
[adital | adital cóigu]- ↑ 1,0 1,1 Dionisio Pérez, (1929), «Guía del buen comer español», ed Maxtor, p-40-57
- ↑ Ignacio Doménech, (1915), La nueva cocina elegante española,Madrid
- ↑ Consejo Regulador de la Denominación de Origen de la Torta del Casar
- ↑ Francisco Rivero. 25 años de la Fiesta Turística de la Tenca. Diputación de Cáceres 2013.
- ↑ Fiesta de la Tenca. Mancomunidad Tajo Salor
- ↑ «Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente». Archivado desde el original el 22 de octubre de 2021. Consultado el 16 de agosto de 2016.
Bibliografía
[adital | adital cóigu]- Chamorro Fernández, María Inés (2008) Tradiciones, alimentos y recetas de la cocina extremeña, Somonte: Ediciones Trea, S.L.
- Cofradía Extremeña de Gastronomía. (1985). Recetario de cocina extremeña: Estudio de sus orígenes. Universitas Editorial. ISBN 978-84-85583-51-5.
- Díaz Gómez, José Ignacio (2022) Sabor a Extremadura: Cocina tradicional Extremeña - Platos de cuchara - Carnes - Pescados - Tapas
- Equipo Susaeta. (2008). Cocina tradicional extremeña (1.ª ed., tapa blanda). Susaeta.
- Pérez Pozo, J. A. (2001). Cocina extremeña. Editorial Everest. ISBN 978-84-241-2498-4.
- Plasencia, P., & Villalón, T. (2011). Cocina extremeña. Editorial Everest. ISBN 978-8444121260.
- VV.AA. (2015). Un viaje por la cocina extremeña. Tikal Ediciones. ISBN 9788499282688.
Atijus p'ahuera
[adital | adital cóigu]