Estoria d'Estremaúra

Dendi Güiquipeya
Sitación d'Estremaúra endretu el Estau español.

Estremaúra es una comunidá utónoma d'España. Desti mó, la su estoria tien albondas comparancias conas delos sotrus territorius peninsularis.

Preestoria[Edital | Editá'l códigu]

Paleolíticu inferiol[Edital | Editá'l códigu]

Escavación ena Cueva de Santa Ana, en Caçris.

Las prevas de presencia umana mas antigas, del qu'ogañu es el territoriu d'Estremaura, datan del periodu Paleolíticu Inferiol. Enos assentaerus —ena su huerça superficialis— s'án alcuentrau achiperris porrúas de quarcita i, en menol medía, de granitu, peru no s'án alcuentrau posás de cadavis umanus.[1]

La ténica gastá pa construil las achiperris consestía en avental la piera cun percutol de piera o cuerda ata consiguil filus, puntas, ñascas, segurejas, picus...[1]

Las posás mas antígas se correspondin cona fasi media del periodu Achelensi (hazi unus 700 000 añus).[1]

Los assentaerus mas antíguus están cerca dondi ain pieras aparentis pa tallal i construil las achiperris i avíus. Amás s'alcuentran assitiás cerca delos ríus i delos grandis afruyentis. Las árias de mas concentracion d'assentaerus del periodu Achelensi son: alreoris de Méria (ríu Guadiana), riu Çújar, pantanu de Valdecañas, riu Alagón, Jerti i El Sartalejuo.[1]

Los enstrumentus mas destacaus desta epoca son el bifas, el endedol i el picu triédricu.[1]

Paleolíticu meiu[Edital | Editá'l códigu]

S'án arrecogiu mu pocas posás nesta región. Tós ellus son del periodu Musteriensi.[1] Se costruyerun cona ténica por mé la qual calculavan el grandol del enstrumentu enantis d' estrael de la piera matris un cachu adecuau al enstrumentu que pretendian fabrical.[1]

Los avíus mas caraitirísticus eran las raederas, denticulaus i puntas. Tós ellus son menus pesaus, menus porrúus, construius cuna tenologia mas avanzá que los del Paleolíticu Inferiol.[1]

Los lugaris ondi s'alcuentran assentaerus del periodu Musteriensi se correspondin conos del periodu Achelensi, es dizil, cerca delos rius. Sin bargu, tamién s'án ahallau posás en zonas baxas i medias de sierras en Baajós, lo qu'evidencia un mayol barajeul territorial, una mayol capaciá d'abital ciertus lugaris i conseguil caça, alimentu i trebaju en ellos.[1]

Paleolíticu superiol[Edital | Editá'l códigu]

Entrá atual dela cueva de Maltraviesu, en Caçris.

Duranti esta era apaeci el Homo sapiens sapiens (el ombri d'ogañu). Nesta epoca huerun hechus los gravaus i pinturas dela Cueva de Maltraviesu, del arti quaternariu, i delas Minas de Castañar de Ibor.[1]

Ena cueva de Maltraviesu, s'alcuentran gravaus dela silueta duna cierva, varius triángulus i sotras figuras geométricas. Sobri tó s'an alcuentrau más de 30 manus pintás en negativu i sin deu meñiqui la huerça d'ellas. No s'an alcuentrau posás que sugieran que huera puebrá duranti esta epoca, enque sí d'epocas posterioris.[1]

Neolíticu[Edital | Editá'l códigu]

Ídolu oculau encontrau n'Estremaúra i conservau enel Museu Arquiológicu Nacional.

Enque son mu pocus los datus que se conocin al tentu del Epipaleolíticu eno qu'ogañu es Estremaúra, el Neolíticu traxu angunas muacionis ena sussistencia delas comunidais umanas qu'abitan la región.[2] Las más emportantis son l'entrodución dela ganaería i l'agricoltura, que s'encorporan alas actividais de caça i cogía ya essistentis. Eno tocanti ala tenología, l'encorporación más emportanti es la dela cerámica que premitirá el almacenamientu delas correntaúras agrícolas.[2]

Ogañu los estudius más rezientinus consideran que'l Neolíticu n'Estremaúra esmençó ena trasición del VI al V milenñu e.de.C.[2] Se supera assina'l conceutu de Neolíticu Tardíu qu'angunus utoris avían empreau, creyendu que l'aparición dela agricoltura avría síu muchu más tadía nesta zona d'España. Del Neolíticu Antiguu los assentaerus más asseñalaus son la cueva dela Charneca (Oliva de Méria), el Cerru dela Horca (Prasençuela), la cueva d'El Conejal (Caçris) i Los Berruecus (Malpartía de Caçris).[2] Desti últimu assentaeru procedin las evidencias d'argicoltura más antigas dela región, que huerun datás a acaberus del VI mileñu e.de.C. Los endicius de dominación animal son débilis, pero puei suponel-si que la dominación animal es contemporaña a l'entrodución dela agricoltura. Nestus assentaerus s'án alcuentrau cerámicas decorás, mayolmenti la variedá conocía comu "boquique", por avel-si decumentau pol primel ves nesta cueva de Prasencia.[2]

Anta de Lácara.

A raís del Neolíticu Mediu, a prencipius del V mileñu e.de.C., se produzi l'aparición del megalitismu ena región. Essestin pocus pobraus conocíus desta epoca, tan sólu angunus datus del assentaeru de Los Berruecus. El fenómenu megalíticu es bien conocíu, peru essestin grandis concentracionis d'antas en diversas comercas dela región. Conjuntus desti tipu de sepolcrus megalíticus puein atopal-si en Valencia d'Alcántara,[3] Ceillu, Santiagu d'Alcántara,[4] o Barcarrota, pol no mental exemplaris aislaus de gran enterés comu la gran anta de Lácara.[2] entavía assí ái que dizil qu'esti fenómenu tien una gran perduración nel tiempu, perdurandu hata prencipius dela Edá de Bronzi. Los enterramientus desta fasi suelin caraitirizal-si pol microlitos de sílex, cerámicas lisis i angunus ídolus placa.[2]

El Neolíticu Final es mejol conocíu enas veras del Guadiana, con assentaerus comu los d'Araya o El Lobo, entri sotrus a lus que añadiríamus el de Los Caños de Çafra rezientimenti.[2] Se desenroa a raís del 3500 e.de.C. i sentará las basis pa l'aparición del Calcolíticu, dendi'l III mileñu e.de.C. Estus puebraus tien una verdaera vocación agrícola i ganaera. La su sitación, próssima a tierras fértilis, sueli sel en suavis lombas próssimas a caucis de rius. Las cerámicas se caraitirizan pol sel práticamenti lisas, con escassas decoracionis i hormas simplis. La cerámica más endicativa es la "caçuela carená", qu'apareci corrientimenti enos assentaerus de tol suloesti peninsulal, demostrandu l'integración d'Estremaúra drentu d'una dinámica coltural común caraitirizá por l'acreción demugráfica i l'apalancamientu, cá ves más craru, dela agricoltura i la ganaería.[2]

Calcolíticu[Edital | Editá'l códigu]

Duranti'l Calcolíticu, o Edá de Cobri, las comunidáis umanas preestóricas ralizan avancis nel esplotiju agropequaria del mediu, se desenroa la metalurgia col prencipiu dela trashormación del cobri hazia'l III mileñu e.de.C. en Castilleju.[5] Se produzi una espigaera dela comprexidá social tantu estrutural comu idiológicamenti.[2]

Edá Antígua[Edital | Editá'l códigu]

Torqui d'oru del de oro del Tesoru de Sagrajas, Museu Arqueológicu Nacional, Madrid.

Epoca prerromana[Edital | Editá'l códigu]

Entri los puebrus prerromanus más emportantis qu'abitarun l'ogañu Estremaúra están los vetonis (Vettoni), qu'abitarun el norti Caçris, Salamanca, Ávila i parti la provincia Toleu.[6] Los lusitanus (Lusitani) abitarun quasi toa Estremaúra i el centru Portugal, puebrus pastoris más adedicaus ala guerra.[6] Se puei asseñalal la figura Viriatu, un lídel lusitanu que resestió alos romanus. Nel sul, cerca del Guadalquivir, estuvun los celtas (Celtici), que brindarun poca resistencia alos romanus.[6]

Epoca romana[Edital | Editá'l códigu]

Arcu romanu de Cáparra.
Pórticu romanu d'Augustobriga.

La tierra dela confederación lusitana sufrió una romaniçación compreta i prohunda. La provincia de Lusitana se hormó en tiempus l'Augustu (siegru II e.de.C.). La provincia de Lusitaña acupava gran parti d'Estremáura, i Portugal central. La su capital era Augusta Emerita, oi Méria.[7] Hue hundá nel añu 25 e.de.C. i testigu dela su emportancia son la cantidá de menumentus que tien desta epoca, comu son el teatru, i l'anfiteatru.[8]

El terciu sul de l'ogañu Estremaúra pretenecía ala província Bética.[7]

La puenti d'Alcántara, de costrución romana.

La principal vía de comunicación era la Vía dela Prata, que recorría Estremaúra de norti a sul hata Augusta Emerita, dendi ondi salían sotras carçás emportantis comu la que diva hata Hispalis (Sevilla), Corduba (Córdova), Ebora (Évora) i Toletum (Toléu) pasandu pol Trugillu.[7]

Los municipius romanus más emportantis eran Cáparra, dela que destaca'l pórticu quadrifronti que daba entrá al Foru Capara dendi la via decumana la ciá; Augustobriga, dela que destaca tamién el pórticu, i Coria (Caurium), ondi ogañu se puein vel las posás dela muralla romana. Cáparra llegó a sel municipium col nomi de Municipium Flavium Caparense.[9]

Alcántara destaca pola su puenti romana, costruyía entri'l 105 i el 106 d.C. pol arquitetu Cayu Juliu Lacer pa comunical las ciáis de Norba i Conimbriga.

Sotras posás d'arquitetura romana son los aguadutus de Cornalvu, San Lázaro i los Milagrus i el teatru romanu de Medellín, que gastó'l modelu griegu, aprovechandu'l zimbarrón del lugal.[9]

Tamién destacan la villa romana de Torre-Águila, pobrá dendi el siegru I hata el sigru VII i qu'está assitiá nel términu monicipal del Montiju, junta'l ríu Guadiana; i Regina Turdulorum, assitiá enu qu'ogañu es el términu monicipal delas Casas de Reina.[10]

Edá Meia[Edital | Editá'l códigu]

Puerta dela Muralla de Coria, con raízis romanas, cuyu aspetu d'ogañu procedi dela época musulmana.
Cascu vieju de Caçris, unu delos mehol conservaus d'Europa.
Vista dela Praça Alta de Badajós.

Cona llegá delos sarracenus la Lusitaña visigótica passa a sel Cora huendu Méria la su capital hata la caía del Califatu e Córdoba ondi se costituyi la Taifa de Badajós. N'Estremaúra se conduran numirosas huélligas del pedioru musulmán de más de 500 añus ena zona, hata 1248. Pol asseñalal angunus delos essitentis se puei mental l'Alcaçaba de Méria huendu la primel alcaçaba dela península Ibérica, las posás dela fortaleza d'Alanhi, l'Alcaçaba de Badahós, l'Algibi de Caçris, el castillu de Trugillu, i en Galisteu las murallas dela epoca almohadi a basi pieras de ríu.[11] En 1031 se cria la Taifa de Badajós que tien el mesmu territoriu'n destensión que la Cora de Méria.[12] La Cora de Méria hue una delas más destensas i apoderás dela península, ancançandu a tenel una destensión mayol que l'ária moerna dela región estremeña.

Duranti'l pedioru dela Reconquista los reinus de Portugal, León i Castilla conquistarun territorius de lo que oi conocemus comu Estremaúra. El Reinu Portugal, baxu'l mandatu'l Rei Alfonsu I de Portugal i cona ayúa del luchaol Geraldo Geraldes, conocíu comu Geraldo "sem Pavor", letigó col Reinu de León varius territoius dela antiga Taifa de Badajós.[13] La parti'l ponienti hue reconquistá por Enrique de Borgoña, quien recebió'l condalguu portucalensi (Oportu i tierras colindantis), col títutu de "Conde de Portus Cale". Esti condalgu se convertiría nun reinu endependienti añus dispués i escomençaría la su destensión hazia'l sul hata allegal a Faro.[14]

Estremaúra leonesa[Edital | Editá'l códigu]

El Reinu de León conquistó parti del territoriu. El 17 de heneru de 1213 Alfonsu IX de León conquistó Alcántara.[15] A esta ciá la convirtió ena sedi la Orden Milital de San Julián de Pereiru, posteriolmenti llamá Orden d'Alcántara. En 1229 Alfonsu IX tomó Caçris, tras varius ententus fallidus previus, huendu'l primeru el de Fernandu II en 1169. El 19 de marçu de 1230 Alfonsu IX conquistó Badahós. Tamién essi añu conquistó Méria (mu emportanti pa los monarcas leonesis pol sel sedi episcopal dun obispau visigodu, que lo encadenava a l'antiga tradición eclesiástica moçárabi). El 25 de heneru un exércitu encabeçau pol Fernán Ruiz conquistó Trugillu a alos almohadis[16]. A esta región del Reinu se la conoci comu Estremaúra leonesa dendi las Cortis de Benavanti de 1202, que deviderun el Reinu de León en quatru regionis: León, Galicia, Asturias i Estremaúra leonesa[17]. En 1258 encruía los concejus de Baajós, Caçris, Ciá Rodrigu, Galisteu, Granadilla, Jerez delos Caballerus, Montemayor i Salvatierra cerquina de Alba (Salvatierra de Tormes).[17]

Estremaúra castellana[Edital | Editá'l códigu]

Pola su parti'l Reinu de Castilla tamién adelantó ena reconquista i nel añu 1186 el rei Alfonsu VIII de Castilla hundó la ciá de Prasencia sobri un assentaeru anteriol, pa assi assegural l'apossessión de Gredos i del Valli del Xerti. Se costituyó la Vía dela Prata comu arrayu entri los reinus de León i Castilla. Nesti reinu essestió la región conocía comu Estremaúra, Estremaúras o Estremaúras de Castilla i comprendi un ampli teritoriu, mu superiol al ogañu, abarcandu dendi'l riu Ebru hata'l Sistema Central.[17] Esta zona conncruía 40 comunidais de villa i tierra, las vicarías de Serón i Monteagudo i las villas episcopalis delas mitras d'Osma, Segovia i Ávila. Amás pertenecían ala región los territorius delos obispaus d'Ávila, Segovia, Sigüenza i Prasencia, assitiaus al sul del Sistema Central.[17]

Provincia d'Estremaúra[Edital | Editá'l códigu]

Cona uñón delos reinus de León i Castilla ena Corona de Castilla, dambas regionis s'ajuntarun. Enas Cortis de Toru de 1371, Estremaúra hue reconocía comu región almenistrativa, mentandu-si Província d'Estremaúra enas Cortis de Segovia de 1390.[17]

Edá Moerna‎[Edital | Editá'l códigu]

Siegrus XV i XVI[Edital | Editá'l códigu]

Praça mayol de Trugillu. En primel términu, l'estauta de Francisco Pizarro.

Un rajón caraterísticu dela región fue l'emigración massiva a América. Abondu delos emigrantis huerun ombris en cata de fortuna i nombraía qu'España ya no podía brindal tras la caía del reinu nazarí de Graná en 1492, el mesmu añu que se descubrió América.[18] Entri los conquistaoris que llegarun a América, destacan varius estremeñus comu Hernán Cortés, conquistaol de Méxicu; Alonso Valiente, secretariu de Hernán Cortés, que amás ayuó ena conquista de San Juan Batista (Puertu Ricu), Nueva Galicia, Honduras i ayuó a descubril el Canal viehu de Bahama; Francisco Pizarro, que anexionó los territorius del Empériu Inca al Reinu d'España, Ñuflo de Chaves, esploraol i conquistaol español de Paraguai i la zona suroriental de lo que oi es Bolívia; i Pedro de Valdivia, conquistaol de Chili, qu'anombró comu "Nueva Estremadura", cuya capital sedría Santiago de Nueva Extremadura.[18]

Dendi 1528, Trugillu hue la única capital del territoriu, contandu sigún el Censu de Pecherus de Carlos I, con 48.789 vezinus pecherus (el 6,75 dela pruebración dela Corona de Castilla).[19] En 1591, el Censu delos Millonis, reconoci la província de Trugillu comu una delas províncias d'España, ala que pretenecin la mayoría de municipius dela ogañu Estremaúra. El restu estavan ena Província de Salamanca i la Província de León dela Orden de Santiagu[20]. Esta provincia no contava con derechu de votu enas Cortis de Castilla, dependiendu a nivel almenistrativu dela de Salamanca.

Unu delos acontecimientus determinantis dela estoria moerna d'Estremaúra se produci en 1580, cona uñón delos Emperius d'España i Portugal. Las dos superpotencias dela época s'uñin baxu la mesma corona. Estremaúra está a una distancia semilal entri Mairil i Lisboa, las capitalis delos dos Emperius, pol lo que ciás comu Badajós vivin una epoca de frorencia,[21] que queará truncá cona Guerra de restauramientu portuguesa, que sopusu la desseparación dambas reinus i marcó la descadencia d'Estremaúra enos siegrus posterioris.

Siegrus XVII i XVIII[Edital | Editá'l códigu]

Puerta de Palmas, Baajós.
Mapa dela "província d'Estremaúra" en 1766 (orientau col norti ala derecha).

La guerra de 1640 hue'l prencipiu duna retahila trágica de guerras devastaoras pa Estremaúra que no acabijó hata'l caberu delas guerras napoleónicas, ya nel siegru XIX. La guerra menos refería enos libros escolaris españolis, la llamá Guerra de restauramientu portugués mantenía con Portugal dendi 1640 hata 1668, trashormó a Estremaúra duna holma determinanti i marcó'l su destinu hata tiempus mu rezentis. La prepotencia dela nobreza trató Portual, el su vastu territoriu, la su sengulal coltura i la su emportancia naval i comercial, comu sotra parti más del emperiu poe otra parti defícilmenti governabli en abondus aspetus, polo comprexu i destensu, duranti'l pedioru nel que Portugal hormó parti dela Monarquía Hispánica (1580-1640), dendi'l reináu de Felipe II, hata'l de Felipe IV.[22]

Analizá dendi la vista delas sus consequencias, especialmenti p'Estremaúra, hue sin dúa unu delos peoris servicius hechus ala estoria d'España, por unos governantis sin altura miras p'entendel el poel i la enfrugencia que podría bel alcançau aquel emperiu, si essa uñón dinástica hubiera teníu más déssitu del que tuvu. La guerra con Portugal trashormó las ciáis i los puebrus estremeñus duna horma notabli. Se produxu una gran despuebración i un gran abandonu de tierras de lavol. El batalleu pol arrayu i l'assentamientu quasi trenta añus delos soldaus enas puebracionis estremeñas, provocó una crisi que s'acrecentó tras el caberu la guerra, al convertil-si esti territoriu de nuevu ena "Estremaúra". Otra ves territoriu d'arrayu, cun emperiu mu apoderau i cuna gran carga de ressabiu tras el largu pedioru de luchis.[23]

Fachá dela catreal de Coria.

En 1653 se pusierun ala venta dos votus enas Cortis. Unu lo mercó Galicia i sotru Estremaúra, por valol de 80 000 ducaus.[24] Las ciáis de Prasencia, Badajós, Méria i Trugillu, i las villas de Caçris i Alcántara s'uñerun pa mercal esti votu, representandu alas localidáis dela provincia de Trugillu, alas qu'aluegu s'uñirían otras, angunas dela Província de León dela Orden de Santiagu.[24][20] Es nesti momentu quandu surgi Estremaúra comu entidá política.

No abían pasau 35 añus del caberu dela guerra con Portugal i España se ve involucrau ena Guerra de Sucesión Española (1702-1713), qu'acaba d'arruinal Estremaúra, cona destruición de Badajós a manus austríacas i la destruición delos puebrus del valli del Taju i del Guadiana.[25] A efeutus trasarrayus, es una nueva guerra con Portugal, que vien d'abril aún más la pitera que dessepara dambus paísis.[25] Güena preva d'ellu es la destruición por parti delos españolis dela puenti Ajuda en 1709, cuyas posás ha síu duranti siegrus l'espressión material del desencuentru ibéricu.[26]

Edá Contemporaña‎[Edital | Editá'l códigu]

Siegru XIX[Edital | Editá'l códigu]

El trecel regimientu británicu defendiendu la su bandera ena batalla de L'Albuera, ena guerra dela endependencia española.

En 1801 se hirma el Tratáu de Badajós, que poni fin ala Guerra delas Naranjas.[27]

Duranti la Guerra dela endependencia española (1808-1814), Estremaúra registra un nuevu pedioru de convulsionis i penuarias al estal assitiá ena cruzijá estratégica[28] pola que luchean las tropa acupantis francesas i las nacionalis, ayuás por exércitu ingrés al mandu del duqui de Wellington. El territoriu estremeñu hue testigu delas batallas de Medellín (1809), Gévora (1811), La Albuera (1811) i de Badajós (1812), i del combati d'Almarás (1812).[29] Duranti esti periodu, la guerra i las hambrinas contribuyin aún más ala despuebración dela región.[30]

En 1810, los invasoris francesis devidierun brevementi la província enas prefeturas de Caçris i Méria, antecedentis delas ogañu províncias. En 1822 se produxu la devisión definitiva enas províncias de Caçris i Badajós.[31]

Siegru XX[Edital | Editá'l códigu]

Campusinus estremeñu haziendu l'ocupación de fincas.
Pueblu-Nuevu de Guadiana, unu delos puebros criáus pol Estitutu Nacional de Colonización.
La Puenti Lusitania, diseñau pol Santiago Calatrava, travessa'l riu Guadiana, en Méria.

El 25 marçu 1936 aconteció la rebelión campuza estremeña, ena qual al reor de 80.000 yunterus ralizarun una serii d'acupacionis a pas, nun total de 250.000 etarias tierra.[32]

Entri'l 3 i el 28 d'agostu de 1936 tuvu lugal la Campaña d'Estremaúra dela Guerra Cevil española: el 10 d'agostu se lucheó la batalla de Méria i'l 14 d'agostu la de Badajós. Dambas batallas finiquitarun con vitorias del bandu nacional. L'escachapina de Baajós aconteció dispués dela batalla, entri'l 14 i'l 15 d'agostu de 1936 i hue la resultancia dela repressión del Exércitu sublevau contra los republicanos n'aquella ciá. Esta repressión no acabijó allí, sino que se destendió duranti la guerra cevil i'l franquismu,[33] que ralizó astus de vengança contra los campuzus dela rebelión campuza estremeña.[34]

En 1939 se hunda l'Estitutu Nacional de Colonización, que creiría numirosus puebrus n'Estremaúra i en otrus lugaris d'España. El processu de colonización tuvu lugal entri 1952 i 1975 i se devidió en dos partis: la trashormación de milis d'etárias de tierras en regadíu con la costrución dela infrastrutura necessária i la colonización delas superficiis trashormás.[35]

La segundera metá del sigru XX estuvu marcá pola sangría demográfica ena región. Más de 800.000 pressonas dexarun Estremaura pa partil en cata una mayol prosperidá nalgotras regionis españolas, comu Pais Vascu, Mairil u Cataluña, i nalgotrus paisis, comu Fráncia, Alemaña u Olanda.[36]

  • 26 de hebreru de 1983 se roga la Lei Orgánica 1/83 de 25 de hebreru el Estatutu d'Utonomia. Estremaura se güelvi una Comunidá Utúnoma.[37]
  • 8 de mayu de 1983 primeras Elecionis pala Assambrea d'Estremaúra con vitória por mayoria assoluta el PSOE que consigui el 53,34% de los votus i 35 deputaus.[38]
  • 8 de juñu de 1983 es assinau presienti la Junta d'Estremaúra Juan Carlos Rodríguez Ibarra, huendu el primel presienti del Executivu Utonómicu.[39]
  • 8 de setiembri de 1985 Dia d'Estremaura en Guadalupi. Primel cerebración endispués la su desinación estitucional.[40]
  • 23 de noviembri de 1986 Caçris en desiná Ciá Patrimoñu la Umaniá pola UNESCO i Tercel Grupu Monumental d'Uropa pol Consehu d'Uropa.[41]
  • 26 de mayu de 1991. Elecionis pala Assambrea d'Estremaúra: vitoria el PSOE con 39 escañus.[42]
  • 31 de deziembri de 1994 se decrara, por mé la Lei 40/1994, de 30 de Diciembri, la paraliçación definitiva de la costrución de la Central Nucleal de Valdecaballerus. La recramación ciadadana desta paraliçación es considerau comu unu los primerus símbulus de la entidá regional.[43]
  • 28 de mayu de 1995. Elecionis pala Assambrea d'Estremaúra, el PSOE con 31 escañus, consegui una mayoria minoritaria, que le premiti governal solitariu duranti tola legislatura.[44]

Siegru XXI[Edital | Editá'l códigu]

Logotipo de LinEx, la destribución patrociná pola Junta d'Estremaúra.
  • 17 d'abril de 2002. LinEx, la destribución de software libri, ralizá pola Consegeria d'Eucáncia, Céncia i Tenulogía de la Junta d'Estremaúra, es presentá púbricamenti en Méria. Esti acontecimientu agencia gran reprecusión mundial al hazel-si ecu dela notícia la prestigiosa revista Wired, con el endilgui Extremadura Measures: Linux.[45]
  • 25 de mayu e 2003. Elecionis pala Assambrea d'Estremaúra, el PSOE ampría la su mayoría assoluta agenciandu 36 escañus.[46]
  • 19 de setiembri e 2006. Endispúes 23 añus de presienti dela Junta d'Estremaúra, Juan Carlos Rodriguez Ibarra hazi púbrica la su decisión de no golvel a presental-si palas elecionis pala Junta comu candilatu.[47]
  • 8 de jullu de 2011. Elecionis pala Assambrea d'Estremaúra: es desinau presienti la Junta d'Estremaura José Antonio Monago.[48]

Vel tamién[Edital | Editá'l códigu]

Referencias[Edital | Editá'l códigu]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 Paleolítico
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 Neolítico
  3. Bueno, Mimi. Patrimonio Arqueológico de Valencia de Alcántara. Estado de la cuestión. Consultado el 13 de marzo de 2024. 
  4. tajo. «Megalitismo». Turismo Tajo Internacional. Consultado el 13 de marzo de 2024. 
  5. Yacimiento de los Castillejos. Del Neolítico a la época romana
  6. 6,0 6,1 6,2 Los pueblos prerromanos en Extremadura
  7. 7,0 7,1 7,2 Siguiendo la huella de Roma en Extremadura
  8. Ruinas y monumentos romanos para visitar en Extremadura
  9. 9,0 9,1 Ruta por la Extremadura romana, un viaje al glorioso pasado de Roma
  10. «Bien de interés cultural». reginaturdulorum.com. Archivado desde el original el 31 de diciembre de 2022. Consultado el 31 de diciembre de 2022. 
  11. Muralla urbana de Galisteo
  12. García Fitz, F.: "La presencia islámica en el Occidente peninsular: el sur de Badajoz en la época emiral", en III Jornada de Historia de Fuente Cantos: Actas, 2003, pp. 9-43.
  13. de Sousa Pereira, Armando (2008). Geraldo Sem Pavor. Um guerreiro de fronteira entre cristãos e muçulmanos, c. 1162-1176. Oporto: Fronteira do Caos Editores Lda. ISBN 978-989-8070-16-6. 
  14. [https://xperiencetours.pt/2020/11/04/o-condado-portucalense-os-primordios-de-portugal/ O Condado Portucalense – Os primórdios de Portugal
  15. AGUT, Nieves: 800 años de la Reconquista de Alcántara. El Periódico Extremadura 27/01/2013
  16. RUIZ MORENO, Manuel Jesús: Aproximación histórica a la reconquista de Trujillo (1233). XLIII Coloquios Históricos de Extremadura (2014)
  17. 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 MARTÍNEZ DÍEZ, Gonzalo: Génesis histórica de las provincias españolas (1981)
  18. 18,0 18,1 Extremadura, cuna de conquistadores
  19. Censo de Pecheros de Carlos I, Tomo II (1528) Disponible en PDF (INE)
  20. 20,0 20,1 SÁNCHEZ ARROYO, Fernando: Estructura político-institucional de Extremadura (1808-1874). Revista de Estudios Extremeños, 2013, Tomo LXIX, Número I, pp. 141-206
  21. González Rodríguez, Alberto (2019) Badajoz. Raíces, naturaleza, presente y futuro, en Apuntes para la historia de la ciudad de Badajoz, Tomo XIV, Año 2019 (Atiju)
  22. La Baja Extremadura durante la Guerra de la Restauración de Portugal (1640-1668)
  23. El impacto de la Guerra de Secesión Portuguesa 1640-1668 en los territorios de la raya extremeña
  24. 24,0 24,1 CLEMENTE CAMPOS, María Belén: La adquisición del privilegio de voto por la "provincia" de Extremadura. Notas para el estudio de las Cortes de Castilla en la Edad Moderna. (1993)
  25. 25,0 25,1 Lorenzana de la Puente, Felipe (2020) Entre Austrias y Borbones. La Guerra de Sucesión en Extremadura, en Los Santos de Maimona en la historia XI (Atiju)
  26. Ajuda, el puente destruido durante la Guerra de Sucesión
  27. 6 DE JUNIO DE 1801: Fin de la «Guerra de las Naranjas»
  28. Correspondencia del Duque de Wellingtong 1799–1815 — Universidad de Oxford.
  29. Gómez Villafranca, Román (2008) Extremadura en la Guerra de la Independencia, Sevilla: Editorial Renacimiento
  30. Clemente Fuentes, Luisa (2008) La Guerra de la Independencia en el norte extremeño: crisis demográficas, carestía, hambre..., en Norba. Revista de Historia, ISSN 0213-375X, Vol. 21, 2008, 49-87 (atiju)
  31. La reforma provincial y eclesiástica en Extremadura durante el trienio liberal
  32. El día que Extremadura cambió su historia
  33. El mapa extremeño del franquismo recoge más de 150 fosas con víctimas represaliadas
  34. Muerte y depuración: el plan del franquismo para los 80.000 campesinos extremeños que ocuparon tierras
  35. El proceso de colonización en Extremadura (1952-1975): sus luces y sus sombras
  36. Población, actividad y paro en la segunda mitad del siglo XX en Extremadura (Atiju)
  37. [ Ley Orgánica 1/1983, de 25 de febrero, de Estatuto de Autonomía de Extremadura]
  38. Datos electorales detallados de las Elecciones Asamblea Extremadura 1983
  39. Primera sesión de investidura de un Presidente de la Junta de Extremadura
  40. El Día de Extremadura del año 1985
  41. Cáceres (Patrimonio de la Humanidad)
  42. [https://www.datoselecciones.com/extremadura-parlamento-1991 Elecciones a la Asamblea de Extremadura 1991
  43. Real Decreto 2202/1995, de 28 de diciembre, por el que se dicta determinadas normas en desarrollo de la disposición adicional octava de la Ley de Ordenación del Sistema Eléctrico Nacional. (Atiju)
  44. [https://www.datoselecciones.com/extremadura-parlamento-1995 Elecciones a la Asamblea de Extremadura 1995
  45. Extremadura abandona Linex
  46. [https://www.asambleaex.es/html-44 Datos electorales detallados de las Elecciones a la Asamblea de Extremadura 2003]
  47. Rodríguez Ibarra no será candidato a la Presidencia de la Junta de Extremadura
  48. Monago Terraza, José Antonio

Bibliografia[Edital | Editá'l códigu]

  • Barrientos Alfageme, Gonzalo y Ángel Rodríguez Sánchez (1985) Historia de Extremadura 4 tomos, España: Universitas
  • Flores del Manzano, Fernando (2018) Guerra Civil y represión en el norte de Extremadura, España: Raíces.
  • Gil Honduvilla, Joaquín (2023) La ofensiva sobre Badajos: Agosto de 1936, España: Gallands Books
  • Gómez Andrea, José Miguel (2010) Historia de Extremadura contada a los jóvenes, Cáceres: Todolibros Oeste, S.A.L.
  • Gomez Villafranca, Ramon (2008) Extremadura en la Guerra de la Independencia, Sevilla: Renacimiento.
  • Lorenzana de la Puenta, Felipe (2018) Extremadura, voto en Cortes, España: Centro de Estudios Constitucionales.
  • Marabel, Jacinto J. (2023) Badajoz 1812, Madrid: Almena Ediciones
  • Martínez y Martínez, Matías Ramón (2005) Historia de la provincia de Badajoz durante la dominación musulmana, España: Maxtor
  • Mateos Cruz, Pedro (ed.) (2023) La cavea del teatro romano de Mérida, Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas
  • Moreno de Vargas, Bernabé (2005) Historia de la Ciudad de Mérida, España: Maxtor


Estremaúra

Coltura · Estoria (Cronología) · Demografía · Deporti · Economía · Gastronomía · Geografía · Política · Símbolus (Bandera · Escúu · Inu) · Bibliografia

Vel más artícalus al tentu de...